50 anys dels “quintillizos” de Terrassa, els primers d’Espanya

El 21 de novembre de l’any 1969, ara fa 50 anys, Terrassa va sortit fins i tot al NO-DO justament per haver estat la primera ciutat a Espanya on es va produir un part de 5 nadons, els “quintillizos de Tarrasa” que és com es van conèixer arreu.

El matrimoni Castro-Hernández, que ja tenien 3 fills (de 12, 9 i 3 anys, Pedro, Jose Antonio i Maribel) van concebre 5 fills de cop, 4 nens i una nena, dels que malauradament només en van sobreviure 3. El part es va produir en la “Mútua de Seguros de Tarrasa” tot i que posteriorment van tenir que ser traslladats a la “Residència Maternal de la Ciudad Sanitária Francisco Franco de Barcelona” (Vall d’Hebron), mentre que la mare es quedava ingressada a Terrassa.

El diumenge 23, dos dies després del part va morir el primer dels nadons i l’endemà el següent (Lino i Jorge). Eren els de menor pes (un pesava 1,17 Kg.) i gràcies a les incubadores els altres 3 van sobreviure (Yolanda, Victor i Javier). El part es va produir a la 1’45 de ma matinada i la primera en néixer va ser la única nena que va pesar poc més de 2 Kg. El part va durar fins a les 2’40 després de néixer els altres 4 nens. El pes total del 5 nadons era de 8’7 Kg.

Els pares eren gent modesta, naturals d’Hervás província de Càceres, i vivien des de feia 12 anys als pisos de Sant Llorenç. Ell es deia Pedro Castro Valle, de 41 anys, i treballava a l’AEG, tot i que també feia de barber a Can Palet en les seves hores lliures, i ella Isabel Hernández Nelia era mestressa de casa i tenia 37 anys en el moment del part. La mare portava 2 mesos ingressada a l’hospital, ja que el doctor Josep Maria Vila Fortuny en l’exploració que li havia fet havia detectat amb radiografies un part de 4 nadons (el cinquè no l’havia vist).

En José Luis Villar Palasí, Ministre d’Educació i Ciència, va dir quan els va anar a visitar que el seu Ministeri s’encarregaria de la seva educació. Com a curiositat us diré que aquest ministre valencià va ser el qui va crear l’EGB i que parlava fins a 15 idiomes.

L’alcalde de Terrassa, Sr. Miquel Onandia Nunell també els va visitar i els va prometre l’ajuda del consistori a més d’apadrinar-los. I aquest va ser un fet que es va multiplicar per tot arreu i no van parar d’arribar ajudes de tot tipus per aquesta família, de les que poden destacar l’ajuda de l’alcalde de Hervás o el pis que els van facilitar des de Vitasa.

Un regal curiòs va ser l’escultura d’una cigonya portant amb 5 cabassets al bec, obra de l’artista Ramon Sabata natural de Gironella.

Si voleu veure la filmació del NO-DO podeu fer-ho a: http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-1404/1486670/

Sèrie dels banderins de Terrassa (7)

Avui us mostrem un banderí de l’aniversari del Centenari del Ferrocarril a Terrassa (cedit per en Rafel Comes) que es va celebrar el 30 de juny de 1956 (en plena Festa Major).

La imatge central ens mostra un dibuix al·lusiu a la primera locomotora a vapor amb la muntanya de Sant Llorenç i la silueta de La Mola al fons. Fins i tot s’hi poden apreciar unes fàbriques amb xemeneia en referència a la industria pròpia de la nostra ciutat. També hi podem apreciar l’escut de la ciutat de Terrassa.

Degut a la incipient industrialització de Terrassa i a les necessitats pel transport de mercaderies, el 16 de març de 1886 va arribar el primer tren a una ciutat de Terrassa amb poc menys de 6.000 habitants, però amb una industria llanera que començava a ser important.

Era un diumenge de rams i quan va arribar el primer tren, va rebre la benedicció per part d’en mossèn Joaquim Coll, amb la presencia de les autoritats locals i provincials, tant civils com militars.

Havia tardat més de dos anys en que la línia que es va començar a construir des de Barcelona pogués arribar a Terrassa. Per arribar a Manresa encara van passar 4 anys més.

Podeu trobar més informació de la celebració de l’any 1956 al bloc de l’amic Joaquim Verdaguer.

Uns apunts sobre en Joaquim Vancells i Vieta i els seus orígens

Els germans Vancells i Vieta (Joaquim i Lluís) van nàixer a Barcelona tot i que la seva família paterna (en Lluís Vancells i Ponach) provenia de La Bisbal de l’Empordà, mentre que la materna (Ramona Vieta Trias) era de Barcelona i en part de Terrassa, ja que el cognom Trias ve de la Masia de Can Trias, prop de Viladecavalls.
La casa on van néixer era a la Rambla dels Estudis, i s’anomenava “Casa Fontcuberta”. Posteriorment la família es va traslladar a la “Casa Bonsoms” a la Plaça Catalunya i més tard van comprar una casa més gran a la cantonada amb el carrer d’Urquinaona i Pau Clarís i en la que s’hi van instal•lar dues parts de la família, la Vancells i la Vieta.
En Lluís Vancells i Ponach, que llavors era el president del Banc de Lleida va veure com aquesta institució feia fallida i va decidir traslladar-se a Terrassa i mirar d’obrir una fàbrica tèxtil, aprofitant que en aquells anys s’hi feien forces diners en aquest sector. Aquesta primera fàbrica tèxtil dels Vancells i Vieta es va passar a dir, al cap de poc temps, cal Vieta i Sans i posteriorment cal Freixa i Sans, no quedant llavors cap referència als cognoms originals del qui la va fundar.
En Joaquim Vancells i Vieta (1866-1942) va estudiar dibuix i pintura (1882-83) al Cercle Artístic Terrassenc amb en Sivilla i en Martínez Altés, del qual ell aprengué el virtuosisme dels seus primers dibuixos. Sens dubte però la influència més forta que rebé va ser del paisatgisme de Joaquim Vayreda.
 Desprès va anar a Llotja, on no congenià amb Antoni Caba, deixà l’ensenyament acadèmic per la pintura a l’aire lliure i podem afirmar que va perfeccionar tot sol la teva tècnica pintant a les rodalies de Terrassa.
L’any 1891 presentà un quadre d’un paisatge del Vallès a la Sala Parés, i obtingué pel seu quadre titulat “febrer” una menció honorífica a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona i en la que al 1894 guanyà una segona medalla amb Sant Llorenç del Munt, i també al 1896 una primera medalla amb Riera de la Barata. D’aquests anys destaquen en els seus quadres els vels de boira que envolten i matisen els contorns de les serralades de Sant Llorenç.
La seva amistat amb Alexandre de Riquer s’aprecia clarament en el camp de la decoració modernista que ell va introduir a Terrassa, participant en la part final de la decoració de l’antic edifici de l’Institut Industrial —començada per en Riquer—, decorant la casa Amat Pagès, les sales de l’Agrupació Regionalista, el cafè Comtal i la pastisseria de la Vídua Carner.
Home inquiet que va arribar a ser empresari i director dels espectacles del Centre Ars Lucis, situat a la plaça de la Font Trobada, durant els anys 1906-07 amb la col•laboració d’en Joan Llongueras.
També va ser membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc i va pintar els paisatges de dos plafons del presbiteri de Montserrat. Tot i que la seva pintura va acabar esdevenint més colorista no abandonà mai els paisatges boirosos que li van donar la fama, afegint-hi als dels voltants de Terrassa els de la costa de Llavaneres, on hi passava temporades.

El carrer de la Llibertat o de Sant Llorenç

En el darrer post hem parlat del petit mercat de la plaça de la Creu i just desprès de fer-ho m’he trobat una fotografia d’una època encara més antiga que la de la instal•lació de les barraques de fusta.
En la fotografia podem observar-hi l’antiga font què, curiosament, no presenta la creu al damunt sinó que en comptes de creu hi ha un fanal. La creu, si us hi feixeu bé, ja que la foto no té gaire qualitat, la podem observar darrera de la font, a la dreta, just davant d’un dels bancs de la plaça. També podem observar a l’esquerra de la font un cartell que malauradament no podem llegir. El terra del carrer no era encara asfaltat i l’únic que si que s’havien construït eren les voreres pel pas dels vianants.
Des d’aquest punt veiem a la dreta de la imatge l’entrada del que avui coneixem com el carrer de la Llibertat, nom atorgat en referència a un dels valors sorgits de la Revolució Francesa. Aquest nom se li va posar el 7 de novembre de 1905 (veure publicació de l’època) i el perquè, el trobem en el fet de que un any abans s’havia produït l’anexió de l’Antic Poble de Sant Pere a Terrassa (veure imatge de l’Antic Poble als anys 20 a la dreta) i el consistori va decidir de canviar el nom d’alguns carrers d’aquella antiga població, en molts casos perquè molts d’ells ja tenien un nom similar en els carrers de Terrassa i això podia produir certa confusió. En aquest cas va ser així ja que el nom anterior d’aquest carrer era el de Sant Llorenç i que se li havia posat pel fet de que aquest carrer no era altra cosa que l’antic camí de Terrassa a Castellar (veure plano de l’any 1929a l’esquerra) i que passava pel pont de Sant Pere ja que encara no s’havia construït el pont del Passeig. El camí antic, abans de que es construís la carretera de Matadepera, també anava en direcció a la muntanya de Sant Llorenç (d’aquí el nom) i fins i tot arribava a Mura per un camí de terra, mantingut en bona part per les persones que vivien en la caseta de peons caminers que es troba al Coll d’Estenalles. Aquest vell camí passava pel costat de les masies de can Tusell i de can Fatjó (de les que també n’hem parlat en anteriors posts). Cal esmentar que en l’època franquista el nom del carrer es va canviar per el de Navarra.
El 1918 podem observar que es va projectar una reforma perquè tingués continuitat més enllà del carrer Ample (veure plano de l’època a la dreta), però finalment es va quedar tallat pel aquest mateix carrer. Just a la cantonda de la dreta amb el carrer Ample recordo que el meu avi hi tenia una casa llogada en la que s’hi venia roba.

La Taula d’orientació geogràfica de La Mola

retall 10-10-60

Aquesta primavera vaig anar a la Mola i observant els Pirineus nevats vaig intentar esbrinar el nom d’alguns cims i, per poder-ho fer sense por a equivocar-me, em vaig atansar a la taula d’orientació que hi ha al costat del  monestir i que ens mostra tots els noms dels cims que ens envolten.

Aquest fet, va fer que recordes que aquesta taula ja porta en la Mola prop de 50 anys. El fet és que el diumenge 30 d’octubre de 1960 es va celebrar una festa a la muntanya de Sant Llorenç en la que es va col·locar  precisament aquesta “Taula d’Orientació Geogràfica” . Es tracta d’una taula feta amb ceràmica de colors i gres i l’autor en va ser en Ramon Folch.

A les 11:30 del mati va ser transportada en helicòpter des de Sabadell i la seva inauguració va anar a càrrec del President de la Caixa d’Estalvis de Sabadell,  Sr. Andreu Grau Molins, entitat que va finançar la seva realització amb motiu del seu primer centenari. La benedicció la va fer en Mossèn Ernest Mateu, que posteriorment va oficiar una missa amenitzada per la Coral de Radio Terrassa. Recordeu dons quan pugeu a Sant Llorenç que l’any que ve la taula complirà 50 anys.

Un Zoo a Sant Llorenç

Noticia Zoo 1971

De idees rares a la nostre ciutat al llarg dels anys n’hi ha hagut moltes i des d’aquest espai dels records de tant en tant en traiem alguna. Avui però, la que us he triat és realment inversemblant, ni més ni menys que fer un zoo a la muntanya de Sant Llorenç.

A Espanya hi ha alguna idea similar que ha resultat un èxit, to cal dir-ho, com per exemple el Zoo de Cabarceno a Santander i que està considerat un dels millors espais zoològics d’Europa. El projecte tenia per objectiu la construcció d’un zoo obert als terrenys de Can Robert i tal i com deia l’article publicat en el “Tarrasa Información”, el 4 d’agost del 1971, les feres estarien en llibertat, bé suposo que en semillibertat ja que d’altra manera s’escaparien totes.

Segons indica la noticia, el parc acolliria animals africans i les gestions ja estaven en una fase bastant “adelantada” ja que l’empresa (estrangera) interessada en fer-lo, es veu que ja tenia altres parcs similars en diversos llocs del món. També indica que els terrenys ubicats a la zona de Can Robert ocuparien varis quilometres de perímetre.

La noticia es va reproduir uns dies desprès (12 d’agost), tot indicant que podia fer-se realitat en un any i que es sabria molt aviat. En aquest comunicat s’indicava que la companyia interessada era anglesa i que la zona triada estava entre Can Robert i el Cavall Bernat. El fet és que ja no s’en va parlar mési el projecte va quedar en l’oblit.

La revista “Al Vent”

Avui recordarem una revista terrassenca anomenada “al vent”que es va editar a terrassa en els anys de la transició. El director en aquela època era en Jaume Comellas, el cap de Redacció en Jordi LLonch i com a redactors hi trobem personatges prou coneguts a la ciutat com en Manel Sarrau, el Salvador Sabrià, la Katy Fernández o el Salvador Cardús, entre molts d’altres. En el meu arxiu disposo d’alguns exemplars de l’època i avui he triat dues portades per il·lustrar aquests comentaris.

La més antiga (nº19 de l’any 1979) parla del moviment escolta a la ciutat i com que ja en vaig parlar amb un article anterior poc més en podré dir. En l’altra (nº34 de l’octubre del 1980) ens parla d’un projecte de militarització del massís de Sant Llorenç.

Us imagineu l’actual Parc Natural convertit en caserna militar? Potser, ara que s’està discutint sobre la conveniència de regular el nombre de persones que puja cada cap de setmana a la mola, la solució seria militaritzar l’espai i posar una tanca que no deixés entrar ningú al Parc… sic! No fem bromes que igual hi ha algun espavilat que s’ho pren en serio i ho acaba proposant.