Una entrevista desconeguda en record a Joaquim Badia i Tobella que avui ens ha deixat

Avui 17 de gener de 2020, ens ha deixat en Joaquim Badia i Tobella a l’edat de 91 anys i, com que aquest no és un espai per fer història ni per copiar el que ja s’ha dit d’aquest il·lustre personatge terrassenc en llibres i cròniques, ens limitarem a deixar-vos un record visual i oral d’ell, per tal que serveixi per recordar-lo.

Com deia ell en l’entrevista “Catalunya sempre s’ha hagut d’espavilar“.

I com que als Records de Terrassa sempre ens agrada aportar alguna curiositat us adjuntem una factura de la notaria de la nissaga Badia de l’any 1935.

Tambè us recomanem la lectura d’aquest article: https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=270112.

El fet és que l’any 20107 es va realitzar una Recerca de Fons Orals de la ciutat de Terrassa per part d’un grup d’estudiants dels IES Nicolau Copèrnic, Egara, Matadepera, Montserrat Roig i Torre del Palau, dirigit per Ismael Almazán, Mercè Borràs, Enric Cama, Teresa Casals i Albert Martí amb la col·laboració del Departament d’Educació de l’Ajuntament de Terrassa, l’Associació de mestres Alexandre Galí, l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Aquesta col·lecció consta de tres grans blocs sota el denominador comú de la “Memòria Terrassenca”: Expansió i Crisi Industrial 1950-1975.

El primer bloc, que data del mateix 2007, porta per títol “Expansió i Crisi Industrial 1950-1975”, i conté 15 entrevistes a persones que d’alguna manera hi poden aportar dades realment interessants.

D’aquestes avui en destaquem una entrevista feta precisament a l’advocat Joaquim Badia (us deixem la 1ª i 2ª part), que va pujar a Youtube l’Associació El Llibre de la Vida.

Felicitació de Nadal dels repartidors del diari El Dia

La Maria Rosa Avellaneda ens ha fet arribar aquesta felicitació dels repartidors del diari EL DIA de l’any 1935. El dibuix és una recreació de l’interior de la Casa d’en Aymerich del carrer de Baix. Una de les cases més importants de Terrassa del segle XVè. Per la finestra es pot veure al fons la Torre del Palau.

Com a complement del record hem cercat els anuncis que es van publicar al diari EL DIA el 24 de desembre de 1935 per veure que es podia comprar en les pastisseries de la nostra ciutat un any abans que comencés la guerra civil i podem veure que no ha variat gaire l’oferta, tot i els anys passats.

Neules, torrons, vins, licors, xampanys, regals i paneres nadalenques, trufes, bombons i com a curiositat les Pinyes Americanes autèntiques de Cuba de la dolceria Rambla o de la Montserratina, a més de les varietats de torrons de mantega, nata i cacau de cal Casamada a més de les seves neules de nata i cacau o l’especialitat del torró de crema de la Victoria. Els altres establiments que hi surten anunciats són cal Piera, La Lyonesa i el Torroner del carrer Cremat.

Nota: El diari El Dia es va publicar en català de l’abril de 1918 al gener de 1939 i va arribar a ser una de les publicacions periòdiques més importants de les editades a Terrassa, tant per la seva durada com per la seva qualitat periodística, cultural i tipogràfica. Es caracteritzà pel seu paper de portaveu del catalanisme egarenc, independent abans de la Dictadura de Primo de Rivera, vinculat a la Lliga després de la Dictadura fins a l’esclat de la Guerra Civil, que passà a dependre del Centre Catalanista Republicà, vinculat a Acció Catalana que el mantingué fins el desembre de 1936 que el traspassà al PSUC.

Publicava informació política d’abast global i informació local. Tenia unes sòlides seccions culturals de les quals destacarem la pàgina literària periòdica “Nou-cents“, que fou un canal important per a la difusió de la literatura d’avantguarda a nivell català. Hom el considera com la més important publicació, des del punt de vista polític, cultural i literari, que hagi sortit a Terrassa.

A destacar que a les pàgines de “El Dia” s’inicià en el periodisme el considerat per molts cronista per excel·lència de la ciutat de Terrassa, Baltasar Ragon, que signava amb el pseudònim R. de la Galera; el periodista Francesc Biosca Torres i el poeta Miquel Grané, entre d’altres.

.

Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (4) – El baster o guarnicioner (2ª part)

Recordo especialment els guarniments dels cavalls de l’agencia de Transports Casas que són una peça que podríem considerar artística de primer nivell. És una llàstima que aquests guarniments no estiguin avui a la nostra ciutat i que només els puguem admirar quan en alguna ocasió ens visiten per la cavalcada de Sant Antoni Abat. El detall de l’escut de Terrassa brodat en cuir és una autèntica meravella i perquè us en feu una idea cal indicar que es van emprar 140 mil tachetes de metall per decorar els atuells dels 5 cavalls de tir, realitzades l’any 1946 i que són un exemple de en quin punt havia arribat l’art en aquest ofici de guarnicioner a Terrassa.
Transports Casas va ser fundat l’any 1833 per un traginer de Viladecavalls que es deia Manel Casas i la seva seu estava al carrer de Cervantes (la primera seu va ser a la carretera de Montcada) on durant anys van estar exposats aquests guarniments en unes vitrines fins que finalment, en Josep Casas, l’any 1991 va donar-les al Museu dels Traginers d’Igualada, desprès de que les gestions de que alguna institució terrassenca se’n fes càrrec resultaren infructuoses, cosa que no ens deixa gaire bé com a ciutat a l’hora de tenir cura de certs detalls de la seva història.
Els altres atuells famosos de Terrassa són els de l’agencia de   Transports J. Cardús (el podeu veure el la foto principal d’aquest post) realitzades pel mestre guarnicioner Josep Llorach i Oliart, l’any 1928 (es va estrenar el 17 de gener) en el seu taller del carrer Sant Pere 31. Aquestes guarnicions només van ser fetes per ser lluïdes en la diada dels 3 tombs ja que eren massa luxoses i pesants i també eren per el tir de 5 cavalls de grans dimensions. El més destacable d’aquestes peces és que a més del nom de l’empresa J. Cardús en els davantals hi ha diverses imatges: Sant Antoni Abat patró dels traginers, la imatge de l’Escola Industrial, la de l’Estació del Nord, les esglésies de Sant Pere, i un conjunt amb diverses edificacions terrassenques en les que es pot apreciar el Vapor Aymerich Amat i Jover, el campanar del Sant Esperit, la Torre del Palau, la casa Baró i l’ Institut Industrial (avui seu de la Cecot). Aquestes guarnicions va anys es van subhastar per internet i no en tinc coneixement de qui les va adquirir.
De guarnicioners terrassencs coneguts també podem destacar en Joan Castella i Españó, tristament famós quan l’any 1923 es produí a Terrassa l’assalt a la Caixa d’Estalvis de Terrassa per part d’uns anarquistes i, en aquest assalt, en va resultar mort en el seu intent d’impedir l’atracament. La Casa Castella es va fundar l’any 1790 al carrer de l’església, 20-24 i on durant anys s’hi podia observar un cap de cavall que servia de reclam just sobre la porta d’entrada de l’establiment (en les fotos de la dreta podeu apreciar l’antiga casa i l’edifici en l’actualitat).
Altres guarnicioners terrassencs ven ser en Fèlix Rebarter al carrer de Sant Pere, 18 i en Gerónimo Casanova al carrer Torrella, 6. La majoria d’aquests artesans van tenir que canviar la seva feina i especialitzar-se en altres tasques com per exemple la de fer productes d’ortopèdia, tal com podem apreciar en les imatges dels anuncis que publiquem en aquest article.
Algú dirà que avui encara hi ha qui necessita selles de muntar i atuells pels cavalls i és ben cert, però a Terrassa d’aquest ofici ja no en queda cap artesà i cada vegada resulta més complicat trobar un baster dels d’abans que domini totes les tècniques ja que els pocs que queden s’han especialitzat en fer només el que el mercat els compra, com és el cas d’un dels pocs que encara queda a Castellar del Vallès, en Josep Sánchez.

El misteri dels capitells de la família Badia

El record d’avui és per recuperar un document molt curiós i del que segurament no se’n deu haver parlat mai en cap llibre.

El fet és el següent i ho transcric de l’explicació donada pel Sr. Oriol Badia. L’any 1954 la família Badia, propietària de la casa situada a la Plaça Vella número 7, va rebre la visita d’uns tècnics de l’ajuntament de Terrassa que van visitar la Torre del Palau ja que aquesta s’hi accedia justament pel pati de la citada casa. En la visita es van adonar que al jardí de la casa hi havia dins de l’aigua unes restes de capitells i de basaments de columnes que servien per aguantar uns testos de plantes. Al fixar-s’hi van comprovar que eren molt interessants i que podrien servir per la reconstrucció que llavors es duia a terme al castell cartoixa de Vallparadís. El mateix Oriol Badia, que llavors tenia uns vint anys, recorda perfectament els fets i com de petit perseguia amb els seus germans els peixos de la bassa entremig d’aquelles restes arquitectòniques. Posteriorment també recorda haver visitat el claustre, un cop reconstruït, i haver-li indicat els mateixos de la Junta de Museus (entre ells el Salvador Alavedra) on eren col.locades aquelles peces que s’havien recuperat de casa seva.

En aquella mateixa visita li van demanar a la mare del Sr. Badia, la senyora Montserrat Tobella i Barrera, si els hi cediria aquells materials i ella s’hi va avenir. El document que reproduïm és la carta de cessió que els va signar el mateix alcalde de la ciutat Sr. José Clapés Tarragona i en la que es fa referència que aquests materials es faran servir per la reconstrucció d’un dels arcs del claustre del castell cartoixa.

El que no sabem encara (mirarem d’esbrinar-ho) és a quin dels arcs s’hi van col·locar aquestes peces. Reproduïm a la dreta dues imatges de la citada casa dels Badia a la Plaça Vella en èpoques ben diferents (en la més antiga s’aprecia molt be la torre del Palau just al darrera).

Aclariment: Hom podria pensar que aquestes restes en comptes de ser del claustre del Castell Cartoixa fossin del claustre de l’antic Castell Palau donada la situació de la casa dels Badia, però podem confirmar que o és així i que els fragments realment eren del claustre del Castell Cartoixa i que encara avui es poden veure.

Terrassa guanya un premi de nadales, el Nadal de 1941

El Nadal del 1941, ara fa 60 anys, el cor del “Frente de Juventudes” de Terrassa va participar en el tercer concurs de nadales de la província de Barcelona i va guanyar el primer premi amb la interpretació de “la virgen lava pañales” i “allà sota una penya”, aquesta darrera adaptada pel mestre Ramon Serrat, que llavors era el director de la Banda Municipal i de l’Escola de Música de la ciutat.
La interpretació es va fer en el Palau de la Música de Barcelona, davant del governador civil i cap provincial del “Movimiento”, Sr. Antonio F. Correa.

El mestre Ramon Serrat i Fajula (1883-1944) era originari de Sant Joan de les Abadesses i fins l’any 1925 no va venir a viure a Terrassa, per dirigir precisament la Banda Municipal de Música. També va dirigir la Coral Joventut Terrassenca i va arribar a formar part de l’antiga cobla de Terrassa.

Aprofito aquesta nota per corregir la data que surt en el llibre “Musiquer terrassenc” publicat per la Fundació Torre del Palau, i on s’indica erròniament que la data de naixament del compositor era l’any 1881.

Us deixo una imatge de l’actual plaça del Mestre Serrat a Terrassa (veure explicació als comentaris).

Tres dibuixos de Terrassa del S.XVI

Avui us vull mostrar els dibuixos més antics que es conserven sobre com era la Terrassa del S. XVI, amb els seus edificis més representatius: el Castell-Palau, la Torre del Palau i la capella de Sant Fruitós. Aquests dibuixos han estat trobats en el llibre del batlle Antoni Rovira del període 1584-1585 i podem trobar-hi fins a 6 dibuixos amb vistes dels tres edificis més importants de la vila terrassenca d’aquella època.

El primer ens mostra una torre cilíndrica que intenta reflectir d’una manera bastant realista l’aspecte que deuria tenir llavors la Torre de Palau. Una curiositat del dibuix és que mostra dos canons en la part superior del dibuix i simulen que estan disparant.

Dins del citat llibre hi trobem un segón dibuix que ens recorda una mena d’edifici amb una teulada molt gran i amb espitlleres en comptes de finestres i amb una orla que diu ”Castrum Terratias” i per damunt d’ell una torre que segurament intenta reflectir la Torre del Palau. Al seu costat esquerra hi apreciem un campanar amb dues campanes que segurament es tracta de la capella de sant Fruitós.

El tercer dibuix que vull comentar està situat en la contraportada del citat llibre i no té una conservació tant bona ja que el pergamí ha estat menjat en part per les rates a més de presentar taques i deformacions. En ell hi podem observar a l’esquerra un edifici de tres plantes que podem identificar fàcilment com l’antic Castell-Palau. A la part dreta del dibuix apreciem els porxos i el campanar de la capella de sant Fruitós. La separació entre els dos edificis segurament correspon amb l’actual carrer de Gabatxons (antigament carrer de Villamet).

És evident que d’aquests records ja no queda ningú, però m’ha semblat interessant fer un repàs a aquests documents tant antics de la nostra història.

Recomanats i vigilats a l’Escola Pia (1)

escola pia 1924

Segons m’explicava l’Antoni Crusellas, quan ell anava a l’Escola Pia, abans de la guerra civil, els alumnes es dividien en 2 grups: els recomanats i els vigilats.

Els recomanats passaven la major part del dia a l’escola i rebien un tracte preferent amb una organització educativa específica que els feia diferents i superiors a la resta dels alumnes de l’escola. En aquest grup només hi podien anar els fills de fabricants i persones benestants de la ciutat, ja que els diners que costava la mensualitat no els podia pagar tothom. Els vigilats eren alumnes que pagaven bastant menys i que, per aquest motiu, rebien una educació i un tracte diferent.

El record en qüestió, fa menció a les diferencies que es podien observar entre aquests dos grups d’alumnes a l’hora de l’esbarjo, i és que, mentre els recomanats podien jugar a futbol amb una pilota de cuir, els vigilats se la tenien que fer de draps lligats ja que per ells no n’hi havia. Per qui no ho ha viscut, pot semblar estrany, però era una realitat que feia que fins i tot els patis on jugaven fossin diferents pels uns i pels altres.

Un dia es veu que van organitzar un partit de hockey entre els dos grups i la imatge va ser ben curiosa, ja que mentre els recomanats portaven estics de veritat, els vigilats anaven amb pals de fusta que s’havien hagut de fer ells mateixos.

A la foto podeu observar un partit entre recomanats l’any 1924 i si observeu a la dreta veure al fons la Torre del Palau.

Carrer de Jaume Cantarer (2)

En l’anterior article ja varem parlar del carrer de Cantarer i en aquest el que vull es mostrar-vos alguna fotografia més de l’entorn del carrer.

En la primera (any 1925) podeu veure, a la dreta del carrer, l’edifici que va ser enderrocat per construir-hi la seu de la Telefònica i que com podeu veure hi tenia la seu una botiga de queviures. La segona fotografia ens mostra el carrer des de la finestra gòtica de la casa Aymerich i des de la que podem veure al fons la Torre del Palau.

Carrer de Cantarer i casa Aymerich (1)

La història del carrer de Cantarer també és ben antiga i ens hem de situar al 1311, quan el castell de la Torre del Palau ocupava bona part de l’actual plaça vella. El rei Pere d’Aragó va concedir als habitants de la vila de Terrassa “l’horta nova” per tal que hi poguessin edificar noves cases i d’aquí ve que es fessin tots els carrers per sota de la plaça vella.

El nom més antic que es coneix és el de carrer del Seller o d’en Celler (el 1343 es parla de la casa de “in vico vocato d’en Seller). Altres noms van ser d’en Janer i d’en Bodies fins a portar el d’avui: d’en Jaume Cantarer (nom que ja apareix el 1388 en una casa que diu que estava situada “in hospicio d’en Cantarer). En aquest carrer s’hi van instal·lar molts oficis, tals com manyans, fusters, corders i teixidors. De fet, en la darrera casa de l’esquerra de la foto, a sobre del portal hi havia l’escut dels teixidors amb data de 1575; casa que va ser enrunada l’any 1944 (la foto és del anys 30, de l’Arxiu Tobella).

L’antiga casa Aymerich la podem apreciar en aquest gravat d’en mateu Avellaneda, que ens mostra la mansió senyorial al segle XIV i ens podem fer una idea de la valuosa pèrdua d’un edifici tant important. En l’anterior post del Mesón de los Arcos, podrem trobar un comentari d’en Rafael on ens dona un enlla per poder veure l’abans i l’ara d’aquest indret.