Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (4) – El baster o guarnicioner (2ª part)

25 06 2015

guarnicions de J CardusRecordo especialment els guarniments dels cavalls de l’agencia de Transports Casas que són una peça que podríem considerar artística de primer nivell. És una llàstima que aquests guarniments no estiguin avui a la nostra ciutat i que només els puguem admirar quan en alguna ocasió ens visiten per la cavalcada de Sant Antoni Abat. El detall de l’escut de Terrassa brodat en cuir és una autèntica meravella i perquè us en feu una idea cal indicar que es van emprar 140 mil tachetes de metall per decorar els atuells dels 5 cavalls de tir, realitzades l’any 1946 i que són un exemple de en quin punt havia arribat l’art en aquest ofici de guarnicioner a Terrassa.
Transports Casas va ser fundat l’any 1833 per un traginer de Viladecavalls que es deia Manel Casas i la seva seu estava al carrer de Cervantes (la primera seu va ser a la carretera de Montcada) on durant anys van estar exposats aquests guarniments en unes vitrines fins que finalment, en Josep Casas, l’any 1991 va donar-les al Museu dels Traginers d’Igualada, desprès de que les gestions de que alguna institució terrassenca se’n fes càrrec resultaren infructuoses, cosa que no ens deixa gaire bé com a ciutat a l’hora de tenir cura de certs detalls de la seva història.
Els altres atuells famosos de Terrassa són els de l’agencia de guarnicioner llorach 1925  Transports J. Cardús (el podeu veure el la foto principal d’aquest post) realitzades pel mestre guarnicioner Josep Llorach i Oliart, l’any 1928 (es va estrenar el 17 de gener) en el seu taller del carrer Sant Pere 31. Aquestes guarnicions només van ser fetes per ser lluïdes en la diada dels 3 tombs ja que eren massa luxoses i pesants i també eren per el tir de 5 cavalls de grans dimensions. El més destacable d’aquestes peces és que a més del nom de l’empresa J. Cardús en els davantals hi ha diverses imatges: Sant A
CASTELLA 1910REntoni Abat patró dels traginers, la imatge de l’Escola Industrial, la de l’Estació del Nord, les esglésies de Sant Pere, i un conjunt amb diverses edificacions terrassenques en les que es pot apreciar el Vapor Aymerich Amat i Jover, el campanar del Sant Esperit, la Torre del Palau, la casa Baró i l’ Institut Industrial (avui seu de la Cecot). Aquestes guarnicions va anys es van subhastar per internet i no en tinc coneixement de qui les va adquirir.
NYX De guarnicioners terrassencs coneguts també podem destacar en Joan Castella i Españó, tristament famós quan l’any 1923 es produí a Terrassa l’assalt a la Caixa d’Estalvis de Terrassa per part d’uns anarquistes i, en aquest assalt, en va resultar mort en el seu intent d’impedir l’atracament. La Casa Castella es va fundar l’any 1790 al carrer de l’església, 20-24 i on durant anys s’hi podia observar un cap de cavall que servia de reclam just sobre la porta d’entrada de l’establiment (en les fotos de la dreta podeu apreciar l’antiga casala industrial guarnicionera 1930 i l’edifici en l’actualitat).
Altres guarnicioners terrassencs ven ser en Fèlix Rebarter al carrer de Sant Pere, 18 i en Gerónimo Casanova al carrer Torrella, 6.
La majoria d’aquests artesans van tenir que canviar la seva feina i especialitzar-se en altres tasques com per exemple la de fer productes d’ortopèdia, tal com podem apreciar en les imatges dels anuncis que publiquem en aquest article.
Algú dirà que avui encara hi ha qui necessita selles de muntar i atuells pels cavalls i és ben cert, però a Terrassa guarnicioneria rebarter 1908d’aquest ofici ja no en queda cap artesà i cada vegada resulta més complicat trobar un baster dels d’abans que domini totes les tècniques ja que els pocs que queden s’han especialitzat en fer només el que el mercat els compra, com és el cas d’un dels pocs que encara queda a Castellar del Vallès, en Josep Sánchez.

Anuncis




El popular joc de la Manilla

31 03 2013

joc de la manillaLa Manilla era un joc de cartes que va arribar a ser molt popular a Terrassa, juntament amb altres jocs com el julepe, l’arrastrat o la botifarra que en va ser el seu successor. El meu avi hi jugava a Cal Estellador (cec que es deia així), que era un bar situat prop de l’Estació del Nord.
En algunes èpoques, i degut a que en aquests jocs hi havia qui s’hi jugava diners, van ser prohibits, tal i com podem veure en una disposició publicada l’any 1941 (v
tancament bar la polar 67eure retall premsa la fnal d’aquest post). A la dreta podeu veure una imatge de l’interior de la Polar amb les taules on també es jugava a la Manilla.
Ara intentaré explicar-vos les regles d’aquest joc de cartes: La Manilla es jugava amb la baralla espanyola de 48 cartes en grups de 4 persones aparellades de dos en dos. Al començament del joc no s’escull trumfo i és el jugador que reparteix qui ha d’ensenyar la seva última carta que és la que marca el trumfo. Quan es recull una mà s’han d’ordenar les cartes de major a menor o de menor a major abans de col·locar-les al pilot corresponent.
Una peculiaritat de la Manilla és que les cartes no es barregen, només es talla, i cal agafar-les de forma progressiva, de tal manera que en el següent joc surten més o menys ordenades. Així la capacitat de memòria és important per poder recordar com s’han jugat les cartes en el joc anterior i intentar deduir quines són les cartes que porta cada jugador.
Si que es poden fer escapçades (les ha de fer sempre el jugador situat a l’esquerra del que reparteix) però sense intercalar cap carta, fet que afavoreix que els jugadors puguin tenir moltes cartes d’un mateix pal.
El jugador que reparteix dona 12 cartes a cadascun dels jugadors, de quatre en quatre i d’esquerra a dreta. La darrera de les cartes marca el trumfo i és sempre per el jugador que reparteix que haurà d’ensenyar-la a la resta. El torn de repartir es progressiu d’esquerra a dreta.
Comença el jugador situat a la dreta del que ha repartit i és qui tira sobre la taula la carta que vulgui. Llavors els demès, en funció de la carta tirada i de dreta a esquerra per jugar han de seguir les següents normes:

  • Assistir i muntar, o sigui tirar una carta del mateix pal de la primera i a ser possible d’un nombre superior, tenint en compte que la carta més valuosa és el nou.el 9
  • Assistir i no muntar, si es té carta del mateix pal però no més alta.
  • Fallar, o sigui, tirar una carta del pal del trumfo del joc.
  • Trepitjar el trumfo, si el contrari ja ha fallat i nosaltres també hem de fallar, per trepitjar-lo el nostre trumfo ha de ser superior al del contrari.
  • Contrafallar, quan no podem assistir ni millorar la fallada del contrari, llavors podem descartar-nos de qualsevol carta sense valor que no tingui res a veure amb el pal que s’estigui jugant ni amb el trumfo del joc.
  • Si la mà l’està guanyant el nostre company llavors nosaltres només estem obligats a assistir; i si no podem, no tenim perquè fallar, si no que podrem donar-li qualsevol carta que doni punts. El qui guanya una mà és el primer que tira la carta en la següent.

El valor de les cartes en la Manilla és el següent: el nou cinc punts, l’as quatre punts, el rei tres punts, el cavall dos punts i la sota un punt. La resta de cartes no tenen valor.
Per saber qui ha guanyat un joc cal apuntar els punts que es van aconseguint en un paper. El primer valor que hem d’apuntar és la carta que mostra el pal del trumfo (o sigui la darrera que s’ha repartit). Si és una carta amb valor ja s’apunta en la llista de l’equip que la tingui. La resta de punts s’apunten al final de cada mà. Cada mà guanyada val un punt i les cartes valen els punts que abans hem citat de forma que per cada joc es juguen 72 punts. Però, perquè un equip es pugui apuntar els seus punts ha d’aconseguir-ne fer més de 36 i si no ho aconsegueix no s’apunta cap punt.
Si les dues parelles aconsegueixen just 36 punts no se’ls apuntarà cap de les dues i hauran de començar un nou joc. Els únics punts que si s’apunten sempre i estan al marge de la puntuació final són els del començament de cada joc, que ja queden apuntats des que es reparteixen les cartes.
Abans de començar a jugar, els jugadors es posen d’acord amb quantes partides jugaran i en quants punts es guanyarà un joc (normalment a Terrassa el qui aconseguia 40 punts guanyava un joc i per guanyar una partida era necessari guanyar dos de tres jocs).
Cal tenir en compte que els punts no es poden arrastrar d’un joc a un altre, sinó que cada vegada que una parella aconsegueix un joc, es comença el següent des de zero.
prohibició del joc 13-3-41Pot passar que la parella que reparteix les cartes porti 38 punts (d’un joc anterior) i només amb la darrera carta que marca el trumfo, imaginem que és un rei que són tres punts, ja aconseguiria el joc doncs sumaria 41 punts. Però en aquest cas no s’apuntaria al principi el valor del trumfo, sinó que es jugaria el joc i si la parella aconsegueix més de 36 punts, se’ls apunta tots i llavors guanya el joc, però si no arriba als 36 no se’n apuntaria cap, ni tants sols els del trumfo i si l’equip contrari n’aconsegueix més de 36 no s’apuntaria tots els punts sinó tant sols la diferència entre 36 i els que de veritat hagi aconseguit; llavors es tornarien a repartir les cartes i es jugaria un nou joc.
Nota: És possible que hi hagi alguna variant o que no hagi explicat prou bé el joc. En aquest cas agrairé a qui ens vulgui explicar la seva versió o la seva correcció si s’escau.





El tren blanc de la Molina i les matinades dels diumenges d’hivern

23 02 2013

tren blanc pont de ribesAvui el record no és específicament de Terrassa però si que hi té quelcom a veure. És tracta del anomenat “tren blanc” que passava per l’estació del Nord cada diumenge durant en l’època de l’hivern (de gener a març) i et deixava a l’estació de la Molina.
El tren sortia de Terrassa a les 5 menys 10 de la matinada i tornava de la Molina a les 6 i vint de la tarda i estava organitzat entre d’altres entitats pel Centre Excursionista de Terrassa amb la col•laboració de la RENFE.
Jo recordo haver-lo agafat diverses vegades i vull dir que era molt divertit doncs la gent que t’hi trobaves era majoritàriament gent jove amb ganes de passar-s’ho d’allò més bé.
Jo llavors no sabia esquiar i de fet ara encara no en sé, però arribaves a la Molina i si no llogaves uns esquís et podies divertir molt baixant amb plàstics per els terraplens de neu. En aquella època encara no existien els canons de neu i si a la “pista llarga” no hi havia massa neu l’acumulació de gent feia que sembles la Rambla de Barcelona.tren blanco molina 12-1-67
Potser algú dels que ens segueix tindrà algun record del tren blanc, si és així aquí teniu l’oportunitat d’explicar-ho.
Per il•lustrar aquest record us incloc un article del Diari de Terrassa de l’any 1967 en que parla del tren blanc i una fotografia del tren (autor: Jordi Rallo) dels anys 80, tot travessant el pont de la N-152 desprès de passar Aigües de Ribes.
Actualment si cerqueu la denominació de “trenc blanc” encara trobareu el que surt de Barcelona i enllaça amb Puigcerdà.





Una auca de Terrassa del 1929 (1)

4 09 2008
auca de terrassa del 1929 (1)

auca de terrassa del 1929 (1)

Avui començaré a mostrar-vos una auca que es va publicar a la revista “abella d’or” l’any 1929, coincidint amb la celebració de la Festa Major d’aquell any. Ja veureu com hi descobrireu moltes coses de la nostra ciutat i veureu que era el que en aquells anys es volia destacar de cara als forasters.

La primera imatge ens mostra un viatger que arriba a la ciutat per l’Estació del Ferrocarrils del Nord i podem apreciar-hi, tant l’antiga façana de l’estació, com les tartanes que servien com a “taxis” d’aquells anys. Destacaré que només baixar ja es troba amb una representació del folklore de la nostra ciutat: els gegants vells, els nans i l’antic drac (malauradament  desaparegut, tot i que s’ha substituït per un de nou que l’imita).

De la imatge relativa al carrer del Nord, destaquem que intenta comunicar-nos que la seva urbanització és destacable, especialment per les cases i magatzems de fabricants que s’hi havien construït en aquells anys, molts d’ells d’estil modernista.





Llibret d’horaris Estació del Nord

29 06 2007

Horaris trens 1Horaris trens 2 Avui he triat un llibret d’horaris de l’estació del Nord de Terrassa de l’any 1923.

El més curiós és veure el nom de la companyia ferroviària, en aquest cas l’anomenada “Companyia del Nord” i no la RENFE com ens podíem imaginar. D’aquí ve el nom d’estació del Nord, no del fet que estigui al Nord de la ciutat, sinó per ésser l’estació de la companyia dels Ferrocarrils del Nord.

Fixeu-vos també que aquella època es podia arribar fins a Saragoça (quin català més curiós), Hendaia i Bilbao des de Terrassa.





El Ferrocarril del Nord

28 06 2007

Estacio del Nord En aquesta fotografia del 1920 (Arxiu Tobella) podem observar l’Estació dels ferrocarrils del nord de Terrassa i unes tartanes que servien de “taxis” a l’època. El primer tren va arribar a la nostra ciutat el dia 16 de març del 1856 (diumenge de rams).

El trajecte era sols d’aquí a Barcelona i per instal·lar la via es va tardar més de 2 anys, treballant-hi uns 500 operaris, entre els qui havien 200 presos.

Al principi funcionaven 4 trens diaris i el preu era de 12 pessetes el bitllet de primera classe, 9,50 el de segona i 7 el de tercera. Per facilitar als passatgers el poder ésser a l’hora que sortien els trens a l’estació, es va instal·lar un fil elèctric des de l’estació fins a una casa prop del campanar del Sant Esperit, per tal que les campanes avisessin mitja hora i un quart abans de les sortides dels trens.

El 3 de juliol del 1860 (dia de la Festa Major) es va inaugurar el trajecte fins a Manresa. L’any 1899 va resultar insuficient l’antiga estació i es va edificar l’actual, inaugurant-se el 21 de desembre del 1899.