Butlletins antics (4): el del Orfeó Montserrat

20 02 2016

Butlleti de l’Orfeo Montserrat 1920L’Orfeó Montserrat es va fundar 11 de maig de 1919 dins del Centre Social i ho va fer ja amb 150 membres dirigits per en mossèn Àngel Rodamilans i presidida per Estanislau Palà. El primer concert es va fer a la sala Montserrat del centre el dia 6 de juliol dins dels actes de la Festa Major de Terrassa.

L’any 1920 l’Orfeó Montserrat dona un concert al teatre del Retiro a benefici dels nens refugiats austríacs acollits a la nostra ciutat i igualment actua al Círcol Egarenc i al Teatre Alegria conjuntament amb Mercè Plantada i el pianista Manuel Barguñó. A la Festa Major del 1920 fan una actuació conjunta amb l’Orfeó Vigatà, l’Escola Coral i l’Schola Cantorum en que canten durant l’ofici solemne al Sant Esperit.

El mes de maig del 1920 s’aproven els estatuts de l’Orfeó Montserrat i l’agrupació passa a ser inscrita a la Germanor dels Orfeons de Catalunya. Llavors és quan es publica el número 1 del butlletí de la agrupació que els mostrem en aquest post, corresponent al mes de maig, i en el que hi podem veure la Cançó de la Senyera d’Antoni Font.
“Arrelada en mig del cor
hi tenim una senyera,
té la Verge per escut,
Montserrat per capçalera”

 benediccio estandard orfeo montserrat 1920En les fotografies podem veure el moment de la benedicció de l’estàndard de l’entitat, el mes de juny de 1920, a Montserrat. Van apadrinar la benedicció el diputat Alfons Sala i la filla del governador civil, general Martínez Anido. I, per commemorar l’esdeveniment el pare escolapi Antoni Font va escriure la lletra abans esmentada.

benediccio estandard orfeo montserrat 1920 2Malauradament l’any 1922 en Mossèn Àngel Rodamilans decideix entrar com a monjo benedictí al monestir de Montserrat fet que comporta que l’Orfeó Montserrat es quedi sense director i es desfaci. Tot i així, el 1923 es vol tornar a posar en funcionament l’Orfeó que, dirigit pel mestre Josep Planas, director de l’Orfeó Sabadell, arriba a oferir un concert per la Festa Major e Terrassa, però finalment la temptativa no es consolida i l’Orfeó Montserrat acaba desapareixen per sempre més.





Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (4) – El baster o guarnicioner (2ª part)

25 06 2015

guarnicions de J CardusRecordo especialment els guarniments dels cavalls de l’agencia de Transports Casas que són una peça que podríem considerar artística de primer nivell. És una llàstima que aquests guarniments no estiguin avui a la nostra ciutat i que només els puguem admirar quan en alguna ocasió ens visiten per la cavalcada de Sant Antoni Abat. El detall de l’escut de Terrassa brodat en cuir és una autèntica meravella i perquè us en feu una idea cal indicar que es van emprar 140 mil tachetes de metall per decorar els atuells dels 5 cavalls de tir, realitzades l’any 1946 i que són un exemple de en quin punt havia arribat l’art en aquest ofici de guarnicioner a Terrassa.
Transports Casas va ser fundat l’any 1833 per un traginer de Viladecavalls que es deia Manel Casas i la seva seu estava al carrer de Cervantes (la primera seu va ser a la carretera de Montcada) on durant anys van estar exposats aquests guarniments en unes vitrines fins que finalment, en Josep Casas, l’any 1991 va donar-les al Museu dels Traginers d’Igualada, desprès de que les gestions de que alguna institució terrassenca se’n fes càrrec resultaren infructuoses, cosa que no ens deixa gaire bé com a ciutat a l’hora de tenir cura de certs detalls de la seva història.
Els altres atuells famosos de Terrassa són els de l’agencia de guarnicioner llorach 1925  Transports J. Cardús (el podeu veure el la foto principal d’aquest post) realitzades pel mestre guarnicioner Josep Llorach i Oliart, l’any 1928 (es va estrenar el 17 de gener) en el seu taller del carrer Sant Pere 31. Aquestes guarnicions només van ser fetes per ser lluïdes en la diada dels 3 tombs ja que eren massa luxoses i pesants i també eren per el tir de 5 cavalls de grans dimensions. El més destacable d’aquestes peces és que a més del nom de l’empresa J. Cardús en els davantals hi ha diverses imatges: Sant A
CASTELLA 1910REntoni Abat patró dels traginers, la imatge de l’Escola Industrial, la de l’Estació del Nord, les esglésies de Sant Pere, i un conjunt amb diverses edificacions terrassenques en les que es pot apreciar el Vapor Aymerich Amat i Jover, el campanar del Sant Esperit, la Torre del Palau, la casa Baró i l’ Institut Industrial (avui seu de la Cecot). Aquestes guarnicions va anys es van subhastar per internet i no en tinc coneixement de qui les va adquirir.
NYX De guarnicioners terrassencs coneguts també podem destacar en Joan Castella i Españó, tristament famós quan l’any 1923 es produí a Terrassa l’assalt a la Caixa d’Estalvis de Terrassa per part d’uns anarquistes i, en aquest assalt, en va resultar mort en el seu intent d’impedir l’atracament. La Casa Castella es va fundar l’any 1790 al carrer de l’església, 20-24 i on durant anys s’hi podia observar un cap de cavall que servia de reclam just sobre la porta d’entrada de l’establiment (en les fotos de la dreta podeu apreciar l’antiga casala industrial guarnicionera 1930 i l’edifici en l’actualitat).
Altres guarnicioners terrassencs ven ser en Fèlix Rebarter al carrer de Sant Pere, 18 i en Gerónimo Casanova al carrer Torrella, 6.
La majoria d’aquests artesans van tenir que canviar la seva feina i especialitzar-se en altres tasques com per exemple la de fer productes d’ortopèdia, tal com podem apreciar en les imatges dels anuncis que publiquem en aquest article.
Algú dirà que avui encara hi ha qui necessita selles de muntar i atuells pels cavalls i és ben cert, però a Terrassa guarnicioneria rebarter 1908d’aquest ofici ja no en queda cap artesà i cada vegada resulta més complicat trobar un baster dels d’abans que domini totes les tècniques ja que els pocs que queden s’han especialitzat en fer només el que el mercat els compra, com és el cas d’un dels pocs que encara queda a Castellar del Vallès, en Josep Sánchez.





Quan Terrassa es va quedar sense el so del Rellotge de la Vila

29 05 2015

 campanes del campanar del sant esperitNo és massa habitual que una població es quedi sense el típic soroll d’un campanar que marqui les hores. Els qui vivim prop del centre de Terrassa trobem tant habitual aquest so de les campanes que marca el rellotge situat al campanar del Sant Esperit que moltes vegades ni el sentim.
El fet és que perquè sonin és necessari un rellotge i un mecanisme que faci que es marquin les hores i els quarts i, d’aquest estri, a Terrassa n’hi havia un de mecànic instal•lat el 3 de desembre del 1871. Aquest rellotge mecànic, anomenat “Horologium” va ser construït per l’empresa francesa Morez i sufragada la seva compra per subscripció voluntària dels habitants de la Vila, passant a ser propietat de l’Ajuntament el 21 d’abril del 1872 tal i com podem llegir en un interessant article del blog del Joaquim Verdaguer dedicat a aquest rellotge.
Per completar la seva informació, només afegirem que el rellotge disposava d’uns grans contrapesos que eren fets de pedra, plom i ferro i que
detall maça rellotge del sant esperitpassaven mitja tona el de les hores i quarts i 250 quilos el que servia per moure el mecanisme. Per qui no ho hagi vist mai direm que per donar corda a un rellotge mecànic cal pujar a força de mà els contrapesos cada dos dies i ja us podeu imaginar la dificultat d’aquesta tasca amb el que arribaven a pesar.
El més
curiós però era el sistema de posar-lo a l’hora i que consistia en un petit rellotge de sol, ubicat en una petita finestra del campanar i que es tenia que fer servir sovint, ja que els mecanismes mecànics sofreixen molt amb els canvis de temperatures.
rellotge de sol del sant Esperit En tot cas el rellotge va funcionar perfectament fins la guerra civil, en que va quedar parat i abandonat, i hem d’esperar fins l’any 1950 quan en Ramon Llena va decidir fer-ne una reparació a fons, aconseguint que el vell mecanisme del rellotge tornés a funcionar uns anys més, fins que finalment el mateix consistori (propietari del rellotge) va decidir a finals dels anys 60 substituir el vell mecanisme per un d’elèctric, deixant en desús aquesta peça històrica.
El problema del rellotge elèctric és que necessita igualment un cert manteniment i això va comportar que l’any 1977 es fonés un dels motors i això provoqués que el rellotge deixés de marcar les hores, sense que el consistori, que en seguia sent el propietari, es fes càrrec de la seva reparació (l’alcalde llavors era en Domènec Jofresa, considerat el darrer alcalde franquista). La amre encara em deia l’altre dia que recordava els comentaris de la gent queixant-se d’aquest fet i és que, tot i la modernitat, el so del rellotge i les campanes per la gent que viu prop del centre és encara avui quelcom que forma part de la seva vida.
Aquest record va ser recollit també per la revista terrassenca Al Vent, el juliol del 1978, en que encara estava sense funcionar el rellotge de la Vila i on s’aprofitava per denunciar que la vella estructura de ferro de les campanes amenaçava ruïna per la seva manca de conservació. Per sort actualment amb la reforma que s’hi va fer l’estructura de les campanes ha estat reparada i es conserva en bon estat.





La Gemma Humet i la Pòlio a Terrassa

25 11 2014

disc gemma de humetAvui vull dedicar el record a una nena que la meva mare va conèixer fa molts anys degut a que els seus pares van coincidir amb els meus a unes trobades que es feien al Sant Esperit de Terrassa i que s’anomenaven “Cursillos de Cristiandad”. Aquesta nena es deia Gemma Humet i va una de les moltes criatures que als anys de la postguerra van agafar la Pòlio a la nostra ciutat.
La Gemma es va infectar d’un dia per l’altre i en pocs dies va quedar postrada per sempre més en una cadira de rodes. Potser alguns dels lectors la recordareu encara, ja que vivia al carrer Topete, prop del garatge Soler i potser també recordareu la cançó que li va dedicar, l’any 1972, el seu germà gran, en Joan Baptista Humet, un gran cantant que l’any 2008 ens va deixar.
La cançó deia:
No han passat pas gaires anys,
Gemma, que et vaig conèixer.
Va patir la mare tant
perquè poguessis néixer!

Què bonics eren els ulls que vas obrir,
que bonics, aquell setembre.
Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,
que feliç que hi ha estat sempre.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen
i tu ets la més bonica.gemma humet

Qui pogués, per un instant,
viure tota la joia
que tu sents al anar cordant
dues sabates noves.

Les dures hores i hores als teus peus!
les veig noves si les miro.
Amb gran goig en parlarà la teva veu,
i és per això que més t’estimo.

Sense por segueix lluitant
que així es llaura la vida;
xic a xic es va lliurant
la forca que dormia.

Pren els dies d’un en un que hi és el temps
per premiar el teu entusiasme.
T’ho mereixes tu i l’esforç que fan silents
els teus ulls verds esperança.
Avui es probable que encara hi hagi molt gent que conegui algun amic o familiar que pateixi les conseqüències de la Pòlio ja que a la nostra ciutat hi va haver mols afectats durant els anys 50 i 60. Malauradament aquests contagiats ho van ser perquè no van tenir la possibilitat de ser vacunats en un moment en que ja existia la vacuna. Cal que algú expliqui que a Espanya durant vuit anys en que ja existia la vacuna el govern no va fer rés, mentre el nombre de criatures patien la infecció d’aquest virus causant milers de morts i milers i milers d’afectats de la Poliomielitis.
I sobre aquests afectats va caure el silenci i l’oblit més cruel, en un país sumit en una gran penúria que feia encara més difícil la seva vida i la dels seus familiars que en tenien cura i que no van rebre cap ajuda per part de cap estament. Si en voleu saber més sobre aquests anys foscos, us recomanem el documental “Pòlio, crònica d’una negligència” de TV3.
Avui a les 19:00 hores s’inaugura una important exposició de la Pòlio a la seu de la Cecot (C/Sant Pau, 6) de Terrassa. És molt impactant però creiem que val la pena fer-ne difusió. Podeu trobar-ne més info al blog del Rotary de Terrassa.





Bon Nadal i Millor Any 2014

20 12 2013

Com cada any aprofitem per desitjar-vos un Bon Nadal i un millor any 2014.

NADAL2013 records terrassa





L’antic altar del Sant Crist

25 05 2012
altar san crist 1929

altar San Crist 1929

Avui recordarem l’antic altar del Sant Crist de Terrassa, esculpit l’any 1670 per en Pere Serra de Barcelona, d’estil barroc i que tenia una gran devoció pels habitants de l’antiga vila de Terrassa.
El venerat Sant Crist estava situat en aquest imponent altar de fusta esculpida en el que, al sòcol de la dreta s’hi podia veure l’escut d’en Pere de Fizes, castlà del castell de Terrassa, el qual va fer construir aquest altar, mentre que al sòcol de la dreta hi figurava l’escut de Terrassa sobre fons d’or.
L’any 1885 es va fer una important restauració del Sant Crist, conservant de l’antic només la creu amb els seus accessoris de plata i alguns fragments de la imatge.
Del cambril de l’altar del Sant Crist cal remarcar els elegants relleus de fusta daurada entre els que sobresortien els de la Mare de Deu i Maria Magdalena.
Malauradament aquest altar va ser cremat amb als altres que hi havia a l’interior del Sant Esperit
durant la Guerra Civil.

Nota.- Fascicle del dijous sant a Terrassa de 1932 enviat per el Ricard Font (veure comentaris)





El Corpus del 1963

7 05 2010

Antigament la celebració del Corpus a Terrassa tenia dues grans fites, el divendres es celebrava a la parròquia del Sant Esperit i el diumenge a la Sagrada Família. El fet és que la Sra. Assumpció Ruera m’ha fet arribar una fotografia corresponent a la diada del Corpus del diumenge 16 de juny de 1963 i uns records associats a aquesta imatge de les catifes de flors que era costum fer a molts carrers de la nostra ciutat.

“Recordo que des del carrer Torrella fins més avall, en el carrer de Galileu els veïns vàrem fer una catifa de pètals de clavell blanc amb una vorada de ginesta i fulles de bruc. Al centre i amb clavells vermells vàrem dibuixar uns raïms cada 2 ó 3 metres. El fet és que la nostra catifa va guanyar el primer premi en el concurs que s’organitzava cada any entre els diferents carrers del barri de ca n’Aurell que participaven en la celebració del Corpus”. I afageix: “la preparació d’aquestes catifes ajudava molt a la unió entre veïns i era molt bonic l’ambient que s’hi respirava. També recordo que es va fer una altar de flors, prop del carrer Torrella, i que al passar la custodia s’hi feia una parada mentre un cor hi cantava una cançó a varies veus, que s’anomenava motete“.

Comentaris: Agraeixo la possibilitat de mostrar aquesta imatge, mai publicada fins ara, i en la que podem veure bona part del carrer de Galileu, des de la plaça del Progrés fins a perdre de vista el seu final. A la dreta destaquen els arbres de la plaça i a l’esquerra un rètol de pepsi-cola que corresponia al colmado de cal Garrigó (per cert, els Garrigó eren família de Msn. Cima). També podem apreciar l’antic adoquinat del carrer i algunes cadires preparades per veure passar la processó. Cal indicar que la processó es feia per la tarda i que si bé hi havia carrers que per confeccionar les catifes feien servir serradures tenyides aquí ens trobem amb una catifa feta de flor natural.

L’ordre de la processó era el següent: primers els gegants nous, els cap-grossos i el drac antic (avui desaparegut), desprès la banda de cornetes i tambors de les escoles Salesianes, la Creu Parroquial i els nens que aquest any havien fet la primera comunió de les escoles de la demarcació parroquial, seguit d’una representació de les 6 parròquies del terme municipal, gremis, entitats i associacions piadoses amb les seves respectives banderes i estendards. Llavors venia el pendó oficial confiat a l’Agrupació Cultural Sardanista de la Sagrada Família, porta pel seu president. El seguien les escolanies de la parròquia i del seminari menor Carmelità i la Schola Cantorum Parroquial. Representants del clericat regular i secular de la ciutat. I un grup de guàrdies civils al voltant de la custodia d’or plata i pedres precioses, sufragada pels feligresos i obra del orfebre Sr. Ramon Suñé, utilitzada en la processó per primera vegada i portada en tabernacle per 4 sacerdots. La processó era presidida per Mossèn Albert Viladrich Vandrells acompanyat per la Junta Parroquial i com a màxim representant de les autoritats civils hi va participar el regidor Sr. Manel Tobella i Marcet (el que posteriorment va crear l’arxiu Tobella) en representació de l’alcalde. També podem destacar la presencia del capità de la Guardia Civil, el comissari de policia, el cap de la brigada sanitària de la creu Roja amb una esquadra de portalliteres. Tancava el seguici la banda Municipal dirigida per el Sr. Enrique Garcés i un piquet de la policia municipal vestits de gran gala.

Un cop retornat el Santíssim al temple es van beneir als presents sota els acords de l’himne nacional.