La polèmica de la taifa terrassenca

Fa uns dies en el programa “El divendres” de TV3, que es va emetre des de la plaça Vella de Terrassa, es va comentar com a paraula genuïna de la nostra ciutat la “taifa” i es va assegurar que aquesta paraula és l’equivalent local a la típica carmanyola.

En principi sembla que ningú hi va posar esment a aquesta afirmació, però nosaltres hem rebut recentment una opinió que porta certa polèmica a aquesta tesi i que volem compatir amb tots els nostres seguidors. Sense ànims d’entrar en cap discussió ni prendre partit en cap sentit, el que farem es donar veu a aquesta aportació i que siguin els experts o els mateixos terrassencs que la feien servir qui ho certifiquin o ho desmenteixin.

L’aportació la feta l’amic Ricard Font que ens explica el següent: “Jo com a pèrit tèxtil i membre d’una família que tenia un fàbrica estava d’encarregat d’una secció i recordo que els obrers que feien la jornada seguida portaven la taifa per menjar a la mitja hora que tenien per l’àpat (taifa és una paraula exclusiva de Terrassa)”.
En Ricard segueix i diu: “Alguns es creuen que vol dir fiambrera o carmanyola i això no és del tot cert, ja que la taifa és el conjunt del recipient i la teca”. O sigui que segons el que ell indica, a Terrassa el qui se’n duia la taifa al treball, el que feia era “portar el menjar en una carmanyola”.

Fins aquí el record i el comentari sobre aquesta polèmica terrassenca, a la que esperem que algun dia s’hi “posi fil a l’agulla” i se’n pugui “treure l’entrellat” per tal de que “no perdem pesades”, ja que amb aquests temes “hi ha tela per estona” (si em permeteu la broma, tot utilitzant frases pròpies del nostre passat tèxtil).

En la imatge que il•lustra aquest record podeu observar una taifa de les que emprava quan anava d’excursió amb els escoltes de mossèn Homs (als anys 70) i que ja hi havia a casa dels pares, de manera que sens dubte era bastant més antiga. A casa quan jo demanava la “taifa” em referia a l’estri i no al conjunt com esmenta el Ricard, però admeto que ell es refereix a un temps bastant anterior de quan jo l’emprava.

La Gemma Humet i la Pòlio a Terrassa

Avui vull dedicar el record a una nena que la meva mare va conèixer fa molts anys degut a que els seus pares van coincidir amb els meus a unes trobades que es feien al Sant Esperit de Terrassa i que s’anomenaven “Cursillos de Cristiandad”. Aquesta nena es deia Gemma Humet i va una de les moltes criatures que als anys de la postguerra van agafar la Pòlio a la nostra ciutat.
La Gemma es va infectar d’un dia per l’altre i en pocs dies va quedar postrada per sempre més en una cadira de rodes. Potser alguns dels lectors la recordareu encara, ja que vivia al carrer Topete, prop del garatge Soler i potser també recordareu la cançó que li va dedicar, l’any 1972, el seu germà gran, en Joan Baptista Humet, un gran cantant que l’any 2008 ens va deixar.
La cançó deia:
No han passat pas gaires anys,
Gemma, que et vaig conèixer.
Va patir la mare tant
perquè poguessis néixer!

Què bonics eren els ulls que vas obrir,
que bonics, aquell setembre.
Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,
que feliç que hi ha estat sempre.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen
i tu ets la més bonica.

Qui pogués, per un instant,
viure tota la joia
que tu sents al anar cordant
dues sabates noves.

Les dures hores i hores als teus peus!
les veig noves si les miro.
Amb gran goig en parlarà la teva veu,
i és per això que més t’estimo.

Sense por segueix lluitant
que així es llaura la vida;
xic a xic es va lliurant
la forca que dormia.

Pren els dies d’un en un que hi és el temps
per premiar el teu entusiasme.
T’ho mereixes tu i l’esforç que fan silents
els teus ulls verds esperança.
Avui es probable que encara hi hagi molt gent que conegui algun amic o familiar que pateixi les conseqüències de la Pòlio ja que a la nostra ciutat hi va haver mols afectats durant els anys 50 i 60. Malauradament aquests contagiats ho van ser perquè no van tenir la possibilitat de ser vacunats en un moment en que ja existia la vacuna. Cal que algú expliqui que a Espanya durant vuit anys en que ja existia la vacuna el govern no va fer rés, mentre el nombre de criatures patien la infecció d’aquest virus causant milers de morts i milers i milers d’afectats de la Poliomielitis.
I sobre aquests afectats va caure el silenci i l’oblit més cruel, en un país sumit en una gran penúria que feia encara més difícil la seva vida i la dels seus familiars que en tenien cura i que no van rebre cap ajuda per part de cap estament. Si en voleu saber més sobre aquests anys foscos, us recomanem el documental “Pòlio, crònica d’una negligència” de TV3.
Avui a les 19:00 hores s’inaugura una important exposició de la Pòlio a la seu de la Cecot (C/Sant Pau, 6) de Terrassa. És molt impactant però creiem que val la pena fer-ne difusió. Podeu trobar-ne més info al blog del Rotary de Terrassa.