La Gemma Humet i la Pòlio a Terrassa

25 11 2014

disc gemma de humetAvui vull dedicar el record a una nena que la meva mare va conèixer fa molts anys degut a que els seus pares van coincidir amb els meus a unes trobades que es feien al Sant Esperit de Terrassa i que s’anomenaven “Cursillos de Cristiandad”. Aquesta nena es deia Gemma Humet i va una de les moltes criatures que als anys de la postguerra van agafar la Pòlio a la nostra ciutat.
La Gemma es va infectar d’un dia per l’altre i en pocs dies va quedar postrada per sempre més en una cadira de rodes. Potser alguns dels lectors la recordareu encara, ja que vivia al carrer Topete, prop del garatge Soler i potser també recordareu la cançó que li va dedicar, l’any 1972, el seu germà gran, en Joan Baptista Humet, un gran cantant que l’any 2008 ens va deixar.
La cançó deia:
No han passat pas gaires anys,
Gemma, que et vaig conèixer.
Va patir la mare tant
perquè poguessis néixer!

Què bonics eren els ulls que vas obrir,
que bonics, aquell setembre.
Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,
que feliç que hi ha estat sempre.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen
i tu ets la més bonica.gemma humet

Qui pogués, per un instant,
viure tota la joia
que tu sents al anar cordant
dues sabates noves.

Les dures hores i hores als teus peus!
les veig noves si les miro.
Amb gran goig en parlarà la teva veu,
i és per això que més t’estimo.

Sense por segueix lluitant
que així es llaura la vida;
xic a xic es va lliurant
la forca que dormia.

Pren els dies d’un en un que hi és el temps
per premiar el teu entusiasme.
T’ho mereixes tu i l’esforç que fan silents
els teus ulls verds esperança.
Avui es probable que encara hi hagi molt gent que conegui algun amic o familiar que pateixi les conseqüències de la Pòlio ja que a la nostra ciutat hi va haver mols afectats durant els anys 50 i 60. Malauradament aquests contagiats ho van ser perquè no van tenir la possibilitat de ser vacunats en un moment en que ja existia la vacuna. Cal que algú expliqui que a Espanya durant vuit anys en que ja existia la vacuna el govern no va fer rés, mentre el nombre de criatures patien la infecció d’aquest virus causant milers de morts i milers i milers d’afectats de la Poliomielitis.
I sobre aquests afectats va caure el silenci i l’oblit més cruel, en un país sumit en una gran penúria que feia encara més difícil la seva vida i la dels seus familiars que en tenien cura i que no van rebre cap ajuda per part de cap estament. Si en voleu saber més sobre aquests anys foscos, us recomanem el documental “Pòlio, crònica d’una negligència” de TV3.
Avui a les 19:00 hores s’inaugura una important exposició de la Pòlio a la seu de la Cecot (C/Sant Pau, 6) de Terrassa. És molt impactant però creiem que val la pena fer-ne difusió. Podeu trobar-ne més info al blog del Rotary de Terrassa.

Anuncis




La vivència de la Carme Carreras a la riuada del 62

27 01 2013

foto mare i germane de la carme contrerasMolt s’ha escrit de la riuada del 1962 però encara queden testimonis colpidors del que es va viure i que ens ajuden a saber el que va passar en aquella terrible nit.
El testimoni que avui us portem és el de la Carme Carreras, una senyora que vaig conèixer tot fent un cafè. El fet és que ella es va interessar ja que jo portava al damunt el llibre de la riuada editat pel Rotary de Terrassa i em va preguntar on podia comprar-ne un exemplar.
Llavors jo li vaig indicar tot preguntant-li si ella ho havia viscut personalment i em va contestar: “i tant que ho vaig viure, i a més d’una manera molt trista, però tot i els anys que han passat mai m’he vist en cor d’explicar-ho a ningú“.
Jo vaig insistir i li vaig dir que si volia el seu record quedaria per sempre més recollit en l’espai dels “records de Terrassa”. S’ho va pensar uns instants i finalment em va explicar el que aquí us transcric:
Aquells dies jo treballava a cal Sala i Badrines a la secció de paqueteria i feia el torn de matinada. Recordo que aquell dia em vaig llevar a les 4 del mati i que ja plovia una mica i també que quan vaig plegar a les 2 del migdia seguia plovisquejant.
La meva germana de 14 anys treballava per les tardes des de feia poc a cal Aymerich al carrer de la FontVella. A les 7 de la tarda, que era l’hora de plegar, es va posar a ploure fort i els amos li van dir que es quedés però ella va voler anar-se’n a casa i, perquè no es mullés, la van acompanyar amb cotxe fins a casa.
Nosaltres viviem al carrer Hoquei, 179, al costat dret de la Carretera de Castellar, just abans del pont de la riera de les Arenes. El carrer portava aquest nom perquè estava prop del Camp de Hoquei que hi havia allí i per això a aquest barri també se l’anomenava amb el mateix nom. En aquest camp posteriorment a la riuada s’hi va construir l’institut Blanxart.
Els pares havien estat de lloguer a can Palet (C/ Doctor Albinyana,125) però van haver de deixar la casa perquè qui els hi havia llogat la necessitava per un familiar.
Llavors el meu pare va decidir anar a l’Ajuntament per preguntar on podia adquirir un terreny econòmic amb la intenció de poder-hi construir una vivenda i finalment es va decidir per el del carrer hoquei, desprès de veure’n d’altres que encara quedaven més a prop de la riera.
Quan es va adonar que el terra era massa sorrenc va anar a queixar-se però li van contestar que no patis que no hi havia cap perill i que a més la riera quedava lluny, a més de 100 metres del citat terreny. Tot i l’explicació rebuda va decidir construir la casa però amb uns forts fonaments, fets amb ciment armat i pedres tretes de la mateixa riera.solar de la casa de la carme contreras
Recordo que jo llavors vaig haver de deixar l’escola durant un any per tal d’ajudar al paleta que feia la construcció, fent tasques de manobre quan tenia poc més de tretze anys.
Al 1962 ja portàvem dos anys vivint en aquesta casa i fins i tot darrera nostre ja se n’havia construït una altra que encara quedava més a prop de la riera. Cal indicar que es tractava de cases ben construïdes i que en cap cas eren barraques, com en ocasions s’ha indicat o s’ha volgut justificar de forma errònia.
Aquella tarda a casa nostra a més de jo havia la meva germana petita, la mare i la padrina que aquells dies tenia una cama enguixada.
A quarts de vuit ja plovia fort i les quatre estavem dins la casa escoltant la radio. Desprès de sopar la meva germana petita va decidir anar-se’n a dormir mentre que jo em vaig quedar desperta acabant un jersei que volia estrenar el dia següent.
El pare no hi era, ja que treballava en el torn de nit de cal Cunillera, una fàbrica tèxtil situada on avui hi ha el Museu de la Ciència a la Rambla i el meu germà gran tampoc hi era, ja que estava fent la mili.
Cap a quarts d’onze seguia plovent molt i de cop vaig sentir un soroll i vaig veure que a l’habitació del cosidor s’hi havia fet un forat a la paret per on hi entrava aigua. Com vaig poder vaig tapar el forat amb papers de diari i vaig sortir al carrer a veure que passava.
Llavors vaig poder veure que hi havia molta aigua i que fins i tot aquesta feia onades. Corrents vaig tornar a entrar a casa tot comprovant que ja s’havien fet més forats a la mateixa paret, els quals vaig intentar tornar a tapar amb fulls de diari.
De nou vaig intentar sortir al carrer però em vaig espantar ja que l’aigua en pocs minuts havia pujat molt de nivell.
En aquell moment vaig decidir despertar a la meva germaneta tot dient-li a la mare i la padrina que tenien que sortir ràpid de la casa. Recordo que els deia: “va sortim, sortim”.
Sigui com sigui jo vaig ser la primera en sortir de casa i de sobte vaig caure en una mena de forat que l’aigua havia fet just al davant de casa i com vaig poder vaig intentar mantenir-me en peu mentre l’aigua em tibava carrer avall. Recordo que en aquesta posició podia observar com d’una casa veïna l’aigua sortia com una cascada per la finestra.
Va ser just en aquell moment que vaig sentir un soroll molt fort darrera meu i quan em vaig girar de sobte la meva casa va desaparèixer arrencada per l’aiguat com si fos de paper.
Posteriorment em vaig assabentar que en el solar de la casa hi van trobar dues grans roques que potser van ser les que al xocar van fer enfonsar la casa.
Esglaiada i sense saber que fer vaig sentir una veïna que agafant-me per braç em deia “Carmen que haces?” mentre m’ajudava a entrar a casa seva i em deia “No te muevas de aquí”. Jo ja us podeu imaginar que estava en una mena d’estat de shock.
Llavors aquest veïns em van comentar que just al costat hi vivia una família amb un matrimoni, una avia i 4 fills petits i que si em veia en cor d’anar-los a avisar amb la intenció de que es refugiessin a casa seva ja que aquesta estava més resguardada.
Llavors no se ben ve com m’hi vaig dirigir i un a un els vaig ajudar a arribar a la nova casa, començant pels més petits.
Cal indicar que en aquells moments d’una torre elèctrica que tenia a sobre van començar a sortir xispes i que els cables trencats van caure molt a prop meu, però vaig tenir la sort de que cap d’ells em va tocar.
Desprès d’haver-los ajudat a sortir a tots vaig sentir de nou un soroll fort i vaig poder veure com aquella casa també desapareixia riera avall.
A dos quarts de dotze recordo que van arribar a la casa on m’havia refugiat uns veïns de més amunt, que no els havia passat rés, per veure si ens podien ajudar i també recordo que el fill gran d’aquella casa em va oferir que anés a casa seva per tal de donar-me roba seca per poder-me canviar doncs anava tota xopa.
Cap a la matinada (sobre les 4h.) ja no plovia i llavors acompanyada per aquell noi em vaig dirigir per la carretera cap a l’Electra, lloc on em vaig esperar per retrobar-me amb el pare, que finalment havia pogut sortir de la fàbrica.
Aquella nit, em va explicar posteriorment, la va passar refugiat sobre les bales de llana mentre s’ajudaven els uns als altre.
Quan va baixar l’aigua va poder sortir de la fàbrica i a aquella hora de la matinada es dirigia corrents cap a casa per saber el que havia pogut passat.
El pare es va sorprendre de veure’m al mig de la carretera i al preguntar-me per la resta i saber que se’ls havia endut la riera va voler arribar al lloc on teníem la casa, com si no s’ho pogués creure.
Quan va arribar prop de la zona on vivíem la policia, que ja estava situada en la zona de la carretera, li va impedir el pas ja que hi havia molt perill de que se l’emportés la gran quantitat d’aigua que baixava pels marges inundats de la riera i llavors jo i el pare ens en vàrem anar a refugiar-nos a casa d’uns tiets, que vivien al carrer de Sant Joan.
El pare, així que va poder, es va dirigir al cementiri per preguntar pels familiars desapareguts, però a mi no em van deixar ni sortir de casa durant uns dies ja que estava molt afectada.
Recordo que el pare cada dia recorria els cementiris dels pobles veïns per intentar trobar la meva germaneta i que m’explicava que obria la boca dels cadàvers dels nens per veure si hi trobava un queixal d’or que feia poc li havien posat i així poder-la reconèixer. Imagineu-vos en quin estat estaven aquells cadàvers recuperats de la riuada. No la va trobar mai i figura encara avui en la llista de desapareguts.
El fet és que a la meva mare la van trobar a la mateixa riera de les Arenes, just al costat del desaparegut pont de la Renfe i a la padrina van tardar tota una setmana a trobar-la prop de Cerdanyola. A la meva germaneta no la van trobar mai.
Al cap d’un temps al pare li van donar 100.000 pessetes per cada mort i desaparegut i durant els primers dies li van deixar una casa compartida al carrer de Mas Adey per desprès ubicar-nos en uns barracons a la Zona Esportiva. Més endavant ens van adjudicar un pis als Grups de Sant Llorenç. Del terreny ignoro que se’n va fer.
De les altres ajudes que vàrem rebre recordo que vaig anar al Centre Social per demanar roba i estris de cuina i que ens van donar només coses velles i molt tronades. Fins i tot en un altre punt de repartiment d’ajuda situat al carrer de l’Era recordo que em van donar trastos vells: un somier amb les potes trencades i unes olles molt velles i brutes.
Però com que jo treballava a cal Sala i Badrines allí em van oferir fer-me una mena de carta de recomanació per tal de poder presentar-la en els llocs d’assistència. Quan hi vaig tornar i els hi vaig ensenyar la carta llavors em van donar una bateria de cuina nova per estrenar i roba neta i nova.
També voldria explicar que al col•legi de les Carmelites que hi havia prop de casa meva i al que jo anava regularment els dies de festa a ajudar-hi, vaig anar-hi amb la intenció de demanar algun tipus d’ajuda i tot el que vaig rebre va ser un sac de roba que quan el vaig obrir vaig veure que es tractava de roba vella i bruta que només servia per fer-ne draps. A Can Amat, uns familiars de Cal Sala i Badrines, si que em van donar roba neta i nova.
Temps desprès el meu germà es va voler casar i com que no tenia casa va decidir anar a demanar-la a Vitasa li van dir que no hi havia rés. Llavors jo vaig tornar a fer servir la carta i com si fos màgica ens van ensenyar un grapat de pisos i finalment n’hi van donar un al carrer Heroes de Codo.
El dia en que vàrem enterrar a la mare recordo que la volia veure i que no ens van deixar obrir el fèretre ja que deien que estava molt desfigurada. Llavors una senyora que passava prop meu al veurem tant trista se’m va acostar i em va donar 10.000 pessetes en metàl•lic de forma totalment anònima.
Al cap de 5 anys en un trasllat del cementiri vaig aconseguir quedar-me per tal de poder veure l’obertura del fèretre de la meva mare i em vaig trobar amb la mare posada dins d’un sac lligat a l’altura del coll i del qual només en sobresortia el seu cap. La seva mare es deia Carme, la padrina Maria i la germana Rosa, en pau descansin”.
No faré cap comentari a aquest record de la riuada del 1962 pel respecte que em mereix la Carme, tant sols us indicaré que uns dies desprès en va fer arribar una foto on hi podeu veure el solar de casa seva tal i com va quedar desprès de la riuada i una darrera foto de la seva mare i la seva germana.
Nota: Aquest record s’ha llegit per primera vegada en el Congrés de Cultura de Terrassa.