Records de la Revetlla de Sant Joan:

23 06 2019

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

Pocs dies abans de la diada de Sant Joan, ja es sentien les explosions dels petards que anunciaven la proximitat de la revetlla. El nostre carrer de l’Aurora en aquella època no era asfaltat (era com la majoria dels carrers d’abans) i al començar el carrer, quasi cantonada amb el carrer Topete, és on fèiem una gran foguera per celebrar amb el veïnat la nit de Sant Joan.

En la nostra infantesa, esdeveniments tant simples com fer una festa al carrer i un foc amb l’acompanyament de l’imprescindible pirotècnia ens produïa uns grans moments d’esplai i d’esbarjo. No necessitàvem com succeeix ara tenir coses de gran valor per poder passar-ho bé, coses que avui semblant imprescindibles.

El dia anterior a la revetlla, des del migdia ja ens reuníem per anar casa per casa i demanar trastos per a poder-los cremar. Tot era útil, una cadira sense el seient, o sense un peu, un calaix, mobles vells, escombres, pals…. Cada peça que aconseguíem s’anava acumulant a la pila que estava a un canto del carrer.

El mateix dia de la revetlla i ajudats per persones més grans, era el moment culminant de muntar la foguera. A la part de sota les coses de més volum i després, per ordre de mides, anava pujant com un monticle. Com més alt millor ! A dalt de tot hi posàvem alguna cosa singular que havíem recollit. A vegades es tenia que desfer i refer la pila al trobar alguna cosa de més volum per posar-la a baix. Sempre tenia de quedar perfecta !

Quant ja tot estava ben disposat encara hi havia claror de dia. Les hores es feien llargues esperant que es fes fosc, cosa imprescindible per encendre la foguera. Quant ja era ben fosc s’encenia amb una gran espectacularitat i el foc anava pujant com en una xemeneia i en el seu punt culminant totes les parets quedaven il·luminades. Una gran resplendor rogenca ho envaïa tot i constituïa un efecte meravellós. A vegades amb una mica de preocupació per la proximitat d’alguns fils elèctrics o de les parets…. però estava tot previst ! Teníem una manega connectada a una sortida d’aigua i així no hi havia perill… 

Els nois més grans encenien els petards amb una metxa ben llarga plena de nusos que anaven desfent a conveniència, els altres feien servir tot el repertori: bengales, mistos garibaldí, pedres fogueres…

Tot el veïnat sortia al carrer amb la coca i la mistela i, quant el foc ja anava apaivagant quedant solament les brases, els més agosarats el saltaven.

Aquell dia anàvem a dormir molt tard felicitant els Joans que celebraven el seu sant. Tots havíem participat d’una gran revetlla i sense despeses extraordinàries. Eren altres temps… actualment, perquè una celebració sigui més important, es necessita marxar de la ciutat i si pot ser ben lluny, sembla encara més interessant.

És bonic recordar coses d’abans perquè pots comprovar les grans diferencies existents en cada època i de les que nosaltres n’hem sigut testimonis.

Anuncis




El carrer de Viveret i les fogueres de Sant Joan

23 06 2009

foguera de sant joan

foguera de sant joan

Recordo que de petit, al carrer de Viveret, on hi vivia amb els meus pares, hi havia la costum de fer una foguera per Sant Joan i de reunir-nos tots els veïns per menjar-hi la coca i veure vi dolç i alguna botella de xampany (llavors no hi havia cava). També recordo que hi havia algun veí que s’entretenia encenent i fent volar una mena de globus o fanalets de paper.

Aquesta tradició de la coca es va anar perdent i cadascú se la menjava a casa, però la costum d’encendre una foguera va perviure uns quants anys més, just fins que el carrer es va asfaltar i ja no ens donaven el permís per fer-hi foc.

Als nens el que més ens agradava era anar a buscar per les cases del veïnat i les fabriques, mobles vells, capses de fusta, escombres i qualsevol tros de fusta que servis per fer la foguera lo més alta possible i si era més alta que la dels carrers veïns, millor que millor. Fins i tot havíem arribat a muntar torns de guàrdia per evitar que altres nois ens pispessin el que tant ens havia costat aplegar. La foguera la fèiem al final del carrer, just a tocar del torrent de Vallparadís i com que en aquell temps el carrer no tenia sortida, no molestàvem a ningú.

mistos garibaldi

mistos garibaldi

De petards no en teníem gaires i dels que més me’n recordo són dels “mistos garibaldí”  i de les “pedres fogueres”, els primers  eren una tira de cartro amb unes gotes de fòsfor blanc (molt tòxic) i els tenies que fregar a la paret per fer-los espetegaruna estona mentre els aguantaves amb els dits. petardos 1952La pedra foguera, que també era tòxica, era una pedra banyada en fòsfor i espetegava cada cop que la tiraves al terra.

També recordo que els petards (piules) de color verd les compravem d’una en una i costaven uns  10 cèntims.

Una curiositat: a Terrassa s’havien arribat a prohibir els petards tal i com podeu comprovar en aquest escrit de l’any 1952.