Records de l’antic Casino de Artesanos (2ª part)

En un curiós programa incrustat en un dibuix és pot apreciar les diverses modalitats de balls que es tocaven en les ballades que s’hi feien i podem apreciar els valsos, les polques, els rigodons, les masurques, els llancers o els americans que eren els més populars a finals del segle XIX.

Un any abans és curiós observar una noticia apareguda en la premsa local que diu que el 23 d’octubre de 1867 en la casa de “Can Vinyals” número 48-50 del carrer Sant Pere s’inaugura un cafè i que afirma que poc després es converteix en la nova seu del “Casino de los Artesanos“.

D’aquesta noticia ens queda el dubte de la diferència de numeració de la finca ja que al número 50 posteriorment el que s’hi va construir va ser el “Gran Hotel Peninsular” (que ocupava, com podem veure en un anunci antic, del numero 48 al 56). Aquest desgavell de numeracions es deu en bona part a que en aquells anys això no era tant fix com és ara en els nostres carrers (una primera ordenació de números i noms de carrers es va fer el 25 de juliol de 1886).

Podem constatar per un rebut de data 1 de febrer de 1885 del “Casino de Artesanos y de Tarrassa” que el president llavors era en Miquel Marcet i el tresorer en Agustí Prat i que el rebut costava 2 pessetes que en aquest cas van ser abonades per en Josep Casanovas. En un segon document de l’admissió com a nou soci de l’entitat del 1885 podem esbrinar el nom del secretari l’Emili Margarit.

El 26 de maig de 1886 torna a canviar de nom per el de “Círculo Egarense” (inicialment se li volia posar el nom de “Círculo del Fomento” però va resultar que aquest nom ja s’havia registrat al 1877) impulsat per un emprenedor terrassenc, en Pasqual Sala que decideix comprar l’antic edifici per derruir-lo i aixecar-ne un de nou. Val la pena dir que tot i el canvi del nom durant molts anys el terrassencs els seguien anomenant com “Els Artesanos” i de fet en una invitació del “Ball de Màscara” del 1899 podem veure que figura el nom curiós de “Casino Tarrasense de Artesanos”. Aquesta curiositat podria ser perquè en aquella època s’aprofitaven les invitacions antigues que els quedaven i potser es va fer servir alguna d’antiga.

El 28 de gener de 1890 es dissol l’entitat del Casino Tarrasense i els socis passen automàticament a ser socis del Circulo Egarense. Com a curiositat direm que llavors un café costava 0,25 pessetes i et portaven d’obsequi una copeta d’anis o rom, mentre que una xocolata amb melindros costava 0,35 pessetes.

Un any després de crear-se el ”Casino de Artesanos” un altre grup de Terrassencs, dissidents d’aquesta primera entitat, el 4 de març de 1860 van fundar el “Casino de los Artistas”, amb en Ramon Trias de president, seguint aquesta tradició terrassenca de crear entitats similars i competidores.

Aquest casino va començar en un pis del carrer de la Font Vella, número 8 i la gent que deia que eren més avariciosos que els de l’altre casino els va anomenar com els de “La Rata”. Però els records d’aquest altre Casino que finalment es va convertir en el Casino del Comerç els deixarem per més endavant.

Deixeu-me que torni al “Círculo Egarense” i faci menció de nou d’en Pasqual Sala que en va ser el seu gran impulsor. Si us voleu imaginar el seu poder econòmic d’aquesta nissaga només cal que feu una ullada a l’edifici que avui ocupa la Cecot (antic Institut Industrial de Terrassa i abans magatzem de Freixa i Sans) i del que n’era propietat la família Sala.

Però la part de la història del “Círculo Egarense” ja estat explicada per l’amic Joaquim Verdaguer en un article que podeu llegir aquí: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/08/el-circol-egarenc.html

Tants sols fer esment que en el resum d’en Verdaguer no s’ha indicat a la bibliografia del Cercle Egarenc, l’opuscle Noces d’Or del Círcol Egarenc 1886-1936 de Baltasar Ragon que segurament és el millor resum que s’ha fet fins avui dia.

noces d’or del cercle egarenc 1886 1936

Nota: La majoria d’il·lustracions d’aquest article pertanyen al amic Rafel Comes al qui agraïm la seva col·laboració i val la pena dir que les il·lustracions que no tenen revers és perquè són en blanc.

Dels jardins i el templet que podeu veure en la foto de la dreta en parlarem en un proper record.

Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (4) – El baster o guarnicioner (2ª part)

Recordo especialment els guarniments dels cavalls de l’agencia de Transports Casas que són una peça que podríem considerar artística de primer nivell. És una llàstima que aquests guarniments no estiguin avui a la nostra ciutat i que només els puguem admirar quan en alguna ocasió ens visiten per la cavalcada de Sant Antoni Abat. El detall de l’escut de Terrassa brodat en cuir és una autèntica meravella i perquè us en feu una idea cal indicar que es van emprar 140 mil tachetes de metall per decorar els atuells dels 5 cavalls de tir, realitzades l’any 1946 i que són un exemple de en quin punt havia arribat l’art en aquest ofici de guarnicioner a Terrassa.
Transports Casas va ser fundat l’any 1833 per un traginer de Viladecavalls que es deia Manel Casas i la seva seu estava al carrer de Cervantes (la primera seu va ser a la carretera de Montcada) on durant anys van estar exposats aquests guarniments en unes vitrines fins que finalment, en Josep Casas, l’any 1991 va donar-les al Museu dels Traginers d’Igualada, desprès de que les gestions de que alguna institució terrassenca se’n fes càrrec resultaren infructuoses, cosa que no ens deixa gaire bé com a ciutat a l’hora de tenir cura de certs detalls de la seva història.
Els altres atuells famosos de Terrassa són els de l’agencia de   Transports J. Cardús (el podeu veure el la foto principal d’aquest post) realitzades pel mestre guarnicioner Josep Llorach i Oliart, l’any 1928 (es va estrenar el 17 de gener) en el seu taller del carrer Sant Pere 31. Aquestes guarnicions només van ser fetes per ser lluïdes en la diada dels 3 tombs ja que eren massa luxoses i pesants i també eren per el tir de 5 cavalls de grans dimensions. El més destacable d’aquestes peces és que a més del nom de l’empresa J. Cardús en els davantals hi ha diverses imatges: Sant Antoni Abat patró dels traginers, la imatge de l’Escola Industrial, la de l’Estació del Nord, les esglésies de Sant Pere, i un conjunt amb diverses edificacions terrassenques en les que es pot apreciar el Vapor Aymerich Amat i Jover, el campanar del Sant Esperit, la Torre del Palau, la casa Baró i l’ Institut Industrial (avui seu de la Cecot). Aquestes guarnicions va anys es van subhastar per internet i no en tinc coneixement de qui les va adquirir.
De guarnicioners terrassencs coneguts també podem destacar en Joan Castella i Españó, tristament famós quan l’any 1923 es produí a Terrassa l’assalt a la Caixa d’Estalvis de Terrassa per part d’uns anarquistes i, en aquest assalt, en va resultar mort en el seu intent d’impedir l’atracament. La Casa Castella es va fundar l’any 1790 al carrer de l’església, 20-24 i on durant anys s’hi podia observar un cap de cavall que servia de reclam just sobre la porta d’entrada de l’establiment (en les fotos de la dreta podeu apreciar l’antiga casa i l’edifici en l’actualitat).
Altres guarnicioners terrassencs ven ser en Fèlix Rebarter al carrer de Sant Pere, 18 i en Gerónimo Casanova al carrer Torrella, 6. La majoria d’aquests artesans van tenir que canviar la seva feina i especialitzar-se en altres tasques com per exemple la de fer productes d’ortopèdia, tal com podem apreciar en les imatges dels anuncis que publiquem en aquest article.
Algú dirà que avui encara hi ha qui necessita selles de muntar i atuells pels cavalls i és ben cert, però a Terrassa d’aquest ofici ja no en queda cap artesà i cada vegada resulta més complicat trobar un baster dels d’abans que domini totes les tècniques ja que els pocs que queden s’han especialitzat en fer només el que el mercat els compra, com és el cas d’un dels pocs que encara queda a Castellar del Vallès, en Josep Sánchez.

La Gemma Humet i la Pòlio a Terrassa

Avui vull dedicar el record a una nena que la meva mare va conèixer fa molts anys degut a que els seus pares van coincidir amb els meus a unes trobades que es feien al Sant Esperit de Terrassa i que s’anomenaven “Cursillos de Cristiandad”. Aquesta nena es deia Gemma Humet i va una de les moltes criatures que als anys de la postguerra van agafar la Pòlio a la nostra ciutat.
La Gemma es va infectar d’un dia per l’altre i en pocs dies va quedar postrada per sempre més en una cadira de rodes. Potser alguns dels lectors la recordareu encara, ja que vivia al carrer Topete, prop del garatge Soler i potser també recordareu la cançó que li va dedicar, l’any 1972, el seu germà gran, en Joan Baptista Humet, un gran cantant que l’any 2008 ens va deixar.
La cançó deia:
No han passat pas gaires anys,
Gemma, que et vaig conèixer.
Va patir la mare tant
perquè poguessis néixer!

Què bonics eren els ulls que vas obrir,
que bonics, aquell setembre.
Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,
que feliç que hi ha estat sempre.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen
i tu ets la més bonica.

Qui pogués, per un instant,
viure tota la joia
que tu sents al anar cordant
dues sabates noves.

Les dures hores i hores als teus peus!
les veig noves si les miro.
Amb gran goig en parlarà la teva veu,
i és per això que més t’estimo.

Sense por segueix lluitant
que així es llaura la vida;
xic a xic es va lliurant
la forca que dormia.

Pren els dies d’un en un que hi és el temps
per premiar el teu entusiasme.
T’ho mereixes tu i l’esforç que fan silents
els teus ulls verds esperança.
Avui es probable que encara hi hagi molt gent que conegui algun amic o familiar que pateixi les conseqüències de la Pòlio ja que a la nostra ciutat hi va haver mols afectats durant els anys 50 i 60. Malauradament aquests contagiats ho van ser perquè no van tenir la possibilitat de ser vacunats en un moment en que ja existia la vacuna. Cal que algú expliqui que a Espanya durant vuit anys en que ja existia la vacuna el govern no va fer rés, mentre el nombre de criatures patien la infecció d’aquest virus causant milers de morts i milers i milers d’afectats de la Poliomielitis.
I sobre aquests afectats va caure el silenci i l’oblit més cruel, en un país sumit en una gran penúria que feia encara més difícil la seva vida i la dels seus familiars que en tenien cura i que no van rebre cap ajuda per part de cap estament. Si en voleu saber més sobre aquests anys foscos, us recomanem el documental “Pòlio, crònica d’una negligència” de TV3.
Avui a les 19:00 hores s’inaugura una important exposició de la Pòlio a la seu de la Cecot (C/Sant Pau, 6) de Terrassa. És molt impactant però creiem que val la pena fer-ne difusió. Podeu trobar-ne més info al blog del Rotary de Terrassa.