La Sagrada Família (1) i “La Campana”

“la campana” des del carrer Galvani al 1928

Cal remuntar-nos a l’any 1922 per trobar una noticia que parla de que els germans Cardona, conjuntament amb el seu pare, havien començat a donar “catecisme” als nens del barri. Un any desprès (març del 1923), en un local del carrer d’Aurell (avui aquest carrer porta el nom de Ramon Llull), es va inaugurar una escola per noies anomenada “La Miraculosa”, que també era fruit de la família Cardona.

Al desembre del mateix any 1923, el rector Ms. Josep Homs de la parròquia de Sant Pere va beneir la col·locació de la primera pedra del local del Patronat de la Sagrada Família. Aquest edifici era situat al carrer Infant Martí. Cal aclarir que el fet de que fos el rector de Sant Pere que fes la benedicció, és degut a que, en aquells anys, aquesta part de la ciutat era part integrant de la parròquia de Sant Pere.

L’edifici és va inaugurar el 5 d’octubre de 1924, amb una processó que va sortir de la masia de Can Aurell i portant una imatge del “Sagrat Cor”, que és va entronitzar en aquest nou local. Llavors s’hi va traslladar l’escola “La Miraculosa”, el “Catecisme” i és va crear l’Escola Dominical i la Nocturna per a noies obreres. La directora n’era la senyoreta Carme Marquès. Un any desprès ja és va inaugurar la capella on s’hi celebrava missa els diumenges.

El 1927, aquest local del Patronat ja se l’anomenava de la Sagrada Família, ja que l’altar estava presidit per una imatge de la Santa Família de Natzaret, però el poble, segons m’ha explicat una veïna del barri, en deia “La Campana“, perquè hi havia com una mena de torreta amb una campana que havia pagat la vídua d’en Soler i Palet i que es feia servir per cridar a missa als veïns.  Cal indicar, pel que diuen altres veïns, que durant molts anys es va seguir utilitzant aquest nom popular.

La gelatera i els “mantecaus”

Ara que ja hem deixat enrera l’estiu i les calors, recordo que, quan era molt petit, a casa el pare tenia un aparell que s’anomenava “la gelatera” i que es feia servir per fer gelats (també en diem “mantecaus” o quelcom similar).

La gelatera consistia en dos recipients, més o menys cilíndrics, un dins de l’altre. El recipient exterior de fusta i l’interior de metall, amb un engranatge que permet fer girar el cub interior amb una maneta. En el cub interior s’hi posa la massa del gelat (la crema) i en l’espai entre els dos recipients s’hi posa una mescla de gel picat i sal que permet baixar la temperatura (per sota dels -20 graus) i facilitarà la “congelació” de la massa del gelat.

esquema gelatera

Aquest sistema permetia, en pocs minuts, gaudir d’un deliciós gelat llest per consumir. Es podien fer gelats de fruita, de crema, de xocolata i de vainilla, que eren els que més m’agradaven. Durant anys he estat buscant una gelatera, com la que teníem a casa, per intentar reproduir el sabor d’aquells gelats i no he aconseguit trobar-ne cap amb una conservació que em permetés tornar-la a utilitzar. Si algú en te una i esta en bon ús li agrairia que m’ho faci saber.

Crec recordar que, a casa, per fer el gelat de vainilla el pare feia servir, llet, sucre, una barreta de vainilla i uns rovells d’ou. El que desconec són les quantitats exactes.

El carrer Topete segons la Sra. Carmeta

Pastas F. Abad

Avui he rebut aquesta aportació, de part de la Senyora Carme Gras, i estic segur que us agradaria llegir-la, no com un comentari sinó com un record dels anys passats al voltant d’aquest carrer, i aquí la teniu (amb alguns anuncis antics que espero us agradin):

“El bar de davant de cal Codina es deia Monumental, i per això el nom del camp del Mono, derivat del Monumental.
Al costat de cal Fruitòs hi havia cal Llonch i al seu costat hi havia un llauner que es deia Cabot. Tenia d’aprenent el Sr Bou i li fotia algun calbot quan no feia les coses bé. Més amunt hi havia cal Feliu, on venien més que res mitges, mitjons, samarretes, etc i més amunt hi havia una sabateria (la filla es va casar amb el dibuixant Avellaneda). Més amunt hi havia l’espardenyeria cal Carles i al costat a cal Raval, que es dedicaven a reparar calderes.

Després hi havia l’estable de ca la Paula, que feia cantonada amb el carrer Viveret, on hi deixaven el carro i el cavall i també hi tenien vaques. Hi feien “matons de monja” en unes tarrinetes individuals. Tenien forma de pit. A l’estable hi van posar més endavant la joieria de cal Ponsa

Al costat del bar Aurora hi havia un estanc, la mestressa es deia Rosita, al costat de l’estanc hi havia un sastre, que es deia Cortès i després un sabater “remendon” que es deia Pallarols, i després una perruqueria de l’Elena Rusca, dona del fill Pallarols. Al costat, sempre anant amunt, hi havia una espardenyeria.
La merceria era més avall, al costat del barber i els deien cal “Marro”. En realitat es deien Ballbé.

anunci del 1939

Abans del garatge Solé hi havia una fàbrica. L’amo que li dèiem “el de la pipa”, vivia al C/Topete, cantonada Aurora i es va casar amb una filla de ca l’Alloé.

A cal Solé, abans havia estat ca “l’Abad de les Pues”, al davant, hi havia el col·legi de noies de la Sra. Adelina i a sobre l’Escola Social. Més avall, entre ca la Sra. Adelina i cal Matalonga hi havia una fàbrica que feien pasta de sopa. A la façana hi havia un relleu amb una cara d’un gall. I abans d’arribar a cal Matalonga encara hi havia un tancat amb horts, de cal Vergés.

Des del pati de ca la Sra. Adelina es veien les finestres de la fàbrica de pasta: veiem la pasta assecar sobre un engraellat i un paper secant. Hi havia alguna nena més entremaliada que s’enfilava a la finestra i agafava algun macarró o fideu”.

Una auca de Terrassa del 1929 (11 i 12)

auca de terrassa del 1929 (11)

En aquest punt de l’auca el recorregut per la ciutat canvia dràsticament. Ara el visitant es dirigeix cap a l’Estació dels Catalans, tot i que a la imatge no en fa cap esment i només ens parla de que vol anar cap a “Les Fonts” direcció “Les Planes”, que és el nom d’una estació a mig camí de Barcelona.

Al dibuix, però, si que ens mostra la fesomia de l’estació avui ja desapareguda i al fons podem apreciar-hi la silueta del real col·legi de les Escoles Pies (can colapi), amb al seva característica torre. En el segon dibuix ja representa que som a Les Fonts, tot i que aquest Hotel Blau no el reconec. Com tampoc reconec l’edifici que es veu en segon terme.

auca de terrassa del 1929 (12)

Continuant amb aquest final tant poc convencional d’aquesta auca, podem veure que fa menció a l’oferta de terrenys que en aquells anys es feia en aquesta zona depenent de Terrassa. En aquests terrenys de Les Fonts hi destaca dos noms: el d’en Ribas i el d’en Mitats que deurien ser dos dels propietaris d’aquestes suposades “gangues” immobiliàries.

A la imatge hi podem observar una dona vella que sembla que està treballant mentre uns quants jeuen al mig del camp, com si haguessin anat a berenar-hi, cosa que per aquells anys era habitual fer en dies de festa. Per fi, el visitant, torna a agafar el tren en direcció a Terrassa i no per seguir la visita sinó per gaudir de la Festa Major i aprofitar per ballar-hi “tota la nit”.

Espero que aquesta auca us hagi agradat i encara que hi hàgiu trobat a faltar molts dels monuments que avui pensem que són imprescindibles en una visita a la nostra ciutat, penseu que molts d’ells, en aquells anys, encara no eren apreciats com a importants.

Una auca de Terrassa del 1929 (10)

auca de terrassa del 1929 (10)

Aquí ens mostra la Rambla d’Egara i el primer que en destaca és que és cara i suposo que és deu referir a que els comerços venen els productes una mica cars, però si és així no entenc el que és vol aconseguir amb aquesta afirmació tant poc “comercial”.

Destaquem del dibuix que la urbanització de la Rambla és similar a l’actual (al menys abans de fer-hi el metro), tot i que el tamany dels plataners era aquí molt petit, en comparació amb els actuals.

L’altra imatge ens mostra de nou un teatre, aquest cop el del desaparegut Recreo. El que no acabo d’entendre és la insistència d’aquesta auca per mostrar-nos tots els teatres i cinemes de la ciutat.

Una auca de Terrassa del 1929 (9)

auca de terrassa del 1929 (9)

Ara el recorregut ens porta pel carrer de la Rasa, tot passant pel costat del cinema Alegria que, en aquells anys, sembla que té molta anomenada.

A l’altra imatge ja se’ns mostra la imatge del Mercat de la Independència. Entenem que en aquells anys una obra tan majestuosa com la del nou mercat tenia que ser tot un atractiu visual per qualsevol que visités la nostra ciutat.

Una auca de Terrassa del 1929 (8)

auca de terrassa del 1929 (8)

Continua el recorregut pel carrer de la Creu Gran, curiosament anomenat en aquells anys, carrer de la Creu Nou i que com bé ens indica no se sap el perquè d’aquest nom, ja que no s’aprecia rés de nou en aquest indret i fins la creu de terme que s’ha conservat en el mateix indret fins els nostres dies, és ben antiga (tot i que la que avui podem apreciar crec que és una còpia de l’original).

Destaca en l’altra imatge la façana modernista del teatre Principal que avui està en fase de remodelació i del que podem destacar que s’acaben de descobrir uns fragments de mosaics modernistes que ja es creien desapareguts.

Una auca de Terrassa del 1929 (7)

auca de terrassa del 1929 (7)

Passant per l’antic camí que travessava el torrent de Vallparadís ens indica que es dirigeix cap a Sant Pere i aquí no sé si el que vol dir-nos és que va cap a les esglésies de Sant Pere o cap a l’antic poble de Sant Pere.

Sigui com sigui, el podem veure admirant l’interior de les esglésies (crec que la imatge ens mostra l’interior de l’església de Santa Maria), de les que en destaca els apreciats retaules que per sort és van salvar de ser cremats, anys desprès, durant la guerra civil.

Sant Pere-1936

 

 

 

 

Una auca de Terrassa del 1929 (6)

auca de terrassa del 1929 (6)

Continuant la visita, ens mostra el pont del Passeig, anomenat en aquells anys com a “pont de Vall-Paradís”. Sense esmentar-ho, des del pont, ens mostra el castell cartoixa i les esglésies de Sant Pere. Del castell no en farà cap més esment ja que en aquells anys està en un estat lamentable i no és visitable.

Una de les joies de la ciutat d’aquells anys és l’Escola Industrial i que, com bé ens indica en el rodolí, ” té fama universal”.

Una auca de Terrassa del 1929 (5)

auca de terrassa del 1929 (5)

Com deia en l’anterior post, ens trobem en el carrer de la Fontvella i en aquells anys en destaca curiosament el Museu Soler i Palet, edifici on posteriorment s’hi va instal·lar la biblioteca del mateix nom i que avui és seu del IMCET.

En canvi, de la casa “Alegre de Sagrera” no en diu rés i és que en aquells anys no era visitable ja que encara estava habitada com a casa senyorial.

Un cop arribats al Passeig el foraster ens saluda des del costat del quiosc de begudes que hi havia al mig dels jardins arbrats i, si us hi fixeu bé, podreu apreciar darrera del viatger la silueta de la glorieta que malauradament també va desaparèixer anys desprès d’aquest indret.