El panallet gelat de Terrassa

30 10 2008

Corria l’any 1967 quan una pastisseria de Terrassa, la del Salvador Puig, del carrer Sant Llorenç,  va anunciar una novetat mundial: “el panallet gelat”. I per fer-ho més complicat amb 5 sabors: Taronja, Coco, Cafè, Maduixa i Xocolata.

El títol del “panallet de Terrassa” el té ben guanyat ja que no he tornat a veure mai més que cap pastisseria hagi gosat fer-lo.
Podeu veure també un article, que no es llegeix gaire bé, on el pastisser fa una explicació del seu invent juntament amb una crítica als “sucedáneos” de panellets que segons ells es servien en altres establiments, tot indicant que el seu invent havia guanyat fins i tot un premi al certamen Hogarhotel.





Els panallets i les pastisseries al 1935

28 10 2008

Avui farem un record a una sèrie d’anuncis apareguts l’any 1935 en la premsa local i que fan referència a l’oferta de les pastisseries de Terrassa coincidint amb la diada de Tots Sants. Serveixi aquest petit homenatge de record per aquestes pastisseries avui desaparegudes i que segur que a molts de vosaltres us portaran un munt de sensacions. La pastisseria Piera, La Montserratina, la Lyonesa i la Victòria potser són les més recordades, però si us hi fixeu també hi trobareu anuncis de la Casamada i la Basany, algú recorda on estaven situades?

Us heu fixat que La Lyonesa anuncia que canvia d’adreça? Aquest canvi és va fer el dia 31 d’octubre del 1935 i va passar del número 15 al 21 del mateix carrer de Sant Pere.





Inauguració del Parc de Sant Jordi

24 10 2008

El dia 4 de juliol de 1959 es va inaugurar aquest nou parc per la ciutat, coincidint amb la celebració de la Festa Major. No feia gaire que la ciutat havia adquirit el terrenys de la Masia Freixa, amb un cost de sis milions de pessetes, i en menys d’un any s’havia aconseguit posar en funcionament el parc. Cal destacar el treball en els jardins romàntics i en la restauració de l’edifici modernista, que es va inaugurar com a seu de l’Escola Municipal de Musica.

La seva extensió total era de més de 20.000 metres quadrats i a la zona dels jardins destinada als rosers és destacable que se’n van plantar més de mil varietats diferents. La part de jardí botànic també reflectia una gran diversitat amb més de 300 varietats d’arbres.

En altres zones del Parc es podia gaudir d’un solàrium per la gent gran, un gimnàs, zona de jocs infantils, un edifici destinat a bar i serveis sanitaris, una glorieta, varies fonts, escultures i un gran estany amb ànecs i cignes i un petit rierol que l’envoltava i on els més petits hi anàvem a caçar capgrossos. Jo mateix hi anava tot sovint i els caçava amb un colador de cuina i quan la mare ho veia, recordo que em renyava molt per fer-lo servir sense el seu permís.

Amb el pas dels anys d’arbres i de rosers en queden pocs en comparació als que hi havia en la seva inauguració, dels ànecs i dels cignes millor que no en parlem, doncs els actes vandàlics que vann sofrir durant molts anys demostren que ens cal una mica més d’educació en civisme. Ara sembla que hi ha un pla per dignificar-lo que espero ens porti a gaudir de nou d’un Parc d’estil romàntic que hauríem de mirar de conservar sempre en bon estat

Per cert, algú sap qui són els que surten a la foto?

Segons els comentaris rebuts: hi ha el prior del St. Esperit, mossèn. Lleuger, li segueix d’esquerra a dreta un senyor baixet que era el regidor de foment, el forner de la carretera de Montcada l’Enric Canal; el que talla la cinta és l’alcalde Josep Clapés Targarona, i més a la dreta el tercer, és el tinent d’alcalde Sr Sabater, amb ulleres fosques el Sr. Boix i el Sr. Argemí que fou l’encarregat dels jardins. Gràcies a tots per la vostra ajuda.





L’esmolet i el seu xiulet

21 10 2008

Avui el record es per l’esmolet. Una mena de venedor ambulant que es guanyava la vida esmolant estris de cuina i que amb la seva bicicleta i el seu característic xiulet, que li servia per anunciar que estava passant prop de casa, anunciava a qui tingués estris per esmolar que els hi portés.

La bicicleta, convenientment modificada, li servia per fer anar, mitjançant una corretja accionada amb els pedals, la pedra rodona que li servia per esmolar.

Recordo que la meva mare, de tant en tant, feia esmolar els ganivets de cuina i les tisores. Què se n’ha fet d’aquest personatge? Recordeu el seu peculiar xiulet?

Una curiositat: Segons m’han explicat el so de l’esmolet prové d’Ourense i, segons sembla, aquest mateix so és fa servir en tots els països del mon, excepte Brasil.

El Ricard Font m’envia una foto i un comentari on diu: “Tal com diuen en Rafael i en Josep B. El vertader esmolet gallec, anava amb el carretó típic d’esmolar com el de la foto. Jo de petit m’hi fixava molt ja que a la torre de Matadepera la meva avia els donava les tisores de cosir”.





Records dels Carmelitans 1946-47 (2ª part)

18 10 2008

Us remeto al document publicat en pdf i que podeu trobar en el post anterior i a l’introducció on s’explia l’orgen d’aquest record fet arribar per el Josep B., un seguidor d’aquest espai.

Comentaris personals del Josep Badrenas (2ª part): Pàgines 5 a la 18, hi veureu la publicació de treballs que feien els alumnes a final de curs. És interessant llegir-ho per veure quina interpretació de la historia es donava i com es prioritzava en els personatges les seves vessants religioses i patriotes. Al peu d’alguna pàgina hi han imatges del convent: el pati interior del convent (no el del col·legi), que és on ens feien als alumnes la foto anual amb la bata, una ploma, un llibre i una bola del mon, al costat d’un pou ple de flors que hi tenien. En altres pàgines hi ha imatges dels murals de l’església del convent, on els alumnes anaven a missa els diumenges i a celebrar el mes de Maria (maig) i el del Sagrat Cor (juny), abans de finalitzar el curs el 26 de juliol (Festa de la Mare de Deu del Carme).

Pàgina 12.- Veureu el que en deien el “Cuadro de Honor” on sortien els alumnes que havien obtingut nota en els exàmens del curs.- Si ho repasseu hi trobareu noms coneguts d’aquella generació.- El del “sobresaliente” del primer curs, en Prunera, va ser desprès frare carmelita i crec que va arribar a ser Prior de la Comunitat, el qual fa pensar que a la qualificació del curs hi podria influir quelcom més que els resultats dels exàmens.

Pàgines 19 a la 22, donen una idea de la dinàmica de l’escola: matriculacions, exàmens, activitats, esports, participació en campionats que organitzava el “Frente de Juventudes”.. etc. Fixeu-vos en l’autocar que els portava a l’excursió de final de curs… tot un exemplar!!

Pàgines seguents: anuncis comercials: No se que són les “embrocaciones Fortis” que venien a la Farmacia Costa Abellaneda de la Ctra de Rellinars; Els comestibles Miguel Gongora era una tendeta que hi havia al carrer Ample, prop del mercat; Trobo curiós l’establiment de la Villa Carmen, entre Terrassa i Matadepera, que deuria ser una de les cases que hi havia a la sortida de terrassa: cal tenir en compte que des del carrer Ample cap amunt només hi havien cases fins on ara hi ha la plaça de l’aigua i des d’allà fins a Matadepera, tot eren camps d’oliveres travessats per una estreta carretera plantada de plataners. Al començament de la carretera hi havia el “burot” (ja en parlarem en una altra ocasió). El mateix carrer Ample, quedava tallat a la carretera de Matadepera, pel torrent del Montsonet, avui Avinguda Jaume I; El Secundino Casas era una parada del mercat, i, atenció, la “dulceria Rambla”, que va existir adossada al cine Rambla, fins a la remodelació del local, va ser una de les pastisseries més concorregudes de la ciutat.- Fixeu-vos que en tots els anuncis, s’ofereix “vinos, licores i Champañas” Jo penso que tots aquests patrocinadors, tenien fills al col·legi i devien ser alguns dels que surtien al Quadre d’Honor… però potser m’equivoco.

Be, no se si tot això que he explicat, i que podria ampliar amb més precisió, te algun interès per algú, ja que tot va passar en el barri de Sant Pere i en aquella època no hi havia massa comunicació entre els barris de la ciutat i el centre. Nomes vull donar les gràcies al company Vila que m’ha facilitat aquest butlletí, que ha servit a més, per a fer-me reviure una part molt important de la meva infància.

Signat Josep B.





Records dels Carmelitans 1946-47 (1ª part)

17 10 2008

Estic molt content de que poc a apoc aneu enviant records vostres com el que el Josep Badrenas m’ha fet arribar. Es tracta d’un butlletí de l’escola dels Carmelitans de Terrassa del 1946-47 i que us l’adjunto en format pdf. Faig extensiu l’agraïment a l’Albert Vila que es qui li va facilitar el document original. El document per si sol ja és molt interessant, però el Josep ens ha volgut regalar uns comentaris personals que ens ajudaran a “recordar” tota una època de la nostra ciutat:

Feu click aquí per veure el: butlleti-carmelitans

Comentaris personals (1ª part): Pàgina 1.-Portada: Fotografia del col·legi: cal observar que l’edifici del col·legi estava aïllat de qualsevol altra construcció. A la part del davant de l’edifici no hi vivia ningú: només hi havia el camp de futbol dels carmelitans, on els alumnes feien gimnàstica i esports, principalment futbol.- Anys desprès s’hi va construir la fàbrica “Turu” i més recentment el centre comercial Talló. El camp de futbol es va traslladar a la vorera nord de l’avinguda Abat Marcet. Des de la masia de Can Pous fins el convent-col·legi, nomes hi havien camps de conreu i alguna casa que marcava el que hauria de ser el carrer d’Oviedo (avui Autonomia) i el de Francesc Salvans, però res a veure amb tal com son avui.- A la part nord no existia l’avinguda de l’Abat Marcet, només hi havia un torrent i camps de conreu, si be Caixa de Terrassa ja havia comprat una part on s’hi va construir “l’Hogar de la Ancianidad”, i els terrenys on més tard s’hi va construir el nou camp d’esports dels carmelitans. A l’interior del col·legi, hi havia un pati molt gran (encara crec que hi és) que estava dividit en quatre zones o “campets”, que és com els anomenàvem, i eren on jugaven els alumnes a les hores del recreo i on es feien les festes de final de curs. Els “campets estaven delimitats per unes fileres de moreres.

Pagina 2,.- Llegiu “l’editorial” igual que els demés escrits o redaccions que podem veure en el butlletí. Observeu be els adjectius que es fan servir i la floritura d’elogis que conte. Realment és un retrat d’aquella època.

Pàgina 3.- Explica el nomenament del Pare Xiberta com a Prior de la comunitat carmelita.- Llegiu el seu currículum. En alguna ocasió va venir a Terrassa.

Pàgina 4. Com a professors hi havien “padres” i “frailes” (El Pare Enric, Fra Albert…) Aquí en surten de tots, i, fins i tot, un civil que era professor de gimnàstica i altres assignatures.- Era bastant dur en el tracte amb els alumnes.- Els més petits els cuidava Fra Angel i a les classes dels més grans hi havia Fra Albert i el Pare Enric, que feia molt de respecte, ja que tenia molta personalitat. Quan feies quelcom que no els agradava, recorrien a la “palmeta” (una espècie de regle de fusta) amb la que et clavaven un cop fort al palmell de la mà (palmetazos), a voltes tan fort que se t’inflava. Amb la filosofia de “la letra, con sangre entra” ens varen anar formant pel dia de demà.- Varen haver-hi altres professors no religiosos, com Don Carlos o el Sr. Vicente Villatoro (pare del que surt a TV3) A la classe de Don Carlos, quan entràvem al mati, feia cantar als alumnes una cançó que es deia “el niñito de dios” de la que nomes s’entenia la musica però no la lletra. El Pare Enric, que era el Prior, el varen destinar després a Veneçuela i en varies ocasions havia vingut a Terrassa.





Monedes de Terrassa de la “guerra dels segadors”

15 10 2008
anvers 5 rals

revers 5 rals

revers 5 ralsAvui incloc una informació que m’ha fet arribar el bon amic, Ricard Font sobre unes monedes encunyades a Terrassa:

Segons sembla per la “guerra dels segadors” al Castell de Terrassa es va encunyar una moneda obsidional de cinc rals (obsidional significa que és una moneda que no conté la quantitat en pes de plata que li correspondria ja que es tracta d’una moneda de necessitat pel fet de estar en guerra i no tenir numerari suficient). En el anvers podem veure que hi diu “PRINCIPATUS CATAL” (Principat de Catalunya) i en el revers “CASTRU TARRAS 1642” (Castell de Terrassa).

Durant la mateixa guerra dels segadors es van encunyar sisens (sis diners) de coure. Però uns deien “castrum Tarrassa” i altres “universitas terrassa”, (en referència al conjunt de cases de pagès dels voltants de Terrassa

sisens 1

Segons ens informa el bon amic Ricard Font, l’Ajuntament té un encuny medalla imitació de la moneda de Terrassa de cinc rals de l’any 1642, del qual se n’han fet amb coure, amb coure platejat i amb plata. El tamany és una mica mes gran que la moneda original i l’escultor és en Vallmitjana. En la imatge que ens ha fet arribar es pot apreciar el nom de l’escultor, si be, segons ens informa el Ricard, n’hi ha que no tenen el nom ja que aquest el posaren després de ser encunyada. També ens informa que actualment se’n poden adquirir al mateix Ajuntament.





La carretera de Martorell i les seves corbes

13 10 2008
La carretera de Martorell sense asfaltar

La carretera de Martorell sense asfaltar

La carretera de Martorell es va inaugurar el 7 d’abril de 1885, desprès de dos anys d’haver-se iniciat els treballs d’explanació dels terrenys. La nova carretera tenia una longitud de 14,35 quilòmetres, que segons s’indica es poden recórrer en  menys d’una hora i mitja.

El dia 19 del mateix mes, l’agencia Julia Trullàs, situada al número 8 del carrer de la Font Vella ja anunciava la disposició d’un cotxe (suposo que devia ser una tartrana o quelcom de similar) que sortia diàriament de Terrassa, a dos quarts de cinc del matí, en direcció a Martorell – veure foto amb la masia de Ca n ‘Aurell).

Aquesta carretera sembla que no ha canviat gaire al llarg dels anys i tot i les urbanitzacions que s’hi han fet, els incendis que ha sofert i la presencia de la prostitució als seus marges, segueix donant servei als qui volen anar cap aquelles contrades. Jo tinc un record molt dolent de les seves corbes i perillositat ja que quan estudiava s’hi va matar un company amb un accident de cotxe. Se’ls va espatllar el neteja vidres, plovia i la mala visibilitat els va jugar una mala passada. Per cert, si mai us passa, us recomano fregar el vidre amb una patata o mullar el vidre amb una mica d’orina, la làmina que s’hi formarà farà relliscar la pluja i podreu arribar a casa amb una mica de prudència.





El cementiri Vell

8 10 2008
Interior Cementiri Vell (1919)

Interior Cementiri Vell (1919)

Recordo el cementiri vell perquè hi anava a jugar pels seus voltants de ben petit i també recordo una habitació, abandonada, que hi havia a l’entrada en que s’hi podia veure una mena de taula (no recordo si de pedra o de ferro) on es deurien fer les autòpsies dels cadàvers que allí s’hi van enterrar.

Des de la reixa d’entrada es veia un cementiri en estat bastant descuidat ja que feia anys que no es feia servir per enterrar-hi ningú i del que destacaven importants panteons (veure foto d’en Trullàs i J. Cañameras – A. Tobella) i figures que em causaven certa por i que encara avui les podem veure al cementiri nou. Segons diuen, el 31 d’octubre de 1938 s’hi va fer el darrer enterrament  i l’any 1965 el cementiri va ser tancat al públic i enderrocat, excepció feta de la capella historicista i del monument als herois de la guerra de la independència, Jover i Alagorda (que podem observar al mig de la plaça Joan Miró, que ocupa bona part dels terrenys de l’antic cementiri).

La historia d’aquest cementiri diu que el seu origen es deu a un cementiri militar de l’època de la guerra del francès i que al 1809 es va utilitzar com a cementiri de la vila, coincidint amb la necessitat d’enterrar els centenars de morts que va causar una epidèmia de tifus, dels anys 1808-10. Del primer enterramorts que se’n te constància és d’en Pau Masdeu (1816).

L’any 1834 és decideix construir un nou cementiri just en els mateixos terrenys i el 1835 ja s’hi fa el primer enterrament, un tal Francesc Solà i Amat de 60 anys, natural de Sallent i el 1841 s’hi construeix el primer panteó, el de la família Maurí.

Aquest cementiri va quedar saturat i el 1926 es ve decidir fer-ne un de nou als terrenys de can Torrella del Mas (per això a Terrassa, quan mor alguna persona es diu que se’n ha anat a Can Torrella). Aquest cementiri nou, però, no es va inaugurar fins el 1932 (veure post relatiu al cementiri nou).

cementiri finals S.XIX

cementiri finals S.XIX

Comentaris rebuts: Agraeixo molt els comentaris rebuts, especialment de la Rosa Mª i del seu fill l’Ivan. La Rosa Mª m’ha fet saber que ella fins i tot hi va néixer i que el cementiri era com el pati de casa seva i el lloc on  hi jugava de petita i que, fins i tot, hi tenia un gronxador i hi jugava a cuc-amagar entre d’altres jocs de canalla. Copiant les seves paraules: “recordo que quan era Tot Sants i omplien el cementiri de flors, era super fascinant, hi havia llocs on no ens deixaven anar i, com és lògic, allà era on nosaltres volíem anar”.





El primer concurs de gegants a Terrassa

7 10 2008

He vist que Terrassa es vol presentar com a  candidata a Ciutat Gegantera pel 2010 i des d’aquest espai vull donar el meu suport a aquesta iniciativa, que a més cointcidiria amb el 60 aniversari dels gegats nous de la ciutat, en Ramonet i l’Estefania.

Aquest fet m’ha fet recordar que el 2 de juliol de 1950 i com a un acte de la Festa Major, es va convocar el Primer Concurs Provincial de Gegants de Barcelona, tot coincidint amb la celebració del centenari dels gegants vells de Terrassa.

La festa es va dur a terme a la Plaça del General Primo de Rivera (Plaça del Progrés), tot i que la desfilada va passar per diferents carrers de la ciutat i van ser acompanyats per la colla de capgrossos.

Desconec si aquest concurs va tenir continuïtat en altres poblacions, però perquè quedi escrit, podem dir que en aquest primer concurs el primer premi va ser pels gegants de Berga, i el segon pels de la Casa de la Caritat de Barcelona, amb una menció especial al mèrit escultòric pels gegants de Molins de rei i Vilafranca del Penedès. En la categoria de grups de més de dos gegants, es va premiar a Mataró i Torelló. I per les parelles que havien ballat millor van ser premiats els gegants de Molins de Rei i Cardona.

En la fotografia podem apreciar un detall de la desfilada, en el seu pas per la plaça Vella, i podem observar com els gegants de Capellades, Cardedeu, Cardona, entre d’altres passen per davant dels gegants vells de Terrassa, que estan situats en front de l’entrada de l’església del Sant Esperit.