La casa on va viure Puig i Cadafalch i la seva vinculació amb Terrassa

1 03 2021

Quan passegem per la nostra ciutat a vegades ens trobem amb detalls que no son massa coneguts i en aquest cas m’aturaré en un indret de la Creu Gran on hi havia una casa (anomenada can Cadafalc) avui desapareguda (segons m’han indicat correspondria al número 53 actual, prop del carrer de Mas Adei) i que te una certa importància per la història de la nostra ciutat.

Segons l’amic i historiador Josep Puy, la casa es va fer famosa per l’assalt anarquista que va patir el divendres 24 de juliol de 1936 el mateix dia que mataren els vuit terrassencs a la Carretera de Talamanca. Tota l’atenció es va posar en els crims de la Font de l’Olla però aquest assalt va ser molt sonat i acarnissat i això va provocar que l’alcalde Samuel Morera demanés més forces de seguretat a Barcelona.

Si mirem una biografia d’en cèlebre arquitecte català Josep Puig i Cafalch podrem llegir que era fill de Joan Puig i Bruguera i Teresa Cadafalch i Bogunyà, dedicats a la fabricació de teles a Mataró, ciutat on va viure i cursar els estudis secundaris al col·legi de Santa Anna, dels escolapis de Mataró.

Però en aquesta informació hi ha una dada molt interessant i és el segon cognom de la seva mare, “Bogunyà” que és d’origen egarenc. La seva mare pertanyia doncs a una antiga família terrassenca i de fet sembla que fa néixer a Terrassa el 1815 tot i que alguns diuen que va ser en la masia de “Catafau” (avui coneguda per Masia Cadafalc) que pertany a Castellar del Vallès. El fet és que va viure gaire bé sempre a Terrassa, concretament en aquesta casa que us he indicat de la Creu Gran.

La Tereseta, que és com l’anomenaven els amics i la família, era molt terrassenca i tot i que al casar-se es va traslladar a Mataró continuava venint a casa dels seus pares dues o tres vegades a l’any acompanyada del seu fill, en Josep.

El fet de que la casa estigués tant a prop de les esglésies de Sant Pere, que ens aquells anys estaven en un estat deplorable d’abandó, feia que la mare i el nen assistissin a missa en una església que segons el mateix arquitecte li produïa una gran impressió.

En aquelles visites en Josep jugava amb altres nens al voltant de les esglésies i poc a poc va mostrar interès en poder entrar en algunes dependències com les de sant Miquel on només era una mena de magatzem de mal endreços on hi havia guardats alguns dels retaules que avui formen part de la gran riquesa de la Seu d’Ègara.

Més tard el mateix Josep es va dedicar a dibuixar les construccions que li van servir durant els seus treballs i conferències sobre arquitectura i que li van permetre finalitzar els seus estudis d’arquitectura el 1881 amb la qualificació d’excel·lent.

El 1898 presenta el seu estudi “les fonts de l’arquitectura romànica a Catalunya” que va servir per l’estudi posterior anomenat “notes arquitectòniques sobre les esglésies de sant Pere de Terrassa” que va rebre varis premis.

No entraré en valorar la restauració que en va fer de les esglésies, però si que m’agradaria reivindicar el seu paper per aconseguir que aquestes fossin reconegudes aquí i a fora com una de les obres més importants del patrimoni internacional. Jo crec que Terrassa no li ha fet encara l’homenatge que en Puig i Cadafalch realment es mereix com a terrassenquista que va demostrar ser.

Nota: El topònim Bogunyà ja està documentat a la zona de Terrassa almenys des del segle XI. La família va abandonar el mas poc després de la Guerra Civil i després el van vendre. Aquesta família tenia casa a Terrassa, concretament al carrer Major i posteriorment al raval de Montserrat (casa Josep Bogunyà – no entenc que algú encara escrigui Boguñà) , construcció modernista de 1905 de l’arquitecte Lluís Muncunill i de la que avui només en queda la façana (actual botiga del Nespresso).

Podeu veure també:





Els orígens i la petita història de les perfumeries Marfil

20 01 2014

Marfil 1946 3Aquest record l’ha fet arribar l’Anna Maria Massanés Bohigas, filla de  Miquel Massanés i Plana, que és qui va crear aquest emblemàtic establiment de la nostra ciutat.

“El meu pare, Miquel Massanés i Plana, havia estudiat química a l’Escola Industrial de Terrassa i, ja abans de la guerra civil, en va sortir titulat com a perit químic. Des de llavors va tenir el propòsit de muntar una fàbrica de perfumeria. Ell era fill de forner, però no volia continuar l’ofici del seu pare perquè haver de treballar de nit i dormir de dia no li provava gens i li malmetia la salut. A més, en aquells temps la feina de forner no s’acabava al forn. El pa, a més de fer-lo, s’havia de repartir per les cases. El meu pare i el meu avi ho feien, primer en carro i més endavant en automòbil.

Marfil 1946 5

Així que treballava de forner, però, al mateix temps, a casa, en un segon pis del carrer de la Creu Gran, hi tenia muntat un petit laboratori on feia les seves proves i creava productes de cosmètica: pólvores, colorets, crema per les mans, maquillatges, i, sobretot, colònies i perfums. Quan va començar la guerra estava en aquestes coses, però el van mobilitzar i cap al final de la contesa va haver d’anar al front. A més, algú devia denunciar que hi havia un laboratori a casa i van venir a fer un registre. Es pensaven que el meu pare hi fabricava bombes. No era pas així, per descomptat, però malgrat això van clausurar el laboratori.

Quan es va acabar la guerra, el pare va intentar posar la fàbrica que sempre havia somniat, però els permisos de Madrid no arribaven mai. I va decidir que, mentre esperava que arribessin els permisos, muntaria una perfumeria. D’aquesta manera, a part d’altres productes, hi podria vendre les colònies que ell mateix fabricava. I així va ser que el dia 1 de desembre del 1941 el meu pare i la meva mare, Dolors Bohigas Rosell, van obrir la Perfumeria Marfil al número 3 del carrer de Gavatxons de Terrassa.

Marfil 1976

La botiga els va anar bé des del començament. A part de vendre sabons, dentifricis i colònies envasades, també hi venien colònies a granel que feia el pare, perfums i crema per a les mans. Al soterrani de la botiga hi va instal·lar un laboratori per fabricar aquests productes.

La gent venia a comprar, sobretot els dissabtes que era el dia de més venda, quantitats com ara 3 unces de colònia (100 grams) o fins i tot menys, una unça, que equival a 30 grams. Venien amb la seva ampolla. La quantitat de colònia es mesurava amb una proveta i s’abocava a l’ampolla del client o la clienta. La gent també comprava sabó, pasta de dents i fins i tot alguna barra de llavis. La venda d’aquesta article, la barra de llavis, llavors era molt senzilla. Només hi havia tres colors: clar, mig i fosc. Ara els fabricants de barres de llavis poden arribar a fer fins a més cent tons de vermell diferents.enganxina Marfil

La Perfumeria Marfil també disposava d’una cabina d’estètica, un servei que a Terrassa pràcticament no existia. I amb el pas dels anys la botiga va anar incorporant al catàleg de venda productes més sofisticats i marques estrangeres, com ara Elizabeth Arden. Per aconseguir la representació d’aquesta marca, la meva mare i jo vam haver d’anar a Madrid l’any 1946 a sol·licitar-ho a la central espanyola. En aquella època, a tota la província de Barcelona només hi havia sis perfumeries que tinguessin productes d’Elizabeth Arden. Abans de donar-nos la concessió van haver de venir de Madrid fins a Terrassa per veure si la Perfumeria Marfil tenia “categoria” per vendre la marca. Recordo que els directius d’Elizabeth Arden, quan van haver vist el Marfil, van dir-nos “señores, tienen ustedes una perfumeria muy chic”….perfumeria marfil1957

I així fins avui, que la responsabilitat del negoci ha anat passant successivament del meu pare a la meva mare, després a mi mateixa i actualment a les meves filles. I que “la” perfumeria Marfil ha passat a ser “les” perfumeries Marfil, doncs actualment n’hi ha tres d’obertes a la ciutat de Terrassa: la de Gavatxons de tota la vida, una altra al Raval de Montserrat des del 1980 i una tercera al Portal de Sant Roc des del 1996.”

Signta: Anna Maria Massanés Bohigas

 Nota.- Adjuntem una  imatge de les etiquetes que es feien servir a la botiga i un anunci de l’any 1957 en que podeu observar el telèfon de l’època amb només 4 dígits Com podeu observar els logotips han anat canviant.





Anar a buscar aigua a la font

12 07 2012
font de la fontvella

font de la fontvella

Fa uns anys senties a molt gent que deia que anava a buscar aigua ales fonts que hi havia a Terrassa o als seus voltants. El nostre terme municipal és gran i hi ha més d’un centenar llarg de fonts, tot i que no totes ragen durant tot l’any degut a les èpoques de sequera que es donen al llarg de l’any.
Jo recordo que els pares anaven a la font de Can Poal, d’altres anaven a buscar aigua a la font de la Grípia i n’hi havia que anaven a les fonts del torrent de Vallparadís en que en aquells anys encara estava ple d’horts i sense urbanitzar. Potser la font més coneguda d’aquest indret era la del Tintorer, que segons deia molt gent era de les millors de la ciutat. Cal indicar que avui aquesta font està molt arreglada i a perdut bona part de l’encant que tenia antigament. D’altres font del torrent que podem anomenar són la de l’Apotecari, la del Verdós o la del Clausell per citar les més conegudes (avui desparegudes).
De fonts urbanes antigues encara en queda alguna com la de la Creu Gran, Fontvella, sant Quirze (veure foto), la de pedra de la plaça del Progrés, etc. però d’altres han estat eliminades com la del carrer de Mas Adey, la del carrer Cremat, la del carrer de Baix, la del Passeig, o una de molt curiosa que hi havia al mig de la plaça del doctor Cadevall, on la font estava situada dins d’una mena de torre que representava l’antic castell de Terrassa i que va desaparèixer als anys 40.
De fonts n’hi havia hagut al carrer de la Palla, a la placeta de Saragossa amb un abeurador pels animals, similar al del carrer Cremat. També van desaparèixer les font del carrer Sant Leopold, la del carrer de les Escaletes a tocar del carrer Nou de Sant Pere, la que hi havia a la carretera de Montcada cantonada amb carrer de Sant Marian.

Vull dedicar una menció especial a la font del Rasot (Sant Francesc cantonada amb Sant Genís) ja que es tracta d’una font de ferro amb un magnífic escut de Terrassa en relleu i que va ser inaugurada l’any 1887. També és molt antiga la de la Plaça de la Creu al costat de la carretera de Matadepera, situada al peu d’una creu de terme i que data del 1883, encara que va ser molt reformada l’any 1930.
Però la font dels meus records d’infantesa és la de les quatre carreteres d’estil modernista i actualment remodelada amb un estil una mica discutible. I vosaltres, quina font recordeu o a quina font heu anat a buscar aigua alguna vegada?





Un torrentet desconegut

27 06 2011

He rebut un comentari del bon amic, Joaquim Verdaguer, expert en el tema de les rieres de Terrassa, que he convertit en post ja que la seva informació és prou rellevant:

“Per acabar de completar aquesta zona que ens indica en Badrenas, hi ha un torrentet desconegut que començava prop de la Creu Gran i, baixant pel carrer de Garcia Humet travessava el passeig i el carrer de Sant Jaume. En aquest sentit, cal indicar que al davant de l’entrada de l’escola Tecnos, que hi ha al carrer de Sant Jaume,  encara es conserva el gual per on passava l’aigua (foto dreta). 

El torrentet continuava pels patis de les escoles Tecnos i l’Avet fins arribar al carrer Baldrich, on s’aprofitaven les aigües pels rentadors comuns que hi havia entre el Centre de Normalització lingüística i les dependències de la policia. Finalment el torrent desembocava al Clot del Viveret (avui escola Bisbat d’Ègara), on també hi revertien les aigües del petit torrent d’en Viveret i les de la mina dels Urenetes. Tot plegat per anar a parar, passada a la carretera, al torrent del Salt”.

Comentari: Fantàstica aportació ja que en rememora un dels elements més desconeguts de la nostra ciutat, com són els diferents rentadors públics que hi havia en aquells anys en que la gent tenia que sortir de casa per poder fer la bugada. En la primera imatge he intentat reproduir el traçat d’aquest antic torrent (marcat amb punts vermells). I en la segona, al d’amunt d’un  plano de 1876 hi podem apreciar en vermell el que en quedava del torrent en aquells anys i en verd un ramal que no tinc clar d’on provenia – potser de la mina indicada per en Verdaguer?)

Un dubte: El torrent esmentat podria començar en una antiga masia desapareguda anomenada Can Julià, que pel que sembla estava situada prop de la creu Gran?





Cal Fargas i els ratolins de La Mata

28 11 2008

La Mata - feixes

La Mata - feixes

A la Creu Gran, cantonada amb el carrer de Sant Antoni hi havia una botiga que duia per nom Cal Fargas i on hi venien comestibles i feia també de confiteria. En aquest establiment hi solien anar molts pagesos.

Un d’aquests n’era el Cinto, un masover de la casa de La Mata que hi anava a portar el que collia al camp per vendre-ho (mel, verdures, herbes,…) i a al vegada hi comprava aquells productes que més necessitava.

L’anècdota que us explicaré va succeir cap a l’any 1919 i fa referència a que aquest masover va explicar a la botiga que a la finca de La Mata hi tenien una plaga de ratolins i que no sabia com solucionar-ho.

L’amo de la botiga, com que coneixia al rector de Sant Pere de Terrassa, en Msn. Josep Homs i Ginestà i sabia que en alguna ocasió havia fets actes d’exorcisme, va anar a explicar-li el cas dels ratolins.

El bon rector, per l’amistat que tenien en comú, va accedir a anar a La Mata l’endemà i al arribar va demanar al masover que li portes un bol amb aigua i una branca de farigola.

El rector va resar unes oracions i va beneir les feixes amb la farigola mullada amb l’agua que havia beneit i es va retirar cap a Terrassa tot indicant que esperessin uns dies.

Al cap d’uns dies el masover va tornar a la botiga molt content tot afirmant que tots els ratolins havien aparegut morts.

Aquesta anècdota l’explicava el fill del Sr. Fargas i a mi me l’ha explicada un que la va sentir i sembla que va ser del tot certa. Per cert el rector de Sant Pere va ser mort al principi de la guerra civil.





Una auca de Terrassa del 1929 (8)

16 09 2008
auca de terrassa del 1929 (8)

auca de terrassa del 1929 (8)

Continua el recorregut pel carrer de la Creu Gran, curiosament anomenat en aquells anys, carrer de la Creu Nou i que com bé ens indica no se sap el perquè d’aquest nom, ja que no s’aprecia rés de nou en aquest indret i fins la creu de terme que s’ha conservat en el mateix indret fins els nostres dies, és ben antiga (tot i que la que avui podem apreciar crec que és una còpia de l’original).

Destaca en l’altra imatge la façana modernista del teatre Principal que avui està en fase de remodelació i del que podem destacar que s’acaben de descobrir uns fragments de mosaics modernistes que ja es creien desapareguts.








%d bloggers like this: