He anat recollint, de persones grans, records sobre oficis o feines curioses de la Terrassa d’abans, i això és part del que m’han explicat:
“Avui totes les cases tenen un sistema de clavegueram i aquesta feina pot semblar inversemblant, però antigament a les cases hi havia el que anomenàvem com a “pous morts” o “pous negres o cecs”, que eren una mena d’excavació en el terreny que feia servir les mateixes parets naturals per a la filtració de les aigües brutes (també anomenades negres) que es generaven a les cases i que provenien principalment de la comuna o latrina (el que seria la tassa del water actual).
Aquest pou podia constituir, i de fet ho era, un important focus de possibles infeccions i en algunes ocasions podia arribar a produir, fins i tot, epidèmies de tifus. Per això era molt important anar-ho buidant de tant en tant, ja que no era convenient deixar que s’omplís del tot amb les deposicions més sòlides, ja que llavors hauria perdut la seva utilitat.
Per el buidatge s’avisava a unes persones que s’encarregaven d’aquesta feina tant desagradable. Abans de seguir cal esmentar que curiosament aquesta feina està fortament relacionada en el món del vi i ara veureu el perquè: per el buidatge, feien amb una mena de cullerots llargs (similars als bujols que es fan servir en el món del vi) que introduïen dins del dipòsit per una obertura ja feta especialment i que desprès dipositaven en uns barrals o portadores (un altre estri utilitzat en la verema del vi),
que posteriorment tapaven per poder-los treure fora de la casa i mirar de no fer massa merder ni deixar una olor tant desagradable per dins de la casa. Un cop fora dipositaven els barrals en un carro i llavors es portava per adobar els camps (eren bastant sol•licitats per adobar les vinyes, llavors bastant nombroses dels voltants de Terrassa). Ara un diré una cosa que jo no he vist però que m’han explicat i és que segons sembla el preu que es pagava per la xena anava en funció de la seva qualitat i que per poder-ho saber l’expert la tastava.
Anys desprès aquest carret es va canviar per un camió bastant vell que popularment es coneixia com “la bota de merda” i que ja permetia buidar els pous amb uns tubs que xuclaven la xena i la dipositaven dins del cosit. Cal indicar que aquests tubs eren bastant llargs ja que tenien que travessar tot el passadís de la casa ja que el pou normalment estava al final del pati i el camió estava estacionat just al davant de la casa. Recordo molt especialment la forta olor que quedava a la casa desprès de fer aquest buidatge i que durant uns quants dies hi era ben palesa.
Sembla que aquest camió transportava la xena que anava recollint a una mena de fàbrica, si és que així la podem denominar, que hi havia anant cap a les Fonts i que d’aquestes restes en feien amoníac i és que llavors tot es mirava d’aprofitar, fins i tot la merda”.
Nota: La paraula Xena és genuïna de Terrassa i els voltants i s’ha conservat al llarg dels anys.Fins i tot hi havia una riera a Terrassa anomenada el torrent de la xena.
Comentari Rebut: El Rafel Comes ens ha fet arribar un document i un comentari que diu: “el servei de buidat de latrines es va municipalitzar el juny de 1917. Es va nomenar de concessionari a Francesc Cardús que ho va ser com a mínim una dècada. Adjunto una factura dels seus serveis amb els cuponets que servien de rebut”.
Comentaris rebuts