Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (2) – El buidador de Xena

He anat recollint, de persones grans, records sobre oficis o feines curioses de la Terrassa d’abans, i això és part del que m’han explicat:
“Avui totes les cases tenen un sistema de clavegueram i aquesta feina pot semblar inversemblant, però antigament a les cases hi havia el que anomenàvem com a “pous morts” o “pous negres o cecs”, que eren una mena d’excavació en el terreny que feia servir les mateixes parets naturals per a la filtració de les aigües brutes (també anomenades negres) que es generaven a les cases i que provenien principalment de la comuna o latrina (el que seria la tassa del water actual).
Aquest pou podia constituir, i de fet ho era, un important focus de possibles infeccions i en algunes ocasions podia arribar a produir, fins i tot, epidèmies de tifus. Per això era molt important anar-ho buidant de tant en tant, ja que no era convenient deixar que s’omplís del tot amb les deposicions més sòlides, ja que llavors hauria perdut la seva utilitat.
Per el buidatge s’avisava a unes persones que s’encarregaven d’aquesta feina tant desagradable. Abans de seguir cal esmentar que curiosament aquesta feina està fortament relacionada en el món del vi i ara veureu el perquè: per el buidatge, feien amb una mena de cullerots llargs (similars als bujols que es fan servir en el món del vi) que introduïen dins del dipòsit per una obertura ja feta especialment i que desprès dipositaven en uns barrals o portadores (un altre estri utilitzat en la verema del vi), que posteriorment tapaven per poder-los treure fora de la casa i mirar de no fer massa merder ni deixar una olor tant desagradable per dins de la casa. Un cop fora dipositaven els barrals en un carro i llavors es portava per adobar els camps (eren bastant sol•licitats per adobar les vinyes, llavors bastant nombroses dels voltants de Terrassa). Ara un diré una cosa que jo no he vist però que m’han explicat i és que segons sembla el preu que es pagava per la xena anava en funció de la seva qualitat i que per poder-ho saber l’expert la tastava.
Anys desprès aquest carret es va canviar per un camió bastant vell que popularment es coneixia com “la bota de merda” i que ja permetia buidar els pous amb uns tubs que xuclaven la xena i la dipositaven dins del cosit. Cal indicar que aquests tubs eren bastant llargs ja que tenien que travessar tot el passadís de la casa ja que el pou normalment estava al final del pati i el camió estava estacionat just al davant de la casa. Recordo molt especialment la forta olor que quedava a la casa desprès de fer aquest buidatge i que durant uns quants dies hi era ben palesa.
Sembla que aquest camió transportava la xena que anava recollint a una mena de fàbrica, si és que així la podem denominar, que hi havia anant cap a les Fonts i que d’aquestes restes en feien amoníac i és que llavors tot es mirava d’aprofitar, fins i tot la merda”.
Nota: La paraula Xena és genuïna de Terrassa i els voltants i s’ha conservat al llarg dels anys.Fins i tot hi havia una riera a Terrassa anomenada el torrent de la xena.

Comentari Rebut: El Rafel Comes ens ha fet arribar un document i un comentari que diu: “el servei de buidat de latrines es va municipalitzar el juny de 1917. Es va nomenar de concessionari a Francesc Cardús que ho va ser com a mínim una dècada. Adjunto una factura dels seus serveis amb els cuponets que servien de rebut”.

Anuncis

Es podien preveure les riuades del 1962? (previsions meteorològiques)

Aquest any s’ha escrit sobre molt sobre la culpabilitat de les riuades del 1962 i un dels elements comuns que es nomena és “la falta de previsió”. Però caldria definir a quina “falta de previssió” ens referim? Potser la metorològica? (la imatge de capçalera és de la revista el Caso de 1962)
Cal tenir en compte que l’any 1962 no existia cap sistema fiable per fer previsions meteorològiques acurades al nostre país, ja que encara no s’utilitzaven els satèl•lits per poder fer les prediccions a les que avui estem tant ben acostumats. Només hi havia el ” Servicio Meteorológico Nacional” i el “Centro Meteorológico de Barcelona” que feien unes previssions més que dubtoses. De fet si repasseu la premsa de l’època els dies anteriors al 25 de setembre en cap lloc es parla del possible perill. Us incloc les pevissions aparegudes a La Vanguardia dos dies abans (23-09-62) en que no es mostra cap alerta tot i que la previssió a nivell nacional indica que es poden produir tempestes aillades, com la del dia 22 a Alacant o les de Tortosa, amb més de 40 litres per mere quadrat i que són considerades en l’artricle com a  molt benficioses.

També incloc la famosa previssió de La Vanguardia del mateix dia 25 (el de la riuada) i on podem apreciar que, tot i haver-se produit fortes tempestes en diversos punts del territori peninsular, a la nostra zona el màxim que es preveu es que continuarà el cel tapat. Us imagineu el que va pensar el qui va mirar aquesta previssió el mati del 25 i desprès va veure el que realment va passar a la nostra ciutat?
El cert és que a Espanya aquell estiu va ser extremadament sec i, fins i tot, hi havia llocs que portaven més de quatre mesos de sequera. A Terrassa també vàrem patir un estiu molt sec, tot i que la primavera havia estat generosa ja que en data 23 de juny de 1962 podem comprovar que la font de la Saiola encara rajava i aquest és un fet que només es produeix en èpoques de pluges continuades que fan que els aquifers s’omplin (veure noticia).
En data 14-5-62 podem llegir la noticia d’una important tempesta que va produir danys als suburbis de la ciutat i a les Fonts (uns 4 mesos abans de la riuada).
En el diari “Tarrasa Información” del 15 de setembre de 1962 (10 dias abans de la riuada) es va publicar un article lamentant-se de la sequera i del fet de que aquesta hagués fet disminuir els cargols, fins al punt de que molts establiments els haguessin d’esborrar dels seus tradicionals menús. (continuarà en el proper post)

    

El tren dels catalans i la riuada del 1962

Aquest any és el 49 aniversari de la desgraciada riuada del 1962 i potser se’n parlarà menys que l’any vinent, en que celebrarem el seu 50è aniversari. per aquest motiu, voldria recuperar el record d’un dels passatgers que hi havia al tren dels catalans que va estar a punt de patir una desgracia de grans dimensions.

El fet és que el tren dels catalans, que havia sortit a les nou de la nit de plaça Catalunya amb un centenar de persones a dins, es trobava entre les Fonts i Terrassa quan va decidir parar, degut a la força de la tempesta. Per sort ja havia passat el pont de les Fonts, que poc desprès es va acabar enfonsant.

Amb el tren parat els passatgers podien il.luminar-se amb els llampecs i veure com l’aigua que els envoltava s’emportava tot tipus de cotxes, arbres, etc. El maquinista, que va prendre la decisió de parar i esperar que passes la turmenta, es deia Luis Ruiz i amb els seus ajudants va aconseguir que els passatgers no obrissin les portes per baixar, tal i com era la seva primera intenció.

Els qui ho van viure diuen que van ser més de dues hores d’una incertesa total, no sabien que passava però poc a poc la por els va envair. Diuen que el temps passava molt a poc a poc i que no deixaven de temer pensant que potser el tren seria també engolit per l’aiguat. Sembla que alguns ploraven mentre d’altres resaven; però el fet és que el tren va resistir i passada la mitjanit, quan va començar a baixar el nivell de l’aigua, van decidir obrir les portes i amb una mena de torxes improvisades, fetes amb paper de diari es van poder il·luminar per poder tornar a peu cap als seus domicilis. Segons diuen, el maquinista i els seus ajudants es van quedar al tren fins que els van venir a rescatar a l’endemà (en la foto podeu veure un detall de com va quedar el tren desprès de la riuada).

Una darrera imatge (crec que mai publicada) de com van quedar les vies del tren dels catalans ens ajudarà a comprendre la situació en que va quedar el transport ferroviari a la nostra ciutat..

Diada de Sant Eloi, patró dels manyans

Sant Eloi (El Dia)

Diada Sant Eloi 1943

Aquest cap de setmana m’explicava la meva mare, l’Angelina Casas, que avui, dia 1 de desembre, a Terrassa es celebrava la diada de Sant Eloi, el patró dels manyans i que es feien un seguit d’actes arreu de la ciutat per commemorar la diada.

Per tal de recordar aquesta data he cercat un article que va aparèixer al diari terrassenc “El Dia”, en data 1 de desembre de 1931, i que parla precisament de la diada de Sant Eloi i pel que sembla aquest patró era no només el dels manyans sinó el de tot el ram de la metal·lúrgia. Una missa, un partit de futbol, un concert i una audició de sardanes són els actes que reflecteix aquest document.

Els record de la mare, però, són de les celebracions que es feien a “l’Electra” – “La Eléctrica Industrial S.A.”- del carrer del Pantà que desprès es va traslladar a la carretera de Montcada, desprès de la guerra civil (la foto correspon al dinar de la diada del 1943). Segons m’explica, la festa començava amb un partit de futbol on es repartia coca i vi bo, desprès es ballaven sardanes i anaven a dinar al casal de Les Fonts, per la tarda anaven a veure un espectacle al Teatre Alegria i per la nit era costum anar al ball que feien al Recreo.

Segons ella, aquestes celebracions van durar uns quants anys, fins que els treballadors van demanar a l’empresa que en comptes de pagar el dinar els donessin el diners, que els feien més falta.

Si us mireu el segon article, publicat al Diari Tarrasa l’any 1940 veureu que la festa ja s’hi havien incorporat alguns actes d’exaltació patriòtica de caire més aviat feixista com era natural en aquells anys de postguerra.

Una auca de Terrassa del 1929 (11 i 12)

auca de terrassa del 1929 (11)

En aquest punt de l’auca el recorregut per la ciutat canvia dràsticament. Ara el visitant es dirigeix cap a l’Estació dels Catalans, tot i que a la imatge no en fa cap esment i només ens parla de que vol anar cap a “Les Fonts” direcció “Les Planes”, que és el nom d’una estació a mig camí de Barcelona.

Al dibuix, però, si que ens mostra la fesomia de l’estació avui ja desapareguda i al fons podem apreciar-hi la silueta del real col·legi de les Escoles Pies (can colapi), amb al seva característica torre. En el segon dibuix ja representa que som a Les Fonts, tot i que aquest Hotel Blau no el reconec. Com tampoc reconec l’edifici que es veu en segon terme.

auca de terrassa del 1929 (12)

Continuant amb aquest final tant poc convencional d’aquesta auca, podem veure que fa menció a l’oferta de terrenys que en aquells anys es feia en aquesta zona depenent de Terrassa. En aquests terrenys de Les Fonts hi destaca dos noms: el d’en Ribas i el d’en Mitats que deurien ser dos dels propietaris d’aquestes suposades “gangues” immobiliàries.

A la imatge hi podem observar una dona vella que sembla que està treballant mentre uns quants jeuen al mig del camp, com si haguessin anat a berenar-hi, cosa que per aquells anys era habitual fer en dies de festa. Per fi, el visitant, torna a agafar el tren en direcció a Terrassa i no per seguir la visita sinó per gaudir de la Festa Major i aprofitar per ballar-hi “tota la nit”.

Espero que aquesta auca us hagi agradat i encara que hi hàgiu trobat a faltar molts dels monuments que avui pensem que són imprescindibles en una visita a la nostra ciutat, penseu que molts d’ells, en aquells anys, encara no eren apreciats com a importants.