Ja fa temps en Francesc Palet i Setó em va fer arribar un article mecanografiat sobre un record de la seva infantesa que avui us reproduïm des dels Records de Terrassa ja que creiem que us agradarà i potser us portarà records de la vostra infantesa:
Els ingredients:
• La petita contribució que els nois pagàvem (els que podien) per mantenir en bon estat la pilota de cuiro, que havia d’estar engreixinada i cosida sempre sense cap estrip i que quan es rebentava la bufeta, calia posar-hi un pedaç.
• La manxa per inflar-la.
• El passador per posar la vàlvula de la bufeta ben lligada a sota l’orella de la pilota.
• El cordó de cuir fi, mirant que no es trenqués en estrènyer-lo.
• El passador per tancar la pilota, mirant que no fes bony (pensant en les jugades de cap) i sobretot, no ser barroer i no punxar la bufeta en les operacions de tancar la pilota.
“Jo em mirava totes aquestes operacions d’inflar la pilota, però era incapaç de fer rés. En canvi, en Lluís i els altres companys ho feien tot llestament. Sobretot en Lluís era l’ànima, ell portava la iniciativa en tot aquest tema esportiu. En aquests preparatius es creixia. El rememoro de quan teníem deu anys, clenxinat pulcrament amb fixador, portava un jersei llampant, pantaló de golf i mitjons de quadres.
En aquest ambient, es bellugava com un peix a l’aigua. Feia les tries dels equips contendents per anivellar les forces. Si algú protestava posava ordre tot seguit. Ha de ser així i prou !, deia. Quan jo insistentment li pidolava un lloc per jugar, invariablement em dia: tu, de porter, que ets molt dolent i al primer gol que et facin plegues. Em conformava a tot, ell tenia raó, la meva poca traça era manifesta.
En lluís feia de mantenidor del bon estat de la pilota, seleccionador, entrenador, àrbitre i jugador, és clar. No ho feia malament. Com que ho sabia i els altres companys també, li consentíem tot.
Avui és el gran dia. És la tarda del dijous. Cap al camp de la Santperenca, tocant al bosc de can Petit. Des de l’escola, pel pont del Passeig, carretera de Castellar amunt fins a la caseta del burot, anàvem totalment en silenci.
Les persones que es creuaven amb nosaltres comentaven: d’on són aquests nois? Ja ho veieu, sí, són de ca l’Artigues.
Arribats al camp de joc, allò era un campi qui pugui. Els uns a córrer pel bosc a la recerca d’aventures o a la recerca i estudi de plantes i animalets, altres a dibuixar i el grups dels esportistes capbussats en la lluita per la pilota. Imitant sempre els encontres que celebraven els futbolistes professionals. Cada un de nosaltres prenia en el seu subconscient el nom i la personalitat d’un Martorell, d’un Ventolrà, d’un Zamora, en Ciriaco o en Quincoces.
En Lluís disposava el joc i els dos bàndols. Ell era el capità del seu equip, donava les instruccions i les tàctiques a emprar i, quan la cosa s’embolicava, prenia decisions arbitrals i tot.
Quan jo em posava entremig i preguntava a en Lluís: On em poso a jugar? Contestava una mica per treure-se’m del damunt: Ah sí, tens raó, posa’t de porter, però atenció no cometis cap error, sinó …
I començava el joc amb grans crits: teva, meva, passa-la, va, tira, ara, si, … De sobte els nois de l’equip contrari venien de cara a mi amb esvalot horrible i jo sota els pals d’una altura i amplitud enormes, em sentia rexic i perdut.
En Lluís cridava des de mig camp: Francesc! … La pilota impulsada per un dels davanters contraris em passava per entre les cames o aneu a saber per on i tot seguit en Lluís afegia: Plega !!! …
Jo marxava resignat cap al bosc proper a berenar i a beure un glop d’aigua. Estava content, que voleu que us digui. En Lluís m’havia deixat jugar en el seu equip”.
Nota: El Lluís del record era en Lluís Francino i Riera.
Records de Terrassa 
Comentaris rebuts