Can Viver de Torrebonica, masia i sanatori

Can viver segons Avellaneda

Avui us vull parlar de la Colònia Sanatori de la Verge de Montserrat a Can Viver de Torrebonica.

Can Viver era de molt antic una casa de pagès molt important, com podreu comprovar en el gravat del gran mestre Mateu Avellaneda del 1935 (es tracta d’una recreació ja que en aquesta data ja no en quedava rés).

Sembla ser que el sobrenom de torrebonica li venia donat per la torre de defensa en forma quadrada que datava del 1526 i que servia per protegir l’entrada de la masia. La masia però és molt més antiga i els primer indicis ja la situen al S.XIII. Els noms més antics que es coneixen d’aquesta masia són els de “mas de can barba”, “mas de bolet” i “mas maduixer” que va estar vigent durant prop de tres segles, “mas sala” i finalment “mas viver” o “mas viver de torrebonica”. També he sentit dir que un dels propietaris d’un mas proper fa fer una juguesca amb el seu veí per veure qui construïa una torre més bonica i que en va resultar guanyador el del referit mas i per això li van posar aquest sobrenom de “torrebonica”.

Aquest mas al llarg dels segles va anar creixent i va arribar a allotjar varies famílies que es dedicaven a les diferents tasques camperoles als voltants de l’actual centre hospitalari que hi ha entre Terrassa i Sabadell. El dia 7 d’octubre de 1909, el darrer hereu dels “viver” va signar l’escriptura de venda del mas i de les terres al “Patronat de Catalunya per la lluita contra la tuberculosi”, patronat constituït a Barcelona, l’any 1904.

Aquesta institució va adaptar el mas per el nou us sanatorial, essent l’autor d eles reformes l’arquitecte Josep Domènech i Mansana, i el va obrir al públic en data 28 de gener de 1911 (mireu el diari del dia i un anunci d’una excursió publicat el 21/01/1911). Una curiositat: el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí i pel Sr. Vidal i Ribes president del patronat.

En data 5 de maig de 1922 s’incorpora mitjançant un acord signat a l’Obra Social de la “Caixa de pensions per a la vellesa i l’estalvi” que va ser la que li va donar l’impuls econòmic que necessitava per convertir-se en un centre de referència a tot l’estat. Les obres de transformació van començar immediatament i del mas primitiu ja pràcticament no en va quedar rés.

Es va crear una colònia agrícola per nodrir d’aliments naturals al sanatori, nous pavellons per malalts, dos espais per nens i nenes, una biblioteca, una sala d’actes i una interessant església d’estil modernista sota l’advocació de nostra senyora de Montserrat.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) , es van expulsar les monges i es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal•lacions.

Ara aquest sanatori es troba clausurat des de fa anys, però val la pena fer-hi una passejada encara que sigui per veure el que havia estat i gaudir dels esgrafiats de les parets de l’edifici principal i de la façana de l’església modernista. I si podeu entrar-hi us recomano veure el lluernari central.

Casa i fàbrica Bonaventura Fornells

casa fornells

En resposta a un comentari rebut que deia: “ algú hem podria facilitar algun tipus de informació sobre la “Casa Soler”, també anomenada “Casa B. Fornells” situada al carrer Sant Leopold 56?”

Casa Freixa desapareguda

El que puc explicar és que la casa anomenada de Bonaventura Fornells i Cardús, edifici protegit de la nostra ciutat, és va projectar el 18 de febrer de 1918 per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada i que aquest habitatge unifamiliar utilitza un estil britànic, anomenat “domestic revival”, que l’arquitecte Muncunill només va utilitzar dues vegades a Terrassa; una vegada en aquesta casa i l’altra en la desapareguda “casa Freixa”, un xalet construït just al costat de la Masia Freixa (a la fotografia de la dreta podeu observar l’aspecte d’aquesta casa malauradament despareguda).

El primer que sobte de la casa és la teulada amb la seva pronunciada inclinació, aspecte que li dona la semblança amb les cases de camp d’aquelles contrades.

Les naus que podem veure al costat de l’entrada de la casa són naus industrials que es van projectar el mateix any que la casa i pel mateix Muncunill, fet curiós ja que no és gaire habitual que en un mateix projecte constructiu és fes la casa i la fàbrica.

El nom de “casa Soler” que s’esmenta en el comentari es deu a un propietari posterior que portava aquest cognom.

És evident que és una resposta curta al comentari rebut i per això us vull demanar que si algú en sap quelcom més ens ho faci saber.

Sant Isidre Llaurador i Sant Julià d’Altura

Sant Isidre

Parlant de Sant Galderic (d’origen occità) no podem oblidar Sant Isidre Llaurador (d’origen madrileny), un sant que ha estat venerat durant molts anys pels pagesos de la nostra ciutat i que presenta en el relat de la seva llegenda (“mentre ell resava i feia oració i penitència, els bous, sols i sense govern de ningú, llauraven”) uns trets molt semblant a la de Sant Galderic (“un àngel que va acabar el solc amb els bous mentre ell estava lliurat a l’oració”).

Vull aclarir que, la ja antiga substitució de Sant Galderic per Sant Isidre, es considera un efecte de la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana exercida després de la guerra de Successió i, sobretot, per la implantació del “Decret de Nova Planta” a partir del primer quart del segle XVIII.

El Rafael Comas ha estat molt amable en enviar-me un goig d’abans de la guerra civil i on podem gaudir d’un magníific gravat de Sant Isidre, juntament amb la representació de les esglésies de Sant Pere i del Sant Esperit de la Vila de Terrassa, realitzat pel dibuixant Mateu Avellaneda l’any 1936.

sant julia d'altura

Aquest sant era venerat, tal i com indica en el goig, en l’església parroquial de Sant Julià d’Altura, que ha estat des de sempre un conegut lloc de romeria.

L’antiga parròquia de Sant Julià d’Altura (data del 1042) havia format part del terme municipal de Sant Pere, però amb el repartiment que es va fer quan aquest va ser annexionat per Terrassa (1904), la parròquia i les seves terres (can Deu) van quedar englobades dins del terme municipal de Sabadell.

En la seva festivitat (15 de maig) es feia una festa molt lluïda, com ho demostra el llistat d’actes de la celebració de l’any 1955: pel mati, missa solemne al Sant Esperit, traca, sardanes al passeig, dinar de germanor per 600 persones i, per la tarda, concert, varietats, ball popular i representació de l’obra “los Gavilanes” en el “Teatro del Hogar del Productor”.

El Sindicat Agrícola i Sant Galderic

sindicat agricola 1920

Aprofito aquest record per fer memòria de l’antic “Sindicat Agrícola”, situat al carrer Colom. Avui, part dels antics locals estan ocupats per la “Fundació Terrassenca Sant Galderic”, entitat germana de la “cooperativa Serveis Terrassencs de Sant Isidre”.

Aquest any, coincidint amb les celebracions de la festivitat de Sant Galderic i gràcies a la col·laboració de diverses associacions, empreses i amics del món de la pagesia ha organitzat un seguit d’actes, dels que em plau destacar la iniciativa de recuperar la memòria rural de Terrassa, mitjançant entrevistes a persones que treballen o havien treballat en el sector agrari terrassenc.

L’antic sindicat va ser fundat el 1920 per un bon nombre de camperols que es dedicaven al cultiu de la vinya als voltants de la vila, amb la intenció de fer un celler cooperatiu i així poder comercialitzar el vi de forma conjunta. Aquesta iniciativa es va anar ampliant, poc a poc, amb màquines de batre, molins de farines, d’oli i de pinsos i l’obertura d’un espai per la venda de llavors, pinsos pel bestiar i adobs per la terra.

L’edifici original que avui encara podem veure al carrer colom va ser obra de l’arquitecte Francesc Falguera, tot i que en la construcció i van participar, amb el seu esforç personal, molts dels mateixos pagesos que havien constituït el celler cooperatiu.

L’any 1936 aquest sindicat es va unir a un altre sindicat agrícola de viticultors que hi havia a la ciutat i que tenia la seu en el carrer cremat i un cop finalitzada la guerra civil, l’any 1939 va passar a anomenar-se: “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Tarrasa”, celebrant de nou la festa de Sant Isidre (veure retall diari del 15-05-1939). Cal esmentar que als anys 40 el sindicat va obrir algunes botigues a la ciutat, en les que s’oferien part de productes provinents dels seus associats.

Actualment una part de les antigues instal·lacions estan ocupades per un supermercat, però encara es pot apreciar bona part de l’antiga façana del sindicat.

Nota: Sant Galderic es celebra el dia 16 d’Octubre. Se’l representa iconogràficament acompanyat per dos bous que llauren, vestit amb casaca tancada pel mig amb botons fins el coll i cenyida amb un cinturó. Els pantalons fins als genolls i unes polaines a les cames. Els atributs característics són un manoll d’espigues de blat a una mà i una agullada a l’altra.

La Polar, orxateria, bunyols o galetes?

galetes la polar

Ja fa temps vaig parlar-vos del bar “La Polar” (veure post anterior) i justament repassant unes fotografies que vaig fer aquest estiu a la població de Salas he vist un detall que m’ha cridat l’atenció i que vull compartir amb vosaltres.

Segurament només deu ser una coincidència però si us fixeu en la capça de galetes de la fotografia podreu observar que porta per nom “La Polar” i això m’ha fet pensar en el motiu que va dur als del bar a posar-li aquest nom. Potser seria un nom de moda en aquells anys?, segurament és una dada que mai sabrem…

Per cert a “La Polar”, que era coneguda com “La Pajarera”, va començar l’any 1931 com una “buñoleria”, tot i que l’any 1934 ja s’anuncia com a orxateria. De la historia d’aquest establiment segur que ens en podrien dir més coses els del club d’escacs de Terrassa, ja que aquest va començar justament en aquest establiment. o el Club de Hockey Egara que durant un temps també s’hi va reunir.

Una curiositat és que l’amo de la Polar, el Sr. Joan Boixadé Oliveras, no li agradava el joc i mai va deixar que en el seu establiment s’hi jugués a cartes, només deixava jugar al domino o als escacs.

I per aquells als qui els agrada veure anuncis antics, aquí en teniu uns quants d’aquest establiment al llargs dels anys que va restar obert.

Ca la Pepa Galtes

Arrel d’un comentari rebut fa pocs dies ha sorgit aquest record, que ens ha fet arribar en Pere Vives i que diu coses que li ha explicat la seva mare d’un establiment anomenat popularment com a “ca la Pepa Galtes” del carrer sant Quirze, 4:

“La meva mare recorda que la propietària de la botiga es deia  precisament Pepa i el seu marit,  Pau. La botigueta situada al carrer de St. Quirze -davant mateix del carrer de Puignovell- era una mena de merceria, on venien també roba feta -peces senzilles- i on la pròpia Pepa feia davantals i altres peces que ella podia enllestir en un sol matí o en una sola tarda. Tant és així, que a algunes persones que anaven a la botiga, els podia fins i tot etzibar: “Au, aneu a fer la feina, i en tornar ja us tindré fet el davantal” (paraules literals de la meva mare). Quan la mare conegué l’esmentat matrimoni, als anys quaranta i cinquanta, aquests ja eren  persones força grans. No tenien fills, i per això s’havien afillat un noi (la mare no en recorda el nom, però sí que recorda que “es va casar amb una filla de Cal Perich” (que tenien una altra tenda) i que anteriorment havien mig pujat una noia -que va viure tres anys amb ells. Aquesta “noia” (d’aleshores, i ara ja morta)  després es va casar amb un nebot del Sr. Marquès Isard. (potser aquestes famílies en coneixerien algun detall). Fins i tot d’on provenia aquest malnom, cosa que desconeix la mare.

Com deia al comentari que vaig enviar, la façana de la botiga -tot ben tancat i barrat- es conserva igual que quan el petit negoci funcionava. És una façana àmplia, en què es pot apreciar alguna cosa més que el típic ‘aparador-entrada de botigueta de les primeres dècades del segle XX”.

Nota personal: M’han explicat que a ca la Pepa Galtes podies comprar i pagar-ho poc a poc, sembla que t’apuntava la compra en una llista i anava restant el que cada setmana li anaves pagant i sembla ser que aquest deuria ser un costum bastant corrent en aquells anys.

Records de Can Guitard de la Riera

can guitard masia

Avui us explico uns records de l’Emilia i l’Antonio Crusellas sobre la masia de Can Guitard de la Riera.

Aquesta masia és molt antiga i ja la trobem documentada, amb el nom antic de Mas Molins o dels Molins, des del 1239. Amb el nom de Guitard apareix per primer cop al S. XIV i amb el nom actual consta des del S. XVII. El 1558 figura com a propietari en Benet Guitard i el 1455 un tal Molins. L’any 1920 apareix com a propietari en Emili Solar Anglada, llavors alcalde de Terrassa i actualment crec que pertany a la família Masdefiol.

Actualment la masia està deshabitada i els seus voltants descuidats, ja no en queda pràcticament rés del seu antic esplendor. Només conserva el que es coneix com a “barri” (un espai tancat que dona protegeix l’entrada a la masia), un campanar i penell a la cresta de la façana, un antic rellotge de sol molt malmès, una font romàntica en un espai que antigament havia estat enjardinat, just davant de l’entrada de la masia, unes grans basses d’aigua i uns plafons de ceràmica amb “deu vos guard” a la façana i de Sant Jeroni a la paret exterior (bastant deteriorats). Sembla ser que aquesta ceràmica exterior formava part d’un font en la que hi podien beure aigua els qui passaven per davant la masia.

Els records dels Creus són de quan la seva família tenia arrendada un mas que pertanyia a Can Guitard i que estava situat just on avui hi ja la fabrica Veiga. El mas estava situat al capdevall d’una carretera arbrada que tot travessant la riera anava de la carretera de Terrassa a les Fons fins a la masia pairal.

La font

Recorden que la casa era petita, tenia un menjador, la cuina i dues habitacions, però en canvi disposava d’una granja amb 100 porcs i molt aviram. Diuen que la granja la portava un tiet seu, anomenat Ramon i que vivia amb la seva mare, que no podia caminar. Ells hi van estar de petits i recorden el camí en carro que els portava de Terrassa a la granja i les aturades que feien al burot d ela carretera de Rubí per pagar l’entrada dels productes a la vila. La granja els va ajudar a suportar els anys de la guerra civil i la gana que es va passar a la nostra ciutat, però al Sr. Ramon un dia li va tocar anar al front i ja no va tornar i la granja es va tenir que deixar.

Un dels records que més li ha quedat gravat a l’Emilia és un fet que no he pogut datar, tot i que és segur que va passar abans de la guerra: explica que ella recorda que un dia al burot de la carretera de Rubí hi van haver 2 morts i a la ciutat hi va haver un gran aldarull per aquest fet (si algú en sap alguna cosa més, agrairia que ens ho expliqués).

Finalment us mostro un anunci del 1915 on podeu apreciar tot el que es venia a Terrassa procedent de Can Guitard.

Ca la jardinera, al carrer de Viveret

Vaig néixer a la part de dalt d’aquest carrer que avui porta per nom carrer del Viveret i crec que el nom d’aquest carrer està mal escrit,  ja que hauria de dir-se carrer de Mas Viveret o carrer del torrent d’en Viveret, que era el nom tant del mas que ocupava uns terrenys just on avui s’hi ha construït una nova escola com del torrent que tenia el seu origen a la Creu Gran i que, després de recollir les aigües del rentador comunitari del capdamunt del carrer de Baldrich, anava a parar a la clota d’en Viveret, zona on ara hi ha el col·legi Bisbat d’Ègara, prop del mas Viveret (del qual agafava el nom el torrent). Després de passar la carretera de Montcada, s’ajuntava amb el torrent del Salt a l’altura de la fàbrica Sala i Badrinas.

Recordo que de petit anava a aquest mas, que nosaltres popularment anomenaven com a “ca la jardinera“, a pescar-hi peixos, doncs tenia una mina d’aigua abundosa que anava a parar a una bassa molt gran, sempre plena de peixos de colors. Potser aquest fet ha estat culpable de que sempre hagi tingut una petita bassa amb peixos, tant al pati de casa dels meus pares com a la terrassa del pis on actualment visc. Els peixos els pescava amb un fil de pescar, un parell de ploms, una boia, un ham petit i boletes de pa com a esquer.

Sempre que s’enruna una d’aquestes velles masies que perduraven al bell mig de la ciutat crec que perdem un xic de la nostra identitat. No entenc perquè es protegeixen certs edificis i d’altres es deixen perdre.

Fent un breu apunt històric cal indicar que aquest carrer de Viveret antigament s’havia anomenat carrer de l’Auxili, en referència a que en aquest carrer i en uns locals propietat d’un regidor anomenat Isidre Abelló s’hi guardaven unes bombes d’aigua (adquirides el 1878) i que servien per poder apagar els incendis de la Vila.

Visita a les ”botigues museu” de Salàs de Pallars (3)

Ultramarins

Bé amics, avui us explicaré la visita a un espai del que em va costar marxar, el “Colmado o Tenda d’Ultramarins” de Salàs. El primer que cal destacar és l’espai que tenen destinat a mostrar el perquè s’anomenaven tendes d’ultramarins a questes botigues. Tota una paret de la botiga està plena de caixes de llauna, envasos, ampolles i cartells de propaganda on es mostren els productes que venien de països llunyans i que per demostrar que no eren d’aquí utilitzaven imatges d’indis, negres o d’animals exòtics.

Segons ens explica el guia, un dels objectius de la col·lecció és intentar recuperar la memòria iconogràfica d’un temps on la publicitat comercial, en forma de cartells o dels envasos dels productes de consum, va ser molt important per a l’educació visual dels ciutadans.

A la tenda destaquen la riquesa d’alguns dissenys d’envasos i de cartells en els que podem gaudir de dissenys modernistes o d’art déco, sense oblidar-nos dels dissenys de l’època franquista. De tots ells, us recomano un cartell d’anís del mono realitzat per el pìntor Ramon Casas i un altra de la seva competència d’anís del tigre i en el que podreu observar la curiositat de que en el seu logotip presenta un tigre menjant-se un mono. Un clar exemple de publicitat deslleial de fa bastants anys.

Però de tot el que hi ha, que és més del que us podeu imaginar, destacaré un simple xiclet Bazoka perfectament conservat (record que ja varem comentar en el seu dia i que si voleu rellegir ho podeu fer fent click aquí). També hi trobareu tot tipus de papers de wàter com el paper “El Elefante” (també poder fer click aquí i llegar un record on en parlàvem), pots amb sobrets de “Lithines”, tot tipus de cubets de caldo (Magi, Gallina Blanca, …), desinfectants com el Zotal, xocolates com la de la marca Ametller, els tints Iberia, pots de Phoscao, ampolles de lleixiu “La Victoria” (en clara al·lusió a la victòria de les tropes franquistes), detergents com l’Omo, Ese o Raky, pots de perfums i colonies per la venda a granel, etc…

Si voleu saber-ne més us recomano aquest enllaç. http://salas.ddl.net/boer/ca/centre_final.html on trobareu informació dels horaris I dels preus de les visites guiades. I ja ho sabeu aquesta és una visita que no us podeu perdre.

Visita a les ”botigues museu” de Salàs de Pallars (2)

farmàcia

Ja us vaig dir en l’anterior post que us parlaria d’alguns records de la visita a les “Botigues de Salàs” i començaré per la primera que varem visitar i que va ser la farmàcia. Destacaré només uns quants petits detalls, com per exemple “l’aigua de Carabaña” que de petit ens donaven per purgar-nos, les capses de llauna de les primeres pastilles “Joanola”, el “ungüent de la serp” que el meu sogre m’explicava que oferien els xerraires durant la fira de Terrassa,  el “Cerebrino Mandri” que fèiem servir pel mal de cap, la llet en pols “Pelargon”, el “Linimento Sloan” pels dolors,…

barberia

Desprès hem visitat la barberia i aquí el primer record que tens és olfactiu ja que l’olor del “Floid” hi es present en tot moment. D’aquest espai destacaré un petit estri que servia per esmolar les fulles d’afaitar (les Gillette, Palmera, Iberia,…) i que era igual que el que tenia a casa el meu avi. També em va cridar l’atenció un anunci de “Beter la mano negra” un producte que a casa n’havia sentit parlar però que mai havia vist. I per demostrar la perfecció en l’ambientació d’aquests espais podem fixar-nos que en un racó de la barberia hi ha un munt de revistes, diaris i còmics d’època, que servien per distreure l’estona als qui ens teníem que esperar a que ens toqués el torn de pelar-nos, encara que fos a l’estil “Marcelino” que és el que a mi em feien portar quan era petit.

cafeteria

El tercer establiment que varem visitar va ser la cafeteria i és una meravella veure com ha pogut recrear tant bé l’ambient d’aquest espai. Aquí hi trobareu un antic futbolí, una barra de bar amb antigues aixetes per servir la cervesa, un munt d’antigues ampolles de refrescs o licors com la prohibida “absenta”. Per cert, us recomano que demaneu que us ensenyin l’ampolla original del “Trinaranjus”, us emportareu una sorpresa. Les taules del bar de marbre em van fer recordar les partides de domino que feia el meu avi a “Cal Estellador” de Terrassa. Ell deia que a sobre del marbre les fitxes de domino és remenen millor. Les taules si us hi fixeu veureu que porten propaganda impresa i en una d’elles podreu llegir “Anís Infernal, el peor del mundo”  que és una curiosa manera de difreneciar-se de la competència.

Deixaré pel darrer post la vista a la “joia de la corona”, la tenda d’ultramarins i colonials.