L’oblidada casa modernista “Ramon Matalonga”

Aquests dies s’ha parlat d’aquest edifici perquè està a la venda i ha sorgit certa polèmica de quin ús se’n farà però parlem-ne una mica ja que potser és dels edificis modernistes protegits de Terrassa del que menys importància se li dona i no entenc els motius.

Primer cal situar-lo en el carrer de Topete número 68.

Aquesta casa va ser construïda en la dècada de 1870 pel mestre d’obres Jaume Comerma i Torrella per el fabricant Ramon Matalonga i Morros casat amb Josefa Cortés Volart. El 27 d’octubre de 1917 va morir aquest industrial que va ser membre de les juntes de govern del Banc de Terrassa i de la Caixa d’Estalvis.

Inicialment es va construir com a habitatge unifamiliar de grans proporcions amb una paret mitgera per un cantó i un ampli jardí per l’altre, que resta ocult a la vista del carrer per un mur de tanca de grans proporcions.

Curiosament en aquesta casa és justament on l’afamat arquitecte Lluis Muncunill hi va viure, després de contreure matrimoni amb Àngels Palet de la Quadra Mata de la Barata pubilla del mas de Can Palet, durant prop de 20 anys (del 1895 al 1914) coincidint en l’època de gran esplendor del modernisme a Terrassa. Tinguem en compte que durant els anys en que hi va viure, i hi va tenir el seu despatx professional i hi va dissenyar edificis tant emblemàtics com la reconeguda Masia Freixa (en la imatge podem veure l’estudi de la façana del 1914).

L’any 1914 en Muncunill va deixar de viure-hi i va emprendre les obres de restauració de l’edifici, deixant-hi el seu segell personal tant en la façana com en el seu interior. El 1914 l’arquitecte i la seva muller es van mudar a la casa pairal de Can Parellada, al carrer del Puig Novell. D’aquesta residència familiar procedia la mare de Muncunill, Narcisa Parellada. I, pel que sembla, l’arquitecte es va traslladar després a la masia de Can Palet, propietat de la seva esposa, tot i que va morir finalment en la casa del carrer del Puig Novell l’any 1931.

En les obres de reforma que va fer a la casa hi va mantenir l’estructura original de l’edifici, però afegint-hi un pis més i també va modificar la seva façana.

La casa té una planta baixa i tres pisos, separats clarament per línies d’imposta que engloben els balcons del primer i el segon pis. Les obertures són en arc rebaixat, de perfil arrodonit que era una solució arquitectònica molt típica de l’arquitecte Lluís Muncunill.

Podem afirmar que en aquest edifici hi va aplicar tots els recursos constructius i estètics propis del final de la segona dècada del segle XX. Així hi podem observar, per exemple, les baranes de ferro dels balcons corbades pels extrems. La part posterior té un altre cos formant també una torre, de solucions semblants a l’anterior, i rematat per una barana. A la planta baixa les parets són arrebossades i estucades.

En són molt destacables en l’interior de la casa el treball de fusteria que és de fusta d’àlber, els arrambadors ceràmics que tenen les formes sinuoses del color verd poma que es poden veure en moltes altres obres de l’arquitecte, els paviments hidràulics, algun vitrall i pintures i els treballs de forja. No és una decoració en general gaire ostentosa, en la línia de Muncunill, però evidentment són elements a conservar.

La casa té 1.115 m² construïts, amb 30 habitacions, 8 banys i la parcel·la que ocupa és de 852 m² i el pati en si no té cap element modernista.

Durant la Guerra Civil i a partir de l’octubre del 1936 es va utilitzar les seves dependències per acollir refugiats i finalitzada la guerra va tornar a ser propietat de la família Matalonga-Amat.

Fa uns anys una part de la finca, amb entrada pel carrer de Sant Quirze, es va llogar a una llar d’infants que es deia “juguem i aprenem” i també va ser seu d’una empresa dedicada a l’hostaleria.

Actualment és un edifici històric catalogat i està subjecta a limitacions en quant a projectes de reforma. Està considerat un Bé Cultural d’Interès Locals (BCIL), categoria de protecció del patrimoni cultural català que s’atorga a un bé que, tot i la seva importància, no compleix les condicions pròpies de la categoria superior: els Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN).

Com ja em indicat es tracta d’un edifici que ha Terrassa ha passat desapercebut i fins i tot en la Fira Modernista ni s’hi fan visites guiades ni surt en cap catàleg i en molt poques guies del modernisme terrassenc s’hi fa un esment destacable. Potser és perquè està situat en un carrer de molt tràfic i la gent sempre hi passa de llarg i n’hi s’hi fixa massa i és una llàstima que la ciutat no pugui gaudir ni del seu interior ni del jardí que l’envolta.

Actualment està en venda i esperem que no s’acabi malmetent part del nostre patrimoni (el preu se venda és de 1.690.000 euros i fa poc la llogaven per 8.500 € al mes). L’edifici actualment està deixat, brut, el seu exterior està ple de grafits i el gran nombre de vehicles que hi passen cada dia no ajuden gens a la seva preservació.

Record personal:

Jo de petit recordo que en un extrem del jardí, que donava al carrer de Sant Quirze, hi havia una gàbia tancada amb filat i a dins hi havia paons reials i a mi m’agradava molt d’aturar-‘hi quan pujava per anar a ca l’Artigues per observar-los.

Curiositat:

El cineasta terrassenc Toni Verdaguer hi va rodar l’any 1989 diverses escenes del seu segon llargmetratge, “La teranyina”, basat en la novel·la del també terrassenc Jaume Cabré i en la pel·lícula s’hi poden observar part dels seus interiors.

Segons en Verdaguer: “a la casa Ramon Matalonga vam rodar-hi uns quants dies, estava buida i es va tenir que moblar i decorar tota, perquè vàrem rodar per tota la casa, l’escala inclosa. Vam rodar a l’entrada, el menjador, un saló al costat, una habitació, un despatx i precisament a l’escala d’aquesta casa hi ha una de les últimes escenes de la pel·lícula on el personatge Mercader (Ramon Madaula) mata al personatge Turmeda (Sergi Mateu)” (imatges cedides per en Toni Verdaguer).

 

Vistes aèries actuals (any 2013).

Un record per en Floreal Soriguera “el Suri”

Avui ens ha deixat el Suri i com que aquests dies he ajudat a elaborat un llibret sobre records del barri de Ca n’Aurell (que aviat presentarà l’Associació El Llibre de la Vida) i en aquest hi havia una petita entrevista al artista Floreal Soriguera, us la comparteixo com a homenatge a una persona que crec que la ciutat no ha reconegut prou tot el què ens ha aportat.

L’entrevista diu així:

Soc en Floreal Soriguera i vaig néixer a França, a la Bastida.

El  pare no  va  voler  anar  a la mili i  es va  exiliar a França i allí es va casar. Posteriorment vàrem tornar a Terrassa quan jo tenia 7 anys i vam anar a viure a Ca n’Aurell.

Vaig anar a l’escola del carrer de sant Genis on hi havia l’Ateneu Llibertari i tenia un professor que es deia Campa, que li agradava molt pintar.

Quan anava a l’escola un professor em va ensenyar dibuix i em va motivar molt. Als 14 anys vaig anar a l’escola Industrial on el professor Cèsar Cabanes em va ensenyar a dibuixar. Als 25 vaig fer un examen per a poder entrar a l’escola de Belles Arts de Barcelona on vaig poder perfeccionar i aprendre noves tècniques a més de poder fer moltes  amistats. Ara recordo que allí també vaig aprendre escultura.

A l’escola industrial va ser on vaig conèixer a la Maria Dolors Duocastella, que llavors feia de model de dibuix i de la que em vaig enamorar fins al punt que després esdevingué la meva esposa.

Vaig muntar una empresa amb altres 3 pintors que es deia Elsa i per sort alguns clients ens demanaven que pintéssim algun dibuix en alguna habitació de la casa. Majoritàriament pintàvem fàbriques i cases però també vàrem participar en pintar la Mútua nova, el convent de les monges Josefines i el centre Social, entre d’altres. Elsa va ser la primera empresa de decoració de Terrassa i vàrem portar els primers papers pintats per a les parets.

També vaig tenir una adrogueria que estava ubicada on ara hi ha el centre cívic Montserrat Roig i posteriorment s’ho  va quedar l’Antonio Luque. Cada any feia exposicions als Amics de les Arts i a l‘Ateneu Barcelonès.

Al carrer Arquímedes tenia el meu estudi i una escola de dibuix. I posteriorment també al carrer Faraday. Actualment també te un petit estudi al pis del carrer Salvà.

Sempre m’he estimat molt el meu barri i vaig ser l’impulsor de l’Associació de veïns de Ca n’Aurell i l’any 1975 en vaig ser el president i la Dolors m’ajudava assistint als plens municipals per a demanar millores pel  barri.

Amb la parròquia de la sagrada Família, mentre hi havia en Mossèn Dasquens hi va haver molt  bona relació.

Recordo que durant un temps m’encarregava de fer unes paelles vegetarianes de colors que fèiem a la Plaça del Progrés i al  Parc de Sant Jordi. Ho feia amb un bon amic de la Pastisseria Marconi que era qui ens proporcionava els  colorants. Recordo especialment un curiós arròs blau i per a postres fèiem unes terrines de nata negra.

De la meva passió per a la pintura puc dir que tinc més de 2.000 quadres en estoc i els tinc tots catalogats. Tinc quadres de més de 2 metres de llarg i tot i que he fet donacions a l’Ajuntament i altres entitats.

Us deixo un enllaç a l’homenatge que en va fer, a la parella “els Suris”, l’ajuntament de Terrassa l’any 1995:

https://arxiumunicipal.terrassa.cat/docs/Op/Floreal_Soriguera.pdf

I us adjunto una nota personal que ell mateix signava com “El Suri” de data 19-10-1977 que vaig trobar per casualitat i que només té el valor d’un record personal escrit amb la seva lletra.

Podcast sobre patrimoni terrassenc: la història del Sanatori de Torrebonica

Al programa  CONNECTATS es va parlar de patrimoni terrassenc:

En @santirius, autor del blog “Records de Terrassa”, va explicar la història del Sanatori de Torrebonica.

Aquest és un programa de Radio Terrassa.

.

@laxarxaradio

@RadioMTerrassa

.

Podeu escoltar la gravació fent clicl aquí:  https://go.ivoox.com/rf/96159365

15 aniversari del blog més antic de Terrassa

Avui dia 2 de maig de 2022 fa 15 anys que vaig crear el blog dels Records de Terrassa, que és en l’actualitat el blog més antic de la ciutat i que mai ha deixat de publicar els seus continguts, fins i tot durant els moments més durs de la pandèmia.

El blog el vaig crear jo, en Santi Rius Casas, i el seu naixement va ser fortuït ja que volia experimentar sobre una eina nova a internet en l’any 2007 com eren els blogs personals.

Com que no sabia sobre què fer el blog, ni quins continguts penjar-hi, vaig rumiar i em va venir la inspiració en un antic CD-ROM que jo mateix havia publicat feia anys sobre Terrassa que es deia “Terrassa Interactiva”. Era un treball sobre l’abans, el present i el futur de Terrassa i que en el seu dia va suposar ser una novetat, ja que Terrassa va ser la primera ciutat a Espanya en tenir un CD-ROM propi.

El fet és que en aquell CD hi havia molta informació i fotos i vaig pensar que ho podria utilitzar per crear un blog de prova i així ho vaig fer.

El que no em podia imaginar és que comences a entrar gent i que, de seguida, un gran nombre de terrassencs demostressin el seu interès per els què estava publicant. La meva intenció inicial no era donar-li continuïtat, sinó tants sols experimentar; però l’èxit i la demanada de més informació, junt amb l’enviament de records personals per part de seguidors, va fer que em planteges que el projecte tenia que donar-li continuïtat.

Poc a poc el blog va anar creixent i creixent i ja no podia parar-lo, ja que els lectors em demanaven més i em feien saber que esperaven nous continguts i, de fet, així és com ha estat possible poder mantenir-lo actiu durant 15 anys.

I què s’ha publicat en aquests 15 anys?

Dons un total de 967 articles amb milers de documents i fotografies. Ha rebut 1.105.643 visites amb centenars de comentaris i aportacions diverses. I, fins i tot, ha permès descobrir aspectes inèdits de la nostra ciutat i treure a la llum documents únics que mai s’havien publicat, com un document signat per l’arquitecte Lluis Muncunill sobre un pavelló antituberculós de l’Hospital de Terrassa, del que no se’n tenia cap coneixement.

S’han recollit records personals de la tràgica nit de la riuada que mai s’havien publicat i que demostren el poder dels records i de la necessitat de preservar-los. El blog dels records de Terrassa ha permés a molts infants fer treballs de l’escola sobre aspectes de la nostra ciutat i acostar la informació d’una manera planera i gens acadèmica a moltes persones.

Els articles més visitats al llarg dels anys han estat els de les riuades i el de les discoteques dels anys 80.

He tingut el plaer de compartir informació sobre la ciutat amb dos grans amics, l’un el gran fotògraf Rafel Aroztegui que a més és un gran estudiós de la nostra ciutat i l’altre, que ens ha deixat recentment, en Joaquim Verdaguer, que com a historiador sempre aportava el seu rigor a tot el què va publicar sobre Terrassa i el seu estimat antic Poble de Sant Pere.

No em vull oblidar de l’ajuda de la Montse Saludes i de l’arxiu Tobella i de la infatigable tasca que segueixen fent amb el seu anuari i tampoc del Rafel Comas que m’ha ajudat a corregir les moltes errades que puc tenir al recollir els records.

Vull deixar clar que el blog dels records de Terrassa és només això, un blog de records, no és un estudi històric, ja que jo no sóc historiador ni penso atorgar-me cap capacitat d’estudiós de la història local. Res més lluny de la meva intenció.

Avui us explico que hi ha al darrera del blog, però podreu comprovar que en ell mai s’ha indicat el meu nom, ja que sempre he defensat que els records no són meus sinó dels ciutadans de Terrassa i que, per això, aquest és el blog de la nostra ciutat i seguiré intentant que no perdi mai aquesta identitat.

Celebrem que avui seguim actius i com sempre he fet ho celebrem amb un petit record. En aquest cas he triat un document molt antic que mai ha estat publicat i que potser és únic. Es tracta d’una invitació original del 1899, ara fa 123 anys de l’antic Casino del Comerç de Terrassa i que correspon als balls de Festa Major que es van organitzar els dies 2, 3 i 4 de juliol del 1899.

Es tracta d’una targeta molt bonica, ja que a més dels seus colors està encunyada en relleu i amb motius xinesos que eren moda en aquells anys de finals del S. XIX . Llavors es donava importància a l’art xinès, com podem comprovar en la col·lecció que hi ha en una de les sales de l’actual museu de la Casa Alegre de Sagrera.

Avui celebrem aquest 15 aniversari, però us vull prometre que aquest blog encara seguirà tenint vida i que per molts anys espero poder-lo continuar si em feu la confiança.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 3 (la primera capella)

Un fet curiós és la partida de naixement  que ha de correspondre al anomenat Miquel “menor” o al seu germà Mossèn Francesc (ja que només s’ha trobat la partida del primer fill del matrimoni i és de suposar que era en Miquel). El primer de maig del 1678 esmenta com a batejada Caterina, Mariana, Francisca però el fet extraordinari és que posteriorment s’hi afegeix una originalíssima nota que diu “Lo pnt. Batisme per haver averiguat que la Naturalesa ha vingut a declarar ser la persona masculina ab tota individutat perçó se li muden los noms ab parer de Theolachs” i se li posen els noms de “Miquel, Mariano, Francisco”.

Els dos Miquels, pare i fill, es van casar el mateix dia l’any 1701, el vidu i de 53 anys amb la mare, també vídua, de la que havia de ser-li nora, ambdues mare i filla de nom Teresa.er un testament de Jaume Maduxer (que va néixer el 22 de febrer de 1569) tenim coneixement que el dia 23 de gener de 1618 es feu edificar, en estil barroc, una capella al costat de la torre de la masia, la capella de la Mare de Déu del Roser. La capella deuria ser reformada per la família Sala i Viver que hi va fer posar el seu nom (Sala) conjuntament amb la data de 1722 en un escut dels Maduxer que ja hi havia a la façana i que representa una ma esquerra agafant un pom de 4 maduixes amb una figura d’una corona acompanyada d’un querubí a la part superior.

Sembla ser (no tinc constància que encara hi sigui aquesta pedra) que l’escut amb maduixes, però esculpit amb menys traça, n’hi havia un a la part posterior del cos central de l’edifici sota un cap d’àngel i l’anagrama “Ave Maria” i amb la mateixa mà esquerra aguantant un pom de 3 maduixes. Cal creure que aquesta pedra deuria estar a l’entrada del mas i que en transformar-la el 1847 (data que encara es veu damunt de la porta de l’entrada principal), fou aprofitada deixant-la en el lloc on és ara. La capella del Roser ben aviat va agafar molta popularitat, doncs a la santa missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos propers i això va fer que la parròquia de Sant Julià a la que pertanyia se’n ressentís fins al punt de que el mateix bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 – 1730), va haver de recordar, a l’any 1726, a la família Sala que solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de la missa. Al sòcol de l’altar que ha arribat a l’actualitat apareix la data del 1793 que deu ser la data en que es va construir i del que desprès en tornarem a parlar.

Una verge perduda en un patí de Terrassa

De ben petit recordo que a casa la mare m’explicava que hi havia una veïna que li agradava de fer escultures i altres coses amb cimen i altres materials de trencadís.

Aquesta senyora, de la que no recordo el nom, es veu que va fer diversos elements pels veïns i a casa li van encarregar que fes uns bancs i una taula que va romandre dempeus durant molts anys. Malauradament al final es va trencar i va desaparèixer llençada com a runa. Del que ens va fer només va quedar una mena de tamboret en forma de bolet que el meu pare anava arreglant i pintant de tant en tant.

Però el fet és que al patí de la casa que donava al nostre pati pel darrera hi havia en un racó, mig coberta de vegetació, la figura d’una verge de mides reals. Jo ja quasi no la recordava ja que estava tant coberta de branques que pensava que ja havia desaparegut.

La sorpresa ha estat que anys després el pati ha estat netejat de brossa i d’arbres i la figura ha aparegut tal i com la recordava.

En la foto la podeu apreciar tal i com s’ha conservat i podeu veure que encara queda la teuladeta que la protegeix i el trencadís del darrera sembla en prou bon estat. Ignoro si representa alguna verge en concret però té un aspecte prou seré i imponent, oi?

Potser no te cap valor artístic però és un record que m’ha agradat tornar a recuperar i compartir-lo amb vosaltres. Us adjunto també una foto del bolet que he esmentat que encara quedava a casa i que ja està en molt mal estat. La casa dels pares era al carrer de Viveret.

La història del primer semàfor de Terrassa que funcionava de forma manual

sastrería Labòria

En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer.

De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles a motor que tant hi pujaven com hi baixaven.

Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.

La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una noticia apareguda al gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc.La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer.

Font Vella anys 40

L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa. La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no l’ha pogués accionar ningú.

Es feien dos torns, un al mati i l’altra a la tarda i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la Plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos.

marques a la paret

Si us hi fixeu a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb el que es va tapar la caixeta que conenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Dons bé aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.

Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el terra que avui hi veiem no és el mateix que hi havia els anys 50 ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal i com és el mateix terra de l’entrada de la sastreria. Llavors si aquest terra va desaparèixer, perquè segueix estant gastat el terra actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el què havia passat abans?

Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat te a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la botiga de texans anomenada Can Guim i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar els texans gastats que s’hi venien que la gent s’esperava a que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven era just en aquesta part del pedrís i per això el van gastar.

No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el què el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en que els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.

La cançó de la Font Vella de la Penya dels Ximples

Als Amics de les Arts (entitat fundada l’any 1927) hi ha una colla anomenada “Penya dels Ximples” i el nostre record d’avui és per una cançó que van fer dedicada al carrer de la Font Vella.

La cançó va ser enregistrada el 4 de març de 1961 i editada el 1963 en un vinil titulat «Romanço del Salvatella i altres divertiments».

Posteriorment la lletra va ser publicada també en un opuscle de 65 pàgines, editat l’any 1971 i que porta el títol de “Cançons de la Penya dels Ximples de les Arts de Terrassa” (us deixo còpia de la portada d’aquesta darrera edició).

La lletra de la cançó dedicada a la Font Vella és de Josep Girona i la música és extreta de la cançó “Pigalle” de Georges Ulmer.

És va enregistrar i la podeu escoltar en vídeo en aquest enllaç: https://youtu.be/nEvxJFzlE-0

De la cançó dedicada a la Font Vella podem veure que diu, entre altres versets:

“el guàrdia-urbà està a la feina

vermell-verd va donant les senyals”

 

I és que cal recordar que quan hi passaven els cotxes s’hi va instal·lar el primer semàfor de Terrassa. El semàfor es feia anar a mà per un guàrdia-urbà, mitjançant un interruptor situat al costat de la porta de l’antiga sastreria Labòria (en el proper record n’explicaré la seva història).

Podeu trobar una crònica ben feta sobre la Penya dels Ximples (foto esquerra) al blog de l’amic Rafael Aróztegui:

https://pintorviver.blogspot.com/2019/05/dels-ximples-damics-de-les-arts.html

Pels nostàlgics del carrer Font Vella us deixo un petit reportatge de la Televisió de Terrassa on es veuen imatges de quan els cotxes encara hi circulaven:

https://twitter.com/i/status/796759263473504256

L'any 1992 el carrer #FontVella es va convertir per primer cop en peatonal, ho recordeu?
Cada dimarts a les 21h @CanalTerrassa #Terrassa pic.twitter.com/SLLVkJ8OLl

— 30 ANYS A PROP TEU (@30anysapropteu) November 10, 2016

Records dels orígens del Frankfurt Casa Vallès

Per explicar els orígens dels frankfurts a Catalunya, cal explicar que al 1912 en Máximo Zander Altmann, mestre diplomat alemany en alta xarcuteria, va arribar a Barcelona i va començar a elaborar embotits sota la marca “Max Zander”

L’any 1968 Lasús Marsá S.A. li va comprar la marca i des de llavors en Jacint Lasús Viñals, amb només 22 anys va començar a dirigir aquesta empresa familiar. Desprès de la seva mort l’any 2013 els seus dos germans i dos dels seus fills van continuar el negoci familiar fins a dia d’avui.

I ara retornem a Terrassa:

Si fem una mica d’història cal recordar que als anys 50 la família Vallès-Romans, de Terrassa, havia començat a vendre entrepans de salsitxes de frankfurt en fires ambulants i que el seu proveïdor era precisament l’empresa “Max Zander”.

Posteriorment van instal·lar uns punts de venda ambulants en les fires que es feien a diversos punts del Maresme durant la temporada d’estiueig. Sembla ser que a instancies del Agustí Montal (ex-president del barça) es van decidir a muntar la primera paradeta fixa a la fira d’Arenys de Mar i la següent a Caldetes.

Finalment l’any 1965 s’obre el primer local fix per oferir entrepans de frankfurt i altres productes similars, en un local al bell mig de Terrassa i amb una decoració, distribució i estil tant diferent del que hi havia abans, que els futurs competidors la van copiar. Aquest local encara avui està ubicat al mateix lloc i porta el nom de “Frankfurt Casa Vallès”.

Sabem del cert que als anys 60 algun bar de Terrassa, com el Farolillo, ja servia entrepans de frankfurt però com a establiment dedicat exclusivament a aquest gènere, no va ser fins el 1964 en que Isidre Vallés va obrir el frankfurt del carrer de Gavatxons 16.

Segurament encara recordareu que l’establiment estava originalment obert al carrer i no tenia porta i que, per primera vegada, la planxa estava a la vista del públic. Potser també recordareu la quantitat de llaunes de cerveses d’arreu del món i que aquí no havíem vist mai. De fet, molts terrassencs van començar les seves primeres col·leccions de llaunes de cervesa al veure les que tenien exposades. Jo mateix en vaig començar una però que va durar poc ja que les llaunes es rovellaven.

Menjar a peu dret al voltant d’una barra no era res habitual a Terrassa i potser només abans trobem una proposta similar i trencadora amb el format de snak-bar, que va importar el bar “Las Vegas” de la Plaça Vella, d’una visita que havia fet el seu propietari, en Josep Antoni Lobo, a EEUU.Podeu veure un record a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2015/07/07/en-homenatge-al-juli-soler-el-primer-snack-bar-de-terrassa-las-vegas/

Una altra curiositat d’aquest establiment és que estava obert tots els dies de l’any excepte el Divendres Sant, ja que era un dia d’abstinència obligat per a tothom.

Adjunto un anunci de l’establiment de l’any 1994, en motiu del seu 30 aniversari i on s’indica clarament que és el primer del món, fet que desconeixem si és del tot cert, la veritat.

Podeu trobar info a https://casavalles.es/es/

 

Antigues pintures gòtiques de l’absis de Santa Maria

Avui el record el dediquem a les antigues pintures gòtiques que hi havia a l’absis de l’església de Santa Maria.

Aquestes pintures es van arrencar als volts del 1938 per deixar vistes les del segle VI i que avui podem admirar en la seva ubicació primitiva.

Segons m’ha informat el Director del Museu de Terrassa, en Domènec Ferrán aquestes pintures es conserven en marcs de fusta als magatzems del mateix museu.

Potser algun entès ens podria explicar que hi ha representat en aquestes pintures ja que jo, com a profà, no us ho puc dir.

Jo crec recordar que de petit les havia vist a les naus laterals de l’església, abans de la magnifica obra de restauració que avui podem admirar a la nostra Seu d’Egara. Vosaltres les recordeu?

Us deixo una comparativa perquè us imagineu millor on estaven situades.