Record d’una fotografia que transmet sentiments

A voltes en aquest espai publiquem records i hi posem una fotografia o un retall per il·lustrar-los i ara farem un exercici nou.

Publiquem una imatge no pels records que hi ha al seu darrera sinó per el que ens transmet. A mi em transmet felicitat, ganes de passar-s’ho bé, amistat. I a vosaltres, que us transmet?

La fotografia ens l’ha feta arribar el bon amic Lluís Satorras i segons en indica pertany al seu avi Lluís Martí. Ens explica que és una foto que va trobar en una vella capsa de negatius de la família i que creu que l’avi és el primer per la dreta de la fila del davant.

Ens explica que el seu avi tenia com a bons amics l’Eudald Aymerich de la Font Vella i que estudiaven esperanto i feien invents amb les ràdios de galena.

Podeu llegir un article sobre l’Aymeric aquí:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2017/06/09/el-museu-municipal-de-la-radio-eudald-aymerich-que-resta-en-loblit/

Si algú reconeix alguna de les persones que hi surten us agraïrem que ens ho feu saber.

La història del primer semàfor de Terrassa que funcionava de forma manual

sastrería Labòria

En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer.

De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles a motor que tant hi pujaven com hi baixaven.

Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.

La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una noticia apareguda al gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc.La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer.

Font Vella anys 40

L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa. La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no l’ha pogués accionar ningú.

Es feien dos torns, un al mati i l’altra a la tarda i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la Plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos.

marques a la paret

Si us hi fixeu a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb el que es va tapar la caixeta que conenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Dons bé aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.

Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el terra que avui hi veiem no és el mateix que hi havia els anys 50 ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal i com és el mateix terra de l’entrada de la sastreria. Llavors si aquest terra va desaparèixer, perquè segueix estant gastat el terra actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el què havia passat abans?

Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat te a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la botiga de texans anomenada Can Guim i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar els texans gastats que s’hi venien que la gent s’esperava a que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven era just en aquesta part del pedrís i per això el van gastar.

No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el què el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en que els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.

Recordeu haver passat per la Porta de Sant Pere per entrar al Sant Esperit?

Molta gent que ha passat per la Font Vella recordarà una porta amb un escut, d’estil neoclàssic, dedicat a Sant Pere en el que es veu en un relleu circular la imatge del colom que simbolitza el Sant Esperit amb uns raig de llum que il·luminen la tiara de Sant Pere i les claus que el simbolitzen.

El fet és que aquesta porta la va fer obrir el Prior del Sant Esperit, en Josep Oriol Roig i Marcer. Aquesta porta anomenada de Sant Pere donava a un passadís que connectava directament amb la capella del Sant Crist, en la que el 15 de gener del 1893 es va inaugurar un nou altar molt ben decorat. Suposem que la porta i el passadís es van inaugurar en la mateixa data i que potser l’autor de l’escut de la porta és el mateix que va fer l’altar (Joan Martorell?) però no et tenim la seguretat plena.

Josep Oriol Roig i Marcer

Jo encara recordo haver-la utilitzat bastant als anys 60 i 70 i encara tinc la imatge de molta gent que l’utilitzava tant per entrar com sortir de l’església. La darrera vegada que hi vaig entrar vaig poder comprovar que la part del passadís que encara queda estava en un estat bastant deplorable, degut en part a la humitat de la cloaca que passa just per sota. El motiu del seu tancament es deu a un incendi que va passar l’any 1978 i que va malmetre la capella del Sagrat Cor. Llavors part del passadís i la capella es va reconvertir en museu.

Altar amb la Cripta

El Prior Josep Oriol Roig i Marcer era fill de Sant Pere de Ribes (23 març 1844) i va morir a Terrassa el 24 de febrer de 1907 a l’edat de 63 anys. El dia 10 de gener de 1887 va ser nomenat Prior del Sant Esperit de Terrassa per la reina Cristina.

A més de la porta de Sant Pere cal destacar la seva aportació a la nostra ciutat amb les obres que va endegar durant la seva etapa com a Prior. Comencem per les reixes que va fer instal·lar als altars i una barana de ferro forjat per separar l’altar major que llavors encara estava presidit pel magnífic altar barroc de Joan Mompeó. També va ser qui va col·locar el grup escultòric del famós Crist Jacent a la Cripta, sota l’altar principal. D’altres actuacions van ser les reformes a la sagristia o la inauguració de l’altar del Sagrat Cor (n’hem parlat abans) que va promoure ell personalment amb una subscripció pública i que es va inaugurar el 15 de gener de 1893, (obra de l’arquitecte Joan Martorell) amb escultures del insigne artista Josep Llimona (la del Sagrat Cor, la de Santa Paula i la de la beata Margarita de Alacoque). Aquest altar com la resta de l’església va ser destrossat al principi de la Guerra Civil.

També podem destacar al Sant Esperit una llosa dedicada al Bisbe Dr. Morgades que va fer col·locar a la paret esquerra de l’altar de la Verge de Montserrat. També va realitzar obres al campanar (a l’octubre del mateix any 1893) i va inaugurar 3 campanes noves pel rellotge de la torre, anomenades: Micaela, Ildefonsa i J.Oriola i construïdes pel mestre Esteban Barberí d’Olot. La campana parroquial per contra es deia Concepció.

 

Malauradament no tant sols s’ha perdut l’ús d’aquesta bonica porta sinó que la quantitat de cables que hi ha deixat passat l’han convertit en un element poc cuidat de la nostra ciutat i és que aquesta mania de fer passar els cables lliurament per part del nostre patrimoni caldria arreglar-ho.

El misteri de les persianes tancades i el cocodril de la Font Vella

Si passegeu pel carrer Font Vella podreu observar la magnifica casa Alegre de Sagrera i fins i tot podreu entrar i visitar-la, però potser no us hi heu fixat del tot, ja que si l’observeu amb deteniment veureu que hi ha un pis a la part superior que roman tancat i amb les persianes verdes permanentment tancades. Quin misteri hi ha en aquest espai tant cèntric però alhora tant desconegut?

Desvetllem el misteri dient que es tracta del pis que va ocupar la família Fontanals a partir del 1930, quan en Jaume Fontanals Guillemot (1887 – 1968) es va emparentar amb la família Alegre de Sagrera casant-se amb Mercè Alegre i Sagrera. L’entrada d’aquest pis hem d’aclarir que no era per la porta principal de la casa, sinó que s’hi accedia per una porta lateral, que avui encara podem observar al costat de l’edifici i que també dona accés a uns pisos de lloguer que van habilitar la mateixa família Alegre. Anys desprès l’arquitecte Jan Baca va ser l’encarregat d’habilitar una entrada des del segon pis de la casa Alegre amb la finalitat de poder convertir aquest pis en un espai per el museu d’art contemporani de Terrassa, que tanta falta fa a la nostra ciutat. Malauradament les intencions eren bones però per la manca de pressupost no es va poder portar a terme.

Actualment el pis roman tancat i es fa servir com a dipòsit del Museu de Terrassa. Les sales conserven la mateixa disposició original i la seva rehabilitació permetria dotar a la casa Alegre de Sagrera d’un atractiu més, ja que es podria completar la visita d’una casa des del segle XVIII fins a la decadència d’una de les grans famílies industrials de la Terrassa del segle XX i que als anys 60 era considerada com una de les famílies més importants de la ciutat.

El pis va ser habitat fins l’any 1973 i va sofrir una important ampliació als anys 50 amb la creació de diverses estances tant per la família com per el servei, que creiem que són les que encara es podrien recuperar amb certa facilitat. Recordem que l’empresa Fontanals va entrar en crisis l’any 1974 i que desprès d’un llarg procés en que es van acomiadar quasi un miler de treballadors i en el que es van produir diversos actes de protestes i de tancaments de treballadors, va tancar definitivament l’any 1978, posant punt i final a 93 anys de funcionament. Jo encara recordo les pancartes de protesta dels treballadors tancats dins la fàbrica i el clima de crisis que es vivia a la ciutat a mitjans dels 70 i que va coincidir amb la meva adolescència.

Però el record que voldria destacar és el d’un cocodril dissecat que, segons sembla, encara es conserva a l’interior de la casa, ja que formava part dels trofeus de caça que la família tenia exposats en un dels seus salons d’oci i en el que també es diu que va ser on es va instal•lar un dels primers aparells de televisió de Terrassa de grans dimensions. Potser el fet de recuperar aquest cocodril podria resultar un atractiu per la mainada que faria més atractiva la visita de la casa pels infants.

A la dreta podem observar la porta d’entrada original al pis dels Fontanals.

Una casa modernista, la d’en Baltasar Gorina

Aprofitant la Fira Modernista hem pogut visitar la Casa Baltasar Gorina, d’estil modernista i construïda per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada.

Aquesta casa que acollia, fins fa poc l’escola de música CEM (la foto de l’esquerra correspon a aquesta època), a partir d’aquest mes de maig acull l’empresa Alerta Prevenció, que inaugura la seva nova seu en els baixos i primer pis de la casa, aprofitant el segon pis com a vivenda. Coincidint amb la inauguració de les seves noves instal•lacions ha organitzat, per a la Fira Modernista, una exposició de com era un gabinet mèdic fa cent anys, de la que destaquem un cartell modernista que aquí us reproduïm i del que diuen que només en queden dos (a la dreta).

La Casa Baltasar Gorina data del 1902 i la podeu visitar en el número 93 del carrer de la Font Vella. Aquesta vivenda va ser la residència familiar del constructor d’obres Baltasar Gorina (podeu veure un anunci del 1906 corresponent a la societat que feia amb un altre mestre d’obres de la ciutat, en Vicenç Aymerich). La construcció modernista és de maó vist embellit amb aplica de ceràmica i un espectacular treball de forja en les baranes del balcó i en el sotabalcó del primer pis.

L’arquitecte d’aquest edifici va ser en Lluís Muncunill i us podem recomanar visitar l’escala interior amb una bellesa de formes destacable, les rajoles dels terres de la planta principal i diversos detalls com el mirador de la porta d’entrada o els espectaculars tiradors de la porta que dona al carrer i que semblen arracades modernistes.

Com a dada complementaria podem citar que l‘Institut Industrial (antic magatzem Freixa i Sans del carrer Sant Pau, 6. (1893-1894) va ser construït per l’arquitecte Joan Traís, amb en Baltasar Gorina i en Vicenç Aymerich com a mestres d’obres.

Nota sobre el cognom Gorina: A la segona meitat del segle XV, un cabaler, Jaume Gorina, es casà amb la pubilla del mas Bassa de Matadepera. A partir d’aquí, i fins a la segona meitat del segle XIX, can Gorina tingué com a cognom familiar l’homònim. En Francesc Gorina i Riera (1823-1906) fou l’últim hereu de la família Gorina que fou propietari de can Gorina de Matadepera (foragitat del seu mas per deutes l’any 1878). En el decurs d’aquests 500 anys, més o menys, a Matadepera el cognom es consolida com a nom de la família de l’antic mas Bassa.
Al segle XVI, de la línia troncal dels Gorina de Matadepera en comencen a sortir línies de cabalers que s’estableixen principalment a la vila de Terrassa i algunes masoveries de les parròquies del antic municipi de Sant Pere de Terrassa. La nissaga dels Gorina de Matadepera continuarà fins al segle XX amb branques importants a Sabadell, Terrassa, i Viladecavalls.

 

El “economato Tarrasense” de 1915

Avui m’agradaria comentar l’anunci del “economato Tarrasense” que es va inaugurar al carrer de la Font vella l’any 1915, concretament en el número 12 (just al costat de l’antiga casa Simón).

Jo recordo que, quan era petit, el nom d’economat encara es feia servir i era comú anomenar amb aquest nom a les botigues en que es venia una mica de tot, quelcom als actuals supermercats però molt més petits. També s’anomenaven així a les botigues que algunes fàbriques tèxtils (a la foto de la dreta podeu veure el de la Saphil l’any 1959) tenien obertes pels seus treballadors i on podien adquirir productes bàsics a un millor preu.

Fa gràcia llegir els productes que s’oferien als clients i que pel seu origen avui ens poden semblar inversemblants: algú compra avui cigrons d’Arévalo, olis d’Alcanyís o pernil d’Avilés? Us confesso que no sabia que Avilès fos famós pels seus pernils!

Si llegiu la llista us preguntareu, com podia ser que apleguessin tants productes diferents i de procedència tant diversa en una època en que el transport no era massa bo, degut a una xarxa de comunicacions a l’any 1915 que deixava molt que desitjar. Del que se’n va fer d’aquest economat no us en puc dir res però, si algú ho sap, aquest pot ser un bon moment per explicar-ho.

Informació complementaria: si voleu saber quelcom més sobre el famós “jamón de Avilés” feu click aquí: http://is.gd/UuUfRS