Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 5 (el patronat)

L’últim hereu, Ramon Viver i Arnet casat amb Trinitat Aldabarell Garcia van tenir dos fills en Roman (14-02-1901) i la Joaquim (24-08-1902) i va vendre, per 315.000 pessetes en 20 anualitats, el mas el 7 d’octubre de 1909 al Patronat de Catalunya per a la lluita contra la tuberculosi, fundat a Barcelona el 1904, per convertir-lo en sanatori. Una curiositat es que quan van signar la compra de la finca a la caixa del patronat només hi havia 75.000 pessetes.

Esmentem que en Josep M. Armengol i Viver, l’últim descendent del mas Viver, l’any 1934 va escriure la “Monografia de Can Viver de la Torre Bonica”. La mare d’Armengol i Viver era filla de can Viver i per tant, els avis materns eren els amos de la casa pairal. Ell sempre va lamentar que un dels seus oncles es vengués a un drapaire tot l’arxiu documental de la seva família, ja que degut a això, molta informació ha quedat a mitges.

Alguns dels membres del Patronat eren, l’Emilio Vidal i Ribes, que n’era el President, el Doctor Xalabarder, que a més era el director del Sanatori, Dolors de Deus, les senyoretes de Sert i la mare superiora de la casa de la Caritat de Barcelona.

Les obres van començar al 1909 de la mà de l’arquitecte Josep Domènec i Mansana (1885-1973) i l’antic mas de Can Viver de Torre Bonica poc a poc es converteix en un sanatori que és inaugurat de forma oficial el 28 de gener de 1911, deixant només en peu l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser i la Torre Bonica que li havia donat el sobrenom. Els diners gastats en la reforma van pujar a 50.000 pessetes.

En les obres d’adequació es va fer un espai santorial per a 110 malalts dels que en tenien cura una superiora i quatre germanes de Sant Vicenç de Paul, tot i que a l’inici només van començar amb 20 malalts. Podeu llegir com era per dins en la descripció d’una visita que va fer el Centre Excursionista el dia 23 de gener de 1911.

Una dada és que el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular dels germans Pompidor de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí que va arribar a Terrassa amb una comitiva de 110 persones i pel Sr. Emilio Vidal i Ribes president del patronat. L’alcalde de Terrassa Sr. Tobella també hi va ser present conjuntament amb moltes altres autoritats (en podeu trobar una relació amb la noticia del diari La Comarca del Vallés del dia 28 de gener del 1911.

Cal indicar que a l’estiu del 1916 es van realitzar unes obres d’ampliació de la capella de la Mare de Déu del Roser que van ser dirigides per l’arquitecte Bernardí Martorell i a més es va fer una nova sala de cura per homes i es van remodelar la sala de banys i els armaris per la roba. I què, a l’estiu del 1917, es van construir uns parterres davant la façana de l’edifici del sanatori i a la capella es van posar 8 nous bancs de fusta amb reclinatori.

El 5 de maig de 1922 es va signar davant del notari Guillermo Alcover Sureda l’escriptura de conveni entre el Patronat i la Caixa de Pensions per la Vellesa i l’Estalvi de manera que passava a propietat d’aquesta el sanatori i les terres ajudant així a superar la crisis econòmica en que es trobava el Patronat.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 3 (la primera capella)

Un fet curiós és la partida de naixement  que ha de correspondre al anomenat Miquel “menor” o al seu germà Mossèn Francesc (ja que només s’ha trobat la partida del primer fill del matrimoni i és de suposar que era en Miquel). El primer de maig del 1678 esmenta com a batejada Caterina, Mariana, Francisca però el fet extraordinari és que posteriorment s’hi afegeix una originalíssima nota que diu “Lo pnt. Batisme per haver averiguat que la Naturalesa ha vingut a declarar ser la persona masculina ab tota individutat perçó se li muden los noms ab parer de Theolachs” i se li posen els noms de “Miquel, Mariano, Francisco”.

Els dos Miquels, pare i fill, es van casar el mateix dia l’any 1701, el vidu i de 53 anys amb la mare, també vídua, de la que havia de ser-li nora, ambdues mare i filla de nom Teresa.er un testament de Jaume Maduxer (que va néixer el 22 de febrer de 1569) tenim coneixement que el dia 23 de gener de 1618 es feu edificar, en estil barroc, una capella al costat de la torre de la masia, la capella de la Mare de Déu del Roser. La capella deuria ser reformada per la família Sala i Viver que hi va fer posar el seu nom (Sala) conjuntament amb la data de 1722 en un escut dels Maduxer que ja hi havia a la façana i que representa una ma esquerra agafant un pom de 4 maduixes amb una figura d’una corona acompanyada d’un querubí a la part superior.

Sembla ser (no tinc constància que encara hi sigui aquesta pedra) que l’escut amb maduixes, però esculpit amb menys traça, n’hi havia un a la part posterior del cos central de l’edifici sota un cap d’àngel i l’anagrama “Ave Maria” i amb la mateixa mà esquerra aguantant un pom de 3 maduixes. Cal creure que aquesta pedra deuria estar a l’entrada del mas i que en transformar-la el 1847 (data que encara es veu damunt de la porta de l’entrada principal), fou aprofitada deixant-la en el lloc on és ara. La capella del Roser ben aviat va agafar molta popularitat, doncs a la santa missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos propers i això va fer que la parròquia de Sant Julià a la que pertanyia se’n ressentís fins al punt de que el mateix bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 – 1730), va haver de recordar, a l’any 1726, a la família Sala que solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de la missa. Al sòcol de l’altar que ha arribat a l’actualitat apareix la data del 1793 que deu ser la data en que es va construir i del que desprès en tornarem a parlar.

El Viver de l’Abeurador i la Font Vella

De la Fontvella ja n’he parlat en anteriors records, però avui rememorarem la seva història. Caldrà remuntar-nos a l’època medieval i recordar que en un dels pujols propers a la vila de Terrassa hi havia una font just al lloc on hi havia l’anomena’t Puignovell (actual cantonada de la fontvella amb el carrer de sant Pau). Els habitants n’hi deien el Viver o el Viver de l’Abeurador i era un lloc molt utilitzat per anar a buscar aigua. L’any 1441 aquestes aigües es van conduir a l’interior de la Vila, construint-se una font als mateixos murs del Castell-Palau, just a l’entrada del carrer Cremat (font que també he anomenat en anteriors records). Aquesta era doncs la Font Nova i la de fora va passar a anomenar-se Font Vella.

Fins i tot un dels portals de la vila se l’anomenava el “Portal de la Font “(el que estava situat just a la plaça vella amb carrer de Gavatxons) ja que d’ell sortia el caminet que portava a la citada font. Posteriorment i degut a una creu de terme que es va posar fora del portal també se’l va anomenar “Portal de la Creu”.

Com que aquest era un camí molt utilitzat, el mateix creixement de la Vila va provocar, que ja al S.XVII, s’hi construïssin importants cases a banda i banda i fins i tot s’arribés a empedrar el mateix carrer.  Es va enrunar l’antic portal de la plaça vella i se’n va construir un de nou a l’altura del Social, amb el nom de “Portal de l’Aymerich” o de la FontVella. No va ser fins a principis del S.XIX que es va començar a urbanitzar la zona que va des del Centre Social cap amunt de la pujada i com que era una part nova es va decidir fer-la més ample, tot donant-li el nom de carrer de Sant Francesc (d’Assis). Aquesta denominació no va durar gaire i finalment se li va donar a tot el carrer el mateix nom de La Fontvella.

Els abeuradors que encara quedaven de l’antiga font del Viver dels Abeuradors es van suprimir el 26 de juny de 1870 i es van substituir per una simple font, que no s’ha de confondre amb la que van instal.lar anys més tard al costat de l’entrada del Social (ja planificada al 1881 i que podeu veure en la foto) . En la part més ample del carrer, al 1895, fins i tot s’hi van plantar arbres, encara que van acabar morint-se.