Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 3 (la primera capella)

Un fet curiós és la partida de naixement  que ha de correspondre al anomenat Miquel “menor” o al seu germà Mossèn Francesc (ja que només s’ha trobat la partida del primer fill del matrimoni i és de suposar que era en Miquel). El primer de maig del 1678 esmenta com a batejada Caterina, Mariana, Francisca però el fet extraordinari és que posteriorment s’hi afegeix una originalíssima nota que diu “Lo pnt. Batisme per haver averiguat que la Naturalesa ha vingut a declarar ser la persona masculina ab tota individutat perçó se li muden los noms ab parer de Theolachs” i se li posen els noms de “Miquel, Mariano, Francisco”.

Els dos Miquels, pare i fill, es van casar el mateix dia l’any 1701, el vidu i de 53 anys amb la mare, també vídua, de la que havia de ser-li nora, ambdues mare i filla de nom Teresa.er un testament de Jaume Maduxer (que va néixer el 22 de febrer de 1569) tenim coneixement que el dia 23 de gener de 1618 es feu edificar, en estil barroc, una capella al costat de la torre de la masia, la capella de la Mare de Déu del Roser. La capella deuria ser reformada per la família Sala i Viver que hi va fer posar el seu nom (Sala) conjuntament amb la data de 1722 en un escut dels Maduxer que ja hi havia a la façana i que representa una ma esquerra agafant un pom de 4 maduixes amb una figura d’una corona acompanyada d’un querubí a la part superior.

Sembla ser (no tinc constància que encara hi sigui aquesta pedra) que l’escut amb maduixes, però esculpit amb menys traça, n’hi havia un a la part posterior del cos central de l’edifici sota un cap d’àngel i l’anagrama “Ave Maria” i amb la mateixa mà esquerra aguantant un pom de 3 maduixes. Cal creure que aquesta pedra deuria estar a l’entrada del mas i que en transformar-la el 1847 (data que encara es veu damunt de la porta de l’entrada principal), fou aprofitada deixant-la en el lloc on és ara. La capella del Roser ben aviat va agafar molta popularitat, doncs a la santa missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos propers i això va fer que la parròquia de Sant Julià a la que pertanyia se’n ressentís fins al punt de que el mateix bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 – 1730), va haver de recordar, a l’any 1726, a la família Sala que solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de la missa. Al sòcol de l’altar que ha arribat a l’actualitat apareix la data del 1793 que deu ser la data en que es va construir i del que desprès en tornarem a parlar.