15 aniversari del blog més antic de Terrassa

Avui dia 2 de maig de 2022 fa 15 anys que vaig crear el blog dels Records de Terrassa, que és en l’actualitat el blog més antic de la ciutat i que mai ha deixat de publicar els seus continguts, fins i tot durant els moments més durs de la pandèmia.

El blog el vaig crear jo, en Santi Rius Casas, i el seu naixement va ser fortuït ja que volia experimentar sobre una eina nova a internet en l’any 2007 com eren els blogs personals.

Com que no sabia sobre què fer el blog, ni quins continguts penjar-hi, vaig rumiar i em va venir la inspiració en un antic CD-ROM que jo mateix havia publicat feia anys sobre Terrassa que es deia “Terrassa Interactiva”. Era un treball sobre l’abans, el present i el futur de Terrassa i que en el seu dia va suposar ser una novetat, ja que Terrassa va ser la primera ciutat a Espanya en tenir un CD-ROM propi.

El fet és que en aquell CD hi havia molta informació i fotos i vaig pensar que ho podria utilitzar per crear un blog de prova i així ho vaig fer.

El que no em podia imaginar és que comences a entrar gent i que, de seguida, un gran nombre de terrassencs demostressin el seu interès per els què estava publicant. La meva intenció inicial no era donar-li continuïtat, sinó tants sols experimentar; però l’èxit i la demanada de més informació, junt amb l’enviament de records personals per part de seguidors, va fer que em planteges que el projecte tenia que donar-li continuïtat.

Poc a poc el blog va anar creixent i creixent i ja no podia parar-lo, ja que els lectors em demanaven més i em feien saber que esperaven nous continguts i, de fet, així és com ha estat possible poder mantenir-lo actiu durant 15 anys.

I què s’ha publicat en aquests 15 anys?

Dons un total de 967 articles amb milers de documents i fotografies. Ha rebut 1.105.643 visites amb centenars de comentaris i aportacions diverses. I, fins i tot, ha permès descobrir aspectes inèdits de la nostra ciutat i treure a la llum documents únics que mai s’havien publicat, com un document signat per l’arquitecte Lluis Muncunill sobre un pavelló antituberculós de l’Hospital de Terrassa, del que no se’n tenia cap coneixement.

S’han recollit records personals de la tràgica nit de la riuada que mai s’havien publicat i que demostren el poder dels records i de la necessitat de preservar-los. El blog dels records de Terrassa ha permés a molts infants fer treballs de l’escola sobre aspectes de la nostra ciutat i acostar la informació d’una manera planera i gens acadèmica a moltes persones.

Els articles més visitats al llarg dels anys han estat els de les riuades i el de les discoteques dels anys 80.

He tingut el plaer de compartir informació sobre la ciutat amb dos grans amics, l’un el gran fotògraf Rafel Aroztegui que a més és un gran estudiós de la nostra ciutat i l’altre, que ens ha deixat recentment, en Joaquim Verdaguer, que com a historiador sempre aportava el seu rigor a tot el què va publicar sobre Terrassa i el seu estimat antic Poble de Sant Pere.

No em vull oblidar de l’ajuda de la Montse Saludes i de l’arxiu Tobella i de la infatigable tasca que segueixen fent amb el seu anuari i tampoc del Rafel Comas que m’ha ajudat a corregir les moltes errades que puc tenir al recollir els records.

Vull deixar clar que el blog dels records de Terrassa és només això, un blog de records, no és un estudi històric, ja que jo no sóc historiador ni penso atorgar-me cap capacitat d’estudiós de la història local. Res més lluny de la meva intenció.

Avui us explico que hi ha al darrera del blog, però podreu comprovar que en ell mai s’ha indicat el meu nom, ja que sempre he defensat que els records no són meus sinó dels ciutadans de Terrassa i que, per això, aquest és el blog de la nostra ciutat i seguiré intentant que no perdi mai aquesta identitat.

Celebrem que avui seguim actius i com sempre he fet ho celebrem amb un petit record. En aquest cas he triat un document molt antic que mai ha estat publicat i que potser és únic. Es tracta d’una invitació original del 1899, ara fa 123 anys de l’antic Casino del Comerç de Terrassa i que correspon als balls de Festa Major que es van organitzar els dies 2, 3 i 4 de juliol del 1899.

Es tracta d’una targeta molt bonica, ja que a més dels seus colors està encunyada en relleu i amb motius xinesos que eren moda en aquells anys de finals del S. XIX . Llavors es donava importància a l’art xinès, com podem comprovar en la col·lecció que hi ha en una de les sales de l’actual museu de la Casa Alegre de Sagrera.

Avui celebrem aquest 15 aniversari, però us vull prometre que aquest blog encara seguirà tenint vida i que per molts anys espero poder-lo continuar si em feu la confiança.

El Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich que resta en l’oblit

Avui volem recordar un patrimoni que va cedir a la ciutat l’Eudald Aymerich i que en el seu moment va suposar el compromís de la ciutat i dels seus dirigents de crear a Terrassa un Museu de la Radio que portés el seu nom.
L’Eudald Aymerich Tarradella va nèixer el 16 de maig de 1891 en una casa situada a la FontVella, 49. De ben jove ja va tenir afició als experiments d’enviament i recepció de senyals mitjançant ones i això el va portar a estudiar peritatge elèctric.

L’Eudald va començar treballant a Barcelona als 17 anys al taller mecànic-electricista de Lluís Escolà i als 22 anys ja n’era l’encarregat mentre feia classes nocturnes a les Escoles Industrials on obtingué el títol de Perit Electricista (el Rafel Comes conserva aquest títol en el seu arxiu). Als 27 anys retornà a Terrassa on amb l’ajuda del seu germà Joan (assassinat pels de la FAI l’agost de 1936) i va comprar la botiga d’electricitat Aurell i Cia. que estava en els baixos de la casa del Baró de Corbera i la traslladà a la casa que va llogar i arreglar en el número 43 de la Font Vella i que va convertir en residència-botiga (la va inaugurar el 1918), en la que va començar a organitzar unes reunions amb afeccionats a la radio que el van portar a fundar el Club de Radio Terrassa el 27 de novembre de 1928 i només un any desprès ja va organitzar el primer concurs de receptors de galena que molts encara recordaran ja que en aquells anys era comú que la gent se’ls construís artesanalment a casa.

Poc a poc, la seva col·lecció d’aparells de radio es va anar engrandint gràcies a que molts clients li portaven la radio antiga quan anaven al seu comerç a comprar-ne una de nova. Una anècdota és que fins hi tot tenia guardat un aparell que es va endur la rierada del 1962 i que va recórrer varis quilometres per la riera de les Arenes.

Peces cedides a la ciutat de Terrassa:
La primera vegada que algunes de les seves peces van sortir de la botiga va ser en motiu d’una mostra pública que es va realitzar a la sala d’actes de Radio Terrassa l’any 1949.
L’any 1974 el Sr. Aymerich va prendre la decisió de cedir la seva col·lecció a la ciutat i per aquest motiu es va organitzar una exposició a la seu del Museu Tèxtil que llavors dirigia en Francesc Torrella Niubó. La mostra la va dirigir en Jeroni Font Casals i l’Ajuntament i Radio Terrassa van cobrir les despeses i es va inaugurar formalment el 22 de novembre de 1974, amb la presencia del llavors alcalde de la ciutat, en Josep Donadeu Cadafalch entre d’altres personalitats.
El 16 de desembre l’exposició va ser desmuntada i traslladada a la casa Alegre de Sagrera amb la idea de que algun dia es fes realitat el Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich.

El Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich:
A principis de 1979 la regidoria de Cultura de l´Ajuntament i la Junta Municipal de Museus de Terrassa acorden instal·lar el Museu Municipal de la Ràdio Eudald Aymerich a l´edifici de propietat municipal conegut com a Casa Geis (originalment casa d´Antoni Josep Torrella), al carrer de Gavatxons, 9 (segons s’indica a “Història del patrimoni museístic de Terrassa 1904-2004” de Neus Peregrina). Si hem de ser justos cal indicar que la idea inicial de fer un Museu es va gestar gràcies a la intervenció del Sr. Josep Manuel Salillas i també del llavors director de Radio Terrassa, el Sr. Joan Marqués Casals, entre d’altres persones i entitats.Malauradament la crisis d’aquells anys i la manca de diners va fer que no es comencessin les obres i mentrestant es va posar un rètol anunciant el futur Museu de la Radio a l’entrada tot i que a dins encara no hi havia rés. No va ser fins a principis del 1980 que per fi es van poder començar les obres per tal d’adequar el local amb la idea de inaugurar el Museu per la Festa Major del 1980, com així va ser. Com a curiositat podem esmentar que el Josep Manuel Salillas va editar un llibre explicant la història del Museu abans de que es fes la seva inauguració formal.

Cal indicar que aquest Museu sempre va estar restringit a visites concertades i que les tasques de documentació, conservació, i exhibició eren realitzades de forma voluntària per membres de la Junta Municipal de Museus.L´any 1991, amb motiu de donar nous usos a la Casa Geis, totes les col·leccions del Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich van ser traslladades als dipòsits museístics del Museu de Terrassa, on encara se’n conserva una bona part, mentre que una selecció de les mateixes es van dipositar (novembre de 1994) al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. En aquest dipòsit es van cedir un total de 225 peces de les més de 3.000 que tenia la col·lecció original. Curiosament l’exposició que el Mnactec va inaugurar l’abril del 2005 sobre la radio va mostrar-ne només 100.Això vol dir si els números no fallen, de les 3.000 peces que es van cedir a la ciutat els terrassencs (que en som els legítims dipositaris) només en podem veure 100 i del Museu que la ciutat es va comprometre a fer de moment rés de rés. Actualment val a dir que el Mnactec no té en exposició permanent aquestes peces i que si les vols veure has de demanar un permís especial per accedir als seus magatzems.

Preguntes finals:
Creieu que la ciutat hauria de comprometre’s a fer el Museu de la Radio Eudald Aymerich tal i com es va quedar en el seu dia que es faria?
O creieu que ja estaria bé que es pogués veure una petita mostra al Mnactec i que la resta quedés ben guardada als dipòsits municipals?
En tot cas cap de les dues opcions avui en dia és possible (fins quant?).

El misteri de les persianes tancades i el cocodril de la Font Vella

Si passegeu pel carrer Font Vella podreu observar la magnifica casa Alegre de Sagrera i fins i tot podreu entrar i visitar-la, però potser no us hi heu fixat del tot, ja que si l’observeu amb deteniment veureu que hi ha un pis a la part superior que roman tancat i amb les persianes verdes permanentment tancades. Quin misteri hi ha en aquest espai tant cèntric però alhora tant desconegut?

Desvetllem el misteri dient que es tracta del pis que va ocupar la família Fontanals a partir del 1930, quan en Jaume Fontanals Guillemot (1887 – 1968) es va emparentar amb la família Alegre de Sagrera casant-se amb Mercè Alegre i Sagrera. L’entrada d’aquest pis hem d’aclarir que no era per la porta principal de la casa, sinó que s’hi accedia per una porta lateral, que avui encara podem observar al costat de l’edifici i que també dona accés a uns pisos de lloguer que van habilitar la mateixa família Alegre. Anys desprès l’arquitecte Jan Baca va ser l’encarregat d’habilitar una entrada des del segon pis de la casa Alegre amb la finalitat de poder convertir aquest pis en un espai per el museu d’art contemporani de Terrassa, que tanta falta fa a la nostra ciutat. Malauradament les intencions eren bones però per la manca de pressupost no es va poder portar a terme.

Actualment el pis roman tancat i es fa servir com a dipòsit del Museu de Terrassa. Les sales conserven la mateixa disposició original i la seva rehabilitació permetria dotar a la casa Alegre de Sagrera d’un atractiu més, ja que es podria completar la visita d’una casa des del segle XVIII fins a la decadència d’una de les grans famílies industrials de la Terrassa del segle XX i que als anys 60 era considerada com una de les famílies més importants de la ciutat.

El pis va ser habitat fins l’any 1973 i va sofrir una important ampliació als anys 50 amb la creació de diverses estances tant per la família com per el servei, que creiem que són les que encara es podrien recuperar amb certa facilitat. Recordem que l’empresa Fontanals va entrar en crisis l’any 1974 i que desprès d’un llarg procés en que es van acomiadar quasi un miler de treballadors i en el que es van produir diversos actes de protestes i de tancaments de treballadors, va tancar definitivament l’any 1978, posant punt i final a 93 anys de funcionament. Jo encara recordo les pancartes de protesta dels treballadors tancats dins la fàbrica i el clima de crisis que es vivia a la ciutat a mitjans dels 70 i que va coincidir amb la meva adolescència.

Però el record que voldria destacar és el d’un cocodril dissecat que, segons sembla, encara es conserva a l’interior de la casa, ja que formava part dels trofeus de caça que la família tenia exposats en un dels seus salons d’oci i en el que també es diu que va ser on es va instal•lar un dels primers aparells de televisió de Terrassa de grans dimensions. Potser el fet de recuperar aquest cocodril podria resultar un atractiu per la mainada que faria més atractiva la visita de la casa pels infants.

A la dreta podem observar la porta d’entrada original al pis dels Fontanals.