Riuades del 62 (… i continua 11)

ajudes al palau d'esports de BCN

El tema de les riuades no s’acaba mai i, revisant els posts anteriors, he vist que encara mancava algun detall.
Seguint amb la relació d’ajudes rebudes que recollia en el post número 10 de les riuades, cal citar l’ajuda de la televisió francesa que va recollir 6 milions i els va destinar a la construcció d’escoles en les poblacions afectades. A Terrassa tenim el “Col·legi França” per aquest motiu, tot i que la història no sempre és bonica ja que per poder aconseguir el terreny on construir aquest col·legi la ciutat es va desprendre del edifici modernista de l’antic grup escolar Torrella, una autèntica barbaritat històrica.

Una anècdota: les ajudes del “casal català de París” van ser totalment silenciades per la premsa franquista.

Si parlem de la distribució de les ajudes entre els afectats aquí ja hem de parlar d’una desorganització monumental i no crec que ningú pugui mai arribar a explicar tot el que va passar. El fet és que molta gent pensa que no tots els diners van arribar on tenien que arribar.

M’he oblidat dels molts festivals benèfics que es van organitzar, festivals musicals, taurins, atlètics, conferencies, rifes, etc…, sembla ser que a l’Hotel Ritz de Barcelona es va sortejar un abric de visó.

Deixeu-me que ara us parli d’un festival que es va fer a l’estadi municipal el 23 de setembre de 1967 (5 anys més tard) amb l’objectiu d’aconseguir diners per fer un monument per les víctimes, un monument que no es va arribar a fer mai. En els festival van actuar Conchita Bautista, Peret, Salomé, Pili i Mili, Franz Johann i Gustavo Re, els grups terrassencs “los sonámbulos i los bárbaros” i van assitir 12.000 persones amb una recapta de més de 50.000 ptes. Qui se les va quedar és encara un misteri. (a la imatge de la dreta podeu veure l’anunci oficial del festival).

Els venedors de tallades de síndria

Avui comença la Festa Major de Terrassa i crec que aquest record us farà venir a la memòria moltes coses.

Recordo que, de petit i en aquestes dates, a la Rambla i potser en algun altre indret s’instal·laven unes tendes de lona al bell mig de la rambla ( recordo que n’hi havia una a l’altura del mercat) en les que hi venien síndries i melons sencers i a tallades. Als menuts ens agradava força que els pares ens compressin una tallada ben grossa i ens la poguéssim menjar mentre passejàvem pel carrer. Recordo que els venedors deien alguna cosa similar a: “compreu síndries”, “menjareu, beureu i us rentareu la cara”.

parada a la Rambla

I us puc ben assegurar que al menys la cara quedava ben rentada. El que no tinc clar és que passava amb la roba doncs devia quedar ben tacada del suc que anava degotant de la tallada.

La foto no correspon a Terrassa, però reflexa la imatge dels venedors ambulants que apilaven sota el tendal les seves síndries tot esperant que algú els hi anés a comprar.

El Rafael A. ens aporta una foto de la parada que es va endur la riuada del 1962 (si mireu el comentari adjunt el Ricard ja en feia esment).

Riuades del 62 (… i continua 10)

franco visitant una fàbrica

Avui parlem de les ajudes que es van rebre, ja que les mostres de solidaritat van ser nombroses i van arribar d’arreu del món, tot i que en alguns casos es van intentar amagar des del règim franquista, com va ser el cas d’en Pau Casals que va intentar tornar a Catalunya per oferir diverses audicions del “Pessebre” a benefici dels damnificats i el govern franquista no ho va permetre.

Radio Terrassa va obrir una subscripció popular i va reunir 1.194.306 pessetes, Radio Nacional una altra que va aconseguir 11 milions i la de Radio Barcelona que va superar els 30 milions, tot i que aquestes anaven destinades a ajudar la totalitat de les poblacions afectades.

El Govern civil va centralitzar la recollida de diners i el 6 d’octubre va anunciar que s’havien reunit un total de 134 milions de pessetes, provinents de les subscripcions abans esmentades i d’altres entitats que van fer aportacions milionàries, com la del banc d’Espanya (10), la Delegació Nacional de sindicats (8), l’INI (7), treballadors d’empreses de Barcelona per subscripció popular (8), Ajuntament de Barcelona (2), Diputació (2), Alava (2), Perpinyà (1,5) entre moltes d’altres.

De l’estranger podem destacar l’aportació del rei Balduí de Bèlgica (100 mil francs), el Consolat d’Oran (200 mil francs), el Cardenal de New York (10 mil dòlars), la colònia espanyola de Santo Domingo (100 mil dòlars), el govern francès (150 mil francs), entre altres.

A títol personal podem destacar el pare del rei, el comte de Barcelona (1 milió), el Papa Joan XXIII (mig milió), el pintor Salvador Dalí (50 mil pessetes i un quadre per una subhasta). Per cert en aquesta subhasta es van reunir quadres de Tàpies, Miró, Picasso, Matisse, etc…

De Terrassa vull destacar les aportacions de La Cambra (200 mil), Caixa Terrassa (100 mil) i de Barcelona els funcionaris de la Diputació (165 mil) la Colònia italiana de Barcelona (122 mil) o el Gremi de Tocinaires (114 mil) per citar les més curioses.

Els estudiants de l’Escola d’Enginyers van renunciar al seu viatge de fi de curs i van aportar els diners que tenien per pagar-lo (64 mil) i el mateix general Franco va decidir adoptar els municipis afectats i va aportar 5.000 pessetes en nom de cadascun dels seus nets (gran ajuda!). Aquest post tindrà continuïtat…

Riuades del 62 (… i continua 9)

la rambla el 7-11-62

Dades històriques: Si fem cas a la història de la zona que ocupa Terrassa podrem observar que aquest fenomen de les inundacions forma part de la nostra història:

Als segles XIII i XIV ja tenim noticies de grans avingudes de pluges torrencials.

El 1865 una crescuda important de les rieres provoca inundacions.

El 29-09-1913 una tempesta deixa la ciutat a les fosques, arrenca arbres de la carretera de Montcada i inunda els carrers de la Rutlla i sant Pere.

El 22-2-1921 una forta pluja destrueix una barraca de la carretera de Rellinars i mata una dona i 3 infants.

El 18-12-1932 una persistent pluja fa desprendre una part del sostre de guix del cinema Alegria durant la sessió de tarda, fet que provoca el pànic de la gent que vol sortir i ferides a un nen de 9 anys.

El 24-02-1944 unes fortes pluges esfondren el pantà de la Xuriguera matant vuit persones.

El 7 de novembre del mateix 1962, es produeix una petita riuada que obliga a evacuar uns centenars de persones per por de noves catàstrofes.

El 20-09-1971 una forta tempesta produeix un mort, 42 cases s’enrunen o s’inunden i 136 persones han de rebre assistència. El transvasament impedeix una catàstrofe més gran.

El 7-11-1983 en 18 hores cauen 315 litres per metre quadrat (quasi 100 litres més que al 1962). Es troba un mort, s’inunden vivendes de Torresana i els danys es quantifiquen en més de 400 milions de pessetes.

Les riuades del 1962 (i 7)

Per finalitzar aquesta sèrie he triat la contraportada d’una de les revistes de les que us vaig fer esment en el primer post.

Amb els comentaris que hi trobareu al costat de la primera fotografia dono per finalitzat aquest tema fins que hem vingui a la memòria algun altra record que valgui la pena comentar.

Gràcies a tots els que heu seguit aquest relat.

La riuada del 1962 (6)

- continua – Poques coses més recordo d’aquella riuada. Recordo vagament que a casa hi van venir a buscar ajuda uns amics del pare que havien perdut la seva casa i que els havien allotjat els una mena de barracons i també un festival que es va fer al cinema Rambla amb el locutor “Soler Serrano” i que crec recordar que es feia per recollir ajudes pels damnificats (sinó recordo malament tenia el lema de “Vds. pueden ser maravillosos”).

També recordo que va venir en Franco, tot i que a casa no hi varem anar a veure’l ja que als pares no eren partidaris del règim feixista ni d’aquell que anomenaven el “generalísimo” (veure fotografia).

El meu darrer record és que a l’escola varem fer una recol·lecta d’aliments i de roba per ajudar als qui ho havien perdut tot.

Us agrairé si hi voleu afegir comentaris que ajudin a recordar vivències semblants si es que encara us recordeu d’alguna cosa d’aquella gran riuada del 25 de setembre del 1962.

La riuada del 1962 (5)

- continua – Desprès de curar al pobre senyor del mal de queixal el pare ens va fer sortir a tots de casa per què ens donéssim conte de la desgracia que havia causat l’aiguat a la ciutat.

Varem anar cap a la Rambla i l’espectacle era dantesc, recordo que davant del cinema la Rambla les cases havien perdut la seva façana i es podia veure el seu interior. El nivell que l’aigua havia agafat era impressionant i amb la quantitat de fang que es veia semblava que mai més tornaríem a veure la ciutat neta. Les fabriques que donaven a la Rambla tenien els tallers inutilitzats per l’agua i els fang i els magatzems de fil o roba tenien tot el material directament per ésser tirat a les escombraries.

En moltes cases es veien persones treien galledes d’aigua bruta de fang i intentant netejar el poc que havien pogut salvar dels seus mobles o estris casolans. Feia molta pena tot, les cases enrunades, la gent bruta de fang, persones que ploraven, en fi un dia per oblidar i això que encara no sabíem que havien mort centenars de ciutadans en aquella riuada tan devastadora.

Per tornar a casa varem baixar fins al final de la Rambla i al costat del pas a nivell que hi havia a la carretera de Montcada, recordo que hi havia un munt de runa, arbres i cotxes encastats en un pal que havia resistir la riuada. Dies desprès crec que s’hi va trobar una persona morta dins d’aquell munt de ferralla.

(en les fotos podem observar la magnitud de la tragedia) – continuarà -

La riuada del 1962 (4)

- continua – El pare ens explicava que, des de l’estació dels Catalans, va veure persones agafades als arbres de la Rambla i que algunes al cap d’una estona ja no hi eren, possiblement engolides per la riuada.

Una de les visions curioses diu que va ser quan van veure passar surant per damunt de l’aigua uns cossos nus que semblaven persones ofegades. Desprès de la sorpresa es van donar compte que eren els maniquins del Glendor (establiment de roba) i que s’havia endut la força de l’aigua.

Tota una nit pensant en com acabaria aquella tragèdia i que els hauria passat als demès familiars van acabar fent que el pare sempre més tingués por a les turmentes i especialment als llampecs i trons.

El millor de tot, segons ens va explicar el pare, va ésser la solidaritat dels qui van estar atrapats aquella nit a l’Estació i que gràcies a ella es van poder salvar tots.

(en les fotografies podeu veure l’esvoranc del carrer Cervantes i el testimoni d’una persona engolida per la riuada) – continuarà -

La riuada del 1962 (3)

- continua – El pare quan va arribar ens va despertar a tots (menys a la mare i al senyor amb el mal de queixal que havien passat la nit amb una angunia terrible.

El pare ens va explicar que havia acompanyat un amic a l’Estació dels Catalans i que allà s’havia convertit en una mena de trampa per els qui s’hi havien aixoplugat.

Va explicar que al poc de ser-hi, el nivell de l’aigua que baixava per la Rambla va començar a pujar i va decidir esperar-se per no mullar-se els peus al travessar-la.

Aquesta va ésser una decisió equivocada ja que en comptes de baixar el nivell va anar pujant fins al punt de que la gent va tenir que pujar sobre una mena de quiosc de fusta que va arribar a surar com una barca per l’estació.

D’altres es van enfilar a les baranes de ferro agafats als barrots i demanat socors al veïns del carrer Vinyals que res hi podien fer.

L’aigua entrava per les portes de l’estació i sortia per les andanes dels trens i semblava que tard o d’hora acabaria emportant-se fins i tot l’edifici de l’Estació.

(en les fotos podeu veure el nivell on va arribar l’aigua i un carrer de nit) -continuarà-

La riuada del 1962 (2)

- continua – Desprès de sopar alguna cosa ben calenta la mare ens va fer anar a dormir, però tot i així recordo que de la porta del pati començava a entrar aigua cap al menjador i, tal i com desprès em va explicar la mare, aquesta aigua va arribar a travessar tot el passadís fins a sortir per la porta del carrer.

El pare que treballava a cal Humet, en les hores lliures feia de dentista en un quarto de reixa que hi havia a casa i aquell vespre a la sala d’espera de casa hi havia diverses persones esperant la seva arribada.

La meva mare al veure que el pare no arribava a l’hora acostumada (en el proper post us explicaré el perquè) va indicar als qui s’esperaven si volien tornar un altra dia. Tots van marxar ja que al ploure tant alguns tenien ganes d’arribar d’hora a casa seva; tots menys un que tenia un mal de queixal horrorós i va dir que no es pensava moure fins que el pare li pogués curar.

Tot el vespre es va passar aquell pobre home a casa fins que a la matinada va arribar el pare i ens va explicar les desgracies que havia vist.

(en la foto podeu observar el volum d’aigua caiguda) - continuarà –