Tot recordant un tram de l’antic camí del Cementiri Vell

D’aquest antic camí que vorejava el torrent de Vallparadís jo només en recordo un petit tram pel que hi passava quan era petit per per anar a jugar al torrent o per anar a buscar un petricó d’oli a cal Canela (situat a l’antic Mas de la Castlania, avui increïblement mig en runes) i a on també s’hi venia sabó, tal com podeu veure amb l’anunci que reproduïm de l’any 1907.

El fet és que jo vivia al carrer del Viveret i al final d’aquest carrer hi havia un caminet a mà esquerra que passava pel costat d’unes velles fabriques, una crec que era de fundició i l’altre de tintatge. Aquest camí arribava desprès a un punt en que s’estrenyia i es trobava amb unes casetes a ma dreta que semblaven penjades del torrent. D’elles només recordo que eren unes construccions molt senzilles de maó vist i que, just en aquest punt, el caminet iniciava una pujada encimentada que permetia arribar al final del carrer de Serrano.

 Aquest espai estava sempre ple d’herbes i mal cuidat i donava la sensació de que la ciutat ni tant sol en tenia coneixement de la seva existència, dons mai s’hi va fet cap mena de neteja ni es va arreglar el seu accés. Un vell rètol, que quasi no es podia llegir, indicava precisament que aquell era l’antic camí del cementiri. Pel que sembla, just on hi ha l’actual pont del Cementiri Vell, és per on baixava l’antic camí que travessant la llera del torrent s’enfilava de nou cap al carrer de la Igualtat i permetia arribar fins aquest cementiri, inaugurat el 15 de febrer de 1835. Aquest era llavors l’únic camí d’accés ja que cal recordar que llavors encara no existia el pont del Passeig.

En l’actualitat aquest tram forma part del carrer que, des de la carretera de Montcada, arriba fins al pont del Cementiri Vell i que es va construir quan es va fer la urbanització del Parc i es varen eliminar aquelles velles construccions que donaven al torrent, i que porta per nom precisament el de carrer del Cementiri Vell.

Una curiositat: el mes de novembre de 1969 i durant les obres de desmantellament del Cementiri Vell encara recordo que dins d’un panteó s’hi va descobrir una màquina multicopista i propaganda i és que llavors eren anys de protestes “subversives”, que és com les anomenava el règim franquista, ja que els partits polítics encara estaven prohibits.

L’amic Rafael Aroztegui ha tingut l’amabilitat de fer-me arribar unes fotografies de les cases del carrer del Cementiri Vell que li va donar un tal Rafel Morante, que hi vivia des de petit. Segons li va explicar, desprès dels aiguats del 62 van marxar les dues famílies que hi vivien. En les imatges es pot apreciar el moment en que les van enderrocar al fer les obres del Parc i obrir el carrer actual.

 

Plaça de braus al Cementiri Vell

plaça braus 1973

El Rafael ens ha enviat una foto d’una plaça de braus que l’any 1973 es va instal·lar als terrenys deixats pel desaparegut cementiri Vell.

Com podeu comprovar es tracta d’una plaça desmuntable d’aquelles que es munten als pobles per les Festes Majors.

Intentarem esbrinar que s’hi va fer, però segurament deuria ser una mena de “xarlotada”. Jo només hi he anat una vegada a la meva vida en una xarlotada i recordo que hi sortia el “torero bombero” i una colla de nans intentant fer cucamones amb els pobres animals. Mai més m’han quedat ganes de tornar-hi i sempre he pensat que eren mes animals els qui muntaven aquests espectacles que no pas els toros que hi sortien.

El cementiri Vell

Interior Cementiri Vell (1919)

Recordo el cementiri vell perquè hi anava a jugar pels seus voltants de ben petit i també recordo una habitació, abandonada, que hi havia a l’entrada en que s’hi podia veure una mena de taula (no recordo si de pedra o de ferro) on es deurien fer les autòpsies dels cadàvers que allí s’hi van enterrar.

Des de la reixa d’entrada es veia un cementiri en estat bastant descuidat ja que feia anys que no es feia servir per enterrar-hi ningú i del que destacaven importants panteons (veure foto d’en Trullàs i J. Cañameras – A. Tobella) i figures que em causaven certa por i que encara avui les podem veure al cementiri nou. Segons diuen, el 31 d’octubre de 1938 s’hi va fer el darrer enterrament  i l’any 1965 el cementiri va ser tancat al públic i enderrocat, excepció feta de la capella historicista i del monument als herois de la guerra de la independència, Jover i Alagorda (que podem observar al mig de la plaça Joan Miró, que ocupa bona part dels terrenys de l’antic cementiri).

La historia d’aquest cementiri diu que el seu origen es deu a un cementiri militar de l’època de la guerra del francès i que al 1809 es va utilitzar com a cementiri de la vila, coincidint amb la necessitat d’enterrar els centenars de morts que va causar una epidèmia de tifus, dels anys 1808-10. Del primer enterramorts que se’n te constància és d’en Pau Masdeu (1816).

L’any 1834 és decideix construir un nou cementiri just en els mateixos terrenys i el 1835 ja s’hi fa el primer enterrament, un tal Francesc Solà i Amat de 60 anys, natural de Sallent i el 1841 s’hi construeix el primer panteó, el de la família Maurí.

Aquest cementiri va quedar saturat i el 1926 es ve decidir fer-ne un de nou als terrenys de can Torrella del Mas (per això a Terrassa, quan mor alguna persona es diu que se’n ha anat a Can Torrella). Aquest cementiri nou, però, no es va inaugurar fins el 1932 (veure post relatiu al cementiri nou).

cementiri finals S.XIX

Comentaris rebuts: Agraeixo molt els comentaris rebuts, especialment de la Rosa Mª i del seu fill l’Ivan. La Rosa Mª m’ha fet saber que ella fins i tot hi va néixer i que el cementiri era com el pati de casa seva i el lloc on  hi jugava de petita i que, fins i tot, hi tenia un gronxador i hi jugava a cuc-amagar entre d’altres jocs de canalla. Copiant les seves paraules: “recordo que quan era Tot Sants i omplien el cementiri de flors, era super fascinant, hi havia llocs on no ens deixaven anar i, com és lògic, allà era on nosaltres volíem anar”.

El cementiri nou (1932)

El Cementiri Nou es va decidir construir-lo el 1926, en uns terrenys de Can Torrella del Mas (per això a Terrassa, quan mor alguna persona es diu que se’n ha anat a Can Torrella), però, no es va inaugurar fins el 1932, per cobrir la necessitat de la ciutat de donar cabuda als difunts que ja no hi cabien en el Cementiri Vell, absorbit dins de la ciutat, degut al seu fort creiexement urbanístic.L’obra és deu a l’arquitecte Melcior Vinyals i al principi la seva capacitat era de només 12.000 enterraments, totalment insuficients degut a la forta immigració que va rebre la ciutat a partir d’aquells anys.

En la foto que he triat, podreu veure la capella del cementiri (exactament igual que la que avui acull els funerals) envoltada de boscs, ja que encara es tenien que urbanitzar els carrers interiors i només tenia pavimentada l’avinguda principal.

Hem de recordar que durant uns anys els dos cementiris van funcionar a la vegada. La foto es de l’any 1932 obra del Sr. Font, que molt amablement m’ha fet arribar unes imatges commemoratives de la medalla del 75 aniversari del cementiri editada pel GFNiDC.