Anar a buscar aigua a la font

font de la fontvella

Fa uns anys senties a molt gent que deia que anava a buscar aigua ales fonts que hi havia a Terrassa o als seus voltants. El nostre terme municipal és gran i hi ha més d’un centenar llarg de fonts, tot i que no totes ragen durant tot l’any degut a les èpoques de sequera que es donen al llarg de l’any.
Jo recordo que els pares anaven a la font de Can Poal, d’altres anaven a buscar aigua a la font de la Grípia i n’hi havia que anaven a les fonts del torrent de Vallparadís en que en aquells anys encara estava ple d’horts i sense urbanitzar. Potser la font més coneguda d’aquest indret era la del Tintorer, que segons deia molt gent era de les millors de la ciutat. Cal indicar que avui aquesta font està molt arreglada i a perdut bona part de l’encant que tenia antigament. D’altres font del torrent que podem anomenar són la de l’Apotecari, la del Verdós o la del Clausell per citar les més conegudes (avui desparegudes).
De fonts urbanes antigues encara en queda alguna com la de la Creu Gran, Fontvella, sant Quirze (veure foto), la de pedra de la plaça del Progrés, etc. però d’altres han estat eliminades com la del carrer de Mas Adey, la del carrer Cremat, la del carrer de Baix, la del Passeig, o una de molt curiosa que hi havia al mig de la plaça del doctor Cadevall, on la font estava situada dins d’una mena de torre que representava l’antic castell de Terrassa i que va desaparèixer als anys 40.
De fonts n’hi havia hagut al carrer de la Palla, a la placeta de Saragossa amb un abeurador pels animals, similar al del carrer Cremat. També van desaparèixer les font del carrer Sant Leopold, la del carrer de les Escaletes a tocar del carrer Nou de Sant Pere, la que hi havia a la carretera de Montcada cantonada amb carrer de Sant Marian.

Vull dedicar una menció especial a la font del Rasot (Sant Francesc cantonada amb Sant Genís) ja que es tracta d’una font de ferro amb un magnífic escut de Terrassa en relleu i que va ser inaugurada l’any 1887. També és molt antiga la de la Plaça de la Creu al costat de la carretera de Matadepera, situada al peu d’una creu de terme i que data del 1883, encara que va ser molt reformada l’any 1930.
Però la font dels meus records d’infantesa és la de les quatre carreteres d’estil modernista i actualment remodelada amb un estil una mica discutible. I vosaltres, quina font recordeu o a quina font heu anat a buscar aigua alguna vegada?

La bòbila Segués o la bòbila Almirall?

He rebut una fotografia (de l’any 1924) de l’amic Rafael en que comenta que: “tot i que quan va ser publicada, per cert al revés, s’indicava que es tractava de la bòbila Almirall, jo mateix, que vivia a tocar d’ella, em vaig adonar de seguida que era la de cal Segués, amb les cases del carrer Cisterna al darrera i amb la caseta que servia d’oficines a primer terme”. Al costat us mostro la fotografia girada:
Comentari:

Gràcies Rafael per aquesta curiositat que avui ens mostres, però acabo de rebre una segona opinió de l’amic Ricard Font que diu: “Jo m’inclino per la bòbila de l’Almirall, no la de la xemeneia gran de la dreta de la carretera anant Viladecavalls, sinó la de l’esquerra o sigui “la del manco“, ja que la casa de pagès a la muntanya és can Poal. A cal Segués no tenien xemeneia ja que la cocció es feia amb un dosificador de carbó que queia a dins del forn de les peces ceràmiques i no es feia gaire fum”.

Davant de la polèmica sorgida aprofito per mostrar un nou anunci de la bòbila Segués, de l’any 1928, extret de la publicació anomenada l’Abella d’Or.

Per posar-hi més llenya al foc incloc una fotografai de la bòbila Almirall feta a principis del S. XX (deu ser  d’una de les dues que s’han esmentat abans).

Tanquem la polèmica: Podem afirmar que efectivament es tracta de la Bòbila Almirall.
L’empresa va fundar-se el 1914 per en Jaume Almirall Poch i va començar la seva activitat amb la construcció d’un forn intermitent en el mateix lloc on desprès es va fer la bòbila. Quatre anys més atrd ja va poder construir un forn dels anomenats Offmann que permetia oferir molts més varietat de materials pel món de la construcció. El 1931 va adquirir nou material industrial per poder fabricar productes ceràmics.
Desprès de la guerra civil una de les problemàtiques que van tenir era aconseguir el material (fang) necessari i per aquest motiu la societat va adquirir el terrenys del massís Poal (on hi havia l’antiga masia de Can Poal).