La història de la fàbrica de gas de Terrassa (3)

11 04 2020

El funcionament de la fabrica:

Era relativament senzill: el gas, obtingut en aquest cas mitjançant la destil·lació de carbó de hulla, era distribuït mitjançant un sistema de canonades a la xarxa d’enllumenat públic, on la seva combustió produïa llum en els fanals (en la foto de l’esquerra podem veure el fanal de gas que hi havia a la Plaça Major el 1890 i que posteriorment es va posar a la Plaça del Progrés).

El carbó d’hulla es destil·lava en uns forns a temperatures d’entre 1.200°C i 1.300°C, sense contacte amb l’aire. La fàbrica de Terrassa era de les denominades “de foc directe”.

Aquí es produïa la combustió d’aquest carbó i des d’aquestes forns amb unes canonades es canalitzava el gas resultant carregat de productes volàtils – vapors de quitrà i altres hidrocarburs lleugers, metanol, hidrogen, òxid de carbó, amoníacs compostos sulfurats i nitrogen. El següent pas era el filtrat del quitrà i el posterior refredament d’aquest gas. Desprès es rentava amb aigua per dissoldre els amoníacs i l’àcid sulfhídric. I finalment, amb purificadors, s’eliminava el total del sulfur de hidrogen i altres impureses. 

En aquest punt el gas ja depurat s’introduïa en els anomenats gasòmetres (a la dreta podeu veure un fragment de fotografia feta per Amat d’un dels 3 dipòsits “gasòmetres” de la fàbrica de gas de Terrassa).

Els gasòmetres tenien la doble funció d’emmagatzematge i de reguladors de pressió. Eren un gran depòsit cilíndric ple d’aigua, en el que flotava una campana de xapa metàl·lica. La pressió del gas estava determinada pel pes de la campana i per les bombes d’alimentació. I era d’aquests gasòmetres d’on sortia la xarxa de distribució. La fàbrica del gas de Terrassa va arribar a tenir 3 grans gasòmetres.

 





La història de la fàbrica de gas de Terrassa (1)

4 04 2020

Durant 4 posts seguits desgranarem històries i records al voltant de la fàbrica del gas de Terrassa:

Un terreny contaminat al bell mig de la ciutat:

En aquest terreny tancat que podem trobar al carrer Gasòmetre (en la imatge de l’esquerra podem veure el terreny en una foto actual i una del 1956 on encara s’aprecien els 3 dipòsits) hi va a ver una empresa que feia gas i que és la que va donar nom a aquest carrer. I degut a la seva activitat sembla ser que va deixar força contaminada tota la zona.

Un cop tancada la fabrica per l’arribada del Gas Natural (1970) els terrenys van ser ocupats per els tallers Izquierdo y posteriorment va ser la immobiliària Metrovacesa qui els va adquirir sense fer-ne cap mena de neteja de les restes que encara hi quedaven.

Al 2011 Metrovacesa va cedir a l’ajuntament l’ús temporal de part d’aquesta finca, perquè es construïssin uns barracons de l’escola Sala i Badrinas fins que aquest centre no es pugués construir i, a canvi d’aquesta cessió temporal, l’ajuntament s’encarregaria de realitzar les obres necessàries per a la conservació de la finca i per instal·lar-hi els barracons (a la foto de la dreta podem apreciar els pabellons l’any 2012)

La sorpresa va venir quan l’ajuntament va voler ampliar l’escola (inicialment només tenia 2 aules) i es va trobar amb un gran dipòsit amb residus de quitrà de hulla. Immediatament es va fer un estudi i es va comprovar la presència d’elements altament contaminants al terra amb una “elevada toxicitat i amb un potencial risc per la salut”.

Què és el quitrà de hulla?

És un derivat del carbó. És un subproducte que conté principalment carbono i gas de carbó.

El residu de quitrà de hulla és un líquid espès de color negre que conté composts químics perillosos ja que alguns d’ells son carcinògens.

Llavors l’ajuntament va decidir reubicar els alumnes en l’escola Bisbat d’Ègara, el febrer de 2012 i posteriorment en uns barracons al costat del Parc de Vallparadís.

També es va procedir a retirar el dipòsit de quitrà amb una despesa de 188 mil euros que va reclamar posteriorment a la constructora Metrovacesa. Des de llavors el solar a restat tancat i no es segur que estigui totalment des-contaminat en tota la seva superfície.

 





La “via-parc” de Vallparadís

24 11 2008

via-parc-vallaparadis

Avui us porto una curiositat de l’any 1951, en que es va presentar un Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat de Terrassa que contemplava algunes actuacions curioses i que per sort mai es van arribar a fer.

De totes elles he volgut extreure la de la “via – parc de Vallparadís” que pretenia reomplir tot el torrent de Vallparadís de terra i construir-hi una mena de carretera rodejada de jardins, tal i com podreu comprovar en el dibuix que acompanya aquest article.

Aquest document crec que ha estat poc difós i potser a algú li causarà sorpresa, però us puc ben assegurar que no és cap broma i que aquesta proposta es va reflectir en aquest pla com una solució ben seriosa.

La proposta es fonamentava en que terrassa no té cap eix viari que travessi la ciutat de sud a nord (de fet avui encara no en té cap i ara amb la Rambla tallada encara menys) i que l’únic espai on es podia construir aquesta avinguda era precisament el torrent.

La via estava prevista que anés a un nivell inferior al dels carrers dels voltants i que l’accés fos per rampes pels vehicles i escales pels peatons. Mireu bé el dibuix i imagineu-vos com hauria quedat !

estadio-08-01-1951Aportació rebuda: El nostre amic, en Rafael, ens envia la següent aportació: “Seguint amb la línia del “via-parc” t’envio aquest retall del “TARRASA” del 8 de gener del 1951 en que es proposa fer un estadi al Torrent de les Bruixes del parc de Vallparadis. Si més no és curiós”.








A %d bloguers els agrada això: