Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (3ª part de 4)

Seguim amb la tercera part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

PROCÉS
Problemàtiques: Podem considerar l’edifici Lybens com a patrimoni?

Durant la investigació d’aquest treball vaig haver de contactar amb diferents persones relacionades amb aquest projecte i vaig adonar-me que el tema del patrimoni és molt complicat i comporta moltes problemàtiques. Tanmateix, a classe ja havíem vist que no era gens fàcil definir què era patrimoni, ja que no hi ha una definició del tot clara. La problemàtica d’aquest projecte sorgia de dues bandes oposades. Una banda optava per enderrocar l’edifici i donar un nou ús a aquell espai, que era al que donaven suport els múltiples propietaris del local, i l’altra banda creia que era un edifici massa emblemàtic per ser tirat a terra. Aquesta última opció era recolzada per molts ciutadans de Terrassa, per Antonio Moro i per altres persones importants del món de la cultura de la ciutat.

Així doncs, aquesta problemàtica no va més enllà de discutir si l’edifici Lybens es podia considerar patrimoni cultural de Terrassa. El patrimoni cultural no és una imposició, sinó una representació social; es pot definir com allò que queda com a testimoni de la identitat de la col·lectivitat nacional. Ara bé, per determinar què és patri

moni s’utilitza una escala de valors, la qual cosa obre pas a les problemàtiques perquè es mesura a partir de la subjectivitat de cadascú.

Els valors que componen aquesta escala són:

• Valor d’ús: sempre es busquen utilitats encara que siguin diferents de la original.
• Valor formal: és el germen del patrimoni, lligat a la creativitat.
• Valor simbòlic: es guarda el significat.
• Valor distintiu: allò que el fa especial.

Aquesta escala de valors és establida pel context social (des d’institucions fins a una sola persona), pel context professional (professors, investigadors i treballadors del museu) que és el més fluix, i pels dos contextos més forts que són el context polític i administratiu i l’econòmic. Si apliquem tota aquesta informació al projecte tractat, veiem que l’edifici complia alguns valors, com per exemple el valor distintiu, ja que tothom reconeixia l’entrada de la ciutat gràcies a les ceràmiques que decoraven la façana de l’antiga discoteca Liben’s. També es pot dir que complia el valor formal perquè destacava per l’estructura i l’ornamentació, ara bé, el gran problema d’aquest local era que feia més de vint anys que no tenia cap funció per la ciutadania terrassenca i això era una raó important per enderrocar l’edifici.

A més, el reconeixement de l’obra de Bono i el mateix edifici com a entitat artística/cultural, era poc coneguda, cosa que ajuda l’acord de l’enderroc. Es podrien haver buscat alternatives, com per exemple va fer el senyor Moro a l’hora de proposar compaginar els habitatges amb l’edifici original, però a causa de la complexa arquitectura que presentava, no va ser possible.

Malgrat que ja no existeixi el local que havia estat la discoteca, aquesta quedarà a la memòria de la història de Terrassa, ja que l’edifici on s’ubicaran els habitatges s’anomenarà Liben’s. A més, aquesta discoteca mai va formar part del catàleg d’edificis històric-artístic del terme de Terrassa perquè quan es va acabar el catàleg, l’edifici encara estava en construcció. No obstant això, si s’aconsegueix col·locar alguna de les ceràmiques en un espai públic de Terrassa, és possible que les peces entrin al catàleg, però sempre es tractaran com a elements individuals perquè l’edifici ja no existeix.

Incertesa de l’autoria de Bono
En el procés d’investigació d’aquest treball he parlat amb diverses persones que han estat involucrades en aquest projecte i m’he trobat amb diferents opinions sobre l’autoria de Julio Bono respecte a les ceràmiques de la façana. Les dues veus principals eren Antonio Moro, conservador i arqueòleg del Museu de Terrassa, i l’última propietària de la discoteca, la qual vol mantenir-se en l’anonimat.

La primera discoteca tenia una façana petita composta per ceràmiques majoritàriament vermelles i negres i ambdues fonts creuen que van ser posades abans que la resta de la façana. Ara bé, l’última propietària creu fermament que són ceràmiques d’una fàbrica de Sabadell sense cap història ni significat amagat. Mentre que Moro opina que va ser feta per ell, ja que s’assembla molt a altres obres seves de Bilbao i València pel que fa al tipus de rajoles i a la composició. A més, Moro interpreta que aquella part del mural va ser feta amb la intenció de crear un pentagrama, ja que la temàtica de tota l’obra és la música.

Pel que fa a la resta de la façana, Moro creu que tota és obra pensada per Julio Bono i majoritàriament realitzada per ell també, exceptuant algunes rajoles planes que podrien ser de caràcter industrial. En canvi, l’última propietària diu que només els medallons firmats per l’artista són seus, la resta també són ceràmiques de la mateixa fàbrica. Com a conclusió, Moro creu que la façana es pot denominar com una arquitectura escultòrica o bé com una escultura arquitectònica, ja que l’edifici i les ceràmiques formen una unitat que es basa en la música com a temàtica, per tant l’artista es va saber integrar amb perfecció al paisatge urbà. Al costat oposat hi ha l’última propietària que creu que la participació de Julio Bono va ser una coincidència i la tria de les ceràmiques va ser feta d’acord amb el pressupost que es disposava.

Reivindicacions
La majoria de projectes que tracten sobre algun bé cultural que es pot considerar patrimoni aixequen alguna reivindicació i aquest cas no va ser menys. S’ha de dir que no va haver-hi una protesta molt forta ni molt vigent, però totes les persones que van estar involucrades en el projecte els va arribar els diferents clams que va haver-hi. L’edifici Liben’s era molt emblemàtic per Terrassa, ja que era una obra d’art de grans dimensions i de summa importància, ja que aportava molta singularitat a la ciutat en ser el primer que veies en entrar a la ciutat. Així doncs, és comprensible que a mitjans del 2018, quan la propietària va sol·licitar la llicència per enderrocar l’edifici, es comencessin a aixecar algunes protestes davant aquesta idea. Totes les protestes van ser a través de les xarxes socials i amb l’objectiu d’aconseguir una nova posició per les ceràmiques:

• “[…] en los medios y las redes sociales se generó una campaña ciudadana por la conservación de los m urales de cerámica vidriada y otras piezas […] El llamamiento ha dado sus frutos […]” Palos, Santi. (2019, 25 d’abril). Los murales de Lybens se conserverán en el Recinte Firal. Diari de Terrassa. Pàgina 11, al sector Cultura y espectáculos.
• A través del bloc Records de Terrassa també es va fer una crida per la conservació d’aquests murals a través d’un article on es va crear un hastag prou significatiu: “#salvemelsmurals“. Vegeu l’article a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=Bono

Procés d’obra
Malgrat les diverses problemàtiques i reivindicacions que va haver-hi, es van anar solucionant i les obres es van portar a terme. El primer que es va fer va ser enderrocar l’interior d’acord amb la voluntat de la propietat actual, la constructora Bernal. Aleshores, l’Ajuntament de Terrassa va donar el permís perquè es procedís a l’extracció de les ceràmiques de la façana que va tenir lloc a partir del segon trimestre del 2018. Finalment, cap a darrers d’octubre del 2019, van començar les obres dels nous habitatges.

L’Ajuntament de Terrassa, llavors governat per Alfredo Vega com alcalde provisional, va encarregar al Museu de Terrassa i a IDÒNIA – Arquitectura i gestió (per saber-ne més, consultar: http://www.idoniagroup.com), el procés d’extracció de les ceràmiques. Com a representant del Museu de Terrassa, va assistir Antonio Moro, qui va coordinar el protocol d’actuacions prèvies de documentació i recuperació de l’obra artística. El primer pas va respondre a l’aixecament d’alçats i plànols de l’edifici i l’obra mural de la façana, que va ser dut a terme per l’empresa Idònia. Cal afegir que, l’Ajuntament de Terrassa va aportar una ajuda econòmica i a part, l’empresa Idònia va contractar un restaurador especialitzat per tenir un bon reforç, en Xavier Arnau.

Abans de treure cap ceràmica, l’Ajuntament va contractar a Teresa Llordés perquè fotografiés la façana, un pas important de la documentació. Simultàniament, l’empresa Idònia va fer un estudi de la distribució i, un cop acabat això van començar l’extracció. Com que al final es va posar la condició de conservar les ceràmiques, fossin peces de l’artista o de fàbrica, havien de ser tractades amb compte i guardades seguint l’ordre de la façana per després poder recrear el mural. Malauradament, alguna de les ceràmiques de caràcter industrial es va trencar durant l’extracció a causa de la seva fragilitat, però hi ha la intenció de fer-les noves.

Aquest projecte es portarà a terme gràcies a la col·laboració del fill de Bono, que se li ha demanat reproduir les ceràmiques basant-se amb les peces que quedaven i amb les fotografies preses. Cal tenir en compte que tot aquest procés ha de quedar escrit, ja que tota intervenció feta a un bé cultural ha de quedar documentada i la documentació ha de ser pública. A més, en aquest cas la documentació és imprescindible per tal de poder reconstruir el mural.

Estudi del desmuntatge de les peces de ceràmica de la façana, cedit per l’empresa IDÒNIA – Arquitectura i gestió: Desmuntatge peces ceramica

Iniciació a l’escriptofília Terrassenca

Recentment el Diari de Terrassa ha reproduit un article escrit pel butlletí dels Col·leccionistes de Terrassa en que es parla de l’Escriptofília i més en concret en la necessitat d’estudiar-la des de l’àmbit terrassenc.

L’escripofília, també coneguda com a escriptofília, es refereix al col·leccionisme i l’estudi d’accions, títols, bons o valors financers i va tenir el seu origen als Estats Units, on a finals de segle XIX un tal Eseltine va començar a col·leccionar i a vendre a Manhattan els antics títols financers de la Guerra de Secessió americana.

La paraula escripofília combina la paraula anglesa scrip, que significa un dret de propietat, amb la paraula grega philos, que significa amor, afecció o simpatia. I els col·leccionistes que s’hi dediquen diuen que realment senten estimació per alguns dels certificats d’accions que guarden, ja que són espectaculars obres d’art dins de l’art del gravat. Com a curiositat cal dir que aquesta paraula no està acceptada per la Acadèmia de la Llengua Espanyola, ja que és una adaptació del terme anglès scripophily.

A Europa aquest col·leccionisme és més recent, perquè no es va començar a reconèixer com a forma de col·lecció fins als anys setanta, en què van començar a sorgir els primers clubs dedicats a aquesta activitat, i actualment és a Alemanya on trobem més afeccionats.

Heu de pensar que estem parlant d’uns documents que, encara que oficialment s’han convertit en papers sense valor, són molt apreciats pels seus col·leccionistes, que els cerquen en temes tan diversos com certificats, títols de valors antics, accions, obligacions, bons, deute públic i d’altres.

Els qui s’hi dediquen expliquen que en els certificats es pot reconèixer l’inversor propietari d’una quantitat determinada de capital i l’emissor que signa el títol. En el cas de les accions, aquestes són emeses per empreses i formen part del seu capital, no són reemborsables, tot i que sí negociables. I els bons i obligacions representen préstecs atorgats a un govern, a un organisme públic o a una companyia, són reemborsables en un període de temps establert i generen interessos.

Els col·leccionistes solen interessar-se per una època determinada (un segle concret, anteriors a una guerra, a un període entre guerres, etc.), per un sector d’activitat industrial o comercial (mineria, finances, petroli, comerç, automòbil, tabac, etc.), per emissions de determinades àrees geogràfiques o també pel seu valor artístic. Les primeres accions que es conserven són del 1606 i es troben a la Borsa d’Amsterdam, i pertanyen a una empresa holandesa que es dedicava a la importació de pebre. La major part de les emissions de certificats es van realitzar a partir de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la primera revolució industrial. I, a finals del segle XX van desaparèixer les emissions de títols, ja que es van passar a gestionar informàticament.

Com a curiositat us diré que a Terrassa també podria ser un tema per iniciar una col·lecció d’aquests títols, ja que hi ha molts exemples d’empreses i institucions que al llarg de la història de la revolució industrial terrassenca van emetre aquests certificats, bons i accions de tot tipus.

Per això els exemples que avui us mostrem en aquest article són només d’àmbit terrassenc i esperem que algú s’animi a fer la història de l’escriptofília terrassenca.

(A la capçalera d’aquest article podeu veure un Títol de la celebració Seu Episcopal d’Egara de l’any 1950, on destaca el gravat de les esglésies de Sant Pere. Aquest títol és dels difícils de trobar, ja que n’hi ha pocs exemplars que s’hagin conservat i en el text també podeu observar una obligació de la Casa del Pueblo de Tarrasa de l’any 1904).

 

• Acció del Banco Comercial de Tarrasa de l’any 1936.
• Títol de la Companyia Fontanals de l’any 1935.
• Acció de Fomento de Tarrasa de l’any 1923, on podem veure el preciós gravat de la façana del Gran Casino, que és on aquesta associació civil tenia la seu.
• Acció de la Terrassa Industrial de l’any 1952.
• Acció Mina Pública de Aguas de Tarrasa de l’any 1940, on podem observar uns gravats al·legòrics que curiosament i llastimosament no tenen res a veure amb la nostra ciutat.

El Diari de Terrassa després de superar les 10.000 edicions passa a editar-se en català

primer diario de Tarrasa 1977

Volem fer esment a dos esdeveniments que han passat amb molts pocs dies de distancia:

El primer és que el 23 d’abril de 1977 (fa 42 anys), per Sant Jordi, sortia el primer número del “Diario de Tarrasa” amb una clara al·lusió a que no només faria servir la llengua castellana sinó que ni tant sols estava disposat a adaptar el nom al de Terrassa en compte del castellanitzat Tarrasa.

D’aquesta edició el passat divendres 28 de juny de 2019 es van celebrar les 10.000 edicions del DT. i d’aquells anys podem recordar que la redacció estava ubicada al carrer Galileu i que les noticies encara es picaven amb la màquina d’escriure. Per sort, només van caldre 7 mesos (11 de novembre de 1977) perquè el nom del diari canvies per el de “Diari de Terrassa” tot i que la llengua del diari continués sent la castellana.

El segon és que per fi i desprès de moltes reivindicacions el “Diari de Terrassa” s’editarà en català per primer cop aquest dissabte 6 de juliol de 2019. De fet a Terrassa de publicacions en català se n’han fet nombroses al llarg dels any però de diaris (o segui publicacions d’edició diària) no tants i per això voldria recordar aquí el que crec que va ser el primer, “El Dia” que va començar el dijous 8 d’abril de 1919 i del que cal destacar la seva qualitat periodística i el gran tractament cultural dels seus continguts.

el primer diari El Dia 8-abril-1918

En aquells anys d’efervescència del catalanisme El Dia va fer de portaveu d’aquesta tendència fent-se força proper primer a La Lliga i després a Acció Catalana, tot i que cal esmentar que quan va esclatar la Guerra Civil va passar a dependre del PSUC.
El seu contingut tant tractava de informació política d’abast local con global i és important destacar les seves grans seccions culturals com la dedicada a la literatura d’avantguarda i que portava per nom “Nou-cents”.

Com a curiositat podem esmentar que en El Dia va començar a treballar-hi com a periodista el que després esdevindria gran cronista local, en Baltasar Ragon i que signava els seus escrits amb el nom de R. de la Galera.

Nota: Des dels Records de Terrassa volem donar l’enhorabona al DT, al seu director i a tot l’equip de redactors, fotògrafs i demés personal que fan possible la seva edició i els desitgem que acompleixin molt més aniversaris.

Coll i Bacardí, un arquitecte que caldria conèixer millor (en record als 100 anys de la seva mort):

El passat 24 de març de 2017 va fer 100 anys que va morir Josep Maria Coll i Bacardí, un arquitecte que creiem que mereix més reconeixement del que té a la nostra ciutat tot i el reduït nombre d’edificis seus que queden en peu, en part per l’obra destructiva d’uns anys en que no es valorava prou el modernisme i per l’altre per la seva prematura mort, fet que va fer que només fos arquitecte municipal de Terrassa, del 1912 al 1917.

Per aquest motiu volem recordar un record que li vàrem dedicar el 13 de març del 2012: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2012/03/13/josep-maria-coll-i-bacardi/

També volem recordar un article dedicat a una de les seves obres menys conegudes, l’escola de la mestra Magdalena Rosell: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2012/03/06/la-mestra-magdalena-rosell-matlleu/

Finalment, significar que en el Diari de Terrassa se li ha dedicat un bon reportatge que esperem serveixi per fer-lo més reconegut.

En la foto el podeu observar al mig amb barba i bigoti i calb, rodejat de membres de la seva famíia.

Homenatge al centenari del Cine Catalunya

Queda lluny la data del 28 de març del 1916 en que va tenir lloc la inauguració del cine Catalunya (aquest era el seu nom original), construït per l’arquitecte Melcior Vinyals per encàrrec del Sr. Pere Romaní Recasens que és qui un any abans havia adquirits uns immobles del carrer de Sant Pere amb la intenció de construir-hi un cinema.

De la història, remodelacions i vicissituds del cinema (desprès de la guerra civil anomenat Salón Cataluña) ja n’hem parlat en altres records i no els repetirem. Tant sols fem aquest post per agrair al Diari de Terrassa que en un article ha esmentat precisament el nostre blog dels Records de Terrassa i per retre homenatge a una sala que gràcies a la intervenció municipal que la va adquirir l’any 1999 en podem gaudir avui tots els terrassencs.

I perquè recordem aquella inauguració del 1916 us deixem una mostra de la publicitat en que s’anunciava la nova sala just aquell mateix any i en la que podem veure que en aquells primers anys a més de passar filmacions cinematogràfiques a aquestes sales s’hi feien també espectacles (“atracciones”) de tot tipus.

També us deixo una imatge de l’antiga platea abans de la remodelació del 1943 (feta per el Sr. Joan Porta) i una darrera del saló de fumadors (inaugurat l’any 1954) amb el detall de la bombonera on es venien xocolatines i bombons.