Sala i Badrinas ha estat el guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes

Aquest any l’anunci guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes de la XVIII Fira Modernista de Terrassa ha estat amb un  63% dels vots recollits el de la fàbrica Sala i Badrinas de l’any 1918.

D’aquest anunci destacarem alguns detalls:

– El primer és el vaixell del fons que simbolitza l’afany exportador de les grans fàbriques tèxtils terrassenques i que va contribuir al seu gran creixement.

– L’altre detall és que aquest tipus d’il·lustracions normalment es compraven ja pre-dissenyades. El detall dels llibre que porta la figura femenina i que porta un text que sembla sobreposat ho confirma.

– Formalment la figura mira fora de l’anunci i això actualment estaria considerat un  error ja que fa que la vista del qui mira l’anunci no es fixi en el seu contingut.

Al 1918 el modernisme es podria considerar que ja estava a les seves acaballes (va perdurar fins el 1920), però els dissenys encara eren molt utilitzats, com és aquest cas.

L’antiga fàbrica Sala Germans es va convertir al 1915 en Sala i Badrinas, Societat en Comandita, amb els mateixos gerents que ja hi havia, el Sr. Alfonso Sala i Argemí i el Sr. Benito Badrinas i Poll, que per cert eren cunyats.

Dels dos podem dir que qui realment va dirigir la fàbrica va ser en Benet ja que l’Alfons (que va arribar a ser el Conde d’Ègara) es va dedicar més a la política.

La fàbrica va tancar l’any 1966, un any abans que tanqués la fàbrica “Terrassa Industrial” que curiosament té uns origens comuns amb els anomenats germans Sala, però d’això ja en parlarem, si s’esdevé el cas.

 

Els que han participat en aquesta sisena edició han estat aquests:

Nota: Us recordem que l’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

 

A les 5 començaven a treballar al Vapor

A principis del segle XX (aproximadament al 1901) es quan es va fer la foto que avui he triat per recordar una època en que la manera de treballar no s’assembla gens a la que tenim avui. Els treballadors que hi surten són de l’antic vapor de can Amat que hi havia al carrer General Mola (avui La Rasa) on hi havia els telers i la filatura de carda a més dels aprests i acabats que funcionaven gracies a dues màquines de vapor que donaven la força motriu als embarrats que movien els eixos de les màquines i telers.

En aquells anys la jornada començava a les 5 de la matinada i a les 8 i mitja es donava als treballadors un petit descans per esmorzar i aquest sortien a un petit jardí per asseguts a terra menjar el que havien portat de casa amb els seus cistellets, tal i com podem observar en la fotografia.

El més interessant de la imatge que ens ha arribat és que sabem els noms dels 5 que hi surten: d’esquerra a dreta teníem en Francesc Gorina, fogonista, en Bartomeu Badiella, contramestre de les desgrassadores, en Jaume Ribas, fogonista, en Francesc Pujadas de la secció d’aprests i en Quirico Gorina de la secció de calderes. Com podem observar van vestits amb la clàssica brusa i el mocador al cap. També són destacables els mostatxos que llueixen i que avui tant de moda estan entre els Hipsters. Una curiositat són els peus descalços que els donaven una major comoditat en el treball, tot i que avui ens costi d’entendre.

En una segona fotografia ja més ben posats podem observar un altre grups de treballadors de la mateixa època i que podem reconèixer d’esquerra a dreta i començant per els que estan dempeus: Damià Vigués, conegut com el “noi xic”, ajudant de telers de garrot, en Josep Samaranch, majordom de filatura de carda, en Pere Casarramona, conegut com el “sagal”, majordom de telers, en Bartomeu Morros, majordom d’aprests, n’Estanislau Palà, segon teòric, en Joan Talló, encarregat del magatzem de fil i en Marià Margarit, encarregat d’ordidors. I asseguts, en Ramon Boix, maquinista, en Josep Calsina, ajudant teòric, en Salvador Ragón, ajudant de telers Jacquard, en Jacint Torres, ajudant teòric i en Benet Vigués, ajudant de telers de garrot. Aquestes fotografies van ser fetes per en Andreu Solà Català, teòric de teixits.

En aquesta segona imatge podem observar que van més ben vestits que en l’anterior i fins i tot porten espardenyes als peus, fet que denota que la majoria tenien càrrecs millors que els anteriors. El vapor de can Amat es denominava oficialment “Sala Hermanos” i va ser el que al 1910 va donar origen a la gran empresa Sala i Badrinas.

El silenci de les cosidores d’errades

Tot i que cada vegada els telers eren més perfectes les peces de roba tenien que ser repassades una per una i si es detectava alguna errada calia esmenar-la. Per aquesta feixuga tasca les empreses tèxtils tenien un autèntic exercit de “cosidores d’errades”, fet que fa que a la nostra ciutat hi hagi poques famílies que no hagin tingut algun parent que s’hi hagués dedicat.

Aquest treball no requeria de cap màquina especial i si en canvi de treball humà de molta precisió ja que tenia que esmenar el que la maquinària no havia fet bé. Aquest treball era fet per dones i noies joves que treballaven en una atmosfera de quasi total silenci i es que per fer aquest treball calia una absoluta concentració.

Veure una nau amb quasi 100 treballadores en silenci costa d’imaginar però així era. A la secció de l’empresa Sala i Badrinas aquesta secció era dirigida per l’Agustina Beltràn que va començar en aquest treball l’any 1935. Les cosidores d’errades segons ella indicava estaven subdividides en 3 seccions: les cosidores, les pinçadores i les desbarradores.

• Les cosidores esmenaven petits estrips que feia el teler i feien servir l’agulla, les tisores i el didal i la seva habilitat era conèixer els diferents tipus de tramats del teixit per tal de que la peça final quedés com nova.
• Les pinçadores tenien la feina de treure del teixit els nusos, pelusses o fils que embrutaven la roba i per fer-ho utilitzaven diferents tipus de pinces i per fer aquesta feina calia molta rapidesa i una gran paciència.
• Les desbarradores eren les encarregades de fer desaparèixer les desigualtats de colorit i que feien que la tela presentes unes barres molt característiques, produït moltes vegades per defectes en el tenyit de fils o desigualtats en la torsió dels fils o en el doblat per citar uns exemples. Per fer desaparèixer aquestes barres es feien servir diferents procediments segons la classe de genero.

Esperem que aquest record porti molts altres records a persones que hagin exercit aquest ofici i ens ho vulguin comentar.

Nota: La meva sogre va fer de cosidora d’errades tota la seva vida i sempre va parlar molt bé d’aquest ofici que va aprendre a Terrassa, quan va venir amb la seva mare d’un poblet d’Osca.

Records d’Antoni Garriga: la primera infantesa

Tinc un record molt difús del pas del Graf Zeppelin pel cel de Terrassa des del pati de l’escola de cal Pere Sabater al carrer del Cardaire a prop de la cantonada del carrer de Sant Pere. Tinc una visió que en aquell temps (finals dels anys 1920) hi havia un establiment d’exposició i venda de mobles a aquella cantonada i que un temps després la família Cardellach hi va muntar un comerç de venda de joguines que van batejar amb el nom de “cal 95“, noranta cinc cèntims de pesseta era el preu mig de les joguines que s’hi venien. Hi tenien uns miralls còncaus i convexos que et feien veure llarg i esprimatxat o baixet i rodanxó que eren l’atracció dels passavolants. Passats els anys he deduït que el pas del Graf Zeppelin deuria ser l’any 1929 de l’exposició Intencional de Barcelona.

Al sortir del parvulari de cal Pere Sabater els pares em van inscriure al col•legi Escola Social, al cap ďamunt, a l’esquerra, del carrer de Topete, dalt d’un pis. Al parvulari hi teníem unes senyoretes que no en recordo el nom. Si no em falla la memòria llavors el director o potser propietari de l’Escola era un tal Sr Redondo.

En una certa ocasió ens van fer sortir i arrenglerar a l’acera del carrer per presenciar el pas del rei Alfons XIII (la gent del país l’anomenava “el cametes”). Al davant de l’Escola , a la confluència del carrer de Topete i del carrer de la Riba, on avui hi ha la gasolinera del Soler, hi havia un edifici mig enrunat que, si no vaig equivocat, hi havia estat instal•lada una indústria de pues i llisos i trefileria de cal Abad (veure anunci del 1907).

L’Escola Social tenia una sucursal a la carretera de Castellar, pujant a mà esquerra, passat el carrer Soler i Palet, abans d’arribar al carrer Salvador Busquets. No en sé el motiu, però en una ocasió els alumnes de la central del carrer de Topete ens van portar a la “sucursal” de la carretera de Castellar i ens hi van fer una fotografia. Deuria ser més o menys l’any 1930 ò 1931.

Recordo que en l’adveniment de la proclamació de la República, a mitja tarda ens van fer plegar de l’escola. Camí de casa, a l’entrada del carrer de l’Aurora, ens vam trobar amb la meva mare, que llavors treballava de teixidora a la Secció B (fabricats de seda) al Sala i Badrinas, i ens va dir que també els havien fet plegar de la feina.
Més o menys en aquell temps , 1931-32, es va fer càrrec de la direcció de l’Escola Social, el senyor Joan Artigues i Lapeire. Provenia de Tarragona. Era un gran pedagog i va donar un gran caràcter i personalitat a l’escola. Va deixar una inesborrable petjada tant pels seus ensenyaments com pels seus mètodes i l’entrega total i absoluta als seus alumnes. Va ser un idel seguidor de les directrius iniciades per la Mancomunitat de Catalunya d’En Prat de la Riba i posteriorment de l’Ensenyança Catalana, sota la direcció d’Alexandre Galí i el mestre Llongueres, que a principis de segle havien iniciat els seus mestratges precisament aquí a Terrassa a l’Escola Horaciana i a l’Escola Vallparadís que tants bons records han deixat.

Per avatars familiars, la defunció de la meva germana adolescent que ajudava a l’economia casolana i a la malaltia de la mare (problemes cardíacs que l’obligaren a deixar la feina), els pares es van veure en l’obligació que deixés l’Escola Social (de pagament) i van matricular-me a l’escola municipal (gratuïta). No és pas que ho digui jo, però en aquells anys de democràcia i de república, l’escola pública era prou digna. Jo hi vaig rebre una bona educació i uns bons coneixements per afrontar la lluita per la vida i assumir les responsabilitats de l’entrada al treball als 13 anys, conscient de la consideració al proïsme i a mi mateix.

Nota.- Efectivament el “Graf Zeppelin” (Graf=conde) va vsiitar Barcelona en motiu de l’Exposició Internacional del 1929 i en el seu camí cap a la capital va sobrevolar Terrassa. No és d’estrenyar que fos un esdeveniment, ja que feia 200 metres de llarg.