En Conrad Fontellas com a empresari d’èxit i la seva caiguda (2º part)

En l’anterior post dedicat a Conrado Fontellas i Gamisans hem explicat la part d’èxit com a empresari tèxtil.

Però a principis dels anys 50 una crisi important fa que moltes empreses tèxtils facin fallida i ell a més veu com perd la patent de l’astracan sintètic i no li queda altra remei que tornar a exercir de professor a l’Escola Industrial on s’hi refugia per poder subsistir. D’aquesta època cal citar que segueix inventant i en destaquem l’Odarnoc (és el seu nom Conrado al revés) que servia per aturar un teler quan es produïa alguna incidència.

Però poc a poc caient en una depressió que el porta a la beguda i el converteix en una ombra del que havia estat i és en aquells anys que comença a ser freqüent de veure’l en diversos bars de la ciutat: Las Vegas, el Yokoama, el Catalònia o als Amics de les Arts, amb el puro a la boca i un vas de vi a la mà. Finalment acaba anant pels domicilis particulars o pels bar venent ensaïmades de Mallorca que portava sota el braç i que li servien per beure cada vegada més i caure en un deteriorament físic preocupant.

És aquesta època que alguns industrials terrassencs el converteixen en home de palla de negocis obscurs, amb l’afany de que si acabaven malament no els passes res, ja que ell ja era totalment insolvent. Però ell seguia tenint al seu cap la idea de fer nous projectes, com el rodatge d’una pel·lícula titulada “Terrassa perla téxtil de España” que mai es va fer.

Finalment qui en va tenir cura d’ell va ser la Lurdes dels Amics de les Arts, on a vegades s’asseia al piano i cantava una lletra que deia “Jo a vostè no el conec de res …” fins que va morir el 20 de novembre de 1075, el mateix dia que moria el dictador, amb una repercussió molt minsa en els mitjans de la ciutat.

En algun proper record farem esment a la seva faceta d’actor i productor cinematogràfic, amb el sobrenom de Mario Pickman.

En Conrad Fontellas com a empresari d’èxit i la seva caiguda (1ª part)

Tal com vàrem comentar, remprenem els records de Conrad Fontellas i Gamisans (1910-1975), conegut popularment com a Mario Pickman, i ho fem recordant que va aconseguir ser un empresari d’èxit, especialment desprès de la guerra civil.

Però anem a pams i expliquem que després d’haver nascut a la colònia tèxtil Pons de Puig-reig el 13 de setembre de 1910 i sent fill de teixidors, es va traslladar a Terrassa al 1927 per cursar estudis de Mestre Teixidor a l’Escola d’Arts i Oficis. De seguida va excel·lir entre els seus companys i fins i tot el professor Blanxart el va arribar a nomenar professor de pràctiques. 

És en aquest temps que munta la seva primera empresa de teixits de llana al carrer Sant Leopold 63.

Als primers anys de la Guerra i per el motiu de que era professor de pràctiques es va lliurar de ser mobilitzat, fins que al 1938 el van fer anar al front de l’exercit republicà de Castelló com a escrivent de la brigada 325. L’aventura li va durar poc ja que de seguida el van fer presoner prop d’Alcora per ser enviat al camp de presoners de Santoña d’on és alliberat per l’ajuda d’amistats que havia fet a Terrassa. L’alliberen però el fan anar a la Caixa de Reclutes de Santander primer i a Vitòria després on aconsegueix muntar un negoci tèxtil per produir sacs per pólvora destinats a l’exercit franquista.

Això fa que quan torna a Terrassa, acabada la guerra, es trobi una ciutat que ha perdut bona part de la seva industria i dels seus industrials. Però com que ell ha guanyat diners pot posar en marxa de nou el seu negoci del carrer Sant Leopold a més d’una nova fàbrica a Manresa que deixa en mans d’un germà.

Així a principis dels anys 40 té 3 fabriques en funcionament i comença a patentar invents seus que li donaran prestigi, com és el cas de l’Astracan sintètic en va aconseguir imitar la pell de les ovelles d’origen asiàtic que produeixen aquesta llana tant particular i apreciada en aquells anys. I ho fa combinant teixits de llana, cotó i seda. Aquest nou teixit es podia fer d’altres colors i adaptar-se així a les modes imperants.

En Fontellas empresari no s’oblida de formar-se i estudia anglès per poder internacionalitzar els seus productes, tot i que en aquells anys ja te més al cap les seves dèries d’actor que d’empresari i comença una vida de luxe que li porta a tenir dos descapotables, un Opel Z a Terrassa i un Peugeot 402 a Barcelona ja que per anar de Terrassa a la capital hi anava sempre en tren. Com a anècdota direm que en aquells anys d’en Fontellas (llavors ja Mario Pickman) es deia que mai es canviava de roba ja que quan la que portava era bruta la llençava i en comprava de nova.

En Conrad Fontellas com a profesor a l’Escola Industrial

En Conrad Fontellas i Gamisans (1910-1975), conegut popularment com a Pickman, no va ser sempre una persona estrafolària, sinó que en la seva joventut podem dir que era una persona que si destacava per alguna cosa era per els seus estudis i la seva capacitat de innovar.

Per aquest motiu avui el record el dediquem a dos articles apareguts a la Vanguardia l’agost del 1935 i que ens mostren al Conrad Fontellas (que en ocasions l’anomenen Fontelles) en la seva vessant de professor.

En elles ens parla de les xerrades que havia donat sobre “Organització Comercial i Política Econòmica Exterior d’Espanya” en el saló de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa.

En un post anterior parlàvem de la seva vessant més artística i desenfadada: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2009/05/15/personatges-populars-de-terrassa-1/.

 

Un curiós invent del professor i investigador Daniel Blanxart

A Terrassa és ben conegut el professor Daniel Blanxart dons un dels instituts de la ciutat porta el nom de IES Investigador Blanxart. Tot i que es ben coneguda la seva faceta d’investigador, potser no ho és tant la part de geni inventor que va fer que patentés un test amb dipòsit d’aigua.

Segons el mateix Blanxart: “Aquesta cubeta suport consisteix essencialment en un recipient destinat a contenir una determinada quantitat d’aigua. En el seu interior s’hi troben uns topalls o peus d’un material porós sobre els que queda recolzat el test per la seva part inferior. L’aigua continguda en el recipient va ascendint per capil·laritat pels porus dels peus porosos i de la mateixa manera passa pels fons del test que també es porós de manera que la terra del test va absorbint de forma lenta però continua l’aigua de la cubeta, que penetra pels fons del test i puja fins a la superfície, desapareixent així el perill de que resultin arrastrats per l’aigua les matèries fertilitzants de la terra”.

Aquest invent que ell va anomenat “ Cubeta-suport per a conservar la humitat dels testos” el va presentar el 7 d’abril de 1956 com a model d’utilitat número 53.702 al Registre de la Propietat Industrial.

Aquesta part de geni i de pernona inquieta li venia de ben jove ja que las 19 anys ja havia muntat una empresa de fabricació de gasoses i sifons per tal de poder-se pagar els seus estudis ( a la dreta foto del 1901 de l’arxiu Família Blanxart).

Part biogràfica i lligams amb Terrassa:

En Daniel Blanxart i Pedrals no era fill de Terrassa sinó de la veïna població d’Olesa on va néixer el 1884. El seu pare era metge de Berga que va ser destinat a Olesa, Antoni Blanxart i Grau, i la seva mare era de Puigcerdà, Escolàstica Pedrals i Escriu.
La seva vida va estar dedicada durant més de 50 anys a la docència i la recerca tèxtil. La seva primera relació amb Terrassa comença amb els seus estudis a l’Escola Industrial de la que en va arribar a ser catedràtic en les especialitats de Tecnologia Tèxtil i Teoria dels Teixits (1912-1954) i director del 1930 al 1931. (a l’esquerra foto de Daniel Blanxart donant classe a l’Escola d’Enginyers de Terrassa, de cara al costat de la pissarra el 1924 – Arxiu Família Blanxart).

També va ser professor de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa i va dirigir el Laboratori d’Assaigs Tèxtils del Condicionament Terrassenc (1908), fundant la Biblioteca Tècnic-Tèxtil de l’Institut Industrial de Terrassa. Això va fer que residís molts anys a la nostra ciutat tot i que al jubilar-se es traslladés a viure a Barcelona, on va morir el 1965.
En Blanxart va rebre la gran creu d’Alfons X el Savi (1947) que era el màxim guardó de la seva època i la medalla d’argent de la Diputació de Barcelona entre moltes altres distincions. També va rebre la medalla d’argent de la ciutat de Terrassa (25-1-1955) d’on en va ser nomenat fill adoptiu (5-5-1950). El que no entenc és que no se li donés la d’or.
Tot i així, l’any 1974, es va inaugurar la Càtedra Especial Daniel Blanxart, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa i durant el curs 1972-73, s’aprovà la proposta que l’únic centre públic de la ciutat on llavors es feien estudis de batxillerat portés el nom d’Investigador Blanxart. Actualment s’anomena l’IES Investigador Blanxart.

De la part més personal permeteu-nos que esmentem la seva estimació per la natura, fet que el va fer pertànyer al Centre Excursionista de Terrassa del que en va arribar a ser president (1912-14). I també la seva afecció per la fotografia i més especialment per la música de la que n’era un gran estudiós i col·leccionista. El 1954 va impulsar la fundació a Terrassa de la Delegació de Joventuts Musicals.