Recordeu haver passat per la Porta de Sant Pere per entrar al Sant Esperit?

24 09 2020

Molta gent que ha passat per la Font Vella recordarà una porta amb un escut, d’estil neoclàssic, dedicat a Sant Pere en el que es veu en un relleu circular la imatge del colom que simbolitza el Sant Esperit amb uns raig de llum que il·luminen la tiara de Sant Pere i les claus que el simbolitzen.

El fet és que aquesta porta la va fer obrir el Prior del Sant Esperit, en Josep Oriol Roig i Marcer. Aquesta porta anomenada de Sant Pere donava a un passadís que connectava directament amb la capella del Sant Crist, en la que el 15 de gener del 1893 es va inaugurar un nou altar molt ben decorat. Suposem que la porta i el passadís es van inaugurar en la mateixa data i que potser l’autor de l’escut de la porta és el mateix que va fer l’altar (Joan Martorell?) però no et tenim la seguretat plena.

Josep Oriol Roig i Marcer

Josep Oriol Roig i Marcer

Jo encara recordo haver-la utilitzat bastant als anys 60 i 70 i encara tinc la imatge de molta gent que l’utilitzava tant per entrar com sortir de l’església. La darrera vegada que hi vaig entrar vaig poder comprovar que la part del passadís que encara queda estava en un estat bastant deplorable, degut en part a la humitat de la cloaca que passa just per sota. El motiu del seu tancament es deu a un incendi que va passar l’any 1978 i que va malmetre la capella del Sagrat Cor. Llavors part del passadís i la capella es va reconvertir en museu.

Altar amb la Cripta

Altar amb la Cripta

El Prior Josep Oriol Roig i Marcer era fill de Sant Pere de Ribes (23 març 1844) i va morir a Terrassa el 24 de febrer de 1907 a l’edat de 63 anys. El dia 10 de gener de 1887 va ser nomenat Prior del Sant Esperit de Terrassa per la reina Cristina.

A més de la porta de Sant Pere cal destacar la seva aportació a la nostra ciutat amb les obres que va endegar durant la seva etapa com a Prior. Comencem per les reixes que va fer instal·lar als altars i una barana de ferro forjat per separar l’altar major que llavors encara estava presidit pel magnífic altar barroc de Joan Mompeó. També va ser qui va col·locar el grup escultòric del famós Crist Jacent a la Cripta, sota l’altar principal. D’altres actuacions van ser les reformes a la sagristia o la inauguració de l’altar del Sagrat Cor (n’hem parlat abans) que va promoure ell personalment amb una subscripció pública i que es va inaugurar el 15 de gener de 1893, (obra de l’arquitecte Joan Martorell) amb escultures del insigne artista Josep Llimona (la del Sagrat Cor, la de Santa Paula i la de la beata Margarita de Alacoque). Aquest altar com la resta de l’església va ser destrossat al principi de la Guerra Civil.

També podem destacar al Sant Esperit una llosa dedicada al Bisbe Dr. Morgades que va fer col·locar a la paret esquerra de l’altar de la Verge de Montserrat. També va realitzar obres al campanar (a l’octubre del mateix any 1893) i va inaugurar 3 campanes noves pel rellotge de la torre, anomenades: Micaela, Ildefonsa i J.Oriola i construïdes pel mestre Esteban Barberí d’Olot. La campana parroquial per contra es deia Concepció.

 

Malauradament no tant sols s’ha perdut l’ús d’aquesta bonica porta sinó que la quantitat de cables que hi ha deixat passat l’han convertit en un element poc cuidat de la nostra ciutat i és que aquesta mania de fer passar els cables lliurament per part del nostre patrimoni caldria arreglar-ho.





A Terrassa vàrem tenir el primer college a l’estil anglès d’Espanya

15 11 2019
vista Terrassa del 1864-1870

vista Terrassa del 1864-1870

Des dels Records de Terrassa volem destacar que la mestre i historiadora Mariona Vigués ens ha fet arribar un resum d’un treball que ha fet sobre el desconegut Real Colegio Tarrasense.

Segons ella per entendre el context que va fer que es crees aquest col·legi, cal recordar la situació econòmica i social de la Terrassa del segle XIX marcada pel desenvolupament industrial i poc pendent de la formació intel·lectual dels seus infants. Ha comentat que la xifra d’analfabetització de la població a l’Estat espanyol que va arribar al 70% al darrer terç del segle XIX i la dificultat de tenir dades a Catalunya indicant, però, que al 1932 només estaven escolaritzats el 39’11% dels nens catalans i el 35’96% de les nenes.

colegio tarrasense detall d'Adrià Torija 1885

colegio tarrasense Adrià Torija 1885

També cal tenir en compte la ràpida evolució de la població terrassenca al llarg del segle, gràcies a l’arribada de població nouvinguda de la resta de l’Estat a partir de 1850, en l’aparició, evolució i dificultats de les escoles públiques i les privades a la nostra ciutat.

miquel vinyals i galí

miquel vinyals i galí

En aquest context un grup d’industrials i persones acabalades, no satisfets amb l’ensenyament que les escoles de la ciutat podien donar als seus fills, varen crear una societat de nom Vinyals, Rovira, Ullés y Cía que tenia com a objectiu comprar un terreny a Terrassa o a prop i construir-hi una escola destinada a primer i segon ensenyament que cobrís les necessitats de l’emprenedora burgesia local, una escola que fos a l’estil dels colleges anglesos llavors tan de moda. El president de la societat era Miquel Vinyals i Galí i com a administradors figuraven Tomàs Rovira i Brusi i Llàtzer Ullés i Subirana.

Les obres del nou edifici començaren aviat, el 1864, en un terreny a la zona de la ciutat coneguda com a Era de Dalt, sent l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, i el mestre d’obres Pere Comerma i Rodó. L’edifici es construí segons les darreres novetats arquitectòniques de l’època (amb pilars de ferro forjat per primera vegada a Terrassa) i es feu en un temps record ja que el primer curs escolar fou el de 1864-1865.

dr. anselm cabanes i brunés

dr. anselm cabanes i brunés

Et fet és que calia buscar una persona competent que el dirigís i l’escollit fou el Dr. Anselm Cabanes i Brunés que imprimí tan en l’ensenyament del batxillerat 

diploma-caligrafia-colegio-tarrasense-1880

diploma-caligrafia-1880

com en l’ensenyament primari el seu propi estil acadèmic, innovador per l’època i basat en l’experimentació. El Colegio Tarrasense tenia alumnes externs però també alumnes interns de diferents procedències geogràfiques, fins i tot hispanoamericans fills o descendents de catalans que vivien a Cuba i Puerto Rico.

La vida del Colegio Tarrasense continuà sense interrupció durant els anys revolucionaris de 1868-1873, fins i tot rebé la visita del rei Amadeu de Saboia el 20 de setembre de 1871 que admirat pronuncià la frase: “Ni en Italia ni en España hay otro igual”. El 1872 la Guerra Civil carlina donà nous ensurts a la ciutat que va ser ocupada per sorpresa el 22 de juliol; alguns pares d’alumnes interns van treure els seus fills per por a poca seguretat. El Dr. Cabanes tancà temporalment l’escola però aquell estiu morí i quan es va reobrir al setembre va ocupar el càrrec un antic alumne i que en aquells moments n’era professor, en Joan Cadevall i Diars.

alumnes

alumnes

En Cadevall va estar molt implicat en l’èxit del Colegio Tarrasense i en la vida cultural de la ciutat; personatge inquiet i polifacètic era conegut més enllà de Terrassa per ser una eminència especialment en botànica. Seguint les necessitats de professionals ben formats, creà, d’acord amb l’Ajuntament, l’Escola d’Arts i Oficis ubicada fins 1902 a l’edifici del Colegio Tarrasense que als 25 anys de la seva fundació rebé el títol de Real de mans de la reina Mª Cristina que havia visitat la ciutat. L’estudi d’en Josep Llimona va ser l’autor de l’escut reial que avui encara hi ha a la façana de l’escola.

professorat

professorat

Els darrers anys de finals de segle XIX, van començar les dificultats, l’ajuntament no pagava puntualment els diners per l’ensenyament dels alumnes “pobres” que acollia, tampoc la subvenció per l’Escola d’Arts i Oficis i cada curs s’arrossegava més dèficit; a això cal afegir que molts industrials havien traslladat la seva residència a Barcelona i allà ja hi havia bons col·legis per portar els seus fills. El curs 1900-1901 seria el darrer curs escolar del magnífic Real Colegio Tarrasense. Un any després ja s’hi instal·laren els escolapis que havien arribat a la ciutat a petició de l’Ajuntament.