Les antigues esglèsies de Sant Pere (5ª)

El 1917 a l’església de Santa Maria i sota la direcció de Mossèn Homs es procedeix a la retirada d’un retaule barroc i al seu darrera es produeix el descobriment d’una absidiola, situada al mur del transepte sud, d’unes pintures murals d’època romànica corresponents a Sant Thomas Becket, arquebisbe de Canterbury. Al gener del 1927 s’encarrega al restaurador Arturo Cividini que arrenqui i consolidi aquestes pintures i les despeses són pagades pel col.leccionista Sr. Lluís Plandiura (la resturació finalitza al gener del 1929 i podeu apreciar en la foto de la dreta al mateix Arturo Cividini restaurant les pintures al terra de l’església).

Del 1918 al 1920 es va fer una rebaixa general dels antics fossars de Sant Pere i Santa Maria, deixant-los a la cota de circulació actual i que van deixar a la vista les estructures de les diferents construccions religioses. Aquestes obres estaven sota la direcció d’en Josep Puig i Cadafalch , però sembla ser que, a la pràctica, les va dur a terme un tal Armengol. En aquestes obres es rebaixen els nivells de terra fins a descobrir les estructures de fonamentació de les esglésies i el mosaic de l’antiga basilica episcopal.
Fins al 1931 no es reprenen les obres per part d’en Puig i Cadafalch i aquest cop per fer una excavació sud de la façana de l’església de Sant Pere i de l’excavació de la part de sota del mosaic exterior, de Santa Maria, que permeten el descobriment de les antigues estructures de la basilica de 3 naus i els fonaments d’una antiga casa romana amb una dolium (una mena de gerra enterrada de grans dimensions) (veure dibuix de la dreta realitzat l’any 1932).

Inicialment s’encarrega la consolidació del mosaic a Lluís Bru, un expert en mosaics, però finalment es tria a Arturo Cividini però aquest tampoc ho acaba de fer i és finalment en Francesc Font qui ho farà. Cal indicar què, quan es torna a muntar el mosaic, aquest es col·loca per sobre del nivell original i es té la sospita que es fan algunes modificacions que no es corresponen exactament amb l’original. A la imatge de la dreta podeu observar un dibuix de la planta realitzat l’any 1921.

En la foto de la postal, del 1920, podem apreciar com a la dreta de Sant Pere ja no hi ha l’edifici adosat de la vicaria.

En l’altra, corresponent als anys 30, podem apreciar l’interior de Sant Pere i si us hi fixeu, veureu que el pulpit havia canviat de cantò des de la darrera foto que us vaig mostrar de finals del S: XIX.

A l’any 1923 consta que es van pagar feines de jardineria a J.Piquet i es van plantar bastants xiprers que anys desprès dificultaven la visió de les construccions, fet que farà que ja al 1935 es decideixi arrencar-ne una bona colla.

La sastreria Armengol o “Cal Blau”

La sastreria Armengol era un establiment que tenia molta nomenada a la ciutat, tot i que el nom popular amb que se la coneixia “Cal Blau” va arribar a agafar més empremta que el del seu fundador, en Domènec Armengol. Aquest establiment es va fundar l’any 1906 amb una tenda situada al carrer de Sant Francesc, número 37.

anunci 1934

anunci 1930

Tretze anys més tard, al 1919, es trasllada al carrer Sant Pere, número 26 i 28, just on abans hi havia hagut una tenda de teixits per senyora propietat de la vídua Biosca (veure anuncia del 1909) , i poc desprès ja obra una sucursal molt popular a la Rambla d’Ègara, número 151. A la tenda del carrer Sant Pere tambè hi va vendre joguines tal i com podeu veure en una publicitat del 1934.

anunci 1951

Un cop passada la guerra civil, l’any 1949, el fill, Antoni Armengol i Cot, decideix traslladar la botiga a una seu única a la Rambla (llavors anomenada Avenida del Caudillo), al número 168, que és precisament la que molts recordaran.

anunci 1949

Hem de tenir present que en aquells anys, hi havia molts treballadors de la ciutat que hi anaven a comprar les seves vestimentes de treball (el meu sogre aixi m’ho ha fet saber).

anunci 1922

El que no sé del cert, és el perquè del nom de “el Blau”, potser és perquè les indumentàries dels treballadors eren normalment de color blau?

Adjunto uns anuncis que m’ha fet arribar l’amic Rafael (un del 1922 i l’altre del 1949). Fixeu-vos en que en l’antic es pot veure com era l’antiga botiga del carrer Sant Pere.

La processó del Sant Enterrament (5)

Com podreu comprovar el tema segueix interessant a la ciutat i és que aquesta celebració va arribar a ser molt i molt important i jo seguiré publicant records mentre vosaltres me’ls feu arribar, com és el cas del Josep Badrenas que ens ha volgut deixar una crònica exhaustiva del que ell recorda:

“Poques coses que teníem i encara ens escamotejaven el poder escoltar alguna cosa per la radio des del Dimecres Sant fins a les dotze de la diada de Pasqua. El Dijous Sant, que era el dia de més silenci i de més devoció, els meus amics i jo ens el passàvem anant a visitar “els monuments al santíssim” que es feien en les esglésies de Terrassa. Això es lo que feien la majoria de persones aquest dia (n’hi havia que fins i tot tenien assignats torns de vetlla), però nosaltres, cap al tard, ens anàvem a casa meva i sintonitzàvem a la radio l’ona curta i, amb molta baixa qualitat i certa dificultat, escoltàvem música des de la BBC anglesa. Ens semblava que fèiem una entremaliadura, al transgredir la norma que imperava socialment aquelles dates, però per això gaudíem més escoltant la música aquell dia que durant la resta de l’any.

Recordo, amb molta claredat, que tot escoltant la radio, en Lluís Garcia, el German i jo, aprofitàvem per sopar un entrepà de sardines de llauna, ja que estava prohibit menjar carn o embotits de qualsevol mena, i així respectàvem el dejuni i l’abstinència marcades per l’església.

La processó: Un cop havíem sopat, apagàvem la radio i ens anàvem a veure la processò del Dijous Sant a Terrassa, que era una de les més lluïdes i impressionants que es feien. Encapçalaven la processó els armats i al seu davant el capità Manaia, que era el que marcava el pas, i en cada espai mes o menys ample, feien una espècie de ball al ritme de les llances.

A continuació hi anaven els confrares que anaven vestits de negre i portaven a la mà una atxa i es repartien, com tota la processó. en dues fileres, una a cada banda del carrer, de tal manera que pel centre hi anaven els qui portaven els símbols de la setmana santa, creus, tàlems, crucifixos, etc.

A continuació hi anaven els penitents, que anaven també  vestits de negre, però amb una caputxa i amb la cara tapada. Molts d’ells, per a penitencia o per a prometences per favors rebuts, malalties sanades o conflictes resolts, arrossegaven cadenes lligades als peus, de totes mides. Algunes bastant grans, d’altres nomes a un peu. Hi havia qui feia tot el recorregut de la processó amb els braços en creu, aguantant a cada mà algun estri, com gerres de vidre, imatges de sants, creus, o qualsevol altre símbol relacionat amb els dies de passió. A la banda de dins del carrer, segons la seva fila, els que no anaven amb els braços en creu, portaven una atxa encesa.

la flagel.lació

El centre de la processó, desfilaven els “passos” que representaven escenes de la Passió de Jesús (les imatges dels passos, que hi ha en aquest post, corresponen als passos de desprès de la guerra civil i les fotos són de l’Armengol). El passos eren unes carrosses amb unes escultures a dalt, per cert de bastant valor artístic, i que eren arrossegades per penitents o confrares, pels quals era tot un honor participar-hi.

creu al coll

Tot això no diferia gaire de lo que encara avui es fa a Sevilla i altres ciutats de la resta d’Espanya, es adir, l’estil era el mateix, però, si las de Sevilla i voltants són com una atracció turística, en canvi la de Terrassa transcorria en el mes absolut silenci per part de la gent que anava a veure-la, el que li donava una impressió encara més gran i feia que tothom respectes la celebració. Nomes se sentia la veu del “captaire” que acompanyava la processó recollint almoines per l’església i que, en el silenci absolut del públic, se sentia a cridar : “GERMANS, PER LA MOR  DE DEU, CADA ALMOINA QUE FAREU, GUANYAREU QUARANTA DIES DE PERDO” i aquesta cantarella se sentia des d’un tros lluny quan venia, i fins a un bon tros enllà quan havia passat per davant teu… i així tot el recorregut.

1969

Creieu-me que era realment impressionant. Un any, el Dijous Sant va ploure molt i molt tot el dia i la processó es va haver de suspendre (veure retall del diari del 1969) ja que les carrosses dels misteris s’haurien malmès.  Des d’aquell any, no s’ha celebrat més la processó, si més no amb aquell format. Puntualment algunes parròquia van seguir fent, cada any, la seva processó, però es van anar perdent.”

Continuarà,…