Una joguina dels anys 50 arriba als Magatzems Cardellach

No se si algú recordarà que als anys 50 es va popularitzar una joguina senzilla feta de plàstic que consistia en una gallineta que al pitjar-la posava uns ous també de plàstic. Aquest record m’ha vingut al cap al veure un anunci dels Almacenes Cardellach de Terrassa del mateix any 1950 en que s’anuncia que ja es poden comprar al preu de 15 pessetes.

Curiosament en l’anunci s’indica que es tracta d’una joguina ideal per les Mones de Pasqua i és que el que es volia era substituir la figureta de xocolata del damunt de la Mona per la gallina de plàstic.

Curiosament aquesta joguina no va desaparèixer i diversos fabricants en van anar traient diferent models fins l’actualitat fabricades, això si, a la Xina. Potser ara que s’acosten els reis en podeu demanar una.

Per cert, els Almacenes Cardellach estaven situats al carrer Sant Pere 40 i antigament eren coneguts com a cal 95 ja que tenien un aparador ple de productes al preu únic de 95 cèntims. Qui no els recorda, oi?

Records d’Antoni Garriga: la primera infantesa

Tinc un record molt difús del pas del Graf Zeppelin pel cel de Terrassa des del pati de l’escola de cal Pere Sabater al carrer del Cardaire a prop de la cantonada del carrer de Sant Pere. Tinc una visió que en aquell temps (finals dels anys 1920) hi havia un establiment d’exposició i venda de mobles a aquella cantonada i que un temps després la família Cardellach hi va muntar un comerç de venda de joguines que van batejar amb el nom de “cal 95“, noranta cinc cèntims de pesseta era el preu mig de les joguines que s’hi venien. Hi tenien uns miralls còncaus i convexos que et feien veure llarg i esprimatxat o baixet i rodanxó que eren l’atracció dels passavolants. Passats els anys he deduït que el pas del Graf Zeppelin deuria ser l’any 1929 de l’exposició Intencional de Barcelona.

Al sortir del parvulari de cal Pere Sabater els pares em van inscriure al col•legi Escola Social, al cap ďamunt, a l’esquerra, del carrer de Topete, dalt d’un pis. Al parvulari hi teníem unes senyoretes que no en recordo el nom. Si no em falla la memòria llavors el director o potser propietari de l’Escola era un tal Sr Redondo.

En una certa ocasió ens van fer sortir i arrenglerar a l’acera del carrer per presenciar el pas del rei Alfons XIII (la gent del país l’anomenava “el cametes”). Al davant de l’Escola , a la confluència del carrer de Topete i del carrer de la Riba, on avui hi ha la gasolinera del Soler, hi havia un edifici mig enrunat que, si no vaig equivocat, hi havia estat instal•lada una indústria de pues i llisos i trefileria de cal Abad (veure anunci del 1907).

L’Escola Social tenia una sucursal a la carretera de Castellar, pujant a mà esquerra, passat el carrer Soler i Palet, abans d’arribar al carrer Salvador Busquets. No en sé el motiu, però en una ocasió els alumnes de la central del carrer de Topete ens van portar a la “sucursal” de la carretera de Castellar i ens hi van fer una fotografia. Deuria ser més o menys l’any 1930 ò 1931.

Recordo que en l’adveniment de la proclamació de la República, a mitja tarda ens van fer plegar de l’escola. Camí de casa, a l’entrada del carrer de l’Aurora, ens vam trobar amb la meva mare, que llavors treballava de teixidora a la Secció B (fabricats de seda) al Sala i Badrinas, i ens va dir que també els havien fet plegar de la feina.
Més o menys en aquell temps , 1931-32, es va fer càrrec de la direcció de l’Escola Social, el senyor Joan Artigues i Lapeire. Provenia de Tarragona. Era un gran pedagog i va donar un gran caràcter i personalitat a l’escola. Va deixar una inesborrable petjada tant pels seus ensenyaments com pels seus mètodes i l’entrega total i absoluta als seus alumnes. Va ser un idel seguidor de les directrius iniciades per la Mancomunitat de Catalunya d’En Prat de la Riba i posteriorment de l’Ensenyança Catalana, sota la direcció d’Alexandre Galí i el mestre Llongueres, que a principis de segle havien iniciat els seus mestratges precisament aquí a Terrassa a l’Escola Horaciana i a l’Escola Vallparadís que tants bons records han deixat.

Per avatars familiars, la defunció de la meva germana adolescent que ajudava a l’economia casolana i a la malaltia de la mare (problemes cardíacs que l’obligaren a deixar la feina), els pares es van veure en l’obligació que deixés l’Escola Social (de pagament) i van matricular-me a l’escola municipal (gratuïta). No és pas que ho digui jo, però en aquells anys de democràcia i de república, l’escola pública era prou digna. Jo hi vaig rebre una bona educació i uns bons coneixements per afrontar la lluita per la vida i assumir les responsabilitats de l’entrada al treball als 13 anys, conscient de la consideració al proïsme i a mi mateix.

Nota.- Efectivament el “Graf Zeppelin” (Graf=conde) va vsiitar Barcelona en motiu de l’Exposició Internacional del 1929 i en el seu camí cap a la capital va sobrevolar Terrassa. No és d’estrenyar que fos un esdeveniment, ja que feia 200 metres de llarg.

El fotomaton dels magatzems Cardellach

Aquest és un petit record per un indret que era bastant popular en la meva joventut, el “fotomaton” que hi havia prop de la cantonada entre el carrer Sant Pere i el carrer Cardaire  i que pertanyia als antics magatzems Cardellach (coneguts popularment per “cal 95” i també durant l’epoca de la república com a magatzems Populars). Erem molts els qui ens varem fer les primeres fotografies de carnet en aquella màquina de fotografia ràpida.

Com podreu comprovar en l’anunci publicat, just acabada la guerra civil al 1939, ja hi havia instal.lat un “fotomaton” als magatzems Cardellach (no sé si al mateix lloc) i aquest fet l’he trobat força sorprenent ja que em pensava que aquest invent tenia que ser més modern.

Anuncis de fa 50 anys (III): Armengol i Cardellach

Seguim la col·lecció: El de cal Armengol, anomenat popularment “el blau” és conegut de tothom i l’altra, el dels magatzems Cardellach, suposo que deu ser el de que s’anomenava popularment com “cal 95” i es que, segons diuen, tenia un apartat on es venien productes tots al mateix preu: 95 cèntims (una mena de precursor de les botigues del “tot a cent”).