Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 2 (la llegenda)

(segona part) L’entrada dels Sala Viver al mas Maduxer a la segona meitat del segle XVII coincideix amb l’inici de la recuperació econòmica que portarà a la gran expansió dels masos dels segles XVIII i XIX.

Cal indicar que la famosa torre que li va donar el sobrenom de Torre Bonica sembla que pot tenir els seus orígens l’any 1526, tot i que també hi havia una pedra gravada en una finestra inferior amb la data de 1685 que segurament l’únic que indica és la data en que es va fer aquesta finestra, ja que quan es va construir la capella se sap del cert que la torre ja existia). Cal indicar que llavors era comú fer aquest tipus de construccions per dedicar-la tant a la vigilància con a la defensa d’uns masos que llavors hem de considerar molt aïllats de les poblacions properes.

La prosperitat del mas per la seva proximitat al camí ral de Sabadell a Terrassa, tenia avantatges i inconvenients. En el cas del mas Maduxer el problema eren els saquejadors de camins, els bandolers o els moviments de tropes. Creiem que tot això ho van resoldre amb la construcció d’una torre de defensa a principis del segle XVI que dóna nom a la finca.

Hi ha una llegenda que explica una juguesca amb uns veïns (que van fer la Torre de Borrell a la Masia Berardo) per veure qui es feia la torre més bonica.

El cert es que aquest sobrenom li deuria venir perquè realment la torre era bonica. Es tractava d’una torre quadrangular edificada en forma de cos avançat de la casa amb 2 finestres, una a la façana del davant més petita i l’altra a la banda lateral de devia correspondre a l’entrada de la casa i que sens dubte era la millor protecció davant d’un atac. És un finestral obrat amb figures d’àngels que sostenen en el punt central un escut amb el monograma ihs (jesús) i porta gravat la llegenda “en lay mdxxvi feta” (1526). En la part inferior d’aquesta finestra hi havia una espitllera en forma de creu de defensa i que deuria ser usada per una ballesta de l’època.

Segurament el nom de Torre Bonica li venia dels grans esgrafiats que la decoraven amb representacions de motius i personatges religiosos en els que de forma borrosa encara es podia apreciar la silueta de la Mare de Déu del Roser (a la que se li va dedicar la capella), Sant Josep (nom del fill del Jaume Maduxer, que esmentarem quan parlem de la capella) i l’Àngel de la Guarda i Sant Isidre (patró de la pagesia). A la cornisa també s’hi podien apreciar sanefes de colors i prop de la base escuts d’armes.

Quan va morir el fill que es deia Miquel Sala i Viver “menor” , al 1707, com indiquen els documents per diferenciar-lo del seu pare, fa de tutor del seu net que passa a ser l’hereu, en Francesc Sala i Viver i Boada i el mas llavors ja s’anomena Mas Sala i Viver.

Butlletins antics (2): el del Círcol Tradicionalista

L’exemplar que us mostro és del març del 1925 i correspon al Círculo Tradicionalista que tenia la seu al carrer de Sant Jaume, 2 i posteriorment a la Rambla d’Egara, 31 (al 1926) i finalment al carrer de l’Era, 9 (al 1927).

Com podem observar en el seu lema “Déu, pàtria, furs, Rei” quedava ben patent que era monàrquic (carlista) i cristià i aquest darrer detall queda encara més clar si llegim el seu primer contingut en que detalla que han de fer els socis durant la quaresma: dejunar i fuig de diversions encara que siguin licites.
M’he quedat una estona pensant en quines deurien ser considerades diversions licites en aquells anys: llegir? Practicar esport? Cuinar? o potser Caçar mosques? … en fi que els preceptes religiosos són insondables.
Per cert, és ben curiós que el contingut del butlletí sigui en català i el nom de l’entitat estigui en castellà, no creieu? De fet cal indicar que això va canviar i a finals del 1927 el butlletí ja havia canviat i es deia Butlletí del Círcol Tradicionalista.

Aquesta entitat va ser fundada per en Ramon Parés i Vilasau (del que ja n’havíem parlat al post: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2013/01/04/nadal-del-pobre-al-1934/),

En Ramon Parés va néixer a Barcelona el 11 de gener de 1882, en el carrer Gombau, 5-7, 4.º de Barcelona. Era el tercer fill de Josep i Maria Lluïsa i el germà petit de Josep Maria de Gil, darrer capellà custodi de la Cripta de la Sagrada Família des de 1905 i gran amic de Gaudí.
Es va casar amb Francesca Sallent i Casanovas, natural de Barcelona, a la parròquia de Sant Francesc de Paula i, per motius laborals, es van establir a Terrassa, essent el seu darrer domicili el núm. 29 del carrer de Sant Leopoldo. Van tenir tretze fills, dels que només en restaven vius 7 a l’agost del 1936.
En Ramon va treballar com a cap de recursos humans de Can Marcet i a la fàbrica Aymerich i Amat. A més de fundar i presidir el Círculo Tradicionalista va ser directiu del Somatén, rebent la Creu de Cavaller de 1.ª classe del Mèrit Militar i també va ser conseller carlista de l’Ajuntament de Terrassa (de 1909 a 1917). També va fundar i organitzar la Creu Roja de Terrassa, que va presidir des de 1930.

En les eleccions municipals del 1931, va ser candidat del Comitè Monàrquic però va perdre i com que van ser les eleccions que van portar a la proclamació de la II República, en Ramon i la seva família van decidir deixar Terrassa per tornar a Barcelona.
Al principi de la Guerra Civil en Ramon va ser denunciat (tinguem en compte que els Carlistes donaven suport al alçament) pel Comitè del carrer de Sant Antoni, 32 i que ocupava la Casa Lluís Salvans. Va ser detingut a Barcelona el 27 d’agost del 1936 i citat a declarar a Terrassa l’endemà. Se sap que va sortir la matinada del 28, però mai no va arribar als jutjats, ja que va ser assassinat al trencall de Can Viver que porta a Torre Bonica. Diuen que abans de morir va dir: “Moro pels meus mis ideals religiosos i patriòtics i que no poden ser abatuts pel plom de les vostres bales; l’Espanya catòlica és immortal”. “Els meus fills lluitaran per ella i la veuran triomfant”. Va ser enterrat en el cementiri de Terrassa i el 29 d’octubre del 1939 es va celebrar un funeral per la seva ànima i per la del seu fill Ramon Maria, desaparegut a la batalla de l’Ebre.
Tornant al Círcol cal indicar que hi havia diferents seccions de les que podem destacar l’escola Orfeònica (de la que en va ser director en Ramon Serrat i Fejula), l’agrupació benefica de Margarides, l’excursionista, la de teatre i la de Socors. La secció de Teatre deuria tenir certa importància ja que al programa de la Festa Major del 1928 s’anuncia que es representaven obres al teatre del Círcol Tradicionalista, juntament amb els teatres Principal i Alegria ( l’esquerra podeu veure l’anunci en el programa de la Festa Major del 1935).
Aquest butlletí es va editar del 1925 al 1934 i al produir-se la Guerra Civil (1936) alguns dirigents del Círcol van ser perseguits, tal i com li va passar a en Miquel Suaña Picañol, perseguit per ser vicesecretari del Círcol Tradicionalista i que va tenir que amagar-se a Manresa, a casa de Antoni Invers Pi, un poc reconegut mestre terrassenc.

Aportació: L’amic Rafael Aróztegui, en relació al post, ens envia una fotografia dels anys trenta en que comenta que podria tractar-se de l’orfeó dels tradicionalistes. Segons ens indica, en aquest grup hi ha el mestre Serrat, el seu pare i la seva mare ja que com ell diu “té entès que hi cantaven” (la foto creu que esta feta a Vinaròs, tot i no poder-ho assegurar.)