Avui el record es per l’esmolet. Una mena de venedor ambulant que es guanyava la vida esmolant estris de cuina i que amb la seva bicicleta i el seu característic xiulet, que li servia per anunciar que estava passant prop de casa, anunciava a qui tingués estris per esmolar que els hi portés.
La bicicleta, convenientment modificada, li servia per fer anar, mitjançant una corretja accionada amb els pedals, la pedra rodona que li servia per esmolar.
Recordo que la meva mare, de tant en tant, feia esmolar els ganivets de cuina i les tisores. Què se n’ha fet d’aquest personatge? Recordeu el seu peculiar xiulet?
Una curiositat: Segons m’han explicat el so de l’esmolet prové d’Ourense i, segons sembla, aquest mateix so és fa servir en tots els països del mon, excepte Brasil.
El Ricard Font m’envia una foto i un comentari on diu: “Tal com diuen en Rafael i en Josep B. El vertader esmolet gallec, anava amb el carretó típic d’esmolar com el de la foto. Jo de petit m’hi fixava molt ja que a la torre de Matadepera la meva avia els donava les tisores de cosir”.
Records de Terrassa 
El meu record va una mica més enllà, quan anaven amb una mena de carretó i en lloc de xiulet duien una planxa d’acer que feien dringar amb la roda del carretó.
Hola:
A Matadepera, no fa pas gaire temps, passava un parell de vegades a l’any, l’esmolet, però en lloc d’anar amb bici, anava amb una furgoneta, i dins tenia instal•lada la mola amb un motor elèctric… res de pedalejar. Es parava a les cantonades a tocar el seu típic xiulet una estona, per a donar temps a les veïnes o veïns que sortissin amb les seves eines de tall de tota mena per a esmolar. (d’esmolar unes tisores cobrava uns 5 euros, es a dir, quasi com unes tisores noves). Recordo perfectament el de la bicicleta que dius, pero en recordo un d’anterior que anava a peu amb una mena de carretó de ma, d’una sola roda gran i una corretja que “embragava” quan havia de fer la feina, i que era fixa quan la roda només li servia per avançar. A més portava un recipient amb aigua, per a mullar la mola mentre esmolava. En lloc del xiulet, portava una xapa de ferro que passava per la mola i la feia vibrar resultant una espècie de sirena oscil•lant, inconfusible. Tots els esmolets eren gallecs i això em quadra amb la procedència d’Ourense que esmentes. Va ser un dels personatges típics que recorrien els carrers de la ciutat, però no era l’únic…. Algú recorda el “pellaire” que comprava les pells de conills, el “drapaire”, que comprava draps, papers, ampolles… etc.? (En Serrat ho magnifica en una de les seves creacions) Seria molt interessant trobar documentació gràfica d’aquests personatges.- Algú en pot facilitar?
Salutacions
Josep Badrenas.
Tal com diuen en Rafael i en Josep B. El vertader esmolet gallec, anava amb el carretó típic d’esmolar. La bici va ser un invent modern per no haver d’anar a peu. El carretó, que t’he enviat una foto per si vols incloure-la, per caminar s’agafaba amb les dues mans per les potes i la roda grossa era la que corria. Quan volien avisar a la gent, tenien un pedal que mitjantzant una exèntrica feien rodar la roda gran que anava encerclada amb ferro (com les rodes dels carros) i amb una plancha de ferro acerada que fregaven a aquesta roda que girava, en treien el típic soroll ford i característic que modulaven movent la planxa. No era el pito que van utilitzar posteriorment. Per esmolar hi havia una corretja que feia rodar la mola de pedra. també portava un recipient amb aigua, i tenien diversos estris com un tas i un martell etc. tot aixó ho podeu veure a la foto. Jo de petit m’hi fixava molt ja que a la torre de Matadepera la meva avia els donava les tisores de cosir.
Acabo de llegir el teu post, molt interessant, ja que estic buscant a la meva ciutat -Mataro- algú per esmolar uns estris, casualment et diré que fa uns 10 minuts acabo de veure un esmolet al meu carrer, llástima que no l’hagi pogut fer una foto, salutacions
Feia molt de temps que no escoltava aquest xiulet tant característic, i just farà potser una setmana, tot d’un plegat va començar a sonar, em va fer molta gràcia tot sigui dit, dons ara no es pas tan habitual com anys enrera.