A la meva mare sempre li ha agradat cantar cançons i recordo que de ben petit me’n cantava moltes. Ara he intentat fer-ne un recull però de segur que me’n deixo alguna. Ja us aviso que les lletres potser són difrents de les tradicionals ja que a cada casa o a cada poble hi havia variants.
Si recordeu alguna cançó de la vostra infantesa o alguna variació de les que he recollit, us prego ens les feu arribar ja que en els propers dies anirem publicant un bon grapat de cançons.:
- Agafem la mà de l’infant i començant per el dit gros i acabant pel petit, cantem:
“Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
marrameu, marrameu, que a mi no me’n doneu!)
- Posem l’infant amb el cap a la falda, de manera que li puguem picar el cul mentre cantem:
“Escarabat bum-bum, posa-hi oli, posa-hi oli,
escarabat bum-bum, posa-hi oli dins del llum,
si en el llum no n’hi ha, a les calderes, a les calderes
si en el llum no n’hi ha, a les calderes n’hi haurà”
Llavors ha de venir algú altra i donar-li un cop al cul tot dient:
“Escarabat, escarabat, endevina qui t’ha tocat”
- Posem l’infant sobre els genolls i fent-li fer saltirons sobre les cames, li cantem:
“Arri, arri tatanet / cavallet,
anirem a Sant Benet
comprarem un borriquet
per dinar, per sopar
per a tu no n’hi haurà!”
- El pare o la mare li agafen la mà i amb el seu dit li van passant pel palmell, tot dient: “ralet, ralet” i quan diuen: “pica dineret”, li piquen la mà):
Ralet, ralet,
ralet, ralet,
paga dinereeeet!!!!!
- Li agafem les mans del petit i les hi fem picar i quan diem “pica galtetes” li piquem les seves galtetes, i quan diem “pica-les tu” li fem picar les del pare o la mare i, finalment, quan diem “que són boniqueeeetes” li fem pessigolles:
“Toca manetes, que són boniquetes,
toca-les bé, que el pare ja bé”
Records de Terrassa 
A casa compràvem un “formatget”.
Nota.- Evidentment és més lògic comprar un formatget, però a casa no se perquè compràvem un borriquet.
A mi me’n cantaven una que deia mes o menys: Salta miralta, trencat una galta i si la galta cau en Ricard adéu-siau
I també: Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes porten dol.
La lluna la pruna, vestida de dol, sa mare la crida son pare no vol.
Amb el sol que fa, plou i neva, plou i neva, amb el sol que fa plou i neva i nevarà.
I encara se me n’ha acudit un altre.
Jo te l’encendré el tio tio frescu, jo te l’encendré amb calces de paper. Tu no me l’encendràs el tio tio frescu, tu no me l’encendràs tens calces de pebràs.
A casa deien: “pica manetes toca les tetes, toca-les be que són boniquetes”.
I recordo també les clàssiques:
“El gegant de Pi ara balla ara balla, el gegant del Pi ara balla pel camí.
El gegant de la Ciutat ara balla ara balla , el gegant de la ciutat ara balla pel terrat.”
O les dels jocs del infants:
Com: “3,6,9 – qui juga de pinyol”.
També les de la Serra Vella: “Serra la vella la vella de cal Serra, serra la jove, aquella que és tant tova…”
A casa nostra, compravem un PANELLET…
Cargol treu banya puja a la muntanya, cargol treu vi puja al muntanyí.
Quinze són quinze, quinze, quinze, quinze, quinze són.
Baixant de la font del gat, una noia, una noia, baixant de la font del gat, una noia amb un soldat. Pregunteu-li com se diu Marieta Marieta, pregunteuli com se diu Marieta de l’ull viu.
En jan petit quan balla balla balla balla….
Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure, sol solet vine’m a veure que tic fret.
El gall i la gallina estaven al balco, la gallina s’adormia i el gall li fa un petó. Dolent mes que dolent que dirà la gent
Si n’eren tres tambors que venien de la guerra, el mes petits de tots porta un ram de roselles, ram ram rampataplam
El senyor Ramon enganya a les criades, les pobres criades quan s’en van al llit, qui gemega ja ha rebut
el Pinxo va dir al Panxo, vols que et punxi amb un punxó, i el Panxo va dir al pinxo punxa’m Pinxo però a la panxa no.
Una que a mi m’encantava era:
“El gall i la gallina, estaven al balcó
la gallina s’adormia, i el gall li fa un petó.
Dolent! Més que dolent!!
Ves! Qué dirà la gent?
Que diguin el que vulguin, mentre jo estigui content!!!
Era curta i breu, però em penso que es de les que més recordo quan penso en la meva infantesa.
Ara re-llegint els comentaris veig que ja l’havien comentat, però em fa gràcia veure que he recordat alhora, la del pinxo i el panxo… no hi havia pensat i ara al llegir-ho si.
Tot ampliant la cançó de Ricard Font, “El senyor Ramon”, jo l’havia conegut d’aquesta forma: “El senyor Ramon enganya les criades, el senyor Ramon enganya tot el món. Les pobres criades quan s’en van al liit, tururut, tururut: qui gemega ja ha rebut.
Josep-Maria.