El cementiri Vell

Interior Cementiri Vell (1919)

Recordo el cementiri vell perquè hi anava a jugar pels seus voltants de ben petit i també recordo una habitació, abandonada, que hi havia a l’entrada en que s’hi podia veure una mena de taula (no recordo si de pedra o de ferro) on es deurien fer les autòpsies dels cadàvers que allí s’hi van enterrar.

Des de la reixa d’entrada es veia un cementiri en estat bastant descuidat ja que feia anys que no es feia servir per enterrar-hi ningú i del que destacaven importants panteons (veure foto d’en Trullàs i J. Cañameras – A. Tobella) i figures que em causaven certa por i que encara avui les podem veure al cementiri nou. Segons diuen, el 31 d’octubre de 1938 s’hi va fer el darrer enterrament  i l’any 1965 el cementiri va ser tancat al públic i enderrocat, excepció feta de la capella historicista i del monument als herois de la guerra de la independència, Jover i Alagorda (que podem observar al mig de la plaça Joan Miró, que ocupa bona part dels terrenys de l’antic cementiri).

La historia d’aquest cementiri diu que el seu origen es deu a un cementiri militar de l’època de la guerra del francès i que al 1809 es va utilitzar com a cementiri de la vila, coincidint amb la necessitat d’enterrar els centenars de morts que va causar una epidèmia de tifus, dels anys 1808-10. Del primer enterramorts que se’n te constància és d’en Pau Masdeu (1816).

L’any 1834 és decideix construir un nou cementiri just en els mateixos terrenys i el 1835 ja s’hi fa el primer enterrament, un tal Francesc Solà i Amat de 60 anys, natural de Sallent i el 1841 s’hi construeix el primer panteó, el de la família Maurí.

Aquest cementiri va quedar saturat i el 1926 es ve decidir fer-ne un de nou als terrenys de can Torrella del Mas (per això a Terrassa, quan mor alguna persona es diu que se’n ha anat a Can Torrella). Aquest cementiri nou, però, no es va inaugurar fins el 1932 (veure post relatiu al cementiri nou).

cementiri finals S.XIX

Comentaris rebuts: Agraeixo molt els comentaris rebuts, especialment de la Rosa Mª i del seu fill l’Ivan. La Rosa Mª m’ha fet saber que ella fins i tot hi va néixer i que el cementiri era com el pati de casa seva i el lloc on  hi jugava de petita i que, fins i tot, hi tenia un gronxador i hi jugava a cuc-amagar entre d’altres jocs de canalla. Copiant les seves paraules: “recordo que quan era Tot Sants i omplien el cementiri de flors, era super fascinant, hi havia llocs on no ens deixaven anar i, com és lògic, allà era on nosaltres volíem anar”.