L’escola Edelweiss (per nenes), veïna de l’escola Betshaida i de la que en parlarem en el proper post, era una escola privada ubicada en una vivenda antiga situada al carrer del Teatre 1 i que només tenia 3 aules dedicades a l’ensenyança. Una de pre-escolar amb capacitat per uns 27 nens, que feia els serveis de parvulari i dues aules més destinades a l’ensenyança general bàsica amb capacitat per uns 23 alumnes per aula.
L’edifici era antic i les habitacions dedicades a les aules no tenien bona ventilació i la seva il•luminació era deficient, el que feia que sempre estiguessin amb il•luminació elèctrica. El mobiliari també era antic i poc funcional i podem considerar que hi havia massa nens per la capacitat real de les aules.
Els metres destinats a la formació eren només 137 m2 i per l’esbarjo comptaven amb 84 m2, consistents en una petita sala amb biblioteca, els sanitaris i un pati. Els alumnes els portaven al Club Natació Terrassa a l’hora de practicar esports (aquestes dades corresponen als anys 70).
Avui aquest edifici està ocupat per una empresa, tal i com podem veure en la foto actual de la dreta.
Ens agradaria molt que si algun lector d’aquest record pot aportar-nos dades o imatges ens ho fes saber per poder-ho incorporar als records d’aquesta escola.
Records de Terrassa 
Als anys 50, no en deien a Cala Senyoreta Rosina?
hola, jo vaig anar a l’escola Edelweis de petita. De primer a vuité d’EGB. la meva professora era la Srta Pepita, que per cert encara es viva i tot i molt gran amb una extraordinària lucidesa. En vaig sortir l’any 1982 per fer primer de BUP al Institut de Can Jofresa
La meva mare també hi va anar de petita, on va estudiar Tenaduria de llibres i despres va anar a treballar a la IPSA al carrer de la Unió.
Tinc forçes imatges i records dels treballs que feiem a casa els pares. Prometo buscar-ho i passar alguna cosa al bloc.
Gracies per la informació de l’escola
hola,
Em dic Nuria i sóc del 1972, vaig estar en aquesta escola fins el seu tancament . Sempre he tingut uns records fantàstic i m’agradaria formar un grup de WhatsApp perquè tothom i pogués posar fotos i poder tornar a tenir el contacte de la Srta Petita i la seva germana .
Gràcies
Nota: si vols enviar aguna foto o record serà molt benvingut. Gràcies per el teu comentari.
Hola soc la Gemma del 1968. A l’escola hi vam anar jo i la meva mare abans. Tinc molts records, fotos i treballs manuals. La meva mare encara te contacte amb la srta Pepita.
Podriem quesar algun dia i intentar fer alguna coseta. Tinc una mica d,experiencia en ka recerca escolar ja que fa poc vaig fer el llibre del VEdruna Vall. Encantada de col.laborar amb la iniciativa
I abans d’aquesta escola hi havia l’escola de la Senyoreta Rosina els anys 50. Algú ho recorda?
Els nens hi podíen anar fins que feien la Primera Comunió.
També hi habia hagut Ca la Senyoreta Rosina quasi a la cantonada amb Amics de les Arts.
L’escola de la Senyoreta Rosina se llamaba Concepción Arenal, aunque no he podido encontrarla buscando en Internet. Estaba justo al lado de la escuela Edelweiss. Yo fui de 1963 a 1967. La señorita Rosina era una sádica. Nos castigaba constantemente, especialmente a mí que era “charnega” (solo éramos dos en todo el colegio) y gamberra. Hace poco encontré redacciones y trabajos de estos años y debo decir que a los 7 años yo redactaba de maravilla y no hacía faltas de ortografía (la letra con sangre entra era el lema de la señorita Rosina), así que algo sí me enseñaron. También hacíamos muchas labores del hogar y allí hice mi primera comunión después de prepararme pensando que iría directamente al infierno. Creo que gracias al paso por esta escuela me hice primero atea y después periodista. Recuerdo con un gran cariño a la señorita Alicia, que siempre me defendió y me apoyó frente a la sádica de la directora. Por lo que yo recuerdo las señoritas Esperanza y Pepita eran sobrinas o hijas de Rosina, solteronas y beatas, no las recuerdo demasiado bien, me vienen imágenes de ellas tocando el piano en una sala que daba al jardín (tal vez fuera un patio pero yo lo recuerdo como un bonito jardín). Las clases de labores del hogar eran una tortura, pero con ocho años ya sabíamos bastante francés. Supongo que para la época era un buen colegio. Excepto con Joana Prats, que reencontré en el Instituto Egara, nunca he vuelto a cruzarme con ninguna compañera de clase.
Muchas gracias Àngels por compartir tus recuerdos. Si tienes alguna fotografia de esa época que quieras compartir será muy bienvenida.