Cal Fargas i els ratolins de La Mata

La Mata - feixes

A la Creu Gran, cantonada amb el carrer de Sant Antoni hi havia una botiga que duia per nom Cal Fargas i on hi venien comestibles i feia també de confiteria. En aquest establiment hi solien anar molts pagesos.

Un d’aquests n’era el Cinto, un masover de la casa de La Mata que hi anava a portar el que collia al camp per vendre-ho (mel, verdures, herbes,…) i a al vegada hi comprava aquells productes que més necessitava.

L’anècdota que us explicaré va succeir cap a l’any 1919 i fa referència a que aquest masover va explicar a la botiga que a la finca de La Mata hi tenien una plaga de ratolins i que no sabia com solucionar-ho.

L’amo de la botiga, com que coneixia al rector de Sant Pere de Terrassa, en Msn. Josep Homs i Ginestà i sabia que en alguna ocasió havia fets actes d’exorcisme, va anar a explicar-li el cas dels ratolins.

El bon rector, per l’amistat que tenien en comú, va accedir a anar a La Mata l’endemà i al arribar va demanar al masover que li portes un bol amb aigua i una branca de farigola.

El rector va resar unes oracions i va beneir les feixes amb la farigola mullada amb l’agua que havia beneit i es va retirar cap a Terrassa tot indicant que esperessin uns dies.

Al cap d’uns dies el masover va tornar a la botiga molt content tot afirmant que tots els ratolins havien aparegut morts.

Aquesta anècdota l’explicava el fill del Sr. Fargas i a mi me l’ha explicada un que la va sentir i sembla que va ser del tot certa. Per cert el rector de Sant Pere va ser mort al principi de la guerra civil.

La “via-parc” de Vallparadís

Avui us porto una curiositat de l’any 1951, en que es va presentar un Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat de Terrassa que contemplava algunes actuacions curioses i que per sort mai es van arribar a fer.

De totes elles he volgut extreure la de la “via – parc de Vallparadís” que pretenia reomplir tot el torrent de Vallparadís de terra i construir-hi una mena de carretera rodejada de jardins, tal i com podreu comprovar en el dibuix que acompanya aquest article.

Aquest document crec que ha estat poc difós i potser a algú li causarà sorpresa, però us puc ben assegurar que no és cap broma i que aquesta proposta es va reflectir en aquest pla com una solució ben seriosa.

La proposta es fonamentava en que terrassa no té cap eix viari que travessi la ciutat de sud a nord (de fet avui encara no en té cap i ara amb la Rambla tallada encara menys) i que l’únic espai on es podia construir aquesta avinguda era precisament el torrent.

La via estava prevista que anés a un nivell inferior al dels carrers dels voltants i que l’accés fos per rampes pels vehicles i escales pels peatons. Mireu bé el dibuix i imagineu-vos com hauria quedat !

Aportació rebuda: El nostre amic, en Rafael, ens envia la següent aportació: “Seguint amb la línia del “via-parc” t’envio aquest retall del “TARRASA” del 8 de gener del 1951 en que es proposa fer un estadi al Torrent de les Bruixes del parc de Vallparadis. Si més no és curiós”.

La cartilla d’urbanitat

urbanitat

Al 1927 l’editorial FTD, que va canviar de nom al 1932 per el de editorial Vives, va publicar la “Cartilla Moderna de Urbanidad” amb la intenció de convertir-se en la guia de la bona educació.

Jo recordo que quan era petit a l’escola utilitzàvem aquesta cartilla per fer classe sobre “urbanitat” i no la recordo com un element negatiu ja que penso que moltes de les coses que tractàvem en aquestes classes també ens ajudaven en l’educació d’aprendre “bons modals”.

Evidentment, moltes de les regles que ens ensenyaven potser han quedat desfasades, però estic segur que algunes anirien prou bé que encara s’ensenyessin a les escoles.

He triat una pàgina en que parla del comportament en les visites. En aquella època era costum anar “a fer visites” a casa d’amics, familiars o coneguts i per això era convenient aprendre a comportar-se. Si llegiu el que diu en les vinyetes, els qui no hàgiu viscut les classes d’urbanitat us fareu un tip de riure i el qui si que les heu viscudes, recordareu moltes coses. I feu com diu un consell: “dissimuleu quan convingui”.

Acadèmia Cultura Pràctica 1940

En resposta a un comentari rebut publico aquest anunci de l’Acadèmia Cultura Pràctica del 1940, just l’any en que es va fundar, i on podreu observar el disseny de la C i la P que crec que es feien servir a l’escut de les bates dels alumnes i que avui encara podem veure al costat de la porta d’entrada a l’escola del carrer Sant Pere.

Com veureu en el text de l’anuncia  parla del Peritatge Mercantil, Comerç i Idiomes que eren les especialitats en que l’acadèmia competia amb els altres establiments d’ensenyança de la ciutat.

Una curiositat: en l’anunci podeu veure que indica que l’entrada és provisional ja que encara s’estava construint la porta d’entrada principal. Destacaré que el seu director i fundador va ser en Carles Puig (consulteu un post sobre ell aquí), que va esdevenir tota una figura de l’ensenyament a Terrassa.

De records d’aquesta acadèmia no en tinc, però com que es tracta d’una escola que encara avui existeix segur que algú ens podrà aportar alguna anècdota o record. La web de l’escola és: www.culturapractica.cat.

Us recomano: llegir els comentaris que trobareu lligats amb l’article , tant el del Ricard Font , com l’explicació que ens ha enviat el Josep Badrenas.

Records de les carboneries (2)

pila troncs

El Josep ens segueix aportant dades a l’entorn de la carboneria:

Diu “a mes de carbó, veníem llenya i en la primera foto podeu veure el meu pare dalt d’una pila de troncs d’alzina i feixos de “costers” de pi,  que era la part exterior dels troncs desprès de treure’n l’escorça, o sigui, el resultat de polir els troncs grossos per a aprofitar-los per fer fusta fina).

En la segona foto es veuen les teulades d’uralita dels coberts on guardàvem el carbó, i on el garbellàvem per separar el carbonet de la terregada (que per cert, en castellà es diu “picon” tal com diu la propaganda d’en Monsonet).

En la tercera foto es veu la pila de llenya d’abans, però retratada des de dalt de l’habitatge on vivíem, dins del recinte de la carboneria. Val a dir que, a més, en els baixos de l’habitatge, i donant al carrer, teníem una tendeta d’ultramarins, on veníem una mica de tot.

Encara que sembli que no té a veure amb la carboneria, cal aclarir que per nosaltres era tot una mateixa cosa. Jo, que també venia a la tenda, alternava la  tenda i el carbó  o la llenya, ja que venien clients a comprar les dues coses al mateix temps.

En la quarta foto es pot apreciar detalls de “les instal·lacions” que el meu pare havia anat muntant ell solet amb els mitjans que tenia a ma, per a donar forma als compartiments per cada tipus de producte, ja que a mes, hi  havia el carbó de pedra, l’antracita, les boles. (de closca d’ametlla), etc.

El meu pare va “inventar” les paperines de carbó per vendre-les a les tendes. Consistia en omplir paperines de mig quilo de carbó fluix o unes de tres quilos de carbó d’alzina. Ell mateix, els dilluns, anava tenda per tenda a prendre les comandes i entre setmana, entre tota la família omplíem les paperines, i el divendres i dissabte les anava a repartir amb el carro i el burret que teníem com a  mitjà de transport (en la darrera foto es veu la sortida d’una expedició de mercaderia per repartir… La mare  portava la tenda i jo estava als dos llocs ajudant i a les tardes… al col·legi de la Cultura Pràctica (en aquella època tenia entre 10 i 13 anys).

Realment vaig aprendre molt de lo que es la vida, i aquest “master” m’ha estat molt útil”

Comentari: He afegit un anunci de la Cultura Pràctica de l’any 1957.

El braser (2), records de les carboneries

Anunci carboneria del 1949

En Josep Badrenas ens aporta un comentari que es mereix un post per la seva extensió:

Diu: “Realment el braser era la calefacció d’aquella època. A casa teníem carboneria, és a dir, establiment de venda de carbó. El meu pare era “carboner” i jo ja de molt petitet l’ajudava en aqueixa feina. Com be dius el braser funcionava amb “terregada”.- La terregada era el carbó més triturat que esdevenia al garbellar el carbó que sortia de la “carbonera”, que es feia al mateix bosc.

El carbonet que menciones era realment carbó de branques de pi. i se’n deia també “carbó fluix”. El carbó de troncs de pi no tenia gaire valor calorífic, el que sí era apreciat era el d’alzina, i el de roure, ambdós tenien moltes més calories i duraven més temps. Del garbellat del carbó d’alzina sortia la “terregada forta” que s’afegia o barrejava amb la “terregada fluixa” o de pi, quan aquesta estava ben encesa. Per encendre-la es posava al braser la fluixa deixant al mig un sot, com un volcà. En aqueix sot s’hi posaven normalment brases de carbó d’alzina enceses i es ventava amb un ventall, mentre el foc s’anava estenen de forma circular. Les brases es treien del fogonet de terra o de “murri” (veure post del 28-12-07) que era, al menys en els anys 40/50, el més usat per a cuinar i que també cremava carbó, del fluix per a encendre’l i del fort per cuinar.

Les teies que anomenes, eren el cor dels troncs de pi que porten la resina i que cremen amb molta facilitat. Amb això s’encenia normalment el fogo, però el braser no, degut a que feien molta olor a resina cremada i fum.

remenant el braser

Un cop ben encesa la terregada forta, s’hi posava al voltant “l’orujo”, que era pinyol d’oliva cremat i triturat. Amb això s’aconseguia que estigués més estona encès. Recordo que, a vegades, l’endemà encara hi quedava foc i només havies d’afegir-hi terregada fluixa per a reactivar-lo, però “l’orujo” que era bastant més car no tothom podia fer-lo servir.

Realment la combustió cremava l’oxigen i desprenia els gasos tòxics, per això es deixava un xic oberta una porta o una finestra. El preu que a casa veníem la terregada a granel era, al voltant d’una pesseta el quilo de la fluixa, una amb vint-i-cinc la forta i dues pessetes “l’orujo”.

Prou ja, aquestes histories em retornen a la meva infantesa i no se si es bo o dolent, em porten uns records que situats al dia d’avui, semblen d’un conte de fades… però es lo que hi havia!!!”

Comentari: Gracies Josep, recordar és tornar a pasar el que hem viscut pel cor i això no pot ser mai dolent. Pensa en les moltes persones que poden llegir el teu record i que gràcies a ell els tornarà a recordar una part de la seva vida que potser havia quedada en l’oblit.

La taula de braser i els seus perills

Ja està fent una mica més de fresca i aixó m’ha fet recordar que de petit a casa dels pares no hi havia calefacció i com en moltes altres cases la gent utilitzava una tauleta rodona amb un braser per calentar-se el peus i no passar tant fred.

Recordo que el braser, una mena de plata de ferro colat on s’encenia el carbonet ( a casa en denominaven “terregada”) amb unes fustes anomenades “teies”, feia una combustió lenta i permetia gaudir d’una font de calor que durava unes quantes hores. De tant en tant el braser es tenia que remenar amb una mena d’estri semblant a una pala llarga, ja que si no es feia, la cendrà del carbonet que s’havia consumit quedava a la superfície i podia ofegar la combustió de la resta de carbó que encara quedava.

El braser s’encenia normalment al pati i es col·locava sota la taula en un forat que aquestes taules de braser ja tenien preparat per fer que aquest quedés ben agafat. El plat del braser s’acostumava a protegir amb una mena de tapa de filferro que tenia dues utilitats, per un cantó deixava passar la calor del braser i per l’altre protegia les faldilles de la taula (aquestes servien per què el calor quedés concentrat dins de la taula) i també protegia de que els peus i les sabates no s’enduguessin una cremada inoportuna.

Cal tenir en compte que amb la combustió del carbonet emanaven gasos tòxics i per això les mares no deixaven que els nens juguessin sota les faldilles de la taula quan el braser estava encès. S’havien donat casos de nens que s’havien mort per culpa del braser i també de cases que s’havien cremat per culpa de que el braser havia encès les faldilles de la taula i el foc s’havia estès per la llar.

Cal Piñol i el Sr. Pepito

Anunci Cal Pinyol 1951

Avui us explicaré una petita anècdota que m’ha fet arribar l’Antoni Crusellas sobre l’establiment de Cal Piñol. Una tenda on venien i arreglaven bicicletes al carrer de Gavatxons.

Segons m’informa, els amos de Cal Piñol es deien Pepito i Pepita i tenien un ajudant anomenat Aparici, tot i que tot sovint s’hi veia el seu pare, un senyor baixet i gros que ajudava en el taller. La tenda ocupava els baixos de l’edifici i a la part superior hi tenien la vivenda.

L’anècdota en qüestió és que l’any 1943 l’Antoni Crusellas va entrar a treballar d’aprenent a Cal Piiñol amb un sou de 30 pessetes a la setmana i als vols del Nadal li van encomanar que portés una bicicleta nova a casa d’un client que l’havia reservada uns dies abans. Però, com que aquest client vivia una mica lluny del centre, va decidir pujar sobre la bici i anar-hi tot pedalejant. Quan ja estava a punt d’arribar a casa del client va donar un cop amb la bicicleta a la vorera i se li va trencar una biela. Com que no sabia que fer, tot espantat, va decidir arribar fins a casa del client i explicar-li el que li havia passat i , com era lògic, el client no en va voler saber res. Li va dir que ell havia comprat una bicicleta nova i que aquesta ja se la podia tornar a emportar.

Ja us podeu imaginar els retrets que li va fer el Sr. Pepito quan el va veure arribar amb la bicicleta espatllada i és que a vegades voler fer-se l’espavilat porta aquestes conseqüències.

100 aniversari de la Previsió Terrassenca

anunci 50 aniversari

Aquest dies s’ha celebrat el centenari de la creació de l’Entitat “La Previsió Terrassenca“, una entitat pionera en el sector assegurador dels serveis funeraris, que va néixer als principis del segle XX per oferir ajudes econòmiques a les famílies en el moment de la mort d’una persona volguda.

La fundació de l’Entitat va tenir lloc el 8 de novembre del 1908, tot i que la idea havia sorgit en una reunió anterior entre el Sr. Miquel Tusell i el Sr. Paulino Castarlenas. Actualment el seu president és el Sr. Enric Rius.

El record que avui vull destacar és precisament un anunci de la celebració del seu cinquantenari, l’any 1958 i on podem apreciar que per celebrar-ho van organitzar una sessió de cinema amateur conjuntament amb una dissertació a càrrec del Sr. Vicenç Closa. Les pel·lícules triades per la sessió cinematografia eren dels prestigiosos directors de cinema, en Font i en Puig. El local on es va fer aquest acte va ser la sala d’audicions de Radio Terrassa que en aquella època crec que estava situada al carrer de Sant Pere.

En aquella data la seu de “La Previsió Terrassenca” estava al carrer de Gavatxons, número 20 i comptava amb 6.000 socis, quantitat que si tenim en compte els beneficiaris segurament tindríem que multiplicar-la per quatre. Serveixi aquest petit record com a homenatge pel centenari d’aquesta entitat. Per molts anys!

La Presó de Terrassa (2) – assalt Caixa Terrassa

A la foto (Arxiu Tobella) podeu veure l’enterrament del sometent Joan Castella i Españó (la tenda de Cal Castella era just al costat de l’edifici de Caixa Terrassa), que va ser assassinat quan intentava fer front als assaltants de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, el 20 de setembre de 1923. Els atracadors, que es van endur només 3.981 pessetes, van fugir uns amb un cotxe Citroen (B-11464) i altres a peu. Els del cotxe van ser perseguits com en una pel·lícula, ja que el vehicle va travessar la ciutat a gran velocitat mentre disparaven trets a tothom que se’ls posava per davant. Finalment es van estavellar contra un arbre prop del bosc de Can Feu  i els atracadors, tot i intentar escapar-se pel bosc, van ser agafats per la Guàrdia Civil i altres sometents.

Tres dies desprès, el 23, eren jutjats els 3 que s’havien atrapat en una aula-taller de l’Escola Industrial i condemnats a mort per garrot, en Josep Saleta “el nano” de 23 anys de Barcelona, en Jesús Pascual de 23 anys de Vitoria i en Joaquim de Marco de Santander. A la matinada del 24 ja estava muntat el patíbul al pati de la presó amb els tres pals preparats per instal·lar-hi el mecanisme del garrot i a les 05:38 va ser executat el primer, en Jesús Pascual. Prop de les 6, va pujar en Josep Saleta i va dir als botxins (Rogeli Pérez de Barcelona i Gregorio Mayoral de Burgos) “bueno señores, si es verdad que hay otro mundo,allá nos veremos” i just abans de ser executat (06:03) va cridar “visca l’anarquia”. En Joaquim Marco va ser absolt en els últims instants, mentre onejava la bandera negra a la presó. El mateix dia va tenir lloc l’enterrament dels ajusticiats .

Cal indicar que mesos desprès van ser detinguts i jutjats altres components del grup que havien aconseguit fugir. La presó de Terrassa va ser suprimida el dia 23 de desembre de 1967.
Respostes als comentaris: Gràcies Ricard per aportar sempre un comentari adient als records i gràcies Rafael per enviar una fotografia del 1910 restaurada, per tu mateix, on podem veure el Sr. Castella davant de casa seva.