Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 5 (el patronat)

L’últim hereu, Ramon Viver i Arnet casat amb Trinitat Aldabarell Garcia van tenir dos fills en Roman (14-02-1901) i la Joaquim (24-08-1902) i va vendre, per 315.000 pessetes en 20 anualitats, el mas el 7 d’octubre de 1909 al Patronat de Catalunya per a la lluita contra la tuberculosi, fundat a Barcelona el 1904, per convertir-lo en sanatori. Una curiositat es que quan van signar la compra de la finca a la caixa del patronat només hi havia 75.000 pessetes.

Esmentem que en Josep M. Armengol i Viver, l’últim descendent del mas Viver, l’any 1934 va escriure la “Monografia de Can Viver de la Torre Bonica”. La mare d’Armengol i Viver era filla de can Viver i per tant, els avis materns eren els amos de la casa pairal. Ell sempre va lamentar que un dels seus oncles es vengués a un drapaire tot l’arxiu documental de la seva família, ja que degut a això, molta informació ha quedat a mitges.

Alguns dels membres del Patronat eren, l’Emilio Vidal i Ribes, que n’era el President, el Doctor Xalabarder, que a més era el director del Sanatori, Dolors de Deus, les senyoretes de Sert i la mare superiora de la casa de la Caritat de Barcelona.

Les obres van començar al 1909 de la mà de l’arquitecte Josep Domènec i Mansana (1885-1973) i l’antic mas de Can Viver de Torre Bonica poc a poc es converteix en un sanatori que és inaugurat de forma oficial el 28 de gener de 1911, deixant només en peu l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser i la Torre Bonica que li havia donat el sobrenom. Els diners gastats en la reforma van pujar a 50.000 pessetes.

En les obres d’adequació es va fer un espai santorial per a 110 malalts dels que en tenien cura una superiora i quatre germanes de Sant Vicenç de Paul, tot i que a l’inici només van començar amb 20 malalts. Podeu llegir com era per dins en la descripció d’una visita que va fer el Centre Excursionista el dia 23 de gener de 1911.

Una dada és que el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular dels germans Pompidor de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí que va arribar a Terrassa amb una comitiva de 110 persones i pel Sr. Emilio Vidal i Ribes president del patronat. L’alcalde de Terrassa Sr. Tobella també hi va ser present conjuntament amb moltes altres autoritats (en podeu trobar una relació amb la noticia del diari La Comarca del Vallés del dia 28 de gener del 1911.

Cal indicar que a l’estiu del 1916 es van realitzar unes obres d’ampliació de la capella de la Mare de Déu del Roser que van ser dirigides per l’arquitecte Bernardí Martorell i a més es va fer una nova sala de cura per homes i es van remodelar la sala de banys i els armaris per la roba. I què, a l’estiu del 1917, es van construir uns parterres davant la façana de l’edifici del sanatori i a la capella es van posar 8 nous bancs de fusta amb reclinatori.

El 5 de maig de 1922 es va signar davant del notari Guillermo Alcover Sureda l’escriptura de conveni entre el Patronat i la Caixa de Pensions per la Vellesa i l’Estalvi de manera que passava a propietat d’aquesta el sanatori i les terres ajudant així a superar la crisis econòmica en que es trobava el Patronat.

Can Viver de Torrebonica, masia i sanatori

Can Viver segons Avellaneda

Avui us vull parlar del Sanatori Verge de Montserrat a l’antiga finca de Can Viver de Torrebonica.

Can Viver era de molt antic una casa de pagès molt important, com podreu comprovar en el gravat del gran mestre Mateu Avellaneda del 1935 (es tracta d’una recreació ja que en aquesta data ja no en quedava rés).

Sembla ser que el sobrenom de torre bonica li venia donat per la torre de defensa en forma quadrada que datava del 1526 i que servia per protegir l’entrada de la masia. La masia però és molt més antiga i els primer indicis ja la situen al S.XIII. Els noms més antics que es coneixen d’aquesta masia són els de “mas de can Barba”, “mas Botet” i “mas Maduxer” que va estar vigent durant prop de tres segles, “mas Sala Viver” i finalment “mas Viver” o “mas Viver de Torre Bonica”. Hi ha una llegenda que diu que un dels propietaris d’un mas proper fa fer una juguesca amb el seu veí per veure qui construïa una torre més bonica i que en va resultar guanyador el del referit mas i per això li van posar aquest sobrenom de “torre bonica”.

Aquest mas al llarg dels segles va anar creixent i va arribar a allotjar varies famílies que es dedicaven a les diferents tasques camperoles als voltants de l’actual centre hospitalari que hi ha entre Terrassa i Sabadell. El dia 7 d’octubre de 1909, el darrer hereu dels “Viver” va signar l’escriptura de venda del mas i de les terres al “Patronat de Catalunya per la lluita contra la tuberculosi”, patronat constituït a Barcelona, l’any 1904.

Aquesta institució va adaptar el mas per el nou us sanatorial, essent l’autor de les reformes l’arquitecte Josep Domènech i Mansana, i el va obrir al públic en data 28 de gener de 1911 (mireu el diari del dia i un anunci d’una excursió publicat el 21/01/1911). Una curiositat: el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí i pel Sr. Vidal i Ribes president del patronat.

En data 5 de maig de 1922 s’incorpora mitjançant un acord signat a l’Obra Social de la “Caixa de pensions per a la vellesa i l’estalvi” que va ser la que li va donar l’impuls econòmic que necessitava per convertir-se en un centre de referència a tot l’estat. Les obres de transformació van començar immediatament i del mas primitiu ja pràcticament no en va quedar rés.

Es va crear una colònia agrícola per nodrir d’aliments naturals al sanatori, nous pavellons per malalts, dos espais per nens i nenes, una biblioteca, una sala d’actes i una interessant església d’estil que recorda el modernisme sota l’advocació de la mare de Déu de Montserrat.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) , es van expulsar les monges i es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal•lacions.

Ara aquest sanatori es va clausurar, però val la pena fer-hi una passejada encara que sigui per veure el que havia estat i gaudir dels esgrafiats de les parets de l’edifici principal i de la façana de l’església. I si podeu entrar-hi us recomano de veure el lluernari central.

El Gran Hotel Peninsular dels germans Pompidor

Avui us mostro una propaganda del Gran Hotel Peninsular de finals del S.XIX, propietat dels germans Pompidor (en Carles i en Miquel). La seva ubicació era al final de carrer Sant Pere, cantonada amb carrer del Teatre; local que avui ocupa en bona part els “Amics de les Arts”.

La Fonda – Hotel Peninsular d’en Josep Pompidor

La Fonda – Hotel Peninsular era una de les moltes fondes que hi ha hagut a la nostra ciutat (Fonda Espanya, Fonda del Jardí, Fonda de la Unió, Fonda de la Torre, Fonda de l’Univers,…). Aquesta estava situada al Raval de Montserrat, en el número 20 (si ens hi fixem, avui encara podem veure el vell portal d’entrada – nota: veure un comentari que ho aclareix).

El seu primer propietari va ser en Josep Pompidor i va inaugurar la Fonda el 24 de juny de 1877. Com podeu llegir a la propaganda que avui us mostro, en els seus locals hi tenia la seu el “Centro del Instituto de Fabricantes”, conegut com Institut Industrial. El 10 de juny del 1883 va inaugurar les primeres instal·lacions de hidroteràpia de la ciutat als banys del Hotel Peninsular d’acord amb el Centre Mèdic de Terrassa. L‘establiment oferia un servei especial de carruatge per portar els seus clients fins l’estació del Nord.

L’Ajuntament feia servir l’Hotel per allotjar els personatges que venien de visita a la ciutat i organitzava dinars a la Fonda tot sovint, aprofitant la seva proximitat.