Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (4ª part de 4)

14 02 2020

Seguim amb la quarta part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

EDIFICI NOU: HABITATGES
Descripció

L’edifici actual es compondrà de 20 habitatges amb 27 places de pàrquing, 12 trasters i tres locals de lloguer repartits en una escala de quatre pisos amb dos soterranis. Els habitatges tindran entre una i quatre habitacions i està previst que s’acabin durant el quart trimestre del 2020. Actualment ja hi ha 7 habitatges reservats i tot el projecte és portat per la constructora Grup Bernal de Sabadell.

Futur de les ceràmiques

Actualment les ceràmiques es troben emmagatzemades en dependències municipals, degudament numerades i enregistrades per facilitar la recol·locació del mural. Ha quedat establert que les ceràmiques han d’estar exposades a l’aire lliure, ja que en un interior es perdria l’essència de l’obra, aleshores segurament es col·locaran a la façana del Recinte Firal, tot i que hi ha altres alternatives com és la façana del Teatre Alegria que dóna a la Jazz Cava.

Ara bé, hi ha uns quants problemes davant aquest nou projecte, ja que l’emplaçament del nou mural suposa un pressupost molt alt i just ens trobem en un canvi de govern molt recent, per tant és molt fàcil veure com el projecte queda en l’oblit. Hem de tenir en compte que, al final el patrimoni sempre va lligat a un benefici i, malgrat que la branca cultural i la branca social estiguin molt arrelades al patrimoni, l’economia i la política sempre condicionen. És per això que l’Estat i les institucions acaben tenint l’última paraula, tot i que el patrimoni hauria de ser determinat per tota una societat.

Tanmateix, el destí de les ceràmiques de l’interior sí que ha quedat clar, ja que han quedat en nom de la ciutat. Les més importants eren dos medallons que se sap amb certesa que eren de Julio Bono, sobretot per la seva semblança amb els de fora. Un d’aquests medallons serà col·locat a l’interior del portal dels futurs pisos (ubicat al Passeig Vint-i-dos de juliol, núm. 265 recolzada pel senyor Bernal), de manera que tothom que passi per davant el podrà veure, així els ciutadans podran recordar l’emblemàtic edifici que hi havia i tenir dret a veure allò que ha quedat en nom seu.

CONCLUSIONS

Un cop assolit l’objectiu de fer una vasta explicació del projecte, m’agradaria fer alguna reflexió que m’ha aportat aquesta investigació. Aquest treball m’ha fet entrar al món del patrimoni i m’ha obert els ulls per diversos motius. Primer de tot, he vist que el patrimoni és un tema que la majoria dels ciutadans el deixem passar per alt, però en veritat ens afecta a tots conscientment o inconscientment. És per això que trobo molt important la col·laboració de la societat a l’hora de decidir sobre què és el patrimoni, ja que és una manera d’escriure la nostra història.

A més, també gràcies a aquest treball i a les classes, m’he adonat que el patrimoni és un tema molt complex, perquè no hi ha una definició molt clara que determini que és i què no és patrimoni i també perquè hi ha moltes branques diferents que participen en aquesta determinació. Aleshores jo crec que el primer pas necessari és arribar a conscienciar la gent sobre la urgència i l’ambigüitat del tema per convertir-ho en quelcom més participatiu i no tan polític. Personalment crec que en el projecte que he exposat en aquest treball, ha acabat tenint més pes la branca econòmica i política que la social, ja que s’ha valorat més el benefici que aportaran uns pisos en ple auge de la bombolla immobiliària, que no pas la memòria de tota una ciutat, que malauradament, aquesta sempre queda en segon terme.

Abans de concloure el treball, m’agradaria exposar una altra reflexió que m’he anat fent, sobretot al llarg de les classes, però també veient el procés d’aquest projecte. Aquest pensament el faig com a futura historiadora de l’art, ja que m’he adonat que gairebé mai se’ns inclou en els projectes de conservació i restauració i si és així, ens trobem a l’última fase que es correspon a la d’arxivar. Crec que els historiadors de l’art adquirim els suficients coneixements per entrar dins aquests processos i seria molt enriquidor treballar amb gent que aporten diferents punts de vista. Per acabar, m’agradaria tornar a agrair l’ajuda que m’ha ofert tota la gent de Terrassa que ha col·laborat en aquest treball i en aquest projecte obrint-me les portes al coneixement, a la meva professora Roser Piñol per marcar-me un camí clar i als de casa pel suport.

WEBGRAFIA





Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (3ª part de 4)

11 02 2020

Seguim amb la tercera part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

PROCÉS
Problemàtiques: Podem considerar l’edifici Lybens com a patrimoni?

Durant la investigació d’aquest treball vaig haver de contactar amb diferents persones relacionades amb aquest projecte i vaig adonar-me que el tema del patrimoni és molt complicat i comporta moltes problemàtiques. Tanmateix, a classe ja havíem vist que no era gens fàcil definir què era patrimoni, ja que no hi ha una definició del tot clara. La problemàtica d’aquest projecte sorgia de dues bandes oposades. Una banda optava per enderrocar l’edifici i donar un nou ús a aquell espai, que era al que donaven suport els múltiples propietaris del local, i l’altra banda creia que era un edifici massa emblemàtic per ser tirat a terra. Aquesta última opció era recolzada per molts ciutadans de Terrassa, per Antonio Moro i per altres persones importants del món de la cultura de la ciutat.

Així doncs, aquesta problemàtica no va més enllà de discutir si l’edifici Lybens es podia considerar patrimoni cultural de Terrassa. El patrimoni cultural no és una imposició, sinó una representació social; es pot definir com allò que queda com a testimoni de la identitat de la col·lectivitat nacional. Ara bé, per determinar què és patri

moni s’utilitza una escala de valors, la qual cosa obre pas a les problemàtiques perquè es mesura a partir de la subjectivitat de cadascú.

Els valors que componen aquesta escala són:

  • Valor d’ús: sempre es busquen utilitats encara que siguin diferents de la original.
  • Valor formal: és el germen del patrimoni, lligat a la creativitat.
  • Valor simbòlic: es guarda el significat.
  • Valor distintiu: allò que el fa especial.

Aquesta escala de valors és establida pel context social (des d’institucions fins a una sola persona), pel context professional (professors, investigadors i treballadors del museu) que és el més fluix, i pels dos contextos més forts que són el context polític i administratiu i l’econòmic. Si apliquem tota aquesta informació al projecte tractat, veiem que l’edifici complia alguns valors, com per exemple el valor distintiu, ja que tothom reconeixia l’entrada de la ciutat gràcies a les ceràmiques que decoraven la façana de l’antiga discoteca Liben’s. També es pot dir que complia el valor formal perquè destacava per l’estructura i l’ornamentació, ara bé, el gran problema d’aquest local era que feia més de vint anys que no tenia cap funció per la ciutadania terrassenca i això era una raó important per enderrocar l’edifici.

A més, el reconeixement de l’obra de Bono i el mateix edifici com a entitat artística/cultural, era poc coneguda, cosa que ajuda l’acord de l’enderroc. Es podrien haver buscat alternatives, com per exemple va fer el senyor Moro a l’hora de proposar compaginar els habitatges amb l’edifici original, però a causa de la complexa arquitectura que presentava, no va ser possible.

Malgrat que ja no existeixi el local que havia estat la discoteca, aquesta quedarà a la memòria de la història de Terrassa, ja que l’edifici on s’ubicaran els habitatges s’anomenarà Liben’s. A més, aquesta discoteca mai va formar part del catàleg d’edificis històric-artístic del terme de Terrassa perquè quan es va acabar el catàleg, l’edifici encara estava en construcció. No obstant això, si s’aconsegueix col·locar alguna de les ceràmiques en un espai públic de Terrassa, és possible que les peces entrin al catàleg, però sempre es tractaran com a elements individuals perquè l’edifici ja no existeix.

Incertesa de l’autoria de Bono
En el procés d’investigació d’aquest treball he parlat amb diverses persones que han estat involucrades en aquest projecte i m’he trobat amb diferents opinions sobre l’autoria de Julio Bono respecte a les ceràmiques de la façana. Les dues veus principals eren Antonio Moro, conservador i arqueòleg del Museu de Terrassa, i l’última propietària de la discoteca, la qual vol mantenir-se en l’anonimat.

La primera discoteca tenia una façana petita composta per ceràmiques majoritàriament vermelles i negres i ambdues fonts creuen que van ser posades abans que la resta de la façana. Ara bé, l’última propietària creu fermament que són ceràmiques d’una fàbrica de Sabadell sense cap història ni significat amagat. Mentre que Moro opina que va ser feta per ell, ja que s’assembla molt a altres obres seves de Bilbao i València pel que fa al tipus de rajoles i a la composició. A més, Moro interpreta que aquella part del mural va ser feta amb la intenció de crear un pentagrama, ja que la temàtica de tota l’obra és la música.

Pel que fa a la resta de la façana, Moro creu que tota és obra pensada per Julio Bono i majoritàriament realitzada per ell també, exceptuant algunes rajoles planes que podrien ser de caràcter industrial. En canvi, l’última propietària diu que només els medallons firmats per l’artista són seus, la resta també són ceràmiques de la mateixa fàbrica. Com a conclusió, Moro creu que la façana es pot denominar com una arquitectura escultòrica o bé com una escultura arquitectònica, ja que l’edifici i les ceràmiques formen una unitat que es basa en la música com a temàtica, per tant l’artista es va saber integrar amb perfecció al paisatge urbà. Al costat oposat hi ha l’última propietària que creu que la participació de Julio Bono va ser una coincidència i la tria de les ceràmiques va ser feta d’acord amb el pressupost que es disposava.

Reivindicacions
La majoria de projectes que tracten sobre algun bé cultural que es pot considerar patrimoni aixequen alguna reivindicació i aquest cas no va ser menys. S’ha de dir que no va haver-hi una protesta molt forta ni molt vigent, però totes les persones que van estar involucrades en el projecte els va arribar els diferents clams que va haver-hi. L’edifici Liben’s era molt emblemàtic per Terrassa, ja que era una obra d’art de grans dimensions i de summa importància, ja que aportava molta singularitat a la ciutat en ser el primer que veies en entrar a la ciutat. Així doncs, és comprensible que a mitjans del 2018, quan la propietària va sol·licitar la llicència per enderrocar l’edifici, es comencessin a aixecar algunes protestes davant aquesta idea. Totes les protestes van ser a través de les xarxes socials i amb l’objectiu d’aconseguir una nova posició per les ceràmiques:

  • “[…] en los medios y las redes sociales se generó una campaña ciudadana por la conservación de los m urales de cerámica vidriada y otras piezas […] El llamamiento ha dado sus frutos […]” Palos, Santi. (2019, 25 d’abril). Los murales de Lybens se conserverán en el Recinte Firal. Diari de Terrassa. Pàgina 11, al sector Cultura y espectáculos.
  • A través del bloc Records de Terrassa també es va fer una crida per la conservació d’aquests murals a través d’un article on es va crear un hastag prou significatiu: “#salvemelsmurals“. Vegeu l’article a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=Bono

Procés d’obra
Malgrat les diverses problemàtiques i reivindicacions que va haver-hi, es van anar solucionant i les obres es van portar a terme. El primer que es va fer va ser enderrocar l’interior d’acord amb la voluntat de la propietat actual, la constructora Bernal. Aleshores, l’Ajuntament de Terrassa va donar el permís perquè es procedís a l’extracció de les ceràmiques de la façana que va tenir lloc a partir del segon trimestre del 2018. Finalment, cap a darrers d’octubre del 2019, van començar les obres dels nous habitatges.

L’Ajuntament de Terrassa, llavors governat per Alfredo Vega com alcalde provisional, va encarregar al Museu de Terrassa i a IDÒNIA – Arquitectura i gestió (per saber-ne més, consultar: http://www.idoniagroup.com), el procés d’extracció de les ceràmiques. Com a representant del Museu de Terrassa, va assistir Antonio Moro, qui va coordinar el protocol d’actuacions prèvies de documentació i recuperació de l’obra artística. El primer pas va respondre a l’aixecament d’alçats i plànols de l’edifici i l’obra mural de la façana, que va ser dut a terme per l’empresa Idònia. Cal afegir que, l’Ajuntament de Terrassa va aportar una ajuda econòmica i a part, l’empresa Idònia va contractar un restaurador especialitzat per tenir un bon reforç, en Xavier Arnau.

Abans de treure cap ceràmica, l’Ajuntament va contractar a Teresa Llordés perquè fotografiés la façana, un pas important de la documentació. Simultàniament, l’empresa Idònia va fer un estudi de la distribució i, un cop acabat això van començar l’extracció. Com que al final es va posar la condició de conservar les ceràmiques, fossin peces de l’artista o de fàbrica, havien de ser tractades amb compte i guardades seguint l’ordre de la façana per després poder recrear el mural. Malauradament, alguna de les ceràmiques de caràcter industrial es va trencar durant l’extracció a causa de la seva fragilitat, però hi ha la intenció de fer-les noves.

Aquest projecte es portarà a terme gràcies a la col·laboració del fill de Bono, que se li ha demanat reproduir les ceràmiques basant-se amb les peces que quedaven i amb les fotografies preses. Cal tenir en compte que tot aquest procés ha de quedar escrit, ja que tota intervenció feta a un bé cultural ha de quedar documentada i la documentació ha de ser pública. A més, en aquest cas la documentació és imprescindible per tal de poder reconstruir el mural.

Estudi del desmuntatge de les peces de ceràmica de la façana, cedit per l’empresa IDÒNIA – Arquitectura i gestió: Desmuntatge peces ceramica





Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (2ª part de 4)

8 02 2020

Seguim amb la segona part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

EDIFICI ORIGINAL: DISCOTECA
Context històric-social i Julio Bono
Abans de parlar de l’edifici Liben’s, hem de tenir en compte que als anys seixanta està començant el fenomen de la discoteca i és justament entre els anys 70 i 80 que entra en auge. A més, coincideix amb el final de la dictadura franquista, el que comporta un jovent més modern i més lliure.

Abans d’entrar en matèria també fora bo fer una pinzellada sobre la biografia i l’estil de Julio Bono. Va néixer el 1934 a Sagunt, València, però amb cinc anys es va traslladar a Barcelona fins a la seva mort a Mataró, el 2017. Va ser un artista que va tocar diferents branques com són la pintura i l’escultura, però sobretot destaca per la seva obra en el camp de la ceràmica, on se li va reconèixer a escala nacional la seva innovació a través de les seves obres. A més, va impartir en la docència per ensenyar les diferents sortides de la ceràmica, ja que ell la veia com una primera matèria capaç de crear un art pur i expressiu. Les seves obres acostumen a ser murs de ceràmica ubicats a l’aire lliure de diferents espais públics distribuïts per tot l’Estat. Al llarg de la seva trajectòria ha utilitzat diferents tècniques artístiques i industrials, però normalment les seves obres giren entorn els motius geomètrics que acostumen a adequar-se a l’espai de l’obra.

La ciutat de Terrassa té diverses obres de Bono, però la més important és la ceràmica vidriada de la discoteca Liben’s. Primerament pel fet que forma una unitat on el fil conductor és la música i en segon lloc perquè és de grans dimensions i té tota una façana a la seva disposició.

Història de l’edifici
La discoteca Liben’s és dels anys setanta però amaga molta història darrera. Tot va començar el 10 de desembre del 1975, quan José Perarnau Batalla (les fotografies antigues que ilustren aquest record són d’ell) i Juan Salellas Pujolà van demanar la sol·licitud d’obres per edificar en un espai que aleshores corresponia al núm. 28 de la Carretera de Martorell i part de l’actual carrer d’Arquímedes, que llavors era la Carretera de Sant Sadurní d’Anoia.

Segons consta a la sol·licitud d’obres original, els dos futurs propietaris demanaven aquell espai per edificar-hi un magatzem de planta baixa que tindria 148m2 i seria de planta irregular. Els tràmits d’aquesta sol·licitud duren fins al 3 de març del 1976, però el 18 de febrer del mateix any ja se’ls havia concedit la llicència per començar a construir; tenien divuit mesos com a màxim per fer tota l’edificació, la qual estava dirigida per l’enginyer José Valldeperas Morell. El 15 de novembre del 1979 hi ha el registre d’una nova sol·licitud d’obres (consultades a l’Arxiu Municipal de Terrassa del C/ Pantà, núm. 20), ja que es demanava una ampliació de l’edifici existent amb l’objectiu de convertir-ho en una Sala de Festes. El 2 de juny del 1981 es van acabar els tràmits d’aquesta sol·licitud.

Tanmateix el 12 de maig del mateix any, la sol·licitud va ser concedida amb les mateixes condicions temporals que l’anterior, tot i que aquesta vegada la superfície ocupava 377m2 i l’arquitecte principal va ser Vicente Brossa Soldevilla. Durant aquesta petició, només apareix José Perarnau com a propietari de l’edifici, mentre que Juan Salellas obté una posició més ambigua, ja que de vegades surt a la categoria de contractista i altres com a propietari.

Fins aquí podríem dir que això és la història del naixement de l’edifici que recopilen els documents de l’Arxiu Municipal. Ara bé, hi ha una altra història explicada per fonts diferents que presenta algunes discrepàncies amb aquesta. En molts diaris i en veu de persones implicades amb aquest edifici, es diu que el 1975 en aquest mateix edifici es va inaugurar la primera discoteca que tenia una sola pista i era d’espai reduït. Més endavant, el 1978 va haver-hi una gran inauguració degut a l’ampliació de l’edifici existent que va comportar l’obertura de 4 sales noves i una nova façana amb les ceràmiques de Julio Bono, era doncs, l’obertura oficial de l’emblemàtica discoteca Liben’s. Així doncs, contrastant diferents fonts podem dir que els primers propietaris van ser José Perarnau Batalla i Juan Salellas Pujolà però amb el pas del temps, el senyor Salellas va passar a un segon pla. Més endavant, quan el senyor Perarnau va morir, la propietat va passar en herència a la seva dona, de qui no tinc el permís de revelar el seu nom.

El 2018, surt el projecte de convertir el local en habitatges i la propietat passa a ser de la constructora Bernal, qui s’encarrega de la nova funció de l’edifici. La discoteca va posar punt final l’any 1996 a causa d’un ordre de l’Ajuntament, ja que havien de reformar més de 20 aspectes perquè la discoteca complís les normes de seguretat. A més, just aquells anys s’havia obert una discoteca a l’actual hotel Don Candido que estava tenint molt èxit. Després el local va estar posat en venda però no va tenir èxit, és per això que el 2007 el senyor Perarnau va demanar un enderrocament que al final no es va portar a terme. Per tant, fins que no va sortir l’actual projecte, el local on hi havia la discoteca va estar més de vint anys tancat sense tenir cap ús.

Per acabar, m’agradaria aclarir dos temes, el perquè es va escollir a Julio Bono com a protagonista de la façana i el motiu de la tria del nom de la discoteca. Primerament, la participació de Julio Bono a la façana va ser fruit d’una casualitat. El senyor Perarnau va pensar que seria adequat decorar la façana amb ceràmiques per la segona inauguració de la discoteca, la que havia de ser i va ser la definitiva. Aleshores va anar a una fàbrica de Sabadell on produïen ceràmiques i justament en aquell moment hi havia Bono treballant en un projecte que va acabar sent destinat per la façana de la sala de festes.

El nom de la discoteca també té una petita història. Primerament es va dir Liben’s, terme agafat de l’alemany, ja que amor en aquesta llengua es diu Liebe, que a més es relacionava amb la llibertat que tenien els joves en aquella època. Tanmateix aquest nom també el trobem escrit amb y: Lybens, però aquesta versió segurament va sorgir per la practicitat de l’artista a l’hora d’encabir el nom en un medalló. Al cap d’uns anys, entorn de la dècada dels vuitanta, es va passar a dir Làser perquè van ser els primers a tenir un raig làser a la discoteca.

Descripció de l’edifici
La façana d’aquest edifici era molt emblemàtica gràcies a la seva decoració feta a partir de ceràmiques vidriades. A la banda de la carretera Martorell hi havia dues decoracions diferents: la part de l’est eren ceràmiques rectangulars i petites de color majoritàriament vermell i negre. Mentre que la part de l’oest -que seguia fins a la façana del carrer Arquímedes- eren ceràmiques de color blanc que envoltaven uns medallons que contenien diferents dibuixos amb diversos colors, alguns d’aquests estaven firmats per l’artista valencià Julio Bono.

Hi havia força harmonia entre els medallons perquè molts feien al·lusió a la música, ja fos amb la representació d’algun instrument o d’alguna nota, però n’hi havia un que destacava especialment perquè era el títol de la discoteca Lybens.

L’interior de la discoteca va canviar molt quan es va fer la segona inauguració. Primer era una discoteca d’una petita i única pista però amb l’ampliació de l’edifici va passar a haver-hi quatre pistes repartides equitativament entre dos pisos que s’adequaven a la varietat de música que posaven. La primera pista era ovalada, la segona era rodona i profunda, que equivalia a l’espai que ocupava la pista de la primera discoteca. La tercera sala tenia forma rectangular i hi havia diversos pòdiums rodons i individuals, finalment hi havia una quarta pista que no podem definir la seva forma perquè va anar variant al llarg de diferents fases.

A l’interior de la discoteca també hi havia algun mosaic de decoració; dos grans medallons al passadís de l’entrada, un altre al pis de dalt i cinc composicions menors fetes a partir de rajoles. Cap dels tres medallons estan signats per Julio Bono però se suposa que són obra de l’artista, ja que segueixen la mateixa composició que els de la façana exterior i també van ser posats per la inauguració del 1978. Malauradament, un dels medallons que es trobava a la planta baixa va desaparèixer entre el 2007 i el 2018, el període que queda entre les dues peticions d’enderrocament. Respecte a les 5 composicions menors, no està tan clar que fossin de Bono perquè segueixen un esquema molt diferent i tampoc es va utilitzar el mateix material, no obstant això, hi ha la possibilitat que hagués dirigit el projecte. Aquestes cinc composicions estaven fetes amb rajoles rectangulars i desiguals, d’un color blanc trencat.