Un record per en Mossèn Andreu Pascual i Josa

Andreu benedicció de la Palma al barri S.XX

Fa uns dies l’amic Josep-Maria Font i Gillué em va fer sabedor de que el mossèn Andreu Pascual i Josa ens havia deixat i amablement em va fer arribar un escrit titulat: IN MEMÒRIAM D’ANDREU PASCUAL I JOSA

Rector i fundador de la parròquia de sant Valentí al barri del segle XX. Senzill, amable i amb certa ingenuïtat i timidesa. Va ser un actiu i eficaç treballador des de la discreta quotidianitat. Tenia les idees clares tant a nivell eclesial com social. Doctorat en teologia a Barcelona, la llicenciatura la va fer a la Gregoriana de Roma sobre un tema tant discutit com el sagrament del perdó, anys més tard, sectors conservadors amagats en l’anonimat, acabaven el seu comentari d’aquesta tesi dient “completamente desaconsejable”, fet que el va fer encara més aconsellable. 

Andreu a la capella de les Agustines

Les seves Reflexions sobre el sagrament del perdó, fetes a la llum del Concili partien dels canvis soferts en aquest sagrament al llarg dels temps, i de la misericòrdia que Francesc valentment i encara contracorrent ha posat en valor.

L’Andreu va ser un dels 130 capellans, set de Terrassa, que va participar a la manifestació de Via Layetana contra els abusos del franquisme (11 de maig 1966) i que va acabar amb una contundent i brutal agressió per part de la policia nacional; l’Andreu sabia el que volia i calia. Va ser rector a Terrassa vint anys (1964-1984) , va endegar i completar la construcció del temple parroquial, obra de l’arquitecte Jan Baca, va tenir el goig de conviure al veïnat amb els poetes Anna Murià i Agustí Bartra retornats del seu exili a Mèxic. Un cop acabat el temple, sembla que l’Anna va suggerir-li fer un campanar. Es va fer i les campanes van ser nominades amb els noms d’Agustina i Anna. A l’altar una inscripció que diu Creiem, esperem, estimem.

Construcció Sant Valentí

Tot un programa de vida que l’Andreu va viure i predicar de paraula i obra. Sense aturador va anar promovent, amb l’ajut de parroquians del terme i de fora, tots els serveis habituals a les parròquies: càritas, coral, esplai i diferents grups de gent inquieta que va acollir i acomboiar, un d’ells es deia església nova, també dedicà atenció a les persones diferents, que va seguir i, amb l’experiència de Terrassa, endegar a Badalona, on va ser rector de Santa Maria vint-i-cinc anys (1984-2009).

No oblidaré mai aquells anys d’or eclesial per a mi, novell capellà amb tota l’energia damunt la taula. Veníem de desavinences importants a Terrassa entre conservadors i progressistes, per dir-ho d’alguna manera. A l’Arxiprestat Est i Sud ens vam trobar una colla de capellans ben avinguts que ens trobàvem setmanalment a una rectoria diferent, dinàvem, esbargíem i programàvem el que calia. A sant Valentí la Conxita, germana de l’Andreu, ens feia el dinar que compartíem tots a la mateixa taula. En Joan Busquets que era un agut burleta, ens va batejar, recordo que a ell li deia el pare galetes, de tant que li agradaven, a mi em deia el pare Rialles, pel meu activisme a l’entorn d’aquest moviment d’Òmnium i podria seguir amb anècdotes divertides de tots plegats.

Andreu i la primera pedra

Casualitats de la vida, la Conxita, que va viure en total suport i ajut al seu germà i a la parròquia van morir a 88 anys d’edat, ella el dia de la Puríssima, l’Andreu a la mateixa edat el diumenge de Pentecosta, a l’hospital de Santa Tecla-Llevant de Tarragona. Els darrers anys vivia a Segur de Calafell amb familiars que l’han acollit fins al seu darrer moment.

Vull acabar amb un comentari eloqüent de Jaume Aymar, que fou vicari de l’Andreu, en les exèquies celebrades a la seva darrera parròquia: “Les noves generacions de preveres haurien de conèixer i imitar exemples de rectors com mossèn Andreu: molt més preocupats pel bé dels altres que pel propi lluïment, més inquiets pel diàleg amb la cultura i amb la resta de la societat, que pels rubricismes i les normes. Amics dels més pobres i vulnerables. Capaços d’avançar sinodalment, conjuntament amb religiosos i laics i de no aferrar-se a cap parcel·la de poder.”
Avui voldríem seguir veient el rostre i el fer de l’Andreu a moltes parròquies. Som molts els qui trobem a faltar aquells gestos i paraules que van emanar dels documents conciliars, del treball sinodal, de les assemblees diocesanes, dels consells pastorals. Que Déu beneeixi i doni llarga vida a Francesc, el papa de la misericòrdia, que ha sabut connectar aquest temps malalt amb tants aspectes, amb aquells temps de resurrecció eclesial renovadora del post Concili i de la vida social.
Nota: Algun dia explicaré els meus records personals amb l’Andreu dons jo durant un temps vaig estar fortament vinculat a la Parròquia de Sant Valentí i en la que finalment hi vaig contraure matrimoni, però avui he volgut donar protagonisme als records d’en Josep-Maria Font i Gillué, al qui agraeixo que els hagi volgut compartir.

Podeu trobar més info a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2013/02/19/el-50-aniversari-de-la-parroquia-de-sant-valenti-i-landreu-pascual/.

El misteri de les persianes tancades i el cocodril de la Font Vella

Si passegeu pel carrer Font Vella podreu observar la magnifica casa Alegre de Sagrera i fins i tot podreu entrar i visitar-la, però potser no us hi heu fixat del tot, ja que si l’observeu amb deteniment veureu que hi ha un pis a la part superior que roman tancat i amb les persianes verdes permanentment tancades. Quin misteri hi ha en aquest espai tant cèntric però alhora tant desconegut?

Desvetllem el misteri dient que es tracta del pis que va ocupar la família Fontanals a partir del 1930, quan en Jaume Fontanals Guillemot (1887 – 1968) es va emparentar amb la família Alegre de Sagrera casant-se amb Mercè Alegre i Sagrera. L’entrada d’aquest pis hem d’aclarir que no era per la porta principal de la casa, sinó que s’hi accedia per una porta lateral, que avui encara podem observar al costat de l’edifici i que també dona accés a uns pisos de lloguer que van habilitar la mateixa família Alegre. Anys desprès l’arquitecte Jan Baca va ser l’encarregat d’habilitar una entrada des del segon pis de la casa Alegre amb la finalitat de poder convertir aquest pis en un espai per el museu d’art contemporani de Terrassa, que tanta falta fa a la nostra ciutat. Malauradament les intencions eren bones però per la manca de pressupost no es va poder portar a terme.

Actualment el pis roman tancat i es fa servir com a dipòsit del Museu de Terrassa. Les sales conserven la mateixa disposició original i la seva rehabilitació permetria dotar a la casa Alegre de Sagrera d’un atractiu més, ja que es podria completar la visita d’una casa des del segle XVIII fins a la decadència d’una de les grans famílies industrials de la Terrassa del segle XX i que als anys 60 era considerada com una de les famílies més importants de la ciutat.

El pis va ser habitat fins l’any 1973 i va sofrir una important ampliació als anys 50 amb la creació de diverses estances tant per la família com per el servei, que creiem que són les que encara es podrien recuperar amb certa facilitat. Recordem que l’empresa Fontanals va entrar en crisis l’any 1974 i que desprès d’un llarg procés en que es van acomiadar quasi un miler de treballadors i en el que es van produir diversos actes de protestes i de tancaments de treballadors, va tancar definitivament l’any 1978, posant punt i final a 93 anys de funcionament. Jo encara recordo les pancartes de protesta dels treballadors tancats dins la fàbrica i el clima de crisis que es vivia a la ciutat a mitjans dels 70 i que va coincidir amb la meva adolescència.

Però el record que voldria destacar és el d’un cocodril dissecat que, segons sembla, encara es conserva a l’interior de la casa, ja que formava part dels trofeus de caça que la família tenia exposats en un dels seus salons d’oci i en el que també es diu que va ser on es va instal•lar un dels primers aparells de televisió de Terrassa de grans dimensions. Potser el fet de recuperar aquest cocodril podria resultar un atractiu per la mainada que faria més atractiva la visita de la casa pels infants.

A la dreta podem observar la porta d’entrada original al pis dels Fontanals.

El 50 aniversari de la parroquia de Sant Valentí i l’Andreu Pascual

primera pedra sant valentí 1975

Aquest diumenge s’ha celebrat el 50è aniversari de la Parròquia de Sant Valentí al barri del Segle XX. Aquesta parròquia es va fundar el dia 11 de setembre de 1962 i es va triar Sant Valentí per ser un dels patrons de la nostra ciutat de Terrassa. El primer rector va tardar un any en ser nomenat i va ser en Mossèn Josep Vilaró. Només un any desprès, al 1964, ja va ser substituït per en Mossèn Andreu Pascual que és amb qui jo hi vaig tenir més relació.
Vint anys va estar a la parròquia i puc dir que van ser vint anys molt intensos, especialment quan a principis dels anys 70 se li va posar al cap la construcció d’una nova església. Fins llavors les misses i celebracions es feien a la capella de les Agustines Missioneres que són les que tenen el col•legi del barri conegut com “les monges del gas“, nom que els ve perquè abans aquest barri era conegut com el “barri del gas” ja que és on hi havia la primera fàbrica de Gas que es va fer a la nostra ciutat, la fàbrica de Joan Vallés i cia (1860). Avui encara hi podem veure el carrer del Gasometre que porta aquest nom degut a aquesta fàbrica situada al carrer Pare Font, 18.
L’Andreu volia que el barri tingues una església nova i no va parar fins que obtenir un terreny on fer-la. Aquest prohom que li va cedir de forma gratuïta va ser en Moisès Torrens i Guillemot. Però amb el terreny no n’hi havia prou i faltaven molts diners per poder iniciar la construcció. Diners que va demanar a la gent del barri, als fabricants, a les tendes i als veïns. Pesseta a pesseta va aconseguir aplegar els diners suficients per començar les obres d’un església projectada per l’insigne arquitecte Jan Baca. Jo llavors pertanyia al Consell Parroquial i recordo que una de les moltes accions que vàrem fer per recollir diners va ser vendre petits totxos, de manera que per cada totxo petit que veníem en podíem comprar un de veritat per aixecar les parets. L’església actual no es va finalitzar fins el 1976.
Resten molts records per explicar d’aquells dies viscuts al voltant de la parròquia que s’anava aixecant poc a poc, però ja els anirem explicant en nous posts.
Tornem ara a la celebració d’aquest diumenge en que amb una missa oficiada per el Bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz Meneses, acompanyat d’altres sacerdots i de tots els mossens que han passat per la parròquia al llarg d’aquests anys. En Mossèn Andreu, de 82 anys el vaig poder saludar personalment, tot hi que malauradament ja no pot deixar la cadira de rodes per desplaçar-se.
Us adjunto el goig dedicat a sant Valentí que es va repartir a la missa.