Un arc de triomf de llana per el rei d’Espanya

Avui us volem explicar un record del dia 18 d’abril de 1904 en que recent declarada la majoria d’edat del rei Alfons XIII va decidir fer un viatge per Catalunya visitant els centres industrials més importants i aquest dia va passar per la nostra ciutat.

Una de les empreses que va visitar va ser el vapor de can Amat, llavors situat al carrer de la Rasa i en el que se li va erigir un curiós arc de triomf, que podem veure en la fotografia. L’Arc no es va fer a la porta d’entrada sinó en un dels patis interiors.
La curiositat és que estava confeccionat amb llana tenyida de diferents colors i que ajudava a donar-li una gran vivesa (llàstima que la fotografia que tenim és en blanc i negre).

La discusió Reial: Ara citarem un record d’aquesta visita que explica una discussió que es va produir entre el Ministre General Linares que organitzava el viatge i el mateix Rei Alfons XIII. Segons diuen al sortir de la fàbrica Torrella Hnos. el Ministre va cridar al governador ordenant-li que els portés pel camí més curt a l’estació ja que se li feia tard.

Havent escoltat aquesta ordre, el senyor Alfonso Sala va dir en veu alta: “no, això no pot ser, la propera visita és a la meva fàbrica i tot i que tenim preparada la rebuda que sa majestat es mereix, no importa i ho podem suprimir. Però la visita a l’exposició (que s’havia fet al Cercle Egarenc) de cap manera és pot prescindir. Els esforços que han fet els industrials terrassencs no es mereixen ser tractats amb el despreci que tal actitud significa”.

El Ministre va desatendre les raons amb l’actitud impositiva d’un militar d’aquella època i va conduir la situació en un enfrontament important que va tallar d’arrel el mateix rei dient: “Entreremos un momento a visitar la fàbrica del señor diputado y después nos dirigiremos al local donde se halla la exposición de productos tarrasenses”.

Don Alfonso Sala va agrair la decisió i així va concloure el primer viatge d’aquest rei a Terrassa.

El 26 de gener de 1939

Per donar continuïtat al post anterior dedicat al 25 de gener de 1939 avui, per celebrar que el nostre blog ha arribat a les 400.000 visites, recordarem breument el dia desprès, el 26 de gener de 1939.
Durant tot el mati se senten explosions de bombes de l’artilleria franquista instal•lada fora de la ciutat. Els carrers queden pràcticament deserts i tothom es queda tancat a casa a l’espera d’aconteixements.
Els pocs que s’atreveixen a sortir al carrer ho fan de pressa i sense aturar-se. La gent informa que les tropes franquistes arriben per Ca n’Aurell i la carretera de Rellinars. La desinformació és molt garn.
Poc desprès del migdia, els qui encara no han deixat la ciutat, decideixen volar els ponts de la carretera de Sabadell, el de la carretera de Rellinars i el de Martorell amb la intenció de dificultar el pas de les tropes.
A les tres de la tarda es produeix l’entrada de les tropes franquistes per la carretera de Rubí, Rellinars i Matadepera. Algú va fer repicar les campanes de l’església de Santa Maria, que miraculosament es van salvar de ser foses o destruïdes. La gent de manera espontània surt al carrer i se senten crits a favor del general Franco. Als locals que abans havien estat seus de partits polítics i sindicals afins a la República onegen banderes espanyoles, mentre al Raval es fa com una mena de manifestació per aclamar els qui han col•laborat (segons ells) a alliberar la ciutat. Fins i tot persones que durant molt de temps havien estat amagades surten per primer cop al carrer.
A les cantonades s’enganxen uns papers com si es tractes d’un band en que es parla de que ha tornat l’ordre i el benestar a la nostra ciutat, mentre els falangistes es fan seva la seu del Cercle Egarenc, mentre d’altres organitzacions van ocupant els diferents locals que han quedat abandonats durant la fugida.
Una de les primeres disposicions que es prenen en aquella jornada és el nomenament com a alcalde provisional a en Josep Homs i Bages, mentre prop de la ciutat encara queden tropes republicanes que no han tingut temps de marxar, com és el cas dels que encara ocupen la masia de la Barata

En la foto que hem triat es pot apreciar l’entrada de les tropes franquistes i la salutació dels veïns (la foto és de l‘Arxiu Tobella). Algú pots indicar-nos en quin carrer la podem situar?

• Resposta rebuda:  Rafael: Aróztegui: “El que veiem al final, a mà dreta és l’Hotel Bonavista i al fons la fàbrica Aymerich i la xemeneia. La cantonada és el carrer Granius” (moltes gràcies ja que a més ens ha permès corregir la fotografia que havia estat publicada al reves).

També podeu veure un pdf del darrer diari que es va editar el dilluns 23 de gener de 1939 i que ens ha estat facilitat per el bon amic Rafael Comas: Diari Terrassa 23-01-1939

Nota: Volem felicitar a l‘Eloi Falguera i a tots els membres del grup d’actors que han interpretat l’obra “25 de gener” al Teatre Alegria per haver aconseguit emocionar-nos a tots els que hem tingut el plaer de poder-los acompanyar en la seva estrena.

La tradició: per Sant Jordi, una rosa i un llibre

La tradició de regalar una rosa a la noia que un s’estima podria remuntar-se al segle XV amb la “Fira dels Enamorats” que es celebrava a Barcelona. Diuen que al S.XV era costum regalar una rosa a totes les noies que assistien a la missa que es celebrava a la capella dedicada a Sant Jordi en el Palau de la Generalitat.

També hi ha qui explica que per festejar Sant Jordi, la noblesa celebrava al Born, torneigs i justes entre els cavallers i que a les dames les obsequiaven amb roses i flors. Aquest costum d’obsequiar a l’estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar als nostres dies.

El 23 d’abril, a més, coincideix amb la festa del “Dia del Llibre”. Aquesta festa no és tant antiga com el costum de la Rosa i de fet va començar a celebrar-se el 7 d’octubre de 1926, a instàncies de l’escriptor i editor valencià afincat a Barcelona Vicent Clavel Andrés, que ho va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, per commemorar el naixement de Cervantes. El president del govern espanyol, Primo de Rivera, ho va acceptar i el Rei Alfons XIII va firmar el decret instituint la “Festa del Llibre Espanyol”. A l’any 1930 es va traslladar al dia 23 d’abril, data de la mort de Cervantes i així es va fer coincidir amb Sant Jordi. Al 1995, la Unesco va declarar aquesta data el “Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor” (aquest dia coincideix que també varen morir William Shakespeare i Josep Pla).

A Terrassa per Sant Jordi de ben antic es celebrava el sant patró amb misses i ballades de sardanes. Als anys 20 se’n feien al Cercle Egarenc, tal i com podeu comprovar amb un article publicat en El Dia el 23 d’abril del 1924.

Aquest record està il·lustrat per el diari La Creuada del 1933 on podem veure un magnífic gravat de Sant Jordi matant el Drac. FELIÇ DIA DE SANT JORDI a tots !

El joc del quinto (1ª part)

El quinto és tota una tradició terrassenca i d’altres indrets del Vallès que, segons m’explicava el meu avi, a principis de segle ja es jugava en diversos indrets de la ciutat. Recordo que m’explicava que era popular en llocs com el “cafè Español” del carrer Topete o el “cafè de les Víctimes” de la plaça Vella o en societats com el Coro Vell o Els Amics. Desprès va arribar al Casino del Comerç, Cercle Egarenc i Gran Casino.

Sembla ser que antigament no hi havia premis en metàl•lic i el que feia de lloro, que és qui canta els números, era anunciar que es jugava per una barra de torrons, una paperina de neules o una ampolla de xampany.

Jo evidentment no tinc records tan llunyans i els llocs que recordo són el Social tant a la sala de baix com a la sala on hi va haver el cinema Regina, el pavelló del Sfèric, la piscina municipal, el bar de l’Escola, el bar Egara (veure anunci de la dreta), la sala que hi havia sota del casino del Comerç i el Coro Vell. El lloc on vaig jugar la primera partida va ser al Social ja que el meu pare hi tenia molta costum d’anar-hi i també recordo que hi anàvem en família, el pare, la mare, el meu germà i hi passàvem una estona força entretinguda intentant picar algun premi. Allí els pares hi trobaven forces coneguts i altres familiars i el anar al quinto es transformava en una tradició més que en un joc en si mateix.

Com podreu veure, en el retall de premsa de l’any 1973, el quinto era un joc tolerat (que no permès) en època franquista i només durant les festes nadalenques i, tot i aixì, podreu comprovar que alguns establiments rebien alguna sanció de tant en tant.

A mi, poc a poc m’han anat quedant les cantinelles del números i algunes de les respostes que els jugadors diuen, tot contestat al lloro, com: “pelat l’avi, la iaia o el més petit dels pelats”, “caaatorze … agafa’l”, “un que té set”, “un que és vuit ….el teu cap”, “les mamelles de la paula o les dues carbasses,.., el 88), “parella d’ànecs,… cuac, cuac, el 22”, “la niña bonita, el 15”, “el més petit, l’1” “un, dos,… tres, quatre, el 2” “dotzena,… de polvets a la nena, el 12”, “les cames del Muntanyola, el 11” etc., i també aquelles frases tant típiques del quinto: “pela-pela”, “remena” o “canvi de lloro”, “és ben bona”, entre d’altres.

Aquest any he anat a jugar a “Els Amics” i he sentit a un lloro dir “el Real Madrid en referir-se al número 2″ i “el Barça al referir-se al primer, o sigui al número 1” i és que el quinto també s’actualitza. Us proposo que expliqueu alguna cantinella corresponent als números del quinto que sapigueu (en el proper post en farem una llista).

L’antiga Jazz Cava de Terrassa

inauguració primera jazz-cava

Abans de la guerra civil, hi havia a la ciutat una gran afició per el jazz, i precisament en aquest context, va sorgir el “Hot Club de Jazz de Terrassa” l’any 1953.

El 8 de desembre de 1959 es va inaugurar el “Club de Jazz de Joventuts Musicals”, més tard integrat en l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals, amb l’actuació del grup americà “Jazz Brothers”.

El dia 18 de març de 1971 s’inaugurava la “Jazz-Cava” del carrer de Sant Quirze, lloc emblemàtic del que hi recordo actuacions fantàstiques d’en Josep M. Farràs, d’en Pere Ferrer, d’en Tete Montoliu i de l’Adrià Font, un fantàstic bateria, entre molts d’altres que ara no em venen al cap. Algunes tardes, al sortir del cole, hi anavem per escoltar jazz o per poder gaudir d’alguna actuació improvitzada. En aquell espai qui volia (i en sabia, es clar) podia pujar a l’escenari tocar el que li vinguès de gust.

El 1985 es va tancar aquest local i fins el 1994 les actuacions no van tenir local propi de jazz i es tenien que fer als locals d’Amics de les Arts i algunes al centre Cultural. El 1994 es va inaugurar l’actual “Nova Jazz Cava” al passatge Tete Montoliu.

Una anècdota: a l’any 1987 ja es volia fer la nova jazz cava i el lloc escollit era el tercer pis de l’edifici del Cercle Egarenc. El projecte (veure esquema adjunt) el va fer en Lluís Rambla i estava previst que a més de la sala de concert hi hagués un local d’assaigs amb accés independent, una aula per seminaris, un magatzem, cuina, bar i lavabos, i tenia un pressupost de 37,5 milions de pessetes.

La campanya per fer-ho realitat es va titular “del soterrani a l’àtic” i en ella es pretenia captar ajudes dels afeccionats al jazz i els Amics de les Arts van arribar a vendre títols de col·laboradors per l’import de 25.000 ptes. Ignoro quin èxit va tenir la campanya però el fet es que no va reeixir.

Círcol (cercle) Egarenc

En el darrer post ja parlava dels meus records d’aquest espai i especialment dels seus jardins. No en tinc cap fotografia però he trobat aquesta il·lustració de la Pilarín Bayés de la glorieta que hui havia en els perduts jardins. El “Casino de Artesanos” ocupava un edifici del carrer de Sant Pere, 48 i que es componia de dos pisos i terrat i amb un hort grandiós que donava al carrer de Sant Pau. Aquest Casino va decidir canviar de nom i es va triar el de “Círculo Egarense” i des del 29 de maig del 1886 va passar a denominar-se d’aquesta manera.Immediatament van decidir convertir aquella casa i els seus horts en un edicifi majestuós i el seu hort en un dels millors jardins de la ciutat, invertint en la millora 400.000 pessetes de l’època.

Deixeu-me destacar el seu saló de ball, punt de reunió de l’aristocràcia terrassenca. El 14 de març del 1920 és va catalanitzar el nom i això va ésser causa de que alguns socis es donessin de baixa i constituïssin poc desprès el “Gran Casino”.

Comentari rebut: Diu el Ricard Font que en el Cercle Egarec (nom normalitzat) es varen encunyar unes fitxes, que aquí podeu veure amb unes imatges facilitades per ell mateix.