Els bastoners antics i nous

9 11 2011
bastoners 1914

bastoners 1914

Els bastoners a Terrassa venen de molt antic i de fet ja els trobem nomenats en documents de l’any 1840, en que s’indica que ballaven acompanyats ni més ni menys que d’un violí. A l’esquerra podeu veure una foto de l’antiga colla, l’any 1914 en un desplaçament que van fer a Sabadell.

L’’any 1919 es va fundar l’anomenada colla bastonera de Terrassa, que va desaparèixer l’any 1970. Aquesta colla acostumava a ballar acompanyada d’un flabiol i més endavant d’un clarinet i una de les coses més curioses és que no pertanyia a cap entitat social de la ciutat. De fet fins l’any 1943 no va passar a dependre del Coro Vell que li va donar aixopluc.

L’any 1950 arriba un moment important per la colla ja que participa per primera vegada amb un ball de processó. Dels noms dels balls d’aquests anys, apart del de la processó, ens ha arribat el de la font del gat, les dues sotes, el tirolet, la mongeta, les anelles, les corrandes, el jo passaré, la mamfina, el rotllet, la pastoreta, el Sant Ferriol i el virolet.

L’any següent una part de la colla es desfà, quedant uns quants membres al Coro Vell (colla vella) i d’altres a la Societat els Amics (colla nova). Ja em citat que els balls han estat acompanyats al llarg dels anys de diferents instruments i als anys 50 és habitual que els acompanyi un acordionista.

A mitjans dels 50 les dues colles es desfan i només de tant en tant s’organitza alguna ballada de bastons, com la de l’any 1958 o al 1965 i 1970.

El parèntesis es va allargar fins l’any 1981 en que es van crear una colla infantil i una de grans i que van fer la seva primera actuació en la diada de Sant Jordi, acompanyades aquest cop de la gralla i ocasionalment del violí i és que amb els bastons tots els instruments hi lliguen bé. Cal indicar que al no existir partitures ni esquemes dels balls antics es va tenir que recórrer a membres de les antigues colles que fent memòria van ajudar a recuperar els balls que d’altra manera s’haguessin perdut per sempre.

Una curiositat, que potser algú encara recorda, és que en els balls de processó de Setmana Santa els bastoners acostumaven a ballar agenollats i l’altra peça característica dels bastoners i que no em d’oblidar és el de la figura del “cobrador” que amb una barretina passava entre la gent demanant que els donessin alguna propina per ajudar-los a pagar les despeses de la colla.

El 10 de juny de l’any 2006, coincidint amb el 25 aniversari de la nova colla, es va celebrar la 31 trobada nacional de bastoners de Catalunya a la nostra ciutat.

Com a curiositat us deixo un retall del diari de l’any 2000, on parla del Pere Purull, l’unic fabricant de bastons de Terrassa.





El joc del quinto (3ª part)

13 01 2010

Fa uns dies vaig rebre un escrit de l’amic Josep Badrenas però fins avui no l’he pogut publicar. Potser queda una mica apartat dels dies en que encara es jugava al quinto però crec que val la pena que el pugeu llegir:

“Tota la vida he anat al quinto… millor dit: quasi tota, ja que ara d’uns anys ençà hi vaig com a molt un cop cada any. On recordo haver anat més, és al Casino del Comerç, al Coro Vell, a l‘Imperial, al bar Escola, al Social, a l’Sferic, a la Societat Pajaril, que era al bar Cosme, del carrer Pitàgoras, on hi anava molta gent però molt familiar (un cantaire era en Ballbé, actual regidor del PP) i molts anys enrera, a la Piscina antiga (al final del carrer Faradai).

Recordo que en el Social alguns números es cantaven fent menció al Sant que representen, com ara cantaven “sant josep” i era el numero 19, “sant Joan” i era el 24, a part del Nadal i del sant Esteve ja comentats, i molts d’altres números que en cada època s’adaptaven a coses d’actualitat que tothom deduïa. Un que és “nou” i la gent deia “el meu cotxe” el més brut (69), deien “parella de sisos” i la gent preguntava, de grisos? (a l’època de les corredisses).. per a l’ú encara es diu “el més menut” i la gent respon “el teu canut”, per “El cinco” la resposta era “xarnegooo”, pel set.. “alset tu” i d’altres no tan fins com pel 60 …”la fava et canta” i en podria anomenar molts més segons el lloc. Cada cantaire tenia o té el seu vocabulari i el seu estil, com els pelats, les parelles o el vicentet, que era el 27.

És emocionant quan te’n falta un i no el tiren… la tensió és extraordinària, i la decepció quan en pica un altre també. Es “pica” dient “alto” i donant un cop fort a la taula. De fet, hi ha qui es passa amb el cop a la taula i fa caure les guixes dels demés… en aquest cas, si al comprovar la cartilla que ha picat, resulta que “no és bona” és a dir, que té algun numero errat, els pobres que se’ls han escampat les guixes no poden seguir amb la partida i, lògicament, s’emprenyem amb el que havia picat erròniament.

També mereixen un comentari les cartilles. Cada entitat té les seves i totes estan segellades pel darrera amb el seu nom o l’emblema corresponent. Per jugar a una entitat amb la cartilla portada d’una altre, cal anar primer a la taula i segellar-la o validar-la. Hi ha cartilles senzilles o complicades per seguir-les. Les senzilles tenen els números molt correlatius o poc barrejats, amb lo que és més fàcil marcar els que surten i, les més complicades, tenen els números molt barrejats però sempre amb una lògica per trobar-los. Hi han les de primera veu, que són les que les columnes estan ordenades pel numero de les desenes, (els vints, els trentes…) i les de segona veu, que estan ordenades per les unitats (els que acaben amb 1, 2….) Alguns usuaris es porten la cartilla de casa, moltes vegades pintada de colors en grups de 15 caselles, amb lo que intenten aconseguir que si “piquen” siguin sols i no hagin de compartir el premi. Aquestes cartilles s’havien de fer homologar per la taula i n’hi havien que eren vertaderes obres d’enginyeria en la distribució dels colors i els números per composar les caselles de quinze. En canvi amb les cartilles normals és molt fàcil que en “piquin” dos o tres…o més.

Al marcar també hi han estils: hi ha qui posa una guixa a cada casella fins a omplir un requadre o un grup de color de quinze números, i també hi ha qui posa una sola guixa a cada requadre i va avançant un quadre cada numero de la casella que surt, amb lo qual se sap quants números et falten, però no saps mai quins són… és una variant amb més emoció..

També era clàssic el moment en que el lloro cantava quants en jugaven. La gent protestava perquè donava la sensació de que en deien menys dels que hi havia a la sala, amb la finalitat de disminuir el premi a qui piques. Ara ja no diuen quants en juguen… simplement paguen lo que toca, segons la taula. Era, i és, molt típica la cantarella de comprovar els números de la cartilla premiada i acabar amb “és ben bona… que li paguin!!!” Cal esmentar que aquí, a Terrassa, a diferencia d’altres localitats només es paga el ple del requadre de quinze números; mentre que a altres indrets paguen també la línia, com al Bingo. Jo encara conservo la que jo havia fet servir molts anys, també pintada (la podeu veure reproduida al costat), però molt poques vegades he picat, i sempre pocs cales…, la utilitzava simplement perquè me la sabia de memòria i trobava ràpid els números. El balanç és totalment negatiu, però si i sumo lo bé que m’ho he passat en les tardes-nits que hi he anat, segurament ha valgut la pena… M’agrada molt el quinto.

Perdó per estendrem tant. Quan agafo la directe soc perillós, però m’agrada que els detalls que donen singularitat a les coses, es coneguin, principalment pels joves, que moltes coses d’aquestes els resulten desconegudes… i ja no tornaran. No s’han d’oblidar, els d’una certa edat, ho hem viscut més o menys directament, i hem d’explicar-ho. En el tema del quinto, si bé encara sobreviu actualment, moltes de les singularitats que s’han perdut, son desconegudes inclòs pels qui el freqüentem… Una d’aquestes coses és la boira de fum de les sales, que feien difícil respirar ja que tothom fumava… i no passava res!!!

Nota.- Gràcies Josep, estic d’acord que els records no s’han de perdre mai i aquest és precisament un espai que vol ajudar-hi.

Aquí us reprodueixo alguns dels segells que he trobat darrera de la cartilla de l’amic Badrenas: