De quan es premiava tota una vida treballant al mateix lloc

Fa temps vàrem comentar l’anècdota de com es va fer el logotip de la revista SYBSA (de l’empresa Sala i Badrines) i avui seguirem comentat alguns dels seus continguts:

En aquella època era molt habitual premiar a la gent que portava més anys en l’empresa i en aquest primer número s’esmenta que en motiu de la festivitat de Sant Antonio Mª Claret, patró de la indústria llanera, es van atorgar els premis a 15 veterans de les industries tèxtils de la ciutat i que de la casa Sala i Badrines n’hi havia quatre: 2 de Sala y Badrinas S.A. i 2 de Hilaturas Laborsyb S.A.

Els noms dels premiats van ser: Marcelino Puiggrós Enrich, Josefa Olivella Ballbé, Francisco Segarra Farré (els 3 amb 45 anys treballats a l’empresa) i el jubilat Ezequiel Miralles Justibó, que va treballar 59 anys a la secció d’aprests. Us imagineu avui en dia treballar 59 anys en una mateixa empresa? Impossible, oi?

Entre els continguts d’aquest primer número també hi trobem una glossa a Don Alfonso Sala i a Don Benito Badrinas com als artífexs d’aquesta indústria que va ser creada l’any 1838.

De la guarderia a la Fira donant-nos la maneta

En un anterior record vàrem parlar de la guarderia Alfonso Sala de l’empresa Sala i Badrinas i avui volem recordar que els nens i nenes que hi assistien també celebraven les festes tradicionals de la ciutat.

Per exemple, quan hi havia la fira, els nens hi eren acompanyats de les infermeres i guardadores tal i com podem comprovar en les fotografies que us mostrem:

De quan la casa de l’Alfonso Sala es va convertir en guarderia

L’empresa Sala i Badrinas acollia entre els seus centenars de treballadors moltes mares que no tenien on deixar els seus fills en el seu horari laboral i per això van decidir oferir el servei de guarderia. Aquesta guarderia es va crear el 22 de desembre de 1953 i uns mesos abans, concretament el 15 de juny havia estat beneïda per el Bisbe de Barcelona en un acte privat.

La directora era la Mercedes Viver que tenia el seu despatx en el mateix edifici on hi havia la guarderia, concretament a la casa numero 18 del carrer Puignovell , que era el lloc que havia ocupat l’antiga casa de la família Sala, degudament condicionada per acollir fins a una quarantena de nens entre les 6 setmanes i els 5 anys d’edat.

Les condicions per ingressar un nen eren un certificat de treball de la mare que tenia que demanar a l’empresa. El primer que li feien al nen era un examen mèdic per evitar que pogués portar infeccions o malalties que s’encomanessin als demés.
La guarderia estava oberta de 7 del mati a dos quarts de vuit de la tarda i els nens durant la seva estància els banyaven i els canviaven amb roba neta que els facilitava la mateixa guarderia, ja que així s’assegurava que anessin sempre nets i polits.
La mainada estava dividida en dos seccions: lactants i pàrvuls, la primera a càrrec d’una infermera i la segona a càrrec d’una guardadora.

Diàriament un metge visitava la guarderia i ordenava les vacunacions o tractaments que fessin falta per cada nen. Igualment era l’encarregat de vetllar perquè l’alimentació dels nens fos l’adequada per cada edat.

Els nens lactants podien ser alimentats per la seva mateixa mare ja que l’empresa els donava la facilitat de poder-se desplaçar a les hores convenients. L’horari de menjar del pàrvuls era a les 12 i es complementava amb un esmorzar i un berenar. Durant l’estiu els àpats es feien a l’aire lliure aprofitant l’extens jardí de la casa. Després del dinar dues hores de migdiada i desprès una estona d’aprenentatge de les primeres lletres i números a més d’algunes oracions.

Quan els Reis eren els Amos

Aquest post a més vol recordar que a Terrassa les primeres cavalcades sembla ser que van ser organitzades pel Círcol Egarenc i, a partir de 1916, per el Centre Social Catòlic que és qui les ha organitzat des de llavors fins ara, Aquest any i per a commemorar aquest centenari, les tres carrosses reials aniran decorades amb elements emblemàtics del nostre patrimoni.

Avui recordarem que per les festes nadalenques la fàbrica Sala i Badrinas organitzava una mena de reis que portaven joguines als nens i nenes de la guarderia dels treballadors que hi havia al carrer Puignoverll  i que a més es cantaven nadales al voltant del pessebre que feien al vestíbul de la mateixa guarderia.

Aprofitant aquest fet, permeteu-me que us expliqui un record poc conegut de com es feia el repartiment dels regals dels reis als nens i nenes de les treballadores. El més normal fora pensar que eren els mateixos reis mags els qui lliuraven els regals, oi? Dons no, els qui ho feien eren els gerents de l’empresa i les seves esposes.

Però també els fills dels gerents feien de reis, tal i com podem veure a en Benet Badrinas Barata i l’Alfonso Sala Par, fent de reis lliurant els regals al costat dels seus pares (a les dues fotografies de la dreta: el que té el regal a les mans és en Benet i l’altra l’Alfonso).

Com podeu observar en les imatges aquests no es disfressaven, ja que segurament el que si que era important era que quedès clar que els vertaders “reis” eren els “amos” i “els fills dels amos” i que aquesta imatge quedés en la memòria dels futurs treballadors de l’empresa.

Un arc de triomf de llana per el rei d’Espanya

Avui us volem explicar un record del dia 18 d’abril de 1904 en que recent declarada la majoria d’edat del rei Alfons XIII va decidir fer un viatge per Catalunya visitant els centres industrials més importants i aquest dia va passar per la nostra ciutat.

Una de les empreses que va visitar va ser el vapor de can Amat, llavors situat al carrer de la Rasa i en el que se li va erigir un curiós arc de triomf, que podem veure en la fotografia. L’Arc no es va fer a la porta d’entrada sinó en un dels patis interiors.
La curiositat és que estava confeccionat amb llana tenyida de diferents colors i que ajudava a donar-li una gran vivesa (llàstima que la fotografia que tenim és en blanc i negre).

La discusió Reial: Ara citarem un record d’aquesta visita que explica una discussió que es va produir entre el Ministre General Linares que organitzava el viatge i el mateix Rei Alfons XIII. Segons diuen al sortir de la fàbrica Torrella Hnos. el Ministre va cridar al governador ordenant-li que els portés pel camí més curt a l’estació ja que se li feia tard.

Havent escoltat aquesta ordre, el senyor Alfonso Sala va dir en veu alta: “no, això no pot ser, la propera visita és a la meva fàbrica i tot i que tenim preparada la rebuda que sa majestat es mereix, no importa i ho podem suprimir. Però la visita a l’exposició (que s’havia fet al Cercle Egarenc) de cap manera és pot prescindir. Els esforços que han fet els industrials terrassencs no es mereixen ser tractats amb el despreci que tal actitud significa”.

El Ministre va desatendre les raons amb l’actitud impositiva d’un militar d’aquella època i va conduir la situació en un enfrontament important que va tallar d’arrel el mateix rei dient: “Entreremos un momento a visitar la fàbrica del señor diputado y después nos dirigiremos al local donde se halla la exposición de productos tarrasenses”.

Don Alfonso Sala va agrair la decisió i així va concloure el primer viatge d’aquest rei a Terrassa.

El silenci de les cosidores d’errades

Tot i que cada vegada els telers eren més perfectes les peces de roba tenien que ser repassades una per una i si es detectava alguna errada calia esmenar-la. Per aquesta feixuga tasca les empreses tèxtils tenien un autèntic exercit de “cosidores d’errades”, fet que fa que a la nostra ciutat hi hagi poques famílies que no hagin tingut algun parent que s’hi hagués dedicat.

Aquest treball no requeria de cap màquina especial i si en canvi de treball humà de molta precisió ja que tenia que esmenar el que la maquinària no havia fet bé. Aquest treball era fet per dones i noies joves que treballaven en una atmosfera de quasi total silenci i es que per fer aquest treball calia una absoluta concentració.

Veure una nau amb quasi 100 treballadores en silenci costa d’imaginar però així era. A la secció de l’empresa Sala i Badrinas aquesta secció era dirigida per l’Agustina Beltràn que va començar en aquest treball l’any 1935. Les cosidores d’errades segons ella indicava estaven subdividides en 3 seccions: les cosidores, les pinçadores i les desbarradores.

• Les cosidores esmenaven petits estrips que feia el teler i feien servir l’agulla, les tisores i el didal i la seva habilitat era conèixer els diferents tipus de tramats del teixit per tal de que la peça final quedés com nova.
• Les pinçadores tenien la feina de treure del teixit els nusos, pelusses o fils que embrutaven la roba i per fer-ho utilitzaven diferents tipus de pinces i per fer aquesta feina calia molta rapidesa i una gran paciència.
• Les desbarradores eren les encarregades de fer desaparèixer les desigualtats de colorit i que feien que la tela presentes unes barres molt característiques, produït moltes vegades per defectes en el tenyit de fils o desigualtats en la torsió dels fils o en el doblat per citar uns exemples. Per fer desaparèixer aquestes barres es feien servir diferents procediments segons la classe de genero.

Esperem que aquest record porti molts altres records a persones que hagin exercit aquest ofici i ens ho vulguin comentar.

Nota: La meva sogre va fer de cosidora d’errades tota la seva vida i sempre va parlar molt bé d’aquest ofici que va aprendre a Terrassa, quan va venir amb la seva mare d’un poblet d’Osca.