1961
Segueix l’aportació del Josep Badrenas, dient:
“També es va perdre el costum d’anar a adorar “el monument al santíssim”, que consistia en anar a les esglésies a resar davant d’un altar amb moltes flors i ciris que s’obria el dijous al migdia i es desmuntava el diumenge de Pasqua, quan representa que es produïa la resurrecció (en el retall del diari del 1961 podeu apreciar que es parla d’aquests “monuments”). En aquestes representacions hi havia la imatge de Jesús crucificat, tapat amb una tela morada, igual que totes les demés imatges de l’església, suposo que en senyal de dol fins el dia de Gloria. Uns anys després l’església va variar les dates i el dia de gloria va passar a ser el dissabte, i la processó, el divendres.
dorè 1930
dorè 1932
rambla 1963
La majoria de comentaris de la gent que visitava els monuments, consistien en valorar quina església havia guarnit el monument més maco. Vull esmentar el fet de que el dijous es plegava de la feina al migdia, i es prohibia a més de la musica a la radio, el trànsit pels carrers, tant de cotxes, de carros o altres vehicles, fins diumenge al mati. També es suspenien tota classe d’espectacles, cinema, tancaven els comerços i els bars, és a dir, es paralitzava tota l’activitat de la ciutat. Cal esmentar que alguna sala de cinema li autoritzaven a projectar una pel·lícula de caire religiós, que tingues com a argument algun passatge de la passió. No recordo el títol de cap de les que s’havien programat, però el cert es que no hi anava massa gent.(fixeu-vos en els dos anuncis de pel.licules del cinema dorè, un d’abans de la republica -1930- i l’altra del primer any de la república -1932- en que a mès es va prohibir la celebració de la processó del Dijous Sant i comproveu les temàtiques.
Tambè incloc un anunci del cinema rambla del 1963).
Caramelles del Social
El dia de Pasqua i les Caramelles:
Arribat el dia de Pasqua, tot era alegria: a les esglésies es feien oficis solemnes i es reprenia la vida a la ciutat. Els joves estrenàvem la camisa o el “traje”, ja que es deia que “Per pasqua i per Nadal, qui res no estrena, res no val”. A la tarda ja es feien sardanes i ball al Coro Vell, al Casino del Comerç o al Coro dels Amics,, que eren els tres llocs on es concentraven la majoria de joves.
Però, el que recordo amb més emotivitat del dia de Pasqua, eren les caramelles. Al meu barri, a Sant Pere, hi havia una coral que es deia “Societat Coral l’Aliança” que tenia la seu social al bar de l’Imperial, a la carretera de Matadepera, i on hi cantaven una vintena de veïns del barri. Hi anaven a assajar uns mesos abans de setmana santa, i tenien com a director el Sr. Antoni Odena, un professor de musica molt popular al barri, que col·laborava, amb la parròquia tocant l’orgue, amb el centre parroquial preparant la banda musical dels pastorets, i en moltes altres activitats, totes elles relacionades amb la musica. La fotografia de les Caramelles del Social és de J. Llobet- A.M.T.
Però el que vull destacar és que el Sr. Odena, escrivia les lletres de les cançons que es cantaven a les caramelles, i es tractava d’unes lletres que satiritzaven fets i situacions que eren d’actualitat, amb arranjament de musica de cançons conegudes per tothom. Realment tenien gràcia i recordo que, aquestes lletres de les cançons, s’imprimien en uns fulletons i, mentre els grans cantaven pels carrers, els menuts, la majoria fills dels cantaires, anàvem venent les lletres de les cançons al públic que les escoltava al preu d’una pesseta el full.
El meu pare hi cantava i jo cada any anava a vendre cançons. També hi cantaven altres veïns de casa meva: en Joaquim Folc, El Cases, etc. I vull esmentar que tots hi anàvem amb la barretina al cap.
Com a record d’aquestes cançons, m’agradaria esmentar alguna de les seves lletres:
A molts ara els ha agafat// la mania d’embarcar/ i seguit s’han traslladat// a l’argentina ina ina…/ Com que allà tothom es ric/// i n’hi han que fan de ruc/// molts ara s’han dirigit a Puerto Rico, ico ico./Pesos posats de canto// diuen que son els adoquins dels seus carrers, si, si, si, si// …..
Un altra: (la musica era d’una cançó de l’època que es deia “la rana”)
La tia maria tenia una filla que era una delícia // Però quan la noia va complir quinze anys // Van presentar-se els primers desenganys… // Quinze anys ja tenia la filla, que no cus ni planxa ni renta ni guisa, // Però que coneix sens deixar-se’n un sol // Els jugadors dels equips de futbol.
Un cop pesades les festes de Pasqua i Pasquetes (el diumenge següent), s’acabaven les caramelles i amb la recaptació es feia un dinar, al mateix Imperial. La Societat Coral l’Aliança, a més de les caramelles, també cantava altres peces corals i per la festa major de Sant Pere, fins i tot, feia alguna actuació pública.”
Comentaris rebuts