Can Viver de Torrebonica, masia i sanatori

Can Viver segons Avellaneda

Avui us vull parlar del Sanatori Verge de Montserrat a l’antiga finca de Can Viver de Torrebonica.

Can Viver era de molt antic una casa de pagès molt important, com podreu comprovar en el gravat del gran mestre Mateu Avellaneda del 1935 (es tracta d’una recreació ja que en aquesta data ja no en quedava rés).

Sembla ser que el sobrenom de torre bonica li venia donat per la torre de defensa en forma quadrada que datava del 1526 i que servia per protegir l’entrada de la masia. La masia però és molt més antiga i els primer indicis ja la situen al S.XIII. Els noms més antics que es coneixen d’aquesta masia són els de “mas de can Barba”, “mas Botet” i “mas Maduxer” que va estar vigent durant prop de tres segles, “mas Sala Viver” i finalment “mas Viver” o “mas Viver de Torre Bonica”. Hi ha una llegenda que diu que un dels propietaris d’un mas proper fa fer una juguesca amb el seu veí per veure qui construïa una torre més bonica i que en va resultar guanyador el del referit mas i per això li van posar aquest sobrenom de “torre bonica”.

Aquest mas al llarg dels segles va anar creixent i va arribar a allotjar varies famílies que es dedicaven a les diferents tasques camperoles als voltants de l’actual centre hospitalari que hi ha entre Terrassa i Sabadell. El dia 7 d’octubre de 1909, el darrer hereu dels “Viver” va signar l’escriptura de venda del mas i de les terres al “Patronat de Catalunya per la lluita contra la tuberculosi”, patronat constituït a Barcelona, l’any 1904.

Aquesta institució va adaptar el mas per el nou us sanatorial, essent l’autor de les reformes l’arquitecte Josep Domènech i Mansana, i el va obrir al públic en data 28 de gener de 1911 (mireu el diari del dia i un anunci d’una excursió publicat el 21/01/1911). Una curiositat: el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí i pel Sr. Vidal i Ribes president del patronat.

En data 5 de maig de 1922 s’incorpora mitjançant un acord signat a l’Obra Social de la “Caixa de pensions per a la vellesa i l’estalvi” que va ser la que li va donar l’impuls econòmic que necessitava per convertir-se en un centre de referència a tot l’estat. Les obres de transformació van començar immediatament i del mas primitiu ja pràcticament no en va quedar rés.

Es va crear una colònia agrícola per nodrir d’aliments naturals al sanatori, nous pavellons per malalts, dos espais per nens i nenes, una biblioteca, una sala d’actes i una interessant església d’estil que recorda el modernisme sota l’advocació de la mare de Déu de Montserrat.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) , es van expulsar les monges i es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal•lacions.

Ara aquest sanatori es va clausurar, però val la pena fer-hi una passejada encara que sigui per veure el que havia estat i gaudir dels esgrafiats de les parets de l’edifici principal i de la façana de l’església. I si podeu entrar-hi us recomano de veure el lluernari central.