Arrel d’un comentari rebut fa pocs dies ha sorgit aquest record, que ens ha fet arribar en Pere Vives i que diu coses que li ha explicat la seva mare d’un establiment anomenat popularment com a “ca la Pepa Galtes” del carrer sant Quirze, 4:
“La meva mare recorda que la propietària de la botiga es deia precisament Pepa i el seu marit, Pau. La botigueta situada al carrer de St. Quirze -davant mateix del carrer de Puignovell- era una mena de merceria, on venien també roba feta -peces senzilles- i on la pròpia Pepa feia davantals i altres peces que ella podia enllestir en un sol matí o en una sola tarda. Tant és així, que a algunes persones que anaven a la botiga, els podia fins i tot etzibar: “Au, aneu a fer la feina, i en tornar ja us tindré fet el davantal” (paraules literals de la meva mare). Quan la mare conegué l’esmentat matrimoni, als anys quaranta i cinquanta, aquests ja eren persones força grans. No tenien fills, i per això s’havien afillat un noi (la mare no en recorda el nom, però sí que recorda que “es va casar amb una filla de Cal Perich” (que tenien una altra tenda) i que anteriorment havien mig pujat una noia -que va viure tres anys amb ells. Aquesta “noia” (d’aleshores, i ara ja morta) després es va casar amb un nebot del Sr. Marquès Isard. (potser aquestes famílies en coneixerien algun detall). Fins i tot d’on provenia aquest malnom, cosa que desconeix la mare.
Com deia al comentari que vaig enviar, la façana de la botiga -tot ben tancat i barrat- es conserva igual que quan el petit negoci funcionava. És una façana àmplia, en què es pot apreciar alguna cosa més que el típic ‘aparador-entrada de botigueta de les primeres dècades del segle XX”.
Nota personal: M’han explicat que a ca la Pepa Galtes podies comprar i pagar-ho poc a poc, sembla que t’apuntava la compra en una llista i anava restant el que cada setmana li anaves pagant i sembla ser que aquest deuria ser un costum bastant corrent en aquells anys.
Records de Terrassa 
Comentaris rebuts