La prostitució a Terrassa 3 (reglamentació del 1923)

clinica rosello 1927

La reglamentació del 1923 porta un títol una mica apocalíptic: “Reglamento de la prostitución de la ciudad de Terrassa para la profilaxis pública de las enfermedades venéro-sifilíticas, aprobado por la Junta Local de Sanidad”.

En aquest cas tenim un reglament que contempla el punt de vista mèdic i el penal, ja que hi participen tant els metges com una brigada especial de guàrdies municipals que s’encarreguen de mantenir l’ordre en aquests temes.

De la seva lectura podem destacar que es prohibeix exercir la prostitució a dones amb tares físiques o mentals i que en els bordell no hi podrà haver-hi familiars de les prostitutes entre els 3 i els 40 anys, o sigui que les prostitutes només podien estar amb els seus fills fins als 3 anys.

Les revisions mèdiques es tenien que fer cada 2 mesos i el bordell també tenia que tenir el permís sanitari i acomplir les següents condicions: una cambra de bany per l’ús exclusiu de les dones, aigua abundant i bona ventilació, cap porta que dificulti la sortida, lavabos nets, les finestres exteriors han d’estar protegides amb cortines que no deixin veure l’interior. No es poden posar anuncis ni elements que identifiquin l’edifici i s’hi prohibeix la venda de productes alcohòlics.

Sembla ser que no sempre es feien les revisions mèdiques pertinents i un dels enganys que es feia servir era dir-li al client que la prostituta no tenia la cartilla ja que no era una prostituta professional sinó una dona decent que oferia els seus serveis per necessitats econòmiques i que ell era el primer client que tenia, desprès del seu propi marit (i alguns s’ho creien).

La prostitució a Terrassa 2 (primers bordells)

reed-room 1921

A finals del S.XIX i principis del XX a la Vila de Terrassa hi van haver alguns locals que, si bé no eren prostíbuls, si que eren coneguts com a “bars de cambreres”, el més antic és un que es va instal•lar a la plaça de la Creu, 16 i d’altres que es té noticia estaven situats al carrer del vall 19 i a la carretera de Montcada, 89. Aquests locals tenien prohibida l’entrada a menors de 16 anys i tenien que tancar abans de la 1 de la nit en dies feiners. En aquests cafès o bars les dones no tenien que oferir serveis sexuals i en canvi si que tenien que procurar que els homes beguessin tant com pugessin ja que el seu sou era un percentatge del que el client hagués consumit. Si desprès feien altres serveis aquests ja formaven part d’un acord privat entre elles i els clients. En canvi en els bordells l’acord era sempre entre els clients i la mestressa. La prostituta cobrava els serveis amb xapes, que posteriorment bescanviava per diners.

De principis de segle era conegut un bordell anomenat “la casita blanca”, propietat d’una tal senyora Emília Menéndez, que ja al 1904 va sol•licitar obrir un bordell al camí que portava a Sabadell i que posteriorment va traslladar a la carretera de Castellar.

Aquest bordell va ser clausurat per mesures sanitàries, tot i que en anys posteriors aquest nom perdura en altres locals de la ciutat i als anys 40 i 50 el trobem situat en una zona actualment travessada per l’actual avinguda de Jaume I (al costat del molí).

Un altra bordell obert en aquells anys va ser al carrer Vallparadis, 127. Si bé de locals en tenim constància, de noms de prostitutes ja és més difícil i només podem destacar la Maria Baldún, prostituta de l’antic poble de Sant Pere a mitjans del S.XIX com la més antiga coneguda, tot i que sembla que exercia el seu ofici a les rambles de Barcelona.

Per les classes burgeses podem citar un club privat al carrer Sant Pere anomenat “Reed-Room” en el que només hi podien entrar homes i que disposava d’una entrada secreta des del Teatre Principal per on podien entrar les “senyores de la vida” que es com s’anomenaven les prostitutes per quedar bé. I perquè a la vida hi ha d’haver-hi de tot, podem citar l’existència d’unes prostitutes de classe baixa al final de la Rutlla, cantonada amb el carrer Viveret i que oferien els seus serveis als soldats dels campaments militars que s’entrenaven on avui hi ha l’avinguda Jacquard.

La prostitució a Terrassa 1 (reglamentació)

Ja sé que aquest no és un tema del que normalment se’n parli massa, però crec que podem dedicar-li uns quants records (en total seran 4 parts).

És evident que actualment l’exercici de la prostitució no és legal, però paga la pena dir que  a Terrassa si que hi ha hagut, al llarg de la seva història, diverses reglamentacions que l’han amparada. La primera és de l’any 1904 i desprès hi va haver la del 1923 i finalment la del 1945.

La del 1904 porta un títol ben explícit “Reglamento a que deben sujetarse las casas de prostitución en este término municipal” i entre altres coses deixa ben clar que els bordells s’hauran de situar extramurs i que les cases que s’obrin hauran de comptar amb el vist-i-plau del propietari i dels veïns del costat, cas de tenir-ne. Deixa clar la prohibició de que entrin als bordells els homes de menys de 19 anys i no diu rés evidentment de les dones ja que en aquells anys els clients eren exclusivament homes.

De les prostitutes indica que hauran de ser més grans de 23 anys i que els bordells hauran de tenir un registre de les seves dades i que aquestes no podran fer ostentació del seu ofici pels carrers de la vila.

Per no alterar l’ordre públic es prohibeixen els jocs i els crits i s’obliga que un metge visiti les prostitutes abans de que comencin a treballar en el bordell i desprès, una vegada a la setmana mentre hi exerceixin el seu ofici. Cal indicar que les visites del metge les pagava l’encarregada del bordell (la “madame”). En cas de que es detectés alguna malaltia se li prohibia exercir fins que el metge li donés l’alta mèdica. Totes les prostitutes tenien una cartilla mèdica que tenien que presentar si se’ls hi demanava per part de qualsevol client.

El bar Pompeya i la riuada

Avui us mostro una foto de com va quedar el Bar Pompeya desprès d’haver sofert la força de la riuada de l’any 1962. Curiosament aquest fet va fer que s’inundessin els baixos del local i des d’aquella data ja mai més es va jugar a les taules de joc que hi havia situades al sotano. Al Bar s’hi jugava a les cartes i al dominó i els jocs més populars eren: la manilla, el subhastat i el “julepe”.

El nom de Pompeya li van posar en honor a les ruïnes de la ciutat romana i desprès de la riuada ben bé semblava que havia quedat igual. El Bar Pompeya es va inaugurar el febrer del 1933 (amb el nom catalanitzat de Pompeia amb i llatina) i estava situat a la plaça d’Anselm Clavé i ja abans de la guerra hi anunciava que hi havia la parada de taxis, tal i com podeu comprovar en una publicitat del 1936 i també en el segon anunci del 1950. El curiós del cas és que el seu propietari, en “Sebastián” era taxista i fins el 1962 va mantenir el taxi com a segona professió.

En el segon, també podem observar com ja fa servir l’adreça de l’Avenida del Caudillo (l’actual Rambla) ens comptes de la de la plaça i ja porta el nom en castella de Pompeya. En el tercer (de l’any 1963) podem observar com introdueix el nom de “snak” seguint la moda d’aquells anys del “ye-ye”. En el darrer (de l’any 1965) anuncia que el dia 13 de juny del 65 s’inaugurava la “Sala de Fiestas Pompeya” a la seu del mateix bar.

Abans de la guerra el local era molt petit i fins desprès de la guerra no es va reformar amb els finestrals que donaven al carrer. Per aquest bar van passar personatges molt famosos, dels que podem citar: la Lola Floresi el seu marit, el Manolo Caracol, els boxejadors Luis Romero i Antonio Soldevilla que van ser campions d’Espanya, els cantants Antonio Molina, el Raimond o en Bruno Lomas i molt jugadors del Barça i de l’Espanyol.

El diumenge 17 de febrer del 1974 va tancar les seves portes i el seu propietari, el Sr. Sebastiàn Palos i Querol va veure com quedaven enrera 41 anys d’història d’aquest emblemàtic local terrassenc que va ser enderrocat per construir-hi uns pisos que avui coneixem amb el nom d’ edifici “Gutemberg” i sabeu quin era el desig del Sr. “Sebastian”? Doncs precisament que al nou edifici li posessin el nom de Pompeya.

“Cal Torero” 2 i “cal senyor Siscu”

Ens comenta l’amic Badrenas: “Jo sempre havia sentit parlar d’aquest col•legi de “cal torero”, però no sabia on parava…” “Al meu barri, hi havia un col•legi semblant, on es varen instruir gran part dels “nanus” del barri, que es deia a “cal senyor Siscu” i estava situat al carrer de Bartrina, just al costat d’una tenda que es deia a “Ca l’Alarcon” avui “tocinería Morera”. El professor es deia Fran”ciscu” Izquierdo, i era el pare d’uns germans Izquierdo que eren, i són, molt coneguts a la zona, un d’ells, autor d’els Pastorets que feien al Casal de Sant Pere. Gran i entranyable record aquest, ja que “anar a cal senyor Siscu” era una frase que sentia pronunciar molt sovint, i és que aquest senyor fou una gran persona.

No se si te rés a veure amb el contingut de l’aportació d’avui, però quan jo era jovenet, si a casa hi havia alguna cosa per menjar que no m’agradava, em deien: ¡¡¡Quinze dies a Cal Torero hauries de passar…!!!” Jo encara ho dic als meus nets (semblava com si a cal Torero fos un lloc on es passes gana)”.

Nota.- El col•legi de “cal torero” crec que tenia el nom oficial de “colegio Ibero-Americano” (algú ens ho pot confirmar?).
Vull donar les gràcies al amic R. Font per informar-nos que aquest col•legi el portava el matrimoni Muntadas.
Finalment dir-vos que crec que cal senyor Siscu es deia formalment col•legi Sant Antoni (situat al carrer Bartrina, 78) i que no s’ha de confondre amb un de més antic situat al carrer de la Rutlla.

L’escola de “cal torero”

cal torero

Avui el meu record és per una vella escola de Terrassa ja desapareguda i que es coneixia popularment com a “cal Torero”.

Ens hem de situar a la carretera de Montcada, una mica més amunt d’on antigament hi havia el “matadero”, concretament al número 86 (tot i que avui si hi aneu trobareu un modern edifici de pisos).

Recordo que aquesta casa d’un sol pis tenia un aspecte més aviat humil hi en ella hi podiem trobar un petit col·legi i, just al costat, la casa on vivia el professor.

El fet és que el nom de “cal torero” no es devia pas al professor, que segurament de toros en deuria saber poc, si no al fet de que a principis del segle XX en aquell mateix lloc hi havia hagut un “cafè cantant” anomenat precisament amb aquest nom tant taurí, i es que en aquells anys a la ciutat n’hi havia diversos espais d’esbarjo com aquest, ja que aquesta era una de les poques distraccions que tenia la gent quan plegaven de treballar. Us adjunto un retall del diari “La Sembra” del 1910 on es fa referencia a aquest espai, que segons diu havia estat situat més antigament al carrer Topete.

Subhasta de col•leccionisme 2009

Avui només vull dir-vos que aquest dissabte, dia 14 de novembre de 2009, es celebrarà la tradicional Subhasta de col•leccionisme que cada any organitza el Grup Filatèlic Numismàtic i de Col•leccionisme de Terrassa.

Es farà al local social del Grup, al centre Cultural de caixa terrassa, a la Rambla d’Ègara, 340 2ª planta a les 18:00 hores.

Jo l’any passat hi vaig anar i per pocs diners vaig poder adquirir alguns exemplars de publicacions terrassenques dels anys 30 i alguna que altra curiositat d’aquelles que guardes encara no saps ben be perquè, però que quan la compres et fa molta il•lusió.

Us animo a que us hi acosteu si teniu una estona, és ben distret veure com es desenvolupa la subhasta. Us incloc les llista de lots que s’hi subhastaran.

 

El temple evangèlic del carrer Galvani

bateig protestant 1929

El 19 d’abril del 2009 va tenir lloc la darrera celebració al temple de l’església evangèlica unida del barri de ca n’Aurell i aquesta diada va ser molt significativa pels protestants de la nostra ciutat, que durant 84 anys hi han celebrat els seus actes i que ara s’han hagut de traslladar a una nova seu més moderna i àmplia a l’avinguda Bejar.

Però tornem a l’edifici del carrer Galvani, que es va construir l’any 1925 i que va ser considerat el primer edifici construït a espanya per part de l’església evangèlica sense ajudes de cap país estranger, va ser pagat íntegrament per gent de Terrassa i, en bona part, gràcies a l’impuls del seu primer pastor, en Samuel Vila. Cal indicar que el dia de l’adéu al temple hi era present la vídua d’en Samuel, la Lídia Vila.

El temple va ser construït  en un barri en que en aquells anys quasi bé no hi havia ni veïns, ja que encara estava rodejat pels boscos de la masia de ca n’Aurell.

Una anècdota: abans del temple del carrer Galvani, o sigui abans del 1925, els protestants terrassencs es reunien en l’obrador de pa d’una família anomenada Simón.

Els acudits de Fotos Real, al carrer Sant Pere

Casas Odena 1935

L’amic Badrenas ens comenta: “M’ha vingut a la memòria un establiment que a mi i als meus companys ens tenia ocupats una estona cada dia, en el temps de la nostra joventut.

Recordeu l’establiment  “Fotos Real” del carrer de Sant Pere?  El fet és que era una botiga  de fotografia molt petita, en la que feien preferentment fotografies de carnets d’identitat o simplement fotos de carnet, que és com s’anomenaven. La botigueta estava ubicada davant del Casino del Comerç i tot l’aparador era ple de fotos de carnet dels seus clients. Aquestes fotos les canviaven molt sovint, de manera que hi podries trobar tots els qui s’havien renovat el canet en els darrers dies. Alguns, fins i tot, es feien la foto allí perquè els  posessin a l’aparador.

Però, el tret més destacat de l’establiment, era que a l’aparador també hi havia un marc amb un acudit dibuixat a mà i que el canviaven cada dia. Sortint del “cole” de la Cultura Pràctica, que era molt a prop, ens acostàvem a l’aparador de les Fotos Real a veure l’acudit del dia… quelcom semblant al que fa l’Edi al Diari de Terrassa o d’altres dibuixants en altres diaris. No recordo qui era el que signava el dibuix…però ho feia força bé: era dibuix caricaturesc i amb un contingut bastant innocent, és a dir, no es posava  mai amb ningú, però tots tenien la seva “xispa”, d’aquí el nostre interès diari d’anar a veure l’aparador de Fotos Real”.

Nota.- No tinc cap fotografia d’aquest establiment, però com a homenatge als fotografs de la ciutat he triat un anunci del 1935 d’en Casas Odena, establiment situat al carrer de Topete, 15 prop del passeig.

Per cert, el Rafael m’ha enviat un comentari en que ens fa veure que en l’anunci publicat s’indica que aquest havia portat l’antic estudi Garcia i com que aquest estudi havia estat situat al carrer de Sant Pere, 20 (mireu anunci) podria tractar-se del precursor de Fotos Real. En tot cas queda aquí oberta aquesta questió…

125 aniversari de “Les Teresianes”

Aquest any es celebra el 125 aniversari d’una entitat poc coneguda a la nostra ciutat, es tracta de ”l’Arxiconfraria Teresiana de Terrassa”. Pocs anys, desprès d’haver-se atorgat a la vila de Terrassa el títol de ciutat i des de la parròquia del Sant Esperit es va fundar l’Arxiconfraria de Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús l’any 1884.

Aquesta entitat era coneguda popularment amb el nom de les Teresianes i la labor que en aquells anys tenia era la formar noies en la fe cristiana. Podeu veure un retall del diari “Crònica Social” del 1917 on ens parla de les “escoles dominicals” regentades per aquesta mateixa fundació.

En la foto també podem veure el local que aquesta entitat va tenir al cèntric carrer de Sant Jaume. La celebració del 125 aniversari ha estat una conferencia del Sr. Joan Antoni Pujals a la sala capitular de la catedral sobre la historia d’aquesta confraria.