Aquests dies s’ha parlat d’aquest edifici perquè està a la venda i ha sorgit certa polèmica de quin ús se’n farà però parlem-ne una mica ja que potser és dels edificis modernistes protegits de Terrassa del que menys importància se li dona i no entenc els motius.
Primer cal situar-lo en el carrer de Topete número 68.
Aquesta casa va ser construïda en la dècada de 1870 pel mestre d’obres Jaume Comerma i Torrella per el fabricant Ramon Matalonga i Morros casat amb Josefa Cortés Volart. El 27 d’octubre de 1917 va morir aquest industrial que va ser membre de les juntes de govern del Banc de Terrassa i de la Caixa d’Estalvis.
Inicialment es va construir com a habitatge unifamiliar de grans proporcions amb una paret mitgera per un cantó i un ampli jardí per l’altre, que resta ocult a la vista del carrer per un mur de tanca de grans proporcions.
Curiosament en aquesta casa és justament on l’afamat arquitecte Lluis Muncunill hi va viure, després de contreure matrimoni amb Àngels Palet de la Quadra Mata de la Barata pubilla del mas de Can Palet, durant prop de 20 anys (del 1895 al 1914) coincidint en l’època de gran esplendor del modernisme a Terrassa. Tinguem en compte que durant els anys en que hi va viure, i hi va tenir el seu despatx professional i hi va dissenyar edificis tant emblemàtics com la reconeguda Masia Freixa (en la imatge podem veure l’estudi de la façana del 1914).
L’any 1914 en Muncunill va deixar de viure-hi i va emprendre les obres de restauració de l’edifici, deixant-hi el seu segell personal tant en la façana com en el seu interior. El 1914 l’arquitecte i la seva muller es van mudar a la casa pairal de Can Parellada, al carrer del Puig Novell. D’aquesta residència familiar procedia la mare de Muncunill, Narcisa Parellada. I, pel que sembla, l’arquitecte es va traslladar després a la masia de Can Palet, propietat de la seva esposa, tot i que va morir finalment en la casa del carrer del Puig Novell l’any 1931.
En les obres de reforma que va fer a la casa hi va mantenir l’estructura original de l’edifici, però afegint-hi un pis més i també va modificar la seva façana.
La casa té una planta baixa i tres pisos, separats clarament per línies d’imposta que engloben els balcons del primer i el segon pis. Les obertures són en arc rebaixat, de perfil arrodonit que era una solució arquitectònica molt típica de l’arquitecte Lluís Muncunill.
Podem afirmar que en aquest edifici hi va aplicar tots els recursos constructius i estètics propis del final de la segona dècada del segle XX. Així hi podem observar, per exemple, les baranes de ferro dels balcons corbades pels extrems. La part posterior té un altre cos formant també una torre, de solucions semblants a l’anterior, i rematat per una barana. A la planta baixa les parets són arrebossades i estucades.
En són molt destacables en l’interior de la casa el treball de fusteria que és de fusta d’àlber, els arrambadors ceràmics que tenen les formes sinuoses del color verd poma que es poden veure en moltes altres obres de l’arquitecte, els paviments hidràulics, algun vitrall i pintures i els treballs de forja. No és una decoració en general gaire ostentosa, en la línia de Muncunill, però evidentment són elements a conservar.
La casa té 1.115 m² construïts, amb 30 habitacions, 8 banys i la parcel·la que ocupa és de 852 m² i el pati en si no té cap element modernista.
Durant la Guerra Civil i a partir de l’octubre del 1936 es va utilitzar les seves dependències per acollir refugiats i finalitzada la guerra va tornar a ser propietat de la família Matalonga-Amat.
Fa uns anys una part de la finca, amb entrada pel carrer de Sant Quirze, es va llogar a una llar d’infants que es deia “juguem i aprenem” i també va ser seu d’una empresa dedicada a l’hostaleria.
Actualment és un edifici històric catalogat i està subjecta a limitacions en quant a projectes de reforma. Està considerat un Bé Cultural d’Interès Locals (BCIL), categoria de protecció del patrimoni cultural català que s’atorga a un bé que, tot i la seva importància, no compleix les condicions pròpies de la categoria superior: els Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN).
Com ja em indicat es tracta d’un edifici que ha Terrassa ha passat desapercebut i fins i tot en la Fira Modernista ni s’hi fan visites guiades ni surt en cap catàleg i en molt poques guies del modernisme terrassenc s’hi fa un esment destacable. Potser és perquè està situat en un carrer de molt tràfic i la gent sempre hi passa de llarg i n’hi s’hi fixa massa i és una llàstima que la ciutat no pugui gaudir ni del seu interior ni del jardí que l’envolta.
Actualment està en venda i esperem que no s’acabi malmetent part del nostre patrimoni (el preu se venda és de 1.690.000 euros i fa poc la llogaven per 8.500 € al mes). L’edifici actualment està deixat, brut, el seu exterior està ple de grafits i el gran nombre de vehicles que hi passen cada dia no ajuden gens a la seva preservació.
Record personal:
Jo de petit recordo que en un extrem del jardí, que donava al carrer de Sant Quirze, hi havia una gàbia tancada amb filat i a dins hi havia paons reials i a mi m’agradava molt d’aturar-‘hi quan pujava per anar a ca l’Artigues per observar-los.
Curiositat:
El cineasta terrassenc Toni Verdaguer hi va rodar l’any 1989 diverses escenes del seu segon llargmetratge, “La teranyina”, basat en la novel·la del també terrassenc Jaume Cabré i en la pel·lícula s’hi poden observar part dels seus interiors.
Segons en Verdaguer: “a la casa Ramon Matalonga vam rodar-hi uns quants dies, estava buida i es va tenir que moblar i decorar tota, perquè vàrem rodar per tota la casa, l’escala inclosa. Vam rodar a l’entrada, el menjador, un saló al costat, una habitació, un despatx i precisament a l’escala d’aquesta casa hi ha una de les últimes escenes de la pel·lícula on el personatge Mercader (Ramon Madaula) mata al personatge Turmeda (Sergi Mateu)” (imatges cedides per en Toni Verdaguer).
Vistes aèries actuals (any 2013).
Comentaris rebuts