Un anunci modernista per la “Fira Modernista”

Avui vull sumar-me a la celebració (una mica mullada, per cert) de la Fira Modernista de Terrassa i per això he triat aquest anunci del 1910 autènticament modernista.

Correspon a la casa J. Furnells que es dedicava al món de la tipografia, tot i que reconec que algunes de les paraules de l’anunci no les havia vist mai: algú sap el que eren les “zincografias” o les “autotipias”? Tot i que la casa tenia seu a Barcelona, l’anunci va aparèixer al programa de la Festa Major de Terrassa del 1910 degut segurament a que alguns dels seus clients devien ser de Terrassa.

El café de les victimes del Li i el meu avi

Recordo que el meu avi m’explicava que en el seu dia hi havia hagut polèmica amb el nom d’aquesta antiga cafeteria, avui inexistent.

L’Historia ens diu que l’any 1877, en el número7 i 9 del carrer major, en Jaume Barceló, conegut pel Li, va instal·lar-hi un establiment anomenat Cafè Espanyol, juntament amb dos socis, en Ignasi Agulló i en Josep LLongueres. El preu del cafè en aquells anys era de 15 cèntims.

L’any 1870 el cafè espanyol es va traslladar a un nou local al carrer cremat número 8. El 1885 va morir el soci Agulló i els altres van decidir continuar el negoci fins l’any 1892, en que van decidir dissoldre el negoci, tot venent-lo a un nou propietari, un tal Llongueras.

Dos anys més tard, el propietari de l’edifici i en Barceló van aconseguir fer fora el propietari del cafè i aquest va decidir llogar un nou local, el qual va ser batejat amb el nom de “Las Victimas del Li” cosa que va ofendre al mateix Barceló, posant-li una denuncia al jutjat.

En Llongueres va declarar que li havia posat aquell nom perquè l’any 1851 (LI en xifres romanes) hi havia hagut moltes víctimes al món i volia fer un homenatge a elles amb aquest nom. El 12 de juny de 1893 va aconseguir inaugurar el nou local situat a la Plaça Major. (en la foto del 1935, Plaça de la República, podeu veure la seva situació al costat de la tenda amb el toldo, fixeu-vos i podreu llegir CAFE sobre l’entrada).

Els banderins de Terrassa

Recordo que a casa tenia una habitació que feia servir només per mi, una mena d’estudi personal on guardava tot allò que era important per mi. En aquella habitació hi havia de tot i les parets estaven folrades de pòsters més o menys hippies, ja que era el que es portava en aquells anys.

Però en un racó d’una de les parets hi tenia clavats amb xinxetes uns banderins que ignoro d’on van sortir (alguns eren similars als que aquí reprodueixo). Segurament avui ja no es deuen fabricar aquesta mena de banderins, però en aquells anys era com un souvenir que la gent et portava quan anava de viatge i recordo que hi havia la costum de penjar-los a les parets de les habitacions.

Fixeu-vos com en cada banderi el nom de la ciutat està escrit de forma diferent.

El cementiri nou (1932)

El Cementiri Nou es va construir el 1932 per cobrir la necessitat de la ciutat de donar cabuda als difunts que ja no hi cabien en el Cementiri Vell, absorbit dins de la ciutat, degut al seu fort creiexement urbanístic.

En la foto que he triat, podreu veure la capella del cementiri (exactament igual que la que avui acull els funerals) envoltada de boscs, ja que encara es tenien que urbanitzar els carrers interiors i només tenia pavimentada l’avinguda principal.

Hem de recordar que durant uns anys els dos cementiris van funcionar a la vegada. La foto es de l’any 1932 obra del Sr. Font, que molt amablement m’ha fet arribar unes imatges commemoratives de la medalla del 75 aniversari del cementiri editada pel GFNiDC.

XXI aniversari del “Alzamiento Nacional” (1957)

Em costa molt publicar aquesta mena de records, però formen part de la vida de la ciutat i si bé jo no puc recordar aquest esdeveniment per culpa de l’edat, si que recordo els anys del franquisme i el que els pares m’explicaven d’aquesta mena de “celebracions”.

La que avui us mostro és la de la commemoració del 21 aniversari del que en aquella època es denominava “Glorioso Alzamiento Nacional”. La festa a més és dirigia com podreu llegir als “ excombatientes y excautivos”, del bando nacional, es clar!, pels altres ni pa ni aigua. I tot organitzat per una juntament franquista fins a la medul·la que tanca l’anunci amb uns “vivas i uns arribas” que fan mal només de llegir-los.

El pare m’explicava que per aquella època quan anaven al cinema, abans de començar la pel·lícula era obligat cantar el cara al sol i el públic ho tenia que fer de peu amb la mà alçada, fent la salutació feixista. Espero que els que llegeixin això hi vegin un record que el que vol es que mai més torni a passar.

Per cert, que se’n haurà fet dels artistes que van actuar aquell dia? El chico de Michigan o la Merceditas Bernal?

XVII Aniversari “Liberación de Tarrasa” (1956)

Aquest document, tracta de la commemoració que es feia cada any a Terrassa de l’Aniversari de la “Liberación de Tarrasa” i que, com podreu comprovar amb el programa d’actes que reprodueixo, era una festa molt important.

La salutació no te pèrdua i el llenguatge emprat és indescriptible, llegiu-lo i veure quina era la manera de dir les coses en aquells anys. Com veureu en els actes, el “Frente de Juventudes” era el gran protagonista, tot i que el que trobo més sorprenent és l’audició de sardanes que en aquells anys es devia veure com un acta purament folklòric. Destaco també el partit del “C.D. Tarrasa” justament amb el Real Madrid, tot un derbi.

Aquest document tindrà continuïtat amb un de similar que publicaré aviat en aquest blog.

L’escola d’economia domèstica

A principis del 1907 es va crear una Escola Municipal de Tall i Confecció, al primer pis d’una casa situada al numero 1 del carrer de la palla. Les classes costaven una pesseta al mes i la seva primera directora es deia Carme Marquès.

El 13 d’abril del 1913 ja es va inaugurar l’Escola d’Economia Domèstica al carrer de Sant Jaume, número 12.

Degut a l’augment de persones interessades en els seus cursos es va tenir d’ampliar l’escola i per això es va decidir construir un nou edifici, que es va inaugurar el dia 4 de desembre del 1929 a la cantonada del carrer Sant Isidre amb la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer.

En aquest nou emplaçament es van ampliar els cursos, donant-se entre altres: formació en dactilografia, aritmètica, geometria, càlcul mercantil, dibuix, ciències aplicades, tall, confecció, planxat de tota classe de roba, gimnàs i cuina. En la foto de l’any 1933 podeu veure un grup de noies en una clase de cuina a càrrec del professor M. Ballbè (Autor. M.Llobet)

Les neveres de gel i les “fresqueres”

El meu record avui és per les neveres de gel que durant molts anys ens van ajudar a conservar millor els aliments a les cases. M’explicava el meu avi que abans que no hi haguessin les neveres de gel, els aliments es guardaven en una mena d’armaris de fusta amb una tela mosquitera, que anomenaven “fresqueres” i que es situaven precisament en el lloc més fresc i ventilat de la cuina. Les begudes es refredaven als pous de les cases (en aquella època casi be totes les cases en tenien un).

Desprès van popularitzar-se les neveres de gel (com la de la foto) i que bàsicament estaven fetes de fusta per fora i d’un revestiment de zenc per dins, que ajudava a que el gel no es fonés tant ràpidament. La nevera tenia un dipòsit on queia l’aigua del gel a mesura que aquest s’anava fonent. El meu avi com que era llauner (Llauneria Jaume Casas) s’encarregava de folrar aquestes neveres, la capacitat de les quals era molt petita comparada amb les d’avui en dia.

El gel es tenia que anar a buscar cada dia i a Terrassa hi havia diferents llocs on es podia comprar a peces. Jo recordo que a casa l’anàvem a comprar a una peixateria que hi havia al carrer Serrano i el transportàvem a casa dins d’una galleda. Quin tip d’anar a buscar gel ens havíem fet. Al carrer Goleta hi havia la fabrica de gel “La Nevera S.A.” de la que aquípodeu veure un anunci seu de l’any 1943

Les fotos del col·legi (curs 1926)

Feia dies que volia mostrar-vos les típiques fotografies que es feien a l’escola abans de la guerra (i també desprès) i que tothom té en els àlbums familiars, però hem feia certa vergonya posar la meva. Avui, gràcies a l’aportació del R. Font, us en mostro dues de ben antigues: la primera és d’en Joan Segués al Real Col·legi de les Escoles Pies (curs 1925-26) i l’altra és de la Sra. Pepita Sans a les Carmelites de la Caritat (curs 1926).

Serveixi aquesta mostra com a homenatge d’un record fotogràfic que quasi be tothom té a casa seva.

La pastisseria Morera o “Cal Joanet”

La pastisseria Morera o de cal “Joanet”, degut a que el pastisser és deia Joan Morera, estava situada al carrer de la Rutlla i jo la recordo especialment pels “troncs de Nadal” que preparava per encàrrec. Aquesta tradició dels troncs de Nadal és bastant antiga i poc a poc ha anat quedant en l’oblit. Es tracta d’una mena de pastis en forma de tronc fet amb mantega de colors i que es menjava exclusivament el dia de Nadal.

A la fotografia hi podeu veure (amb bigoti) l’Amadeu Morera, pare del “joanet”, que havia treballat de mecànic al cremallera de Montserrat i va viure el cèlebre accident del 25 de juliol de 1953 (diada de Sant Jaume). La seva muller, la Maria Rovira, (asseguda al seu costat) era germana de la meva iaia.

El fill mitjà de l’Amadeu era qui feia de pastisser (en la fotografia apareix just al mig) i va tenir dos fills, dels que en destacarem un, ja que va arribar a ser un jugador internacional de handbol del FC. Barcelona molt famós en aquells anys, en “Joan Morera”.