Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 4 (de Sala a Viver)

El vell Miquel Sala i Viver va fer testament en 1724 i en ell encara parla del seu cunyat Benet Maduxer (que a can Sunyer de Sant Pere de Terrassa) disposant que sigui mantingut pel seu hereu i net Francesc Sala i Viver (1702-1777) que es creu que va ser qui va mudar el nom de mas Sala i Viver pel de Mas Viver, tot i que no se’n saben els motius. I aquest fet és extraordinàriament rar dons la branca de la família a la que pertanyia aquest cognom era en realitat Sala, ja que lo de Viver s’havia afegit només per si algun dia podien ser hereus de can Viver, cosa que no va passar mai.

O sigui que en comptes de que al pas del temps el cognom Sala i Viver es reduís a Sala no només no va passar sinó que el que es va perdre va ser l’original i es va quedar només amb el de Viver.

Faig un aclariment de que la família Viver és originaria de Terrassa on d’antic hi havia el  i era just al carret Viveret on tenien la seva casa pairal que es remunta al S XIII amb un primer Romeu Viver i Sanxa, tot i que sembla que podria venir de més antic. Per altra banda els Sala eren naturals de Sant Llorenç Savall, de l’antic mas Çasala o de la sala (pertanyent a Sant Feliu de Vallcarca).

Com dèiem en Francesc Sala i Viver en el seu testament del 1765 fa deixes a la seva segona muller, sempre que conservi el nom de Viver. I és també probable que fos qui amb la cerimònia del seu primer matrimoni (1722) inaugurés les obres de millorament de la capella, potser engrandint-la i fes gravar en l’escut dels maduixers el nom SALA i la data 1722, fet encara més estrany dons aquí tria un cognom que desprès abandona.

El seu fill, en Francesc Viver i Pallarés se sap que va fer importants reformes a la casa a l’època de la guerra dels francesos i es va casar amb una filla de can Camp de Corró de Munt.

Citarem una mestressa que amb autoritat i empenta, na Francisca Fatjó, que en quedar vídua va portar a terme les darreres obres i millores que van transformar l’antiga edificació de can Viver deixant-la en la data de 1847 (que encara es pot veure damunt del portal d’entrada) gairebé tal i com quan va ser venuda.

Una curiositat és que en el clos de la Torre hi van tenir allotjats els presidiaris que forçats explanaven el traçat de la via del Nord de Barcelona a Terrassa i pel que diuen aquesta deferència feia que la Companyia del Nord frenés el comboi en passar per la riereta quan hi anava l’amo de can Viver, per tal que pogués baixar prop de casa seva.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 3 (la primera capella)

Un fet curiós és la partida de naixement  que ha de correspondre al anomenat Miquel “menor” o al seu germà Mossèn Francesc (ja que només s’ha trobat la partida del primer fill del matrimoni i és de suposar que era en Miquel). El primer de maig del 1678 esmenta com a batejada Caterina, Mariana, Francisca però el fet extraordinari és que posteriorment s’hi afegeix una originalíssima nota que diu “Lo pnt. Batisme per haver averiguat que la Naturalesa ha vingut a declarar ser la persona masculina ab tota individutat perçó se li muden los noms ab parer de Theolachs” i se li posen els noms de “Miquel, Mariano, Francisco”.

Els dos Miquels, pare i fill, es van casar el mateix dia l’any 1701, el vidu i de 53 anys amb la mare, també vídua, de la que havia de ser-li nora, ambdues mare i filla de nom Teresa.er un testament de Jaume Maduxer (que va néixer el 22 de febrer de 1569) tenim coneixement que el dia 23 de gener de 1618 es feu edificar, en estil barroc, una capella al costat de la torre de la masia, la capella de la Mare de Déu del Roser. La capella deuria ser reformada per la família Sala i Viver que hi va fer posar el seu nom (Sala) conjuntament amb la data de 1722 en un escut dels Maduxer que ja hi havia a la façana i que representa una ma esquerra agafant un pom de 4 maduixes amb una figura d’una corona acompanyada d’un querubí a la part superior.

Sembla ser (no tinc constància que encara hi sigui aquesta pedra) que l’escut amb maduixes, però esculpit amb menys traça, n’hi havia un a la part posterior del cos central de l’edifici sota un cap d’àngel i l’anagrama “Ave Maria” i amb la mateixa mà esquerra aguantant un pom de 3 maduixes. Cal creure que aquesta pedra deuria estar a l’entrada del mas i que en transformar-la el 1847 (data que encara es veu damunt de la porta de l’entrada principal), fou aprofitada deixant-la en el lloc on és ara. La capella del Roser ben aviat va agafar molta popularitat, doncs a la santa missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos propers i això va fer que la parròquia de Sant Julià a la que pertanyia se’n ressentís fins al punt de que el mateix bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 – 1730), va haver de recordar, a l’any 1726, a la família Sala que solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de la missa. Al sòcol de l’altar que ha arribat a l’actualitat apareix la data del 1793 que deu ser la data en que es va construir i del que desprès en tornarem a parlar.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 2 (la llegenda)

(segona part) L’entrada dels Sala Viver al mas Maduxer a la segona meitat del segle XVII coincideix amb l’inici de la recuperació econòmica que portarà a la gran expansió dels masos dels segles XVIII i XIX.

Cal indicar que la famosa torre que li va donar el sobrenom de Torre Bonica sembla que pot tenir els seus orígens l’any 1526, tot i que també hi havia una pedra gravada en una finestra inferior amb la data de 1685 que segurament l’únic que indica és la data en que es va fer aquesta finestra, ja que quan es va construir la capella se sap del cert que la torre ja existia). Cal indicar que llavors era comú fer aquest tipus de construccions per dedicar-la tant a la vigilància con a la defensa d’uns masos que llavors hem de considerar molt aïllats de les poblacions properes.

La prosperitat del mas per la seva proximitat al camí ral de Sabadell a Terrassa, tenia avantatges i inconvenients. En el cas del mas Maduxer el problema eren els saquejadors de camins, els bandolers o els moviments de tropes. Creiem que tot això ho van resoldre amb la construcció d’una torre de defensa a principis del segle XVI que dóna nom a la finca.

Hi ha una llegenda que explica una juguesca amb uns veïns (que van fer la Torre de Borrell a la Masia Berardo) per veure qui es feia la torre més bonica.

El cert es que aquest sobrenom li deuria venir perquè realment la torre era bonica. Es tractava d’una torre quadrangular edificada en forma de cos avançat de la casa amb 2 finestres, una a la façana del davant més petita i l’altra a la banda lateral de devia correspondre a l’entrada de la casa i que sens dubte era la millor protecció davant d’un atac. És un finestral obrat amb figures d’àngels que sostenen en el punt central un escut amb el monograma ihs (jesús) i porta gravat la llegenda “en lay mdxxvi feta” (1526). En la part inferior d’aquesta finestra hi havia una espitllera en forma de creu de defensa i que deuria ser usada per una ballesta de l’època.

Segurament el nom de Torre Bonica li venia dels grans esgrafiats que la decoraven amb representacions de motius i personatges religiosos en els que de forma borrosa encara es podia apreciar la silueta de la Mare de Déu del Roser (a la que se li va dedicar la capella), Sant Josep (nom del fill del Jaume Maduxer, que esmentarem quan parlem de la capella) i l’Àngel de la Guarda i Sant Isidre (patró de la pagesia). A la cornisa també s’hi podien apreciar sanefes de colors i prop de la base escuts d’armes.

Quan va morir el fill que es deia Miquel Sala i Viver “menor” , al 1707, com indiquen els documents per diferenciar-lo del seu pare, fa de tutor del seu net que passa a ser l’hereu, en Francesc Sala i Viver i Boada i el mas llavors ja s’anomena Mas Sala i Viver.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 1 (els orígens)

Encetem una sèrie de 8 capítols en els que desgranarem records i històries al voltant del Sanatori de Torre Bonica que esperem us agradin. El fil conductor que hem triat han estat les dues capelles que hi ha al centre, esperem que us agradi.

Per parlar de les capelles del sanatori de Torre Bonica hem de parlar dels orígens del mas que les acull i que ha tingut els noms de Mas Barba, Mas de Botet, Mas Maduxer, Mas Sala Viver i finalment Mas Viver.

La referencia més antiga que es te, del 1293, fa referencia al mas de can Barba i indica que l’arrendatari del mas n’era un tal Guillem Barba d’una nissaga molt antiga d’aquest cognom establerta a la parròquia de Sant Julià d’Altura (de la masia pairal de can Barba de la Pedra Blanca). El seu fill va ser en Guillem Barba de Botet.

Una néta seva, Elisenda, filla d’en Bernat Barba, va ser pubilla del mas, que aleshores s’anomenava de Botet. Elisenda es va casar amb en Pere de Blancafort, cabaler del mas Blancafort de la mateixa parròquia de Sant Julià d’Altura.

A la segona meitat del segle hi ha un altre pubillatge, concretament d’Agnès de Blancafort que es casa amb en Pere Maduxer que sembla te el seu origen a Sant Martí de Mura. A partir del casament del seu fill que també es deia Pere Maduxer  amb Antònia Sadurní (1394) es passa a denominar-se Mas Maduxer.

Deu generacions portaran aquest cognom i el darrer va ser Antoni Maduxer net d’en Jaume Maduxer del que en parlarem aviat ja que és qui va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser. Casat al 1653 va tenir diversos fills mascles com en Benet Maduxer però, no se sap els motius, la ser una filla seva, la Francesca Maduxer i Presseguer, qui va esdevingué pubilla i per tant hereva de la casa però d’una manera bastant curiosa.

Sigui com sigui la Francesca, l’any 1678, es va casar amb Miquel Sala i Viver que venia de Sant Quirze de Terrassa i en aquest casament el vell Antoni Maduxer canvia i no fa hereva a la seva neta Francesca, ja que en Miquel Sala i Viver aporta al casament 2.000 lliures de moneda barcelonina i ella renuncia a tots els seus drets acceptant del seu pare 225 lliures de la mateixa moneda (a més de dos vestits, dues caixes de núvia amb 2 llençols, una màrfega, una camisa de tela nova i unes estovalles) en quatre pagues iguals que tenien que fer-se per Sant Miquel dins l’any 1681.

Curiosament al 1685 Antoni Maduixer torna a canviar i fa donatària universal a la seva filla Francesca de tal manera que aquesta un any després, al 1686, li traspassa els drets al seu marit Miquel Sala i Viver que va fer grans millores a la casa, tal i com consta en el testament de la seva vídua, l’any 1695.

Seguirem en el proper capítol…

Una verge perduda en un patí de Terrassa

De ben petit recordo que a casa la mare m’explicava que hi havia una veïna que li agradava de fer escultures i altres coses amb cimen i altres materials de trencadís.

Aquesta senyora, de la que no recordo el nom, es veu que va fer diversos elements pels veïns i a casa li van encarregar que fes uns bancs i una taula que va romandre dempeus durant molts anys. Malauradament al final es va trencar i va desaparèixer llençada com a runa. Del que ens va fer només va quedar una mena de tamboret en forma de bolet que el meu pare anava arreglant i pintant de tant en tant.

Però el fet és que al patí de la casa que donava al nostre pati pel darrera hi havia en un racó, mig coberta de vegetació, la figura d’una verge de mides reals. Jo ja quasi no la recordava ja que estava tant coberta de branques que pensava que ja havia desaparegut.

La sorpresa ha estat que anys després el pati ha estat netejat de brossa i d’arbres i la figura ha aparegut tal i com la recordava.

En la foto la podeu apreciar tal i com s’ha conservat i podeu veure que encara queda la teuladeta que la protegeix i el trencadís del darrera sembla en prou bon estat. Ignoro si representa alguna verge en concret però té un aspecte prou seré i imponent, oi?

Potser no te cap valor artístic però és un record que m’ha agradat tornar a recuperar i compartir-lo amb vosaltres. Us adjunto també una foto del bolet que he esmentat que encara quedava a casa i que ja està en molt mal estat. La casa dels pares era al carrer de Viveret.

Recordem un fulletó de l’antic Museu Textil Biosca del 1953

El febrer del 1953 i com una separata d’un article publicat en el Butlletí de la Càmera Oficial de Comerç i Industria de Terrassa per el Doctor F. Torrella Niubó es va publicar de forma separada un fulletó titulat: “Descripción general de las nuevas series de telas antiguas con que se aumentan las colecciones del Museo Textil Biosca”.

Aquesta publicació que avui us mostro va ser patrocinada pel Institut Industrial de Terrassa que allotjava en les seves dependències del carrer Sant Pau les instal·lacions del mateix Museu.

En el fulletó es destaquen les novetats en teixits coptes i les teles hispano-àrabs així com de teixits americans precolombins. Menció especial als teixits d’èpoques més modernes, com les de les èpoques gòtiques o renaixentistes o les de l’etapa francesa dels Lluïsos. En la part final cita diversos exemples de vestimentes litúrgiques amb gran brodats i casulles que van des del segle XV al XiX.

El fulletó es va imprimir a la “Imprenta Moderna” de J. Riera Llugany del carrer de la Palla número 2

Detalls: fixeu-vos en el logo de l’antic Museu Textil Biosca en el que s’aprecia el símbol de la torre de Terrassa, les 4 barres i la llançadora, però el bust que hi surt no se a què correspon. Si algú ho sap serà benvinguda la seva aportació.

En el logo del Institut Industrial també s’hi poden apreciar detalls curiosos com  el d’un rusc d’abelles, una ancora i una roda dentada, suposo en referencia a la indústria i al treball.

El lema diu “Industriae Progressus Fomentum atque Tutamen” que significa “ Foment i Protecció del Desenvolupament Industrial”.

Una sortida a can Boada plena de records

Publiquem una nova fotografia de les que transmeten sentiments i aquest cop qui ens la fa arribar és el Josep Badrenas:

Veiem que ens diu:

“Avui m’entretenia repassant els darrers Records del Blog, i al llegir el “record d’una fotografia que transmet sentiments” m’ha vingut a la memòria que tinc algunes d’aquest tipus de fotografies. Evidentment, a cadascú se li transmeten els sentiments que està predisposat a rebre, i que se li desperten al tenir alguna de les fotografies a la vista, i nomes deixant anar una mica la memòria -si és que encara ens en queda- podem traslladar-nos, amb un xic d’imaginació, en algun punt concret de la nostra existència que ens faci recordar que hi érem i com érem.

En la foto a primer cop d’ull nomes s’hi reconeix un grup de persones, sense cap mes al·licient ni interès. Però si entrem en detall i fem us de la memòria, us puc dir que recordo vagament el dia de la foto. Jo hi surto, dels tres de dalt, el del mig. Tenia entre 16 i 18 anys.(1956/58). El fet és que alguns diumenges o festes, aprofitàvem per anar “a berenar a fora” o sigui, fer una sortideta al camp després de dinar. Aquesta concretament va ser a Can Boada del Pi, abans de rebaixar la muntanyeta, i  que en aquells temps queia bastant lluny de la ciutat i anar-hi a passar la tarda, a un punt des d’on es veia una bona panoràmica de la Terrassa d’aquells anys, era una opció bastant a l’abast, ja que s’hi podia anar a  peu.  

Un grup d’amics, els disponibles en cada ocasió, organitzàvem de tant en tant, una sortideta al camp, amb algunes de les nenes amb les que els diumenges anàvem a sardanes als Jardins del Frente de Juventudes, però la gràcia dels comentaris respecte a la foto, està en que a la excursió hi venien també les mares de les nenes, perquè deixar-les anar soles amb uns amics al camp el diumenge a la tarda era un perill…

Observeu lo poc preparats per anar d’excursió que anàvem. Els nois, amb camisa blanca i corbata, com es deia, ben “trajats”, les nenes amb faldilletes de carrer i les mares amb indumentària poc adient per l’ocasió. Dels pares ni idea…. Calia agrair a les mares el “sacrifici” que els tocava de fer, “per si un cas”,  perquè les nenes poguessin gaudir de la companyia dels presumptes pretendents. Malgrat tot això, us puc assegurar que ens ho passàvem tots plegats molt i molt bé i que aquelles sortides de tarda de diumenge no tenien preu!!!   Vaja, com avui…”.

Dono les gràcies al Josep per haver compartit aquesta foto i el seus records.

Un record per la Marcel·la Macias que ens ha deixat

El 20 de desembre del 2018 vaig tenir el goig de fer la presentació del llibre “Terrassa 1940-2018” de la Marcel·la Macias Gall  a la seu de l’Ateneu Terrassenc i on havia recollit els seus records personals de la nostra ciutat.

Avui volem retre un petit homenatge a una dona emprenedora, avançada al seu temps i amb un caràcter fort i decidit que feia que les coses difícils no ho semblessin tant. Ella va voler fer el seu llibre de memòries per deixar constància de tot el que recordava i no tant per parlar d’ella i si d’una Terrassa que sempre havia estimat.

Ella em va dir un dia: “voldria que aquest llibre serveixi a la gent, perquè els ajudi a recordar les seves pròpies vivències i records” i crec que va aconseguir amb escreix el seu propòsit.

La Marcel.la va viure bona part de la seva vida al rovell de l’ou del Raval de Montserrat on la seva família hi tenia la tenda de cal Macias però els seus records més apreciats eren els que va passar a la Masia de can Corbera, just a on avui hi ha l’escola d’enginyers del carrer Colom.

Des dels Records de Terrassa i des de l’Associació El Llibre de la Vida que treballa perquè els records de les persones tinguin el valor i reconeixement que es mereixen li volem desitjar que sigui feliç allà on sigui i dir-li que gràcies al seu treball de recopilar records aquests ja no es perdran mai.

La fotografia és de la Marcel·la a la porta de la masia de can Corbera l’any 1940.

Record d’un fill al seu pare, en Joaquim Verdaguer

Fa uns dies ens ha deixat l’amic Joaquim Verdaguer i en la cerimònia del funeral els seus fills li van dedicar unes sentides paraules.

Concretament el Xavi Verdaguer va llegir un escrit titulat “AL MEU PARE” i com que als records de Terrassa donem molta importància als records li he demanat si ens el deixava compartir i no només ens ha donat el permís sinó que a més ens ha fet arribar unes fotografies del Joaquim de quan era petit i encara vivia al seu estimat antic poble de Sant Pere.

Espero que això serveixi d’homenatge a tot el que ha fet de forma desinteressada el Joaquim per conservar i recuperar la història i les curiositats de la nostra ciutat.

Qui ho desitgi pot repassar part del seu treball al seu bloc fent clic aquí: Blog del Joaquim

Al meu pare:

“ Quantes vegades vas preguntar-te si hi seriem a temps de veure inventar-se la màquina del temps? Poder anar a veure els romans, els visigots, els vikings, sobretot conviure a l’Edat Mitjana, veure com es construïen les esglésies romàniques, veure com al voltant de la Torre de Castell Palau s’hi anava assentant la vila de Terrassa, poder conèixer l’Alexandre Galí que va importar l’esport del bàsquet a la seva escola de Terrassa, poder conèixer com n’era de seductora la Blanca de Centelles, com van patir les bruixes a la foguera al Torrent de Vallparadís, conèixer el Jaumet del Via Fora.

(diu) – Vinga va, no t’enrotllis tant, a on vols anar a parar? A quina hora juga avui el Barça?

Potser amb la màquina del temps també podríem conèixer el Totó de Cinema Paradiso. Aquell nen que, com si estigués al Casal de Sant Pere, es colava d’amagat al Teatre del Casal per veure com el Mossèn de la Parròquia retallava i censurava les escenes de petons i de cuixes de les pel·lícules en blanc i negre.

(diu) – que no veus que per la gent això és un rotllo patateru, sempre estàs amb els teus rotllos. Ja m’has corregit l’últim article del blog?

I potser també amb la màquina del temps, podríem veure des de dalt el Tossal de l’Àliga al bandoler Capablanca com assaltava els carros que baixaven a Barcelona pel camí ral de la Serra de l’Obac, o veure els carlins amagats a la Corn fosca o a l’Hospital de Sang o veure els republicans que s’amagaven dels nacionals als Òbits o la Pola. O poder veure des del Tossal com pujaven els monjos fins al Monestir de Sant Llorenç o fins al Monestir de Montserrat.

(diu) I tot això a què ve ara? Perquè ho expliques tot això?

Doncs pare, perquè resulta que la màquina del temps ja està inventada, la va inventar l’àvia Pilar el 22 de juliol del 1945 al carrer Major de Sant Pere, la màquina del temps es diu Joaquim Verdaguer Caballé ”.

Nota: el blog del Joaquim va començar el 6 de maig del 2012 i el seu darrer article el va fer el 6 de desembre de 2019 després d’haver escrit més de 520 articles en aquests 7 anys de vida. Els Records de Terrassa van començar el maig del 2007, el mateix any que l’amic Rafel Aroztegui va començar el seu i creiem que ell estarà d’acord en que és molt complicat escriure tant, amb tanta qualitat i rigor i per això expressem el nostre desig de que el seu blog no es perdi i entre tots ajudem a que perduri en el temps.

Record d’una fotografia que transmet sentiments

A voltes en aquest espai publiquem records i hi posem una fotografia o un retall per il·lustrar-los i ara farem un exercici nou.

Publiquem una imatge no pels records que hi ha al seu darrera sinó per el que ens transmet. A mi em transmet felicitat, ganes de passar-s’ho bé, amistat. I a vosaltres, que us transmet?

La fotografia ens l’ha feta arribar el bon amic Lluís Satorras i segons en indica pertany al seu avi Lluís Martí. Ens explica que és una foto que va trobar en una vella capsa de negatius de la família i que creu que l’avi és el primer per la dreta de la fila del davant.

Ens explica que el seu avi tenia com a bons amics l’Eudald Aymerich de la Font Vella i que estudiaven esperanto i feien invents amb les ràdios de galena.

Podeu llegir un article sobre l’Aymeric aquí:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2017/06/09/el-museu-municipal-de-la-radio-eudald-aymerich-que-resta-en-loblit/

Si algú reconeix alguna de les persones que hi surten us agraïrem que ens ho feu saber.