Cal Pau Nista i la casa Ros

27 05 2020

Algunes cases del carrer de l’església tenien un sobrenom curiós com “cal Francisquet”, “cal Pau de la Mosca” o “cal Escursell”. De fet aquesta darrera, segons indicacions del Rafel Comes, era la casa (on avui hi ha la residència de monges darderes Sant Josep Oriol) del fabricant Francesc Escursell i Ferrer.

Però hi havia una casa molt senyorial que també portava un sobrenom, com és el cas de la Casa Ros que s’anomenava popularment com a “cal Pau Nista”.

Aquest sobrenom li venia degut a que al músic Pau Ros l’anomenaven “Pau Nista” ja que era qui tocava l’orgue de la propera església del Sant Esperit i de organista li va quedar el diminutiu de Nista. Però la casa d’en Pau Nista no és la que podem veure actualment com a casa Ros ja que en Pau va néixer a les primeries del segle XVIII en una casa d’estil més senzill ubicada en el mateix carrer de l’església però cantonera amb el carrer de Baix Plaça. El càrrec d’organista no sabem des de quan el va tenir, però per un rebut que es conserva se sap que el 20 de gener de 1734 se li va pagar per aquest concepte 15 lliures com a dotació anual i ja no es coneix cap més dada de la seva vida ni tampoc se sap quan va morir.

Segons en Rafel, la relació familiar de l’organista amb els Ros del vapor és gairebé segura. Un oncle de Marian Ros Vallhonrat es deia Pau Ros i Prats (1782) i l’avi, paraire, es deia també Pau Ros (c.1735). La transmissió del nom era molt habitual a través del padrins que solien ser els oncles i els avis dels batejats. El 1842 l’avi del Mariano Ros que citarem a continuació i que també es deia Mariano va fer construir una casa al carrer de l’església 49 i quan ja la tenia mig feta li van avisar que s’havia d’eixamplar l’entrada del carrer del Portal Nou i en Ros va contestar a l’ajuntament que ja havia fet tard i la casa es va continuar deixant el carrer tant estret que només hi passava un carro. El 1874 es reconstruir l’edifici però el carrer va continuar estret fins que finalment es va projectar eixamplar-lo el 21 de juliol de 1926 i finalment es va fer la reforma.

La senyorial casa Ros que avui trobem en el carrer de l’església cantonera amb el carrer del Portal Nou era la residencia dels propietaris del Vapor Ros que esta just al costat i que ha restat intocable durant molt i molts anys. L’edifici és obre de l’arquitecte municipal Miquel Curet i Roure i va ser aixecada entre 1873 i 1874 en estil clàssic (eclecticisme).

El dia 16 de març de 1958 a l’edat de 74 anys va morir a Barcelona (veure retall a l’esquerra) en Mariano Ros Paloma i la seva esposa Emilia Millán i Martínez de Conca va fer lliurament a l’ajuntament del llegat del que va ser el darrer de la saga Ros en habitar la casa i que va consistir en 16 quadres grans que havia pintat el mateix Ros Paloma i que un cop mort, la seva vídua seguint la voluntat d’aquest, els va lliurar a la ciutat. Un retall de la premsa del 27 de febrer de 1968 (a la dreta) indica que la casa de Mariano Ros es cedida en propietat a l’Hospital de Sant Llàtzer i la curiositat és veure el valor en que estava tassada la finca i que era de 2 milions de pessetes.

La Casa Marià Ros va ser transformada en el casal d’avis Anna Murià (actualment situat a l’edifici dels Telers al carrer de Sant Ildefons, 8). Incloc un retall del 24 de novembre del 1923 on s’indica la sentència d’un plet que va interposar en Mariano Ros a la Mina d’aigües de Terrassa i que va guanyar donant els diners a la beneficència.

En un altre retall del 1914 (a l’esquerra) podem veure si n’era d’important en Mariano Ros que el diari destaca un incident amb el seu cotxe i és que llavors de persones amb cotxe a la ciutat n’eren comptades.

Una anècdota que ens explica el Rafel, de Marian Ros i Paloma, és que fou un dels ferits en l’atemptat amb bomba al “Reed Room” un club particular situat al carrer Sant Pere (on hi havia hagut l’antiga Fonda Peninsular) d’alguns terrassencs acabalats que no estava gaire ben conceptuat.

. La darrera xafarderia sobre aquest Marian és que no va tenir fills amb la seva dona Emília i va designar hereu a un fill adoptiu, en Francesc Cabezas i Fonseca, no fa massa temps traspassat però que com ell mateix reconeixia públicament era un fill bastard seu.

Si us fixeu en la reixa de l’entrada al vapor Ros podeu veure encara la R en ferro forjat al capdamunt.





Un Reglament del Matadero Público de Reses, l’antic escorxador del 1905

20 05 2020

Un curiós document ha arribat a les meves mans i és el del “Reglamento del Matadero Público de Reses” (escorxador) de Terrassa del 1905 editat per l’Ajuntament constitucional de la ciutat.

Podeu consultar-lo en PDF aquí: Reglamento del Matadero de Tarrasa 1905

Com bé s’indica en el document l’escorxador (que ja estava situat a la carretera de Montcada) estava dividit en 3 Seccions: la Secció Sanitària o d’Inspecció, la Secció administrativa i la Secció de Matança.

Fa una descripció de les diferents persones que formaven part de l’escorxador i comença amb el “Inspector” que tenia que tenir el títol de Veterinari i que era l’encarregat de fer un reconeixement previ i posterior a que les peces per assegurar que fossin aptes pel consum. I explica que quan ho consideri oportú podrà fer us d’un microscopi per observar millor l’estat de les peces, especialment les de porc.

treballadors del matadero

treballadors del matadero

En la Secció Administrativa esmenta la figura de del “conserje-pesador” tot indicant que per poder exercir aquest càrrec ha de saber llegir i escriure, ser major d’edat i tenir un comportament correcte, inflexible en el que li manin a més de ser pràctic a l’hora de sacrificar els animals. També s’encarregava de tenir netes les dependències i el pati i era que tenia les claus per obrir i tancar de 4 del mati a les 9 del vespre (17 hores obert) , del 1 de maig al 31 d’agost i de les 5 a les 8 del vespre la resta de l’any. Era també el responsable de pesar-ho tot i de portar els llibres amb les anotacions pertinents.

matadero quadres 1976

matadero quadres 1976

En la Secció de Matança fa referencia a les naus de “vacuno, lanar y cabrío” i al fet de que els escorxadors “matarifes” podien ser del propi ajuntament o dels amos dels animals. En tot cas tenien que tenir més de 16 anys i tenir una bona salut i conducta. L’explicació de com han de matar els animals és esfereïdora ja que diu que ho hauran de fer amb una massa o amb una “puntilla” i afegeix que s’ha de procurar que pateixin poc i s’han de degollar immediatament. No segueixo explicant la resta ja que és bastant desagradable.

Edifici del Matadero

edifici del matadero

El punt següent explica que s’ha de fer per ser proveïdor de l’escorxador i com s’ha de demanar el permís directament a l’alcalde de Terrassa que és qui fixarà una fiança en funció dels animals que es portin a l’escorxador cada setmana. També indica que tindran dret a tenir una caixa seva a les instal·lacions per guardar el material pel sacrifici dels animals i per la roba. La clau de la caixa però l’havien de deixar al “Conserje” perquè pogués revisar si es guardava roba bruta. Aquests proveïdors eren els encarregats de portar els animals a l’escorxador i aquest no podien entrar ni morts ni amb ferides.

interior Matadero 1988

interior matadero 1988

El reglament continua fent esment de com s’han de transportar les peces esquarterades als punts de venda i explica que s’han de portar amb carruatges especials i fa esment especial de que no es podrà portar la carn a les espatlles a no ser que el punt de venta sigui en un carrer on no pugui passar el carruatge.

En un apartat especial fa esment a la venda de les carns tot indicant que el punt de venda ha d’estar net i amb uns cartells indicant els tipus de carns que es venen així com els preus i es fa referència en que en un mateix taulell no es poden vendre més de 2 carns diferents.
Dedica un espai a parlar de la nau pels porcs indicant que l’ajuntament fixarà les èpoques de l’any en que es poden matar aquests animals.

situació del Matadero 1945

situació del matadero 1945

La darrera part del reglament esta dedicada a les disposicions generals i en ella podem citar la prohibició de que entrin gossos i les disposicions penals per els operaris o dependents que no seguissin les ordenances que figuren en aquest reglament o les que marqui l’alcalde de Terrassa.
Les ordenances d’aquest reglament diu que va ser aprovades per l’Ajuntament el 21 de novembre de 1902, mentre que l’edició d’aquest opuscle és del 1 de gener del 1905, sent l’alcalde de Terrassa el Sr. Alfonso Mª Ubach.





Sala i Badrinas ha estat el guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes

15 05 2020

Aquest any l’anunci guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes de la XVIII Fira Modernista de Terrassa ha estat amb un  63% dels vots recollits el de la fàbrica Sala i Badrinas de l’any 1918.

D’aquest anunci destacarem alguns detalls:

– El primer és el vaixell del fons que simbolitza l’afany exportador de les grans fàbriques tèxtils terrassenques i que va contribuir al seu gran creixement.

– L’altre detall és que aquest tipus d’il·lustracions normalment es compraven ja pre-dissenyades. El detall dels llibre que porta la figura femenina i que porta un text que sembla sobreposat ho confirma.

– Formalment la figura mira fora de l’anunci i això actualment estaria considerat un  error ja que fa que la vista del qui mira l’anunci no es fixi en el seu contingut.

Al 1918 el modernisme es podria considerar que ja estava a les seves acaballes (va perdurar fins el 1920), però els dissenys encara eren molt utilitzats, com és aquest cas.

L’antiga fàbrica Sala Germans es va convertir al 1915 en Sala i Badrinas, Societat en Comandita, amb els mateixos gerents que ja hi havia, el Sr. Alfonso Sala i Argemí i el Sr. Benito Badrinas i Poll, que per cert eren cunyats.

Dels dos podem dir que qui realment va dirigir la fàbrica va ser en Benet ja que l’Alfons (que va arribar a ser el Conde d’Ègara) es va dedicar més a la política.

La fàbrica va tancar l’any 1966, un any abans que tanqués la fàbrica “Terrassa Industrial” que curiosament té uns origens comuns amb els anomenats germans Sala, però d’això ja en parlarem, si s’esdevé el cas.

 

Els que han participat en aquesta sisena edició han estat aquests:

Nota: Us recordem que l’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

 





Sisè concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

5 05 2020

Aquest any per culpa del COVID-19 no podrem celebrar com cal la XVIII Fira Modernista de Terrassa, però des dels Records de Terrassa no la volem oblidar i per això us proposem que participeu en la sisena Edició del Concurs d’anuncis modernistes, on cada any podeu puntuar l’anunci que més us agradi.

Els que hem triat per aquesta sisena edició són:

Podeu votar a:

Nota: L’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

Els guanyadors de les edicions anteriors van ser:

2019: La fusteria de Pere Sabaté 1916

2018: Champagne Irroy – Tusell 1910

 

 

 

 

 

2017: José Soldevila e Hijo 1910

2016: Perruqueria Jaume Gibert del 1911

2015: Mosaicos Prat – Carreras del 1907





Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

27 04 2020
Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)

 cartilla de racionament a la postguerra

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.





Records de ca la Rateta Bufona: en temps de guerra i la immediata postguerra (4)

25 04 2020
carnet de racionament

carnet de racionament

A «Ca la Rateta Bufona» no tot van ser sempre flors i violes. Durant la guerra, s’hi va deixar caure també un tipus de clientela diferent de l’habitual…: gent que hi entrava armada…, i que, sobretot als principis de la contesa, havien estès més d’una vegada -sobre alguna de les taules del bar- pertinences de persones mortes, assassinades, poques hores abans, potser ben pocs moments abans… : anells, rellotges, llibretes… ( I diuen que aleshores l’avi se n’anava a la cuina trasbalsat, després de cridar-los que allò no ho volia veure mai més.

Però ho va haver de veure més vegades. Igual com havia vist que un dia de juliol del 36 un dels clients més apreciats arribava al bar vantant-se d’haver participat a la crema del Sant Esperit.) Alguna vegada, a ell mateix, li havien proposat tot fent broma (!) de pujar als mateixos camions amb els quals acabaven de perpetrar alguna acció violenta. L’avi Salvador va estar a punt d’embogir.

La guerra va ser força dura per a “Ca la Rateta Bufona“, que no va cessar mai la seva activitat, servint menjars i beures. Això explica que durant aquest període el bar i casa de menjars pogués emetre allò que dóna títol a l’obra d’Antoni Turró i Rafel Comes: “Les monedes de necessitat a Terrassa durant la guerra (1936-1939)”.

Efectivament, el “Bar Rateta” o el “Bar-menjars Salvador Jorba” va ser un dels establiments terrassencs que, per tal de disposar de moneda fraccionària, van editar vals o bons a nom propi. A l’esmentat opuscle (d”Editorial Ègara”) hi ha reproduïda alguna d’aquestes “monedes”, amb la informació annexa que les emissions eren de 10 i de 25 cèntims, “impresos per una sola cara en marró-roig, sobre cartró blanc, (…) de 46 x 55 mm., (…) numerats a mà (…) i legalitzats amb el segell-tampó de l’establiment.”

Cèdula de notificació d'una multa

Cèdula de notificació d’una multa

Acabada la guerra, no es van acabar els problemes, i “Ca la Rateta” (o “Ca la Rateta Bufona”) va ser tancada uns quants dies, després que un client denunciés Salvador Jorba perquè (segons li va manifestar en Matalonga al moment de la notificació de la sanció) “s’hi parlava malament del règim”. (Diguem que el pobre avi Salvador no solament “mai no s’havia ficat en política” -com segueix afirmant la seva filla-, sinó que havia fet l’impossible perquè l’establiment “no pogués ser mai assenyalat per les simpaties explícites envers cap opció política, religiosa, ideològica .)

Una multa de postguerra

Una multa de postguerra

També en aquells primers moments de la postguerra l’establiment va rebre algunes multes, estic convençut que per pur afany recaptatori de l’administració…, si no com a represàlia, si he de fer cas del redactat d’una d’elles, del 1942, trobada als calaixos de casa, en què es fa constar que “…se sirve café y vende vinos del país y no se anuncia como Bodegón…”; això bo i referit a un establiment la naturalesa del qual quedava prou aclarida en d’altres documents i a la vista de tothom.

Tarja de racionament

Tarja de racionament

De mica en mica, l’establiment aniria tornant a la normalitat, a aquella mena de “normalitat” que permetia a Salvador Jorba i Francisca Subirana de poder servir menjars i beures sense els ensurts dels anys precedents. Més o menys, els beures de sempre: uns, que es contenien en mitja dotzena de botes de vi repartides en dues parets del local; d’ altres, envasats com-déu-mana en ampolles distribuïdes en quatre fileres -d’escassa llargada- de prestatges de darrera el taulell. Afegeixi’s la cafetera. I poc més.

Carta de vins de finals dels 40-50

Carta de vins de finals dels 40-50

Malgrat que les begudes -ni abans ni després de la guerra- haguessin estat el distintiu, l’especialitat, de la casa, per molts gotets de vi que hi anessin a fer els clients, una carta de vins -conservada- de l’any l954 pot fer entendre que el servei i la qualitat de les begudes preocupava també l’antic propietari del bar. (En l’esmentada carta hi consten vins blancs d’algun prestigi: “Bodegas Bilbainas Cepa oro”, “Diamante F.E,” “Extrísimo Bach”, “Paternina Rhin”…)

Una de les fórmules per a barreges

Una de les fórmules per a barreges

Un altre element conservat ajuda també a fer entendre aquesta mateixa preocupació: un conjunt de “fórmules” escrites a mà que servirien per fer barreges (¿còctels?). Desconec si aquestes fórmules podrien tenir alguna originalitat.

Quant als menjars…, en podrem parlar en un proper apartat.

 





Feliç Sant Jordi 2020 amb un misteri per esbrinar

23 04 2020

Si ja sabem que estem tots confinats per lo del Covid19 però tot i això un desitgem un Feliç Sant Jordi a tothom ! 

Per celebrar-ho us deixem una fotografia antiga del parc de Sant Jordi (autor: Font – Arxiu Tobella)  on podem veure una escultura amb una figura femenina situada en un parterre de roses.

I aquí tenim més d’un misteri per esbrinar: com s’anomenava aquesta escultura?, qui la va fer?, quan la va fer?, què se’n va fer? 

Si algú coneix alguna dada estaria bé que ho expliqui i així tot en sabrem quelcom més.





Records de ca la Rateta Bufona: l’establiment i la clientela (3)

22 04 2020
Clients bevent en una sortida

Clients bevent en una sortida

Aquell establiment de la Terrassa dels primers decennis del segle XX era efectivament bar i punt de restauració (essencialment, de dinars)… I sens dubte també, era punt de trobada d’una clientela de classe mitjana a tot estirar; un raconet -de no gaires metres quadrats- on, a més d’anar-hi a fer un àpat de migdia, es podia anar a passar l’estoneta havent dinat o al vespre a partir de mitja tarda abans de l’hora de sopar -mai no havia estat obert gaire més enllà de les nou-; un local acollidor on fer-la petar, on mantenir alguna conversa, en un ambient sovint una mica carregadet de fum, prop d’alguns vasets i ocasionalment entre alguna partida de cartes (que el meu avi només permetia si no hi corrien diners enmig). “Fer-la petar”, conversar, a “Ca la Rateta”, a “Ca la Rateta Bufona”, no era sinònim de “fer tertúlies”, considerades més pròpies d’entitats d’altres categories, com alguna de propera a la qual acudia l’altre avi meu, el patern, un dels fundadors de la “Impremta Salvatella“.

Figureta (de record) amb el nom gravat

Figureta (de record) amb el nom gravat

Beures, menjars.., en un marc físic d’una gran senzillesa i en una atmosfera molt familiar…. Entre les poques taules -de marbre, sempre amb algun sifó i amb algun cendrer a punt-, corrien de petites la mare i la seva germana, que vivien al mateix bar, al pis (com, després, per poc temps, el meu germà i jo).

Al local s’hi aixoplugava o hi anava a menjar una clientela més aviat popular, entre la qual -sobretot als primers temps- persones relacionades encara amb feines agrícoles -pagesos dels voltants de Terrassa, …que n’hi havia!- o vinculades amb el sector del transport en carro (l’avi va presidir una secció del gremi de carreters locals). Una clientela, tanmateix, formada sobretot de veïns dels voltants, d’obrers industrials que deien que treballaven en “fràbiques”, de gent d’oficis manuals diversos, d’empleats d’alguna oficina municipal o comercial, viatjants…, sense que hi faltés algun bohemi mal “catalogable” (en Garriga, en “Carlus”), de tant en tant algun/a artista secundari/a que actuava al Principal (com Tormo, l’actriu que deixava els fills petits al local mentre durava la funció) o algun personatge tan peculiar com el “Jaumet de Can Boada“, un nan especial que tenia el mal costum d’aixecar amb el bastó les faldilles de les noies que passaven pel carrer. (Al Museu de Terrassa se’n conserva un magnífic retrat pintat per Ramon Cortès).

Clients fent gresca en una sortida

Clients fent gresca en una sortida

Com no podia ser altrament a la Terrassa dels anys vint, trenta, quaranta, primers cinquanta del segle XX, es tractava d’una clientela d’arrels autòctones, però que aviat va començar de compartir taula i conversa amb alguns valencians com l'”alcoianet” Manolo, o amb alguns castellans com el sorià “Gaona” (admirador d’un torero amb aquest nom) o el madrileny “Madriles” (d’ofici, “limpia”), fins i tot amb algun estranger, com el turc Jacques, un viatjant que durant una temporada anava a menjar a “Ca la Rateta” i a qui un mal dia se li va acudir de preguntar a un altre client de quina manera s’havia d’adreçar a un senyor amb qui s’havia d’entrevistar. “El primer que li heu de dir és: “Buenos días, señor maricón”, diu la mare que li va etzibar… I explicaven els avis i la mare que així ho va fer…., amb unes conseqüències que sortosament ningú no va haver de lamentar.

Clients en una sortida a muntanya - fons dreta S. Jorba

Clients en una sortida a muntanya – fons dreta S. Jorba

Entre la clientela no hi faltava gent amb el corresponent motiu o malnom. Jo havia sentit parlar de la “Pepa Galtes“, del “Cagamànecs“, del “Peret Xerraire“; del “Coromè“; del “Patilles“; així com d’altres que eren coneguts i mencionats per l’ofici: el “Fogonista“, el “Vigilant“, la “Pedacets“… ; o pel lloc on treballaven, com el ” Boada del Gran Casino“.

Asseguraria que, en general, entre els clients habituals, i entre ells i els propietaris de la casa, es respirava un aire, un clima, d’una gran familiaritat. Això explica, per exemple, que als uns o als altres no els costés gaire de trobar algun motiu per organitzar petites excursions, sortides quasi de “germanor”, cap a indrets dels voltants de Terrassa: fonts, masies, Montserrat… En resten com a testimonis un bon grapat de fotografies (amb el nom dels participants, de vegades en actituds i gesticulacions ben curioses, de vegades en plena gresca).

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l'esquerra

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l’esquerra

Programa d'una sortida (anys 40)

Programa d’una sortida (anys 40)

En resta fins i tot -quina sort d’haver-lo conservat!- un full escrit a màquina, dels anys quarantes, signat per Salvador Boada, amb el programa d’una d’aquestes sortides. …Un full sense desperdici (que adjunto amb aquest text). I pot donar fe d’aquesta bona entesa amb els clients el fet que, durant la guerra, amb la dificultat que hi havia per obtenir aliments, alguns d’aquests clients portaven a l’establiment menjar i productes alimentaris que aconseguien en les seves estades a pobles i masos dels voltants.





Records de ca la Rateta Bufona: el nom (2)

20 04 2020
El local als anys 70

El local als anys 70

Sobre la denominació de l’establiment (per la qual ja s’havia interessat algun estudiós local com Josep Boix), la Sra. Carme Jorba (filla de Salvador, encara viva), la seva germana i jo mateix (nét), no en tenim cap dubte: sempre havíem sentit de boca del propi Salvador i de Francisca una mateixa versió, això és: que, en sortir del bar -que desconeixem com s’anomenava aleshores-, el pintor que estava repassant-ne les parets va comentar a un conegut que no se’n sabia avenir de la bellesa de la mestressa de la casa , a qui va qualificar de molt “requetebufona“.

Anunci de la Rateta Bufona, anys 60., regentada per Primo Miral - Museu Terrassa

Anunci de la Rateta Bufona, anys 60., regentada per Primo Miral – Museu Terrassa

L’ús d’aquest adjectiu, començat a utilitzar per alguns clients, es va estendre prou perquè, a partir d’un determinat moment, algú el pogués convertir en “Rateta Bufona“. ¿Potser a partir d’una confusió o recepció incorrecta?, ¿potser perquè la nova forma era un terme menys enrevessat fonèticament que “requetebufona“, menys cacofònic? ¿Potser l’al·lusió a “rateta” -que s’unia a “bufona“- podia reflectir/insinuar alguna característica relacionada amb el tarannà de la muller de l’iniciador del negoci? (Comptat i debatut, un cas típic d’etimologia popular). 

Tarja amb el nom Rateta-Bar

Tarja amb el nom Rateta-Bar

I no voldria deixar aquesta qüestió de la denominació sense al·ludir a una versió divulgada per l’esmentat Josep Boix, segons la qual el pintor que havia lloat la mestressa l’havia comparada amb alguna actriu coneguda. La filla de Salvador Jorba segueix assegurant que mai no havia sentit dir als seus pares que s’hagués fet aquesta comparació.

Tanmateix, aquesta denominació de “Rateta Bufona“, ben habitual, no consta (o no l’he sabuda trobar) com a oficial per a l’establiment en els temps de Salvador Jorba, cosa que es va escaure -en canvi- en algun moment posterior. (Vegi’s un anunci exposat al Museu de Terrassa, de l’època de Primo Miral, dels anys seixanta).

Carta de vins Restaurante La Rateta

Carta de vins Restaurante La Rateta

En factures, rebuts, papers administratius consultats de l’època en què l’avi Salvador n’era el propietari (sens dubte, l’època autènticament representativa de l’establiment), apareix sempre com a “Bar Rateta”, “Rateta Bar”, “Restaurante la Rateta”, en qualitat de “bar”, “restaurant”, “bar-restaurant”, “taverna”, “casa de menjars”, “bodega”, “bodegó”. Un document el presenta també -sense que es correspongui amb la realitat- com a “fonda”.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

 Rebut amb el nom de BAR RATETA

Rebut amb el nom de BAR RATETA





Records de ca la Rateta Bufona: els orígens (1)

18 04 2020
Interior del bar, abans de l'any 1920

Interior del bar, abans de l’any 1920

Durant 5 posts seguits desgranarem històries i records al voltant de l’emblemàtic establiment que tothom coneixia com ca la Rateta Bufona:

Aquests records han estat proporcionats per l’amic Pere Vives, al qui agraeixo que els hagi volgut compartir des d’aquest espai:

Interior del bar, anys trenta

Interior del bar, anys trenta

Ca la Rateta Bufona va estar un bar, casa de menjars, restaurant, bodega, taverna… El fet és que els avis materns, propietaris del negoci durant molts anys, en parlaven com “el bar”, “l’establiment” o “la botiga”; un negoci sembla que creat per Francesc Margarit (1869-1947), oncle del nostre avi Salvador Jorba Margarit (1895-1969), als inicis del segle XX -sense conèixer-se’n la data exacta-, i que es va ubicar en un carreró que ha anat passant per les denominacions d’ “Hortes de Sant Fruitós“,  “Sant Fruitós“/·”Sant Fructuós“/”San Fructuoso“, “Alagorda“, “del Cardaire” en aquests moments. Un carrer sempre secundari, diria que fins i tot una mica marginal (amb les connotacions que aquest terme comporta).

Rebuts del local -Salvador Jorba 1920

Rebuts del local -Salvador Jorba 1920

L’any 1920 el negoci  havia passat ja a mans del nebot i ajudant del fundador, Salvador Jorba, acabat de casar, que en va ser propietari fins al 1954,  en què el va traspassar a una persona de fora de Terrassa (la Sra. Elena, de Manresa (de malnom “la Balas“, perquè diuen que responia sovint amb un  “corriendo como una bala” a les sol·licituds dels clients). No va trigar gaire, però, a posar-se al capdavant de l’establiment el Sr. Primo Miral -que era cuiner als Escolapis de la ciutat-. Posteriorment, amb algun altre traspàs per enmig, se’n va perdre la denominació tradicional, substituïda per la de “Bahía“, abans que el local passés a convertir-se primer en  botiga de roba infantil i després (ara) en un petit comerç de venda de llaminadures.

Malgrat haver passat per diverses mans, no crec que es pugui posar en dubte, tanmateix, que parlar de “Ca la Rateta“, del “Bar Rateta“, del “Bar Restaurant Rateta“…,  d’aquell establiment de menjars i beures conegut també com a “Rateta Bufona“,  sigui parlar de l’època en què en va ser propietari Salvador Jorba (amb la seva muller, Francisca (sic) Subirana): trenta-quatre anys (…més els cinc o sis en què hi va treballar com a ajudant).

S. Jorba i F. Subirana, propietaris 1920 - 1954

S. Jorba i F. Subirana, propietaris 1920 – 1954

La família que va fundar el negoci -la del meu avi Salvador, nascut a Abrera– no era terrassenca…  Provenia majoritàriament de Sant Esteve de Sesrovires. És un exemple de la primera onada migratòria a la Terrassa del segle XX.  Persones provinents de la ruralia dels voltants del Vallès (fins i tot del Vallès mateix) van establir-se a Terrassa abans que -buscant de guanyar-se la vida en la indústria tèxtil-

Clients en una sortida. Dreta, en segon terme S. Jorba

Clients en una sortida. Dreta, en segon terme S. Jorba

ho fessin successivament  les qui procedien de les comarques catalanes de Ponent, de l’Aragó, de València, de Múrcia, d’Andalusia i Extremadura, finalment d’altres continents. En el cas concret de la família fundadora de “Ca la Rateta“, de la “Rateta Bufona“, es tractava de pagesos que treballaven a la vinya o en activitats que hi eren vinculades. Pel moment en què van arribar a Terrassa, als primers anys del segle XX, i pel que sentíem dels propis avis, sembla que els estralls de la fil·loxera devien ser determinants perquè abandonessin el poble d’origen. (Aquesta procedència social i laboral -amb activitats relacionades amb la vinya- pot fer pensar que la seva primera idea -en establir-se aquí- fos la de crear un negoci relacionat amb els vins; una mena de bar-bodega ).

La terregada, sempre present

La terregada, sempre present