Records del cinema a Terrassa (les 17 hores de cinema)

17 12 2010

Organitzades per cine-club d’Amics de les Arts i JJ.MM. que es van fer primer al Regina i desprès en altres cines, com el Rambla o el Principal. La temàtica de les 17 hores era variada i cal dir que alguns anys la qualitat de les pel·lícules triades era més aviat baixa.
Jo recordo especialment una sessió al Regina en que projectaven la pel·lícula “cantando bajo la lluvia” que a mi m’agradava molt i, que degut a que la van programar a una hora intempestiva de la nit, quan la van fer jo no la vaig poder veure doncs estava ben adormit. La veritat és que anar a les 17 hores era tota una aventura i era habitual que la gent s’emportés beguda, entrepans i fins i tot algun llibre per ajudar a passar les hores o per distreure’s mentre projectaven alguna pel·lícula que no els interesses gens. De fet, molta gent no comprava tot l’abonament sinó que ho feia només pel nombre de pel·lícules que veritablement li interessava veure.
Una curiositat: a l’estiu del 1988 es va fer la darrera edició al cine Principal, en una jornada en que es va produir una agressió al director Sr. Antonio Verdaguer, per part de gent que s’havia quedat sense entrades. A la foto de l’esquerra podeu veure una imatge d’aquesta darrera edició.





Records del cinema a Terrassa (el servei de bar)

6 12 2010

Als cinemes, durant el descans que hi havia entre pel·lícula i pel·lícula, una de les filmines que sempre sortia deia: “no olvide visitar nuestro servicio de bar”. Jo recordo especialment el bar del Catalunya, situat en una sala per fumadors on en una banda hi havia la barra de bar i en l’altre un mostrador en el que s’hi venien bombons i caramels (podeu apreciar com era en aquesta fotografia de la dreta). També recordo el bar del Principal, situat al primer pis i el petit bar del Rambla, situat a dalt de les escales que donaven accés a la platea, tot i que molta gent sortia i anava a la dolceria Rambla que tenia un accés des del mateix vestíbul del cinema (quan es va reconvertir en multisales el bar es va instal·lar al vestíbul, just davant de les taquilles). La mare m’explica que a l’antiga dolceria Rambla es van possar de moda els “cortes” de gelat (els de nata es veu que tenien força fama) i que molta gent els comprava per llepar-los durant la projecció de la pel·lícula. Per cert, inicialment la dolceria Rambla era situada a l’esquerra del cinema i anys més tard es va traslladar a la banda dreta (fixeu-vos en la fotografia feta desprès de la inauguració del cinema i podreu apreciar aquest detall).
Berenar al cinema: Abans era normal que molts pares portessin el berenar pels nens i segons em diu la mare, en aquells anys era molt habitual veure menjar pa amb xocolata a les sales de cinema de Terrassa.
Una curiositat: mireu aquest anunci americà dels anys 60 en que s’anuncia el servei de bar en un cinema patrocinat per la marca de begudes Dr. Pepper.
http://www.youtube.com/watch?v=Iyiy6oQmMN4&feature=player_embedded





Records del cinema a Terrassa (zones de butaques)

14 11 2010

La Platea: de la gran sala de butaques dels diferents cinemes de Terrassa només vull explicar que la inclinació del terra era molt desigual i que si bé hi havia cinemes que presentaven una bona inclinació d’altres eren bastant plans i segons qui s’asseia al teu davant tenies grans dificultats en poder veure la pel·lícula.
L’amfiteatre: es denomina així a la zona superior del cinema, un espai situat per sobre de la Platea i que va servir en alguns cines de Terrassa per poder-hi construir una segona sala de projecció quan aquests es van convertir en multicinemes.
Les llotges (palcos) : recordo especialment les llotges tancades del teatre cinema Principal, ja que quan jo era petit em semblaven uns llocs bastant especials.
Un espai tancat al que s’accedia per una porta i que al quedar-te com separat dels demés et donava la sensació de que estaves en un altre món. D’altres llotges però de caire obert (separades per una barana de ferro o fusta) les podíem trobar en el Recreo i en l’Alegria. A la dreta podeu veure un abonament del Principal de l’any 1943.
El galliner: la zona situada a la part superior de la sala dels cinemes rebia el nom de “galliner”. Aquesta zona quedava bastant allunyada de la pantalla i com que el so de la pel·lícula tampoc arribava en les millors condicions el preu de les seves localitats acostumava a ser més reduït. Per això aquesta part era plena de nens i joves que acostumaven a fer més soroll del normal, cridant o aplaudint les diferents escenes que es projectaven. En ocasions aquesta zona que quedava per damunt de la platea s’utilitzava per fer bromes de mal gust als pobres espectadors que estaven asseguts en aquella zona. Els tiraven xiclets mastegats, els papers dels caramels, etc. i quan feien diana a sobre aplaudien o reien de manera sorollosa.
Una curiositat: al principi les butaques dels cinemes eren de fusta. De fet a l’inici eren cadires de fusta unides amb llistons per les potes (mireu la foto del Recreo dels anys 20). Desprès es van instal·lar cadires de fusta plegables que facilitaven la circulació de la gent i ja en època més moderna es va imposar la comoditat de les localitats entapissades, amb respatllers també folrats que feien més còmode l’estona que durava la projecció.





Records del cinema a Terrassa (la decadència)

24 10 2010

Als anys 80 (any de l’estrena entre d’altres de “El Resplandor” o “Viernes13”) el cinema a Terrassa va començar a patir una greu decadència i aquest fet es va deure principalment a la situació de monopoli que van viure les sales a la nostra ciutat (els empresaris tenien el negoci del cinema com un element residual ja que es dedicaven a altres que els donaven millors resultats, com en el cas del butà i els autobusos), conjuntament amb altres elements, com el retard amb que arribaven les estrenes de pel·lícules a la ciutat i al fet que moltes d’elles ni arribessin mai a projectar-se (durant anys una clàusula impedia que una pel·lícula es passes fora de Barcelona mentre un cine d’estrena de la capital el tingues en projecció i alguna clàusula fins i tot allargava el termini fins a 3 mesos desprès.
També cal esmentar l’estat pèssim d’algunes de les copies que es projectaven a la ciutat que com que arribaven tant tard a terrassa ja presentaven ratllades, talls i defectes en el so. Recordo que la gent protestava airadament cada vegada que és produïa un salt en la pel·lícula o les imatges sortien ratllades. En més d’una ocasió es tenia que parar la projecció i fins i tot s’encenien les llums del cinema mentre s’intentava solucionar el tall.
Tampoc ens hem d’oblidar de l’estat deplorable d’algunes sales de cinema de Terrassa als anys 80: hi havia moltes butaques amb taques indescriptibles o amb el folre esparracat o de fusta com podeu veure en la foto del cine Avenida; es notava una manca de neteja en el terra de les sales i en els lavabos d’alguns cines, que degut a la seva antiguitat, havien acumulat unes olors que ni el Zotal aconseguia treure; els equips de projecció i de so tampoc s’havien renovat adequadament davant dels nous avenços tecnològics, com el Dolby Stereo (estrenat el 1977 amb “Star Wars”) o el Dolby Surround (estrenat al 1981 amb “En busca del arca perdida”); i no ens oblidem de que hi havia pantalles amb alguna taca o estrip, com el que hi va haver durant anys al Cine Principal.
Tot això va fer que molts terrassencs durant anys decidissin traslladar-se a Sabadell per poder veure pel·lícules que no s’estrenaven a la nostra ciutat o per veure-les amb una millor qualitat i comoditat.
Potser també caldria afegir-hi que la irrupció del vídeo va ajudar a que molta gent deixes d’anar al cinema i es quedés còmodament a casa gaudint de la pel·lícula que li vingués més de gust veure.
Una anècdota: Recordo que en una ocasió, però segons m’han explicat va succeir mes vegades, al cine Recreo que feia molts anys que no s’havia reformat i era tot de fusta va passar per sota els seients una rata. Per sort no va mossegar a ningú i tal i com va venir va marxar espantada pel rebombori que va crear. El rosegador deuria buscar alguna resta de menjar sota les butaques i és que el terr
a presentava moltes vegades un aspecte lamentable i el del Recreo, com que només era encimentat, encara més.

Una curiositat del món del so al cinema: el famós crit de “Tarzán” d’en Jonny Weissmuller es va aconseguir barrejant la pròpia veu de l’actor amb lladrucs de gos, el riure d’una hienes i la nota do d’una soprano.