Exposició del Tren de Sarrià al cinema de l’Avinguda de la Llum

20 06 2013

Fred Stark PearsonPer celebrar l’aniversari dels 150 anys del Tren de Sarrià s’ha inaugurat una exposició que us recomano visitar en els antics cinemes de l’Avinguda de la Llum i també una exposició de material històric a l’estació de Les Planes, amb la presencia de les velles unitats “Brill”.
No se si sabeu que el projecte inicial, dels que van iniciar aquesta línia, era que arribes a la frontera francesa amb un ample de via internacional, tot i que al final la línea només va arribar a Sabadell i Terrassa. Precisament va ser l’enginyer Carlos Emilio Montañes Criquillon qui al 1912 va veure la necessitat i la viabilitat de que una línia com aquesta enllacés Barcelona amb el Vallès. Fent societat amb Frederick Stark Pearson va
accio companyia barcelona traction light power aconseguir la concessió el 6 de febrer de 1912 a nom de la societat canadenca “Barcelona Traction Ligth & Power Cº Ltd.”, coneguda popularment com “La Canadenca”, empresa que va servir de pont per a la constitució dels “compañia ferrocarriles catalanes 1927Compañía General de Ferrocarriles Catalanes S.A.” (els Catalans), amb la que varen iniciar l’excavació d’un túnel per travessar la serra de Collserola i poder arribar així a la plana del Vallès. Finalment es va inaugurar la prolongació des de Les Planes de Vallvidrera a Terrassa (28 desembre 1919) i a Sabadell (1 juny 1922). A partir d’aquell moment van quedar a l’espera de que la línia es pugues estendre amb unes concessions que ja havien demanat de Sabadell a San Esteve de Castellar i de Sarrià a Sant Feliu de Llobregat.
Una nota curiosa és que l’enginyer Frederik Stark Pearson (Lowell – Massachussets) i la seva esposa, Mabel Ward Pearson, van perdre la vida el 7 de maig de 1915, mentre viatjaven a Anglaterra per veure la seva filla Natalia en el RMS Lusitania, transatlàntic que va ser enfonsat prop d’Irlanda per el submarí alemany U-20.
Tornant al tema del cinema de l’Avinguda de la Llum, 6ª,1953 av luzpermeteu-me recordar que es tractava d’un cinema situat prop de la sortida del Passeig de Gràcia, en un extrem d’aquest bulevard subterrani. En una de les imatges hi podreu observar que hi surt un cartell amb l’actriu Sara Montiel que ens ha deixat aquest any 2013. La pel•lícula que s’hi feia era “Piel Canela”. I si voleu una curiositat us explicaré que aquesta pel•lícula es va rodar en part a Cuba i que aquest fet li va permetre a l’actriu conèixer a l’escriptor Ernest Hemingway, que llavors vivia a l’illa.
El cine Avenida durant uns anys va ser anomenat de forma popular com el “palacio de la risa
1ª 1953 av luz ja que estava especialitzat en oferir pel•lícules infantils. Com a curiositat podem dir que aquest va ser el primer cinema (l’any 1943) de la que desprès esdevindria la famosa Cadena Balañá. Malauradament aquest cinema finalment transformat en fotocinema avinguda llumSala X va acollir en la seva lenta decadència una certa mala fama, ja que deien que s’hi podien trobar unes meuques que es dedicaven a buscar-se la vida amb els homes que entraven a veure les pel•lícules de caire sexual.





Records del cinema a Terrassa (la decadència)

24 10 2010

Als anys 80 (any de l’estrena entre d’altres de “El Resplandor” o “Viernes13”) el cinema a Terrassa va començar a patir una greu decadència i aquest fet es va deure principalment a la situació de monopoli que van viure les sales a la nostra ciutat (els empresaris tenien el negoci del cinema com un element residual ja que es dedicaven a altres que els donaven millors resultats, com en el cas del butà i els autobusos), conjuntament amb altres elements, com el retard amb que arribaven les estrenes de pel·lícules a la ciutat i al fet que moltes d’elles ni arribessin mai a projectar-se (durant anys una clàusula impedia que una pel·lícula es passes fora de Barcelona mentre un cine d’estrena de la capital el tingues en projecció i alguna clàusula fins i tot allargava el termini fins a 3 mesos desprès.
També cal esmentar l’estat pèssim d’algunes de les copies que es projectaven a la ciutat que com que arribaven tant tard a terrassa ja presentaven ratllades, talls i defectes en el so. Recordo que la gent protestava airadament cada vegada que és produïa un salt en la pel·lícula o les imatges sortien ratllades. En més d’una ocasió es tenia que parar la projecció i fins i tot s’encenien les llums del cinema mentre s’intentava solucionar el tall.
Tampoc ens hem d’oblidar de l’estat deplorable d’algunes sales de cinema de Terrassa als anys 80: hi havia moltes butaques amb taques indescriptibles o amb el folre esparracat o de fusta com podeu veure en la foto del cine Avenida; es notava una manca de neteja en el terra de les sales i en els lavabos d’alguns cines, que degut a la seva antiguitat, havien acumulat unes olors que ni el Zotal aconseguia treure; els equips de projecció i de so tampoc s’havien renovat adequadament davant dels nous avenços tecnològics, com el Dolby Stereo (estrenat el 1977 amb “Star Wars”) o el Dolby Surround (estrenat al 1981 amb “En busca del arca perdida”); i no ens oblidem de que hi havia pantalles amb alguna taca o estrip, com el que hi va haver durant anys al Cine Principal.
Tot això va fer que molts terrassencs durant anys decidissin traslladar-se a Sabadell per poder veure pel·lícules que no s’estrenaven a la nostra ciutat o per veure-les amb una millor qualitat i comoditat.
Potser també caldria afegir-hi que la irrupció del vídeo va ajudar a que molta gent deixes d’anar al cinema i es quedés còmodament a casa gaudint de la pel·lícula que li vingués més de gust veure.
Una anècdota: Recordo que en una ocasió, però segons m’han explicat va succeir mes vegades, al cine Recreo que feia molts anys que no s’havia reformat i era tot de fusta va passar per sota els seients una rata. Per sort no va mossegar a ningú i tal i com va venir va marxar espantada pel rebombori que va crear. El rosegador deuria buscar alguna resta de menjar sota les butaques i és que el terr
a presentava moltes vegades un aspecte lamentable i el del Recreo, com que només era encimentat, encara més.

Una curiositat del món del so al cinema: el famós crit de “Tarzán” d’en Jonny Weissmuller es va aconseguir barrejant la pròpia veu de l’actor amb lladrucs de gos, el riure d’una hienes i la nota do d’una soprano.