La tradicional fira de primavera de l’any 1963, degut a les recents inundacions del setembre de 1962 que van deixar impracticable el lloc habitual on es celebrava, es va haver d’ubicar en un emplaçament nou, situat entre els carrers General Sanjurjo (avui Salmeron) i General Martínez Anido (avui Prat de la Riba) i Sant Antoni Maria Claret , just en un solar a tocar de les vivendes anomenades de “Vallparadis”.
Allí s’hi van instal·lar les tradicionals xurreries, les tendes de subhastes, el tren de la bruixa, els cavallets (caballitos), els carrusels (tiovivos), la noria, els autos de xoc, el tobogan, els bars ambulants amb els seus vins i salsitxes de frankfurt, les parades de quincalleria, de joguines, de teixits, de confeccions, d’estris de cuina, de plats i olles, els xarlatans, etc.
La Fira es va celebrar el 4 i 5 de maig de 1963 i us convidem a viure-la gràcies a un vídeo inèdit que m’ha fet arribar el Sr. Lluis Collell i Ruiz que segons m’ha explicat aquesta pel·lícula la va rodar amb una camera de corda, d’aquelles que per funcionar es tenia que roscar una maneta i desprès al accionar el disparador la corda feia avançar la pel·lícula. 
En la pel.licula hi surt la sema muller, la Roser i la Neus, la seva filla. I també s’hi aprecia la sra. Carme Maresma, la seva filla Maria Casanova i el fill de cal Fruitós. També m’ha explicat que les pel·lícules no es revelaven a Terassa i ell recorda que les portava a un fotògraf del carrer Sant Pere (Sr. Carpena) i que aquest les enviava a revelar a Suttgard (Alemanya) i que tardaven una setmana entre anar i venir.
Finalment incloc un retall de premsa (del 9-5-1963) en que fa referència a la necessitat de que Terrassa tingui per fi una Fira de categoria, d’acord amb el nom de la ciutat.
Records de Terrassa 
Totes les càmeres d’aquell temps eren de corda, el meu pare en Pere Font Marcet, conegut cineasta amateur, de prestigi, (àdhuc li han posat un carrer amb el seu nom a Terrassa), va fer tota la seva producció des de 1945 fins als anys seixanta amb una càmera de corda. Ell enviava a revelar les pel•lícules a la Kodak de París. També hi havia càmeres de maneta, amb aquestes era més difícil portar el ritme ja que tenies d’anar sempre a la mateixa velocitat. En les de corda s’auto graduava.
M’han fet arribar avui l’adreça d’aquest blog i m’al.legra d’haver-lo visitat dons justament jo sempre he viscut al carrer Salmeron però a la part de dalt de la via, no pas ara es clar, però sempre ho deiem aixó al dir on era. I ara veient el video m’ha fet molta gràcia. Em sembla tant curiós aixó de la càmera de video, dons avui dia un no s’hi pot fer massa a la idea. Gràcies per compartir-ho, son coses molt maques de recordar.
esta molt bé, el mico vestit de can colapi, dona la impressió de que la ciutat estava mes neta que ara, la gent anava mes neta.