Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (4) – El baster o guarnicioner (2ª part)

Recordo especialment els guarniments dels cavalls de l’agencia de Transports Casas que són una peça que podríem considerar artística de primer nivell. És una llàstima que aquests guarniments no estiguin avui a la nostra ciutat i que només els puguem admirar quan en alguna ocasió ens visiten per la cavalcada de Sant Antoni Abat. El detall de l’escut de Terrassa brodat en cuir és una autèntica meravella i perquè us en feu una idea cal indicar que es van emprar 140 mil tachetes de metall per decorar els atuells dels 5 cavalls de tir, realitzades l’any 1946 i que són un exemple de en quin punt havia arribat l’art en aquest ofici de guarnicioner a Terrassa.
Transports Casas va ser fundat l’any 1833 per un traginer de Viladecavalls que es deia Manel Casas i la seva seu estava al carrer de Cervantes (la primera seu va ser a la carretera de Montcada) on durant anys van estar exposats aquests guarniments en unes vitrines fins que finalment, en Josep Casas, l’any 1991 va donar-les al Museu dels Traginers d’Igualada, desprès de que les gestions de que alguna institució terrassenca se’n fes càrrec resultaren infructuoses, cosa que no ens deixa gaire bé com a ciutat a l’hora de tenir cura de certs detalls de la seva història.
Els altres atuells famosos de Terrassa són els de l’agencia de   Transports J. Cardús (el podeu veure el la foto principal d’aquest post) realitzades pel mestre guarnicioner Josep Llorach i Oliart, l’any 1928 (es va estrenar el 17 de gener) en el seu taller del carrer Sant Pere 31. Aquestes guarnicions només van ser fetes per ser lluïdes en la diada dels 3 tombs ja que eren massa luxoses i pesants i també eren per el tir de 5 cavalls de grans dimensions. El més destacable d’aquestes peces és que a més del nom de l’empresa J. Cardús en els davantals hi ha diverses imatges: Sant Antoni Abat patró dels traginers, la imatge de l’Escola Industrial, la de l’Estació del Nord, les esglésies de Sant Pere, i un conjunt amb diverses edificacions terrassenques en les que es pot apreciar el Vapor Aymerich Amat i Jover, el campanar del Sant Esperit, la Torre del Palau, la casa Baró i l’ Institut Industrial (avui seu de la Cecot). Aquestes guarnicions va anys es van subhastar per internet i no en tinc coneixement de qui les va adquirir.
De guarnicioners terrassencs coneguts també podem destacar en Joan Castella i Españó, tristament famós quan l’any 1923 es produí a Terrassa l’assalt a la Caixa d’Estalvis de Terrassa per part d’uns anarquistes i, en aquest assalt, en va resultar mort en el seu intent d’impedir l’atracament. La Casa Castella es va fundar l’any 1790 al carrer de l’església, 20-24 i on durant anys s’hi podia observar un cap de cavall que servia de reclam just sobre la porta d’entrada de l’establiment (en les fotos de la dreta podeu apreciar l’antiga casa i l’edifici en l’actualitat).
Altres guarnicioners terrassencs ven ser en Fèlix Rebarter al carrer de Sant Pere, 18 i en Gerónimo Casanova al carrer Torrella, 6. La majoria d’aquests artesans van tenir que canviar la seva feina i especialitzar-se en altres tasques com per exemple la de fer productes d’ortopèdia, tal com podem apreciar en les imatges dels anuncis que publiquem en aquest article.
Algú dirà que avui encara hi ha qui necessita selles de muntar i atuells pels cavalls i és ben cert, però a Terrassa d’aquest ofici ja no en queda cap artesà i cada vegada resulta més complicat trobar un baster dels d’abans que domini totes les tècniques ja que els pocs que queden s’han especialitzat en fer només el que el mercat els compra, com és el cas d’un dels pocs que encara queda a Castellar del Vallès, en Josep Sánchez.

Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (4) – El baster o guarnicioner (1ª part)

He anat recollint, de persones grans, records sobre oficis o feines curioses de la Terrassa d’abans, i això és part del que m’han explicat:
A Terrassa l’ofici de baster o guarnicioner durant molts anys va tenir una gran nomenada i encara avui en alguna de les cavalcades dels Tres Tombs de Sant Antoni Abat en podem apreciar mostres d’aquest art en els atuells dels cavalls (en la foto de l’esquerra podem veure els guarniments dels antics Transports Casas).
Cal indicar que baster o guarnicioner és el nom de l’ofici del qui confeccionava, adobava i venia guarniments de cuir i pell i ho diem en passat ja que no tenim noticia de que a Terrassa en quedi cap. Com veieu era un ofici dels anomenats artesanals ja que ell es cuidava de tot el procés, des de la preparació del material fins la venda final.
Sembla ser que l’ofici es va convertir com a tal a partir del S.XIII en que coincidint amb l’auge del comerç va augmentar de tal manera el nombre de besties de càrrega i de carros que aquesta feina que abans es feia cadascú a casa seva es va convertir en un negoci.
El material principal d’un baster era el cuir adobat que tallaven amb una mena de ganivet de forma semicircular, anomenat coltell o mitja lluna (per peces més petites es feia servir un ganivet també de forma semicircular però un xic més petit anomenat nyita), tot seguint la forma que abans havien mesurat amb l’anomena’t compàs de puntes. Per perdre mides també feien servir un centímetre i un escaire.
Cal indicar que de cuirs en feien servir de diferents tipus. Per les peces que tenien que ser més resistents es feien servir cuirs de cavall o de bou, anomenats crom, i per les peces més delicades cuir de bé, que és el cuir que també feien servir els sellers que entapissaven cadires.
Per poder cosir el cuir abans s’ha de foradar i això ho feien amb un punxó o alena i desprès ja podien utilitzar una mena d’agulla sense punta (ja que el forat per cosir ja s’havia fet amb el punxó) i com que cosir el cuir és difícil ja que no és un material massa flexible empraven l’ajuda d’unes fustes que els ajudaven a subjectar-lo entre les cames anomenades taules. Per marcar els llocs on s’havia de cosir també feien servir els grifadors, que són una eina amb una rodeta amb punxes, més o menys separades, que servien per marcar sobre el cuir les puntades a fer. Per els collars i altres parts més corbades es feia servir l’agulla torta. El fil que es feia servir era de cànem encerat amb cera verge o empegat amb pega negra.

detall dels 3 tombs al carrer de Sant Gaietà l’any 1900

Per donar al cuir les formes més complicades utilitzaven motlles, fets de fusta ferma, com la del roure, castanyer o cirerer, que són de les més dures. Per fer els forats per passar-hi les sivelles es feia servir un trepant de cop. El cuir mullat s’allisava d’arrugues i se li donava forma amb una eina anomenada lliseta que era feta d’os o de fusta polida.
Altres eines que també formaven part d’aquest ofici eren els matacaires, gafes, ratlladors, alicates, passacordes i martells.Algú que hagi vist els guarniments dels cavalls dirà que no només hi ha cuir com a material i té tota la raó, però és ben cert que aquest era el material base d’un baster, tot i que podem citar la lona, la llana, fils de colors, peces de metall (normalment de llautó ja que no es rovella), palla i els típics picarols, entre d’altres materials que també es feien servir.
Els collars es farcien de palla amb una vara llarga de llautó acabada en una mena de ganxo pla que s’anomenava embotidora de peu. Les corretges, de diferents amplades, es tallaven a la mida exacte amb un estri especial que només servia per això, anomenat màquina de tallar.
Amb tots aquests estris i materials feien tot tipus d’atuells pels carruatges i els animals de càrrega, però també feien davantals pels ferrers (jo recordo com el ferrer de costat de casa en portava un d’aquests davantals de cuir que li protegia el cos quan es posava la pota del cavall a la falda per poder ferrar-lo), es folraven baüls, es feien sarrions pels pastors, o botes de vi, entre moltes altres coses.

(en la segona part d’aquest article parlarem d’alguns guarnicioners coneguts de Terrassa).